LambdaSigmaEtaPi

Sevilla - Cadis 0212: l'arribada

2012-02-18T22:34:00.000+01:00

310112

De nit no sé reconèixer els llocs tan bé com de dia. A més,de seguida ens vam posar a volar ben alt, tot just havent sortit del’aeroport, de manera que vaig perdre una mica el sistema de referència, i elprimer lloc que vaig poder reconèixer amb tota certesa va ser el Port deTarragona. Per tant, al cap de no res ja vam ser fora de Catalunya i tenia pocsentit que intentés veure res més.

De nit, a vegades, les coses més lletges semblen irreals,fantàstiques, bellíssimes. Vegi’s la refineria de la Repsol de La Pobla. Lesautopistes i les ciutats, des d’allà dalt, també. Grupets de llum de totes lesformes i mides, totalment desordenats sobre el territori, però en fileresperfectament rectes i paral·leles dins dels seus límits. I de dos colorsdiferents, blanc i groc ataronjat, per sectors. Si les perles fessin llum,tindrien a questa pinta. I fora dels llums, l’obscuritat més pregona, com d’unaltre temps i sense terme mig.

Jo era al costat de la finestra i al costat tenia un seientbuit, i més enllà un noi més gran amb bastanta pinta de xungo que anava amb dosmés que eren a l’altra banda del passadís. Feia calor, així que em vaig treureel jersei i el vaig deixar al seient del costat, i em vaig posar a intentardormir. El tio del costat va aprofitar que el seient estava buit per posar-s'hi a dormir sobre laseva jaqueta… i el meu jersei. I em diuen, quan ho explico, “Jo l’hauriadespertat!”, però no ho vaig voler fer. Més aviat tenia ganes de posar-li la màsobre el cap perquè si passava alguna cosa el tio xungo no prengués mal mentredormia. La gent es fa estimar més quan dorm, és com si tornés a la infància,esdevé inofensiva i vulnerable. Vaig tornar a intentar dormir, vaig tenir fredi no vaig agafar el jersei fins que vaig notar que el xungo-nen es movia.

Va ser una pallissa, el viatge, perquè anaven passantoferint de tot i perquè el capità no parava de fer-nos posar els cinturons total’estona, i així no hi ha qui dormi. A sobre, ni una trista turbulència perposar-hi una mica d’emoció, a l’assumpte.

Arribant a Sevilla hi havia molt més negre que llums, pertot Andalusia, de fet (ah! Parlant de llums! Un altre viatge en companyia de la lusesita!). Quan vam començar a baixar la ciutat se’m va fer immensa, i vaigveure les carreteres plenes a verssar de llumets que es movien, ara ambfluïdesa, ara amb alguna vacil·lacó. Sempre havia sentit l’expressió “artèriesde la comunicació”, però mai m’havia semblat tan descriptiva i adequada. Vacomençar a clarejar just llavors.

He passat un dia i mig molt bons amb els meus cosins,llegint, parlant, sortint a fer la compra… Quan els dos van haver d’anar atreballar vaig sortir a fer el manta i a comprar. Durant una hora vaig estarestirada a l’herba del parc al Sol, sense fer res, i ni recordo en què vaigestar pensant. Tantes vegades durant el quadrimestre que passo per llocs macosi penso “Si no tingués res a fer, m’estiraria aquí a prendre el Sol sobrel’herba…” Doncs apa! És important, quan pots fer alguna cosa, recordar quepotser l’havies volgut fer en algun altre moment i llavors no podies, i quan nola pots fer i te’n vénen ganes pensar que quan sí que podies vas aprofitar almàxim i la vas fer.

Sevilla - Cadis 0212: l'anada

2012-02-17T22:30:00.001+01:00

(Ups! Heu vist totes les fotos de cop, ara us mengeu tota la lletra de cop… Per fascicles, no patiu. ^^)

Aquesta comença a semblar la llibreta de fer l’idiota. Perestaviar-me uns calerons i voler aprofitar al màxim la meva estada vaig decidiragafar el primer vol, i ara me’n menjo les conseqüències. Om nom nom.

Per tenir temps de ficar-me en problemes i que això no emcomprometés el fet d’agafar o no l’avió, m’he llevat a la una. Tantes nits quehi vaig a dormir, a aquesta hora… Portava tres hores i poc dormint, i quan hasonat l’infame pito del despertador m’he sentit la persona més desgraciada delmón, com era d’esperar. Afortunadament no he tingut temps de considerar la mevadissort, perquè al cap de res ha sonat el mòbil. Ves que no em fallés eldespertador i em quedés sense vacances, oi?

Esperant l’N61 ha vingut l’N64, i l’he agafat, perquè estavasegura que l’N64 estava passant però no podia afirmar amb completa certesa quel’N61 passaria. He dormit el que he pogut fins que he arribat a Catalunya iallà era el Robert, esperant-me amb una Pepsi. Si és que… on hi ha nivell, hiha nivell! Tot era fosc i feia molt fred, però Barcelona mai dorm. Simplement,a algunes hores viu una gent i a altres hores viu una altra gent. Hem anat cap onhavia d’agafar l’altre bus, que sortia llavors mateix, i apa, a dormir un altrecop, havent-me acomiadat del Robert. Short but sweet.

A l’autobús he posat l’alarma calculant que trigaria una hora i deixant força marge. L’autobús, però, ha anat més que fletxat i m’hepassat de la T2. Afortunadament, el conductor, que era simpàtic, basc i decabells blancs, m’ha deixat amb un col·lega seu que es disposava a fer elrecorregut invers. Aquest segon era un d’aquells catxondos de la vida que usenun gran sentit de l’humor com a arma per lluitar contra coses com haver deconduir busos en hores inhumanes, en què encara ni han posat els carrers aterra.

Un cop arribada, més que sobrada de temps (si en el fons,encara que no ho sembla, sóc previsora…), he passat seguretat. La segurata NOera una d’aquellescatxondes de la vida que usen l’humor per lluitar contracoses com haver de dir a la despistada de torn que s’acabi TOTA la Pepsi abansde passar pel control. És ben bé que l’única femella de l’espècie delssegurates que mola és la nostra Sra. Antònia, que tanca el pàrquing unamiiiiica més tard de les deu perquè ens doni temps de recollir les coses acole.

Arribo a l’M3. Fins llavors, una cosa assemblada a unaestranya sensació de soledat feia el possible per esgarrapar-me per dins, peròno ho acabava de fer perquè o bé tenia massa son o bé tenia coses millors afer, com agafar busos. Però ara, amb tota la sala buida i els avionsesperant-se fora, tots aparcadets, tot fosc excepte el que està il·luminat, tincmolt clar que, si ho puc evitar, no torno a agafar mai més cap vol que sigui elprimeríssim de tot l’aeroport, com a mínim sola.

Per acabar d’enviar-me al pou, a sobre de tot això, eldispensador de sabó del lavabo era automàtic i el sabó fa olor de síndria. Aixòsí que és un insult en tota regla.

Va, i ara una altra becaineta.

San Fernando (un rato a pie...)

2012-02-07T23:03:00.000+01:00

Munasquechay

2012-01-26T19:10:00.000+01:00

If a tree falls in the woods

2012-01-21T15:23:00.000+01:00

9 o'clock

2012-01-12T15:22:00.003+01:00

El de les cinc està malament. L'arrel no ha d'incloure el factorial: això ha de ser el factorial de l'arrel menys la unitat. ¬¬ Mancos. xD

Com conquerir un/una friki per sempre

2012-01-02T20:56:00.003+01:00

Intentar impressionar una persona friki pot ser complicat i descoratjador, a vegades, i una operació destinada al fracàs des de bon començament.

Malgrat això, aquí teniu LA solució única. Envieu això que segueix al/la friki en qüestió i demaneu-li que en faci una cerca al Google...

(sqrt(cos(x))*cos(200 x)+sqrt(abs(x))-0.7)*(4-x*x)^0.01, sqrt(9-x^2), -sqrt(9-x^2) from -4.5 to 4.5

De res! xD

Bon any 2012!

2012-01-02T11:23:00.002+01:00

L'última peça que vaig sentir el 2011, interpretada per la meva millor amiga en un piano vell i un pèl desafinat... Però, sense voler treure-li mèrit al bon home, em va sonar molt millor que l'Ashkenazy! :)

Finals Q7

2011-12-28T18:27:00.000+01:00

Frases cèlebres de Bronchales 2011

2011-12-22T11:20:00.004+01:00

R: Party harrrrd!!

S: On és la meva gorra característica?

R: - Això és el gaudi de la natura: una siesta aquí!
S: - Sí, però amb tanques per si vénen zombies.

R: - No aixafis les pinyes així! T'agradaria que vingués una pinya gegant amb vambes i et deixés bidimensional? Stepney the Pinecone, el venjador de les pinyes oprimides. NOOOOO!!!! STEPNEYYYYYYY!!!!!

R: - Si vinc a caminar em pagues una pinta de Fosters, eh!
S: - Eh! Jo també vull una pinta!
L: - Sí... tu amb una pinta agafes un coma etílic de cal canto...
P: - Al necesser... Al necesser en tinc una!
R: - Sí! Aquestes són les úniques pintes per tu ara mateix!
L: - Calla, que la que porta ara mateix...!
P: - Aquesta pinta en català no es diu "pinta", es diu "fila"!!

L: - Has vist quins mànecs de porta més macos?
P: - Sí, són nàutics, estil marí... Molt adequats per l'entorn... Des que es van assabentar de lo de Cervera, aquí tothom s'hi apunta, pel que veig!

P: - Hi cap alguna ampolla més?
L: - No...
P: - Ni una?
L: - No...
P: - Home, mira, clar que sí!
L: - Ui! S'han assentat...
A: - S'han ASSEGUT!!
P: - Home, si les poseu sobre el banc...

L: I després dieu de nosaltres, com si us estranyés!

R: Enrique, el saltamontes fatídico...

- Lara, Lara!
- Yes, sir!
- Spin us a yarn, Lara...
And Lara began...
- Once there was a little girl who was very very manca, because she threw a BALL over the WALL... And then the chief said "Lara, Lara!" "Yes, sir!" "Spin us a yarn, Lara..." And Lara began... "Once there was a little girl who was very very manca, because she threw a BALL over the WALL... And then the chief said "Lara, Lara!" "Yes, sir!" "Spin us a yarn, Lara..." And Lara began... Once there was a little girl who was very very manca, because she threw a BALL over the WALL... And then the chief said "Lara, Lara!" "Yes, sir!" "Spin us a yarn, Lara..." And Lara began... Once there was a little girl who was very very manca, because she threw a BALL over the WALL... And then the chief said "Lara, Lara!" "Yes, sir!" "Spin us a yarn, Lara..." And Lara began... Once there was a little girl who was very very manca, because she threw a BALL over the WALL... And then the chief said "Lara, Lara!" "Yes, sir!" "Spin us a yarn, Lara..." And Lara began...

M: Do you want a pepper?

P: No digueu que això no eixampla l'esperit!!

S: I'll miss you, Pal...

Assaig de la presentació

2011-12-19T17:29:00.003+01:00

La Nina, el Walter, la Shawinigan (i darrere seu, els seus papoose Saskatchewan i Saskatoon), la Nica, el Banana, la Judit, la Tanya, la Polina, la Irina, la Nadya i la Katya s'han assegut tots junts per sentir-me assajar la presentació per demà. xD

A hot beverage

2011-12-12T23:48:00.002+01:00

I likes. :)

Portbou i Cervera, 031111

2011-12-08T21:15:00.007+01:00

Escric, ara, perquè ja em començo a sentir egoista, perquè no pot ser que em quedi per mi sola totes les coses bones que m'he anat trobant al llarg del que porto de matí.

És un quart d'onze i sóc a prop de Cervera, asseguda dalt d'un cingle on és possible que no em convingui estar sola, donat el vent que es mou. Què hi farem.

El dia ha començat a tres quarts de cinc. M'he despertat en la mateixa postura en què m'havia adormit quatre hores abans i en un interludi entre fases REM, perquè no recordo què he somiat. M'he plantejat la possibilitat d'agafar el tren de Barcelona una hora més tard, però m'he desvetllat tornant a posar el despertador i mirant horaris, així que la idea ha fracassat. Al cap de vint minuts ja era al carrer. Catalans fins a Provença, i després corrents fins a Passeig de Gràcia, perquè no ho havia fet mai fins avui i no sabia quant es podia tardar, i per si de cas.

Arribant amb deu minuts d'antelació a l'estació, primera sorpresa del dia: baixar a Cervera val el mateix que baixar a Portbou. Doncs cap a Cervera hi falta gent! Una cosa menys a la llista de bogeries pendents!

Comença a ploure! S'anuncia una retirada tàctica!

Res! Quatre gotes mal comptades. Furioses, fredes i de costat, però quatre... Després d'una interessant batalla contra els elements i l'impermeable me l'he aconseguit posar i ara sóc a un altre lloc, a mig camí entre el far i on era.

Doncs això. El tren cap a Cervera. En recordo poques coses. Hi havia un senyor on jo volia seure, i m'he assegut a l'altra banda del passadís. Quan he vist que duïa un bitllet de Rodalies he tingut una gran alegria, i a Granollers s'ha fet justícia. El revisor era un senyor amb una alegria fora del comú en el "Booooon dia!!" de quarts de set del matí. Tot i que estava asseguda al cantó de la sortida de Sol, com pertoca, els núvols no em deixaven veure res. Entre Caldes i Girona he estat una mica lúcida, i he vist els camps verds i humits, les fagedes, la boirina, totes les coses diferents que havien estat casa meva fa uns anys. A Girona, les casetes primes i de colors sobre un Onyar un pèl ensopit, com el cel, i la catedral... que m'han recordat els dies amb els tiets fa dos estius.

I després Figueres, i no sé quants pobles més, i jo ni intentava lluitar contra la son perquè em feia l'efecte que, si ho feia, després al vespre no podria més.

Quan arribàvem a Portbou ha sonat l'alarma del mòbil... i menys mal! Passar de llarg d'aquesta estació m'ha semblat de les coses més estranyes que he fet mai.

Baixant a Cervera, zombificada jo en la pràctica totalitat, la police m'ha demanat le ticket i une pièce d'indentité. Doncs apa, si són servits. A l'estació m'he entretingut una estona buscant recorreguts i preus per fer alguna sortida amb tren pel Sud de França algun dia, i després d'això ha arribat el moment culminant del viatge... Observar un tren provinent de Paris-Austerlitz, blau, pesat, SNCF i lent, mentre passava a tres metres de mi a la velocitat d'un cargol coix... i creuar darrere seu un pas a nivell de tres o quatre vies d'ample! "Emprunter la passerelle"? Jo?! No senyor!!

He anat a la platja a buscar pedres cerverines (a Cervera no m'agrada tant, perquè està molt més tancada que a Portbou i gairebé no es veu horitzó) i després he anat a un súper petit amb prestatges altíssims, tot atapeït i amb un ordre impecable. He comprat dinar i reforços, sirop de framboise pels de casa, que allà no n'hi ha, i una aigua de litre, perquè em pensava que no en tenia. I d'això últim la meva motxilla i jo ens en penedirem tot el dia. Perquè sí que en tenia.

Llavors he anat enfilant la carretera per sortir del poble, que fa una mica de pujadeta, fins a arribar a un lloc amb molt bona vista al mar i un banc molt lleig de formigó. Res a veure amb els anglesos. D'allí estant he vist uns caminets que resseguien les vores dels cingles i clar, jo què havia de fer?... Anant cap al lloc on he segut a escriure primer he vist uns boletets blancs amb una taca perfecta de beix al centre, i fonoll per tot arreu, i les flors tan i tan boniques que hi ha als llocs on fa molt vent i mal temps sovint, que em recorden una mica a les persones bones perquè són precioses tot i rebre de fora de valent.

I venint cap aquí, cap al segon lloc, estava massa concentrada en la meravellosa i exhilarant sensació de "Si rellisco aquí, m'obro la closca". Ja no plou i surt una idea de Sol, res, prou per projectar una feble ombra del bolígraf sobre el paper.

Porto els cabells ben esbullats per culpa del vent, però és així com m'agrada tenir-los. Si miro cap a baix, veig com balla l'escuma blanca i transparent sobre l'aigua i les roques, traslladant-se força distància, i em sembla que és aquesta la pinta que deuen tenir les ànimes, aproximadament, si un s'hi fixa prou.

Així que ara sóc aquí de nou. El mar, el vent, l'escuma blanca, les pedres negres i jo.

Fins aquí, de moment: començaré a desfilar cap al far.

Acabo ara perquè com més temps deixi passar, a aquestes hores, més inútil estaré, i l'experiència demostra que deixar-ho per un altre dia és deixar-ho per sempre més.

Sóc al tren ja fa vint minutets. Són gairebé les sis i fora és ben fosc, en part a causa dels núvols.

Un cop arribada a la Punta de Cervera m'he endut una decepció enorme perquè la força del vent era tal que he considerat oportú quedar-me darrere de les baranes. En altres circumstàncies passo olímpicament i m'acosto a l'aigua i sec sobre els pedrots, però avui no. M'hauria matat. M'ha costat, però, fer bondat!

I res, allà m'hi he estat una estona, jugant amb el vent, intentant fer el que volia fer jo en comptes d'anar cap on em llançava ell, gravant algun vídeo i ballant, sense èxit, la polca de St. Celoni. Feia massa vent. Quina exageració!

Ha arribat un moment en què he vist una cortina que tenia tot l'aspecte de pluja imminent, i he decidit pujar immediatament a la caseta dels alemanys, a dalt de tot del Puig, perquè allà com a mínim estaria a recer! I ha estat una sàvia decisió. La pujada no ha estat gaire perillosa, s'havia de vigilar i prou, però sempre s'ha de vigilar. Ara bé, un cop he arribat allà s'ha desfermat tota la fúria dels elements contra totes les coses i d'allà no he sortit en hores. M'he hagut d'asseure en una cantonada, sobre una pedra, al costat de la porta, perquè tot i ser sota sostre no hi havia portes ni finestres i tot entrava pels forats. Era dins de la caseta, em pensava pel soroll que el que estava passant fora era la festa màxima del vent i la pluja, sortia fora i m'adonava que de fet dins la caseta s'hi estava prou bé! I que no s'hi sentia ni la meitat del que estava passant realment.

I clar, després de dinar, reflexionar, intentar dormir, mullar-me, intentar dormir un altre cop i tornar-me a mullar, he pensat que potser seria bona cosa obrir-me. Era absolutament impensable baixar pel camí de ronda en aquelles condicions: si ja hi ha trossos on em fa una mica de respecte anar sola en condicions normals, ja ni em podia plantejar passar-hi avui. L'opció d'esperar fins que passés l'oratge tampoc l'he considerat: no és que conegui el clima d'aquest lloc, però m'ensumava que, un cop havia començat, allò podia durar tres dies amb tota la tranquil·litat.

Afortunadament, se m'ha acudit la idea d'anar cap endins i buscar la carretera, que és el que he fet quan ha deixat de ploure una estona. Gràcies a això he pogut gaudir d'una perspectiva espectacular de l'estació de Cervera, fer un tros del camí que deurien seguir els exiliats del '39 i no matar-me.

A la frontera he fet una mica el ruc: "Ara sóc a França...", saltet, "...i ara sóc a Catalunya!...", saltet, "i ara sóc a la Catalunya Nord", saltet, "i ara sóc a la Catalogne Espagnole!", saltet, "ara sóc a Catalunya", saltet, "i ara sóc a Catalunya!"; saltet, "ara sóc a Catalunya", saltet, "i ara sóc a Catalunya!"...

I vint minutets abans d'arribar a Portbou ha començat a ploure a bots i barrals, i he quedat xopa de dalt a baix. Quan he arribat al poble he anat a buscar una altra pedra i després he pujat cap a l'estació perquè se m'ha acudit que hi podia haver un tren a les quatre. Efectivament. He comprat el bitllet i he anat a l'andana que tocava, tota l'estona dubtant sobre si era millor agafar aquell tren o quedar-me. Amb el cansament i el fet que tot estava mullat he pensat que fóra millor arribar d'hora, però quan he vist que el tren era com els de Rodalies he decidit que res, que de cansada res, que tenia bosses de plàstic per seure-hi a sobre i que no cada dia sóc a Portbou. Què m'havia pensat?!

Així que he tornat a baixar cap a la platja i allà m'he quedat gairebé una hora. Feia molt i molt vent (sorpresa!). I jo estava asseguda a la platja de sorra negra, gruixuda i mullada, sobre una bossa de plàstic, i procurant que l'impermeable em tapés també les cames. Les onades estaven altíssimes i molt juganeres: si no haguessin estat el vent i la pluja els que m'han impedit baixar pel camí de ronda al principi, allí dalt, ho hauria fet el mar, que el bloquejava allí baix per molts llocs. I m'ha anat de poc no quedar xopa un altre cop!

I he entès també per què es parla a vegades de cavalls blancs d'escuma cavalcant les onades i els esculls: realment hi eren, gràcils, àgils, fogosos i ràpids, així simpàtics però no per acostar-s'hi gaire.

I res, quan ha tocat anar-hi anant he enfilat el carrer de sempre, les escales de sempre, i he vist que el tren aquest cop era com els Regionals de sempre, un pot que cau per terra però que com a mínim té seients còmodes. On vas a parar! Per estar-t'hi dues hores i mitja tancada, com a mínim seu bé...

I res, ja està. He fet una pèssima gestió del temps perquè no em volia posar a dormir fins que no acabés això, però estic tan cansada que he perdut moltíssim temps encantant-me i ara només em queda mitja horeta de becaina, poc més.

I d'aquí, gent, fins després de parcials de Q8!!

House rules

2011-11-16T14:47:00.004+01:00

From Kate's blog!

Parcials Q7

2011-10-25T11:15:00.002+02:00

(La foto del mussol no és meva. És del Sr. Google. ^^)

Lliçons del Q5

2011-07-04T19:42:00.000+02:00

Les assignatures que vaig fer al Q5 eren Termotècnia, Elasticitat i resistència de materials, Electrotècnia, Mecànica de fluids i Fonaments d'enginyeria elèctrica. Maco i interessant. Això no obstant, aquí teniu algunes de les coses més valuoses que vaig aprendre, que sembla que hi tinguin poc a veure.

El client sempre mana. Frase d'un professor tutor meu i que vam haver d'aplicar a una altra assignatura. Vam haver d'aprendre (a bufes) a baixar-nos del burro més d'una vegada i donar justament el que se'ns demanava fins i tot quan sabíem que hi havia maneres millors de fer-ho. Una lliçó dura i de la qual no me n'he acabat de convèncer.

Qui no plora, no mama. Molt gran, aquest professor, molt gran. Aquesta frase em va salvar de repetir-ne una. En sabia la teoria però aquí em va acabar de quedar clara la pràctica!

L'arc sempre tens aviat es trenca. Gaius Juli Fedre. A aquest li hauria d'haver fet més cas.

Dime con quién andas, y te diré si aprobarás. Sí senyor! Gràcies, companys! =)

No siempre lo urgente es lo importante. Fito y los Fitipaldis, hehe... Gran veritat!

Finals Q6

2011-06-01T15:14:00.001+02:00

Savieses Q6 (III)

2011-05-04T21:56:00.015+02:00

Edició dedicada exclusivament als grandíssims cracs d'Electrònica, Teoria d'estructures i construcció industrial i Màquines elèctriques... I a la meva germana A. J., que avui fa anys i sempre gaudeix d'aquestes anades d'olla! Som-hi!

ELECTRÒNICA

Pueden llevar hasta la lavadora de su casa, si quieren, al examen... Éste es su problema. (Faria gràcia però té raó, representaria un problema força gran. :( )

Si en este examen no sacan entre un 7 y un 9 pidan la baja, váyanse de la universidad y estudien otra cosa. (Hi ha cursos amb noms com "Com gestionar el fracàs", "Remuntar una vida inútil"... xD)

TEORIA D'ESTRUCTURES I CONSTRUCCIÓ INDUSTRIAL

Esto es bastante guay cuando lo haces esquemático. ¡Ya después de programado es más divertido! (Ens partim la caixa amb les matrius de rigidesa. Qui no?)

Vosotros, como ingenieros industriales, debéis saber cómo funciona el programa, porque si no lo sabéis vosotros, ¿quién lo va a saber? (Eing? Lo qualo?!)

(Un alumne poc convençut que a la segona o la tercera encara no havia entès una cosa, i després el professor):
-Si le digo que sí, ¿le vale?
-¡No! Yo ya estoy convencido de esto... ahora tienes que estarlo tú... A mí, como si me dices pollo. (¡Eeeeeeeeeeel pollo! ¡El pollo con una pata! ¡El pollo con la otra pata!)

Trenta minuts, només, us ha sortit? Trenta minuts de foc us els aguanta una tenda de campanya! (Jo en vull una, d'aquestes!)

Llavors, el foc... molt important, el foc... torno a insistir, el foc... (Que sí, jolín! El foc!! Que ja ens ha quedat clar!!)

L'edifici no és més que una peça en el joc d'escacs empresarial, que ha d'estar en sintonia... Normalment, els profes solen pensar que el que ensenyen és el més important del món; jo, no... Jo no muntaré un edifici que duri 2000 anys i que tingui un gran rètol que digui "Aquest edifici fou construït pel professor Miquel C.", i seré famós, i sortiré als llibres d'història, i la gent dirà "Qui era, aquest tio?"... Doncs no, nois, no! Això, a altres facultats; aquí, no. (Apa. Ja ho teniu.)

Els enginyers ho fem molt, això... ens donen un ordinador i flipem! (Cadascú es diverteix com vol... i com pot!)

Carinyo, amb el terreny, eh, carinyo! Perquè de seguida posem un triangulet i pensem "Ara em surt una reacció" i no ens surt una reacció i l'edifici se'ns ve avall... Llavors... kaputt!! (Heheheh. Els de la part de construcció industrial es fiquen amb els de la part de teoria d'estructures prou finament! xD)

Un forjat és l'element horitzontal. Ens fa de terra i ens fa de sostre... per sota... (Important tenir clar el sistema de referència, eh, per favor?)

MÀQUINES ELÈCTRIQUES

(Parlant de coses profundes i elevades com el parell que origina la variació d'inductància segons la llargada de l'entreferro): Jo amb això podré tibar un gos? (Llàstima! Havia quedat molt bé.)

Amb això us adormiu... oi? No us preocupeu, que ara tindreu les transparències i veureu les demostracions... Que no val la pena gaire fer-les... Però bueno! (Això: bueno. Qui no es conforma és perquè no vol.)

Ara ve la gràcia màxima. (xD El que dèiem abans de passar-s'ho bé. Qüestió de decisió personal!)

(En resposta a una pregunta meva sobre la justificació d'un signe en una expressió): És matemàtic... perquè... si jo et dono l'equació de l'energia... ehhh... és matemàtic, és matemàtic... sisí... (Ens va quedar a tots claríssim.)

(Sostenint l'esborrador a l'aire): Si deixo anar això, cau, potser, no? (Experimentem? xD)

El primer cotxe, cotxe cotxe cotxe cotxe cotxe, del món mundial va ser elèctric. (El primer... què? "-Quiero una brdlpbrpl de pipas... -¿Una bolsa de qué?")

Si hi poses aquí un cacauet, o no un cacauet, alguna cosa amb forma de cacauet, això girarà... (Podem deixar els cacauets tranquils, sisplau, que això és classe de maquelec?)

(Alumne): Com sabem que és lineal? (Professor): ...Clar, hem de suposar que és lineal. (Evidentment. També les vaques són esfèriques. xDD)

(Alumne): No... Com ho ha dit, això? (Professor): No ho és? No ho sé... (Nem bé per nar a Sants. Aprovarem TOTS! ¡Vamossssss!)

Això funciona si la bobina s'està quieta... Però si la bobina es va movent pel món... (I love to go a-wandering along the mountain track...!) També pot ser que es mogui, la bobina! Per exemple, una bobina dansant. (Oh I love to love, but then my bobin just loves to dance, loves to dance!)

Aviam, aquesta matriu... les Rs a la diagonal, zeros per aquí, zeros per allà... (Ei!! Pim pam, igual igualet que els nostres exàmens!)

Per què us deia que quan volem modelar una màquina te'n recordes de la mare de les inductàncies d'aquí i del Faraday i de tothom? (Bfffff... Ja hi som.)

How long can you handle it?

2011-04-19T22:22:00.004+02:00

.
.
.
Chicken on a Raft!
.
.
.

Savieses Q6 (II)

2011-04-09T15:54:00.004+02:00

Aquesta feina la feu per parelles de màxim dues persones... (Ull aquí! COM A MÀXIM!!)

Nosaltres no fem centrals nuclears... a classe! A fora, feu el que vulgueu. (Aparteu les criatures! Enginyers industrials en llibertat!)

(Parlant de normativa contra incendis.) Comburent: oxigen. Tampoc us recomanaria ser gaire integristes amb això d'evitar totalment la presència d'oxigen dins del vostre edifici.... més que res, pel benestar dels ocupants. (Manies. Tot manies.)

Per exemple: apareix un ratolí gamberro que rosega l'aïllant dels cables i ja tenim un curtcircuit... guspira... FOC! No us preocupeu, avui dia ja cobreixen els cables de coses que no agraden als ratolins. (Ja. És el que tenen les generacions anteriors. En la seva ignorància, recobrien els cables de formatge. Evidentment!)

Les unitats són xunguíssimes, VA/rpm... que no entri aquí un físic, que li agafa algo! (Bfff... Pitjor pels físics!)

(Dibuixant una ranura en un rotor.) Aquesta és xula... Bé, xula... Té més aviat forma de pastanaga. Bé, aquí m'ha sortit un xurro... però és igual! (Sí, el més important és tenir les idees clares.)

Aquí necesitamos un par para mantener la estructura en equilibrio. Si no existe, la barra se pone a girar y se convierte en un ventilador. (Pim pam.)

Tot això que us explico són teories... Igual demà ve el flipat de torn i diu que tot això és mentida i que és d'una altra manera! Com tot això de la Física... (Que reconfortant.)

Això qui ho va descobrir? El Tesla, no? El dels tesles... (No comento. Aquesta em deixa del tot desarmada!)

París, la "Ciutat dels Llums"

2011-04-02T21:28:00.002+02:00

Un museu? Una exposició? No! Una parada de metro!

Vista de la ciutat (a l'horitzó, els gratacels de la Défense) des d'una de les trenta mil finestretes amagades del Louvre.

Aquesta és per l'Alex... Li diuen "Ciutat de les Llums", però d'ara en endavant, per mi és la "Ciutat dels Llums"!

No podia faltar la Torre Eiffel el primer vespre de la meva estada allà.

Li vull agrair a la meva amiga Roser tenir-me a ca seva aquests dies, treure'm a passejar cada dia a veure coses i fer dels meus dies allà una estada inoblidable! (I esperar-me amb la porta oberta a la una de la matinada la nit que vaig perdre l'avió...!)

Savieses Q6 (I)

2011-03-10T23:34:00.005+01:00

Aquí teniu un nou recull de genialitats vàries. Tot del Q6, de moment; encara he de trobar els papers de Q4 i Q5, que hi ha veritables joies...

Eso era cuando mi abuela era una mujer joven e iba a la pelu en bici... ¡Ahora ya no hay transistores con beta igual a 30! (Aquests transistors ja no són el que eren... Es perd tot... I les iaies...)

El ingeniero funciona con dos cosas: gráficos y ecuaciones. (A vegades, també dormim i mengem.)

En Electrónica, te apareas y es como fallecer... (Eing?! Què volia dir amb això?)

Los resultados matemáticos conmigo son negociables. (Del que abans en dèiem ciències pures, ara en diem ciències bastant impures.)

Yo soy muy desorganizada y mi casa es estocástica y un desastre. (Estocàstic. M'agrada. Bona excusa.)

¡El otro día casi te atropello en Cerdanyola! (A un alumne. Oju amb la professora... Millor estar-hi de bones...)

Las personas con cierto coeficiente intelectual están para saltarse la normativa. (Sí senyor.)

Penseu que del que feu quan sortiu d'aquí en pot dependre la vida de persones... Tingueu SENY! (A vegades penso que això de ser enginyer està molt infravalorat...)

Vosaltres teniu molta sort, perquè sou enginyers industrials! (Claro que sí, ¡campeón!)

En Física, amb això dels sentits ens suspenen, però aquí no, perquè com que tampoc sabem ben bé de què va, això... (Quina confiança!)

Com enginyers, quan no sabem una cosa o ens l'inventem o la menyspreem. (L'altre...)

Tú no puedes comprar una cosa que se enchufa a 230 V y lo tocas y te mueres... No es justo, ¿no? (Home, vist així, la veritat...)

En esta carrera se presta mucha atención a las matemáticas, a integrales dobles y triples y haciendo volteretas, y no se presta atención a lo que es importante... (Mmm... Les de les tombarelles no les vam arribar a donar... Quina deficiència!)

Q5

2011-02-07T13:00:00.004+01:00

Així em sentia quan vaig començar i encara no sabia ni la meitat del que m'havia de caure al damunt...

...I així em sento ara que he acabat!

Això va per donar-vos les gràcies a tots aquells amb qui he viscut aquest Q5: família, amics (de l'escola i no de l'escola), companys i professors: sabeu qui sou, i hauria estat totalment impossible sense vosaltres!

Gràcies també a l'Estrelleta per la foto del gat!

A Cup of Melancholy Tea

2011-02-05T12:47:00.001+01:00

There is a particularly sad quality in the clickety-clack sound of train wheels, even in the brightest of days, which yesterday was certainly not. I was already cold and tired and wet when I climbed on the train, dragging my enormous suitcase behind me with a huge effort. It was quite crowded in there, but I managed to find an empty side seat, on which I promptly plonked down, putting my legs up on my suitcase and forgetting everything else in the world. I was going home. I reckoned it would be all right to listen to Take me Home -one of the songs which had most haunted me over the past few days-, since on that occasion in was actually going home and I was also in no disposition to burst into tears at that precise moment. Ryan Kelly started off by thinking as the sun was sinking, and then the others sang their bits about things to do with home and firesides and love.

Meanwhile I reluctantly had a look round, to see the hostile surroundings that surrounded me just then... Which one of the horrible cities on the outskirts of Barcelona we were in, I had no idea, for it was far too dark, and neither did I care; but this didn't matter, because that would have been outside and I was inside. It was one of the older trains, a bit more sensible space-wise but just as uncomfortable as the newest ones. The light was dirty and yellow and it made a rather nasty reflection of my face on the opposite window. My expression was also to blame for that. The rain was lashing furiously against the glass panes, and I could feel the wind pushing the carriage from side to side as the thunder rolled and the lightning split the heavy clouds, as if it were trying to annihilate the mocking red and white lights that moved slowly up and down the roads.

The people around me were all engaged in sleeping or in actively ignoring each other, something I find especially common on Friday nights. I rarely get to sleep while surrounded by hostile surroundings. I just made myself as comfortable as I could and sat there, thinking about what lousy weather were having and how the train was taking forever and a bit more just to bug me, I'm sure, and about the funny contrast between the furious racket the storm was putting up outside and the passive lethargy of the sleepy and indifferent people inside.

I turned to the steamed up window behind me and drew a dog putting its tongue out, a penguin, a snake and four smileys as we were arriving in the station, my stop at last.

This morning I had the first Cup of Melancholy Tea of the season.

Solitud

2011-02-03T21:28:00.000+01:00

Contemplant la flama inquieta de l'única espelma que em queda, aquesta és la paraula que em ve al pensament, i tot i que és una realitat vertadera, no es presenta com a enemiga. Tot al contrari, és benvinguda.

Per mi, si més no. No per la flama.

Observant com l'espelma es va encongint, imagino la meva existència com la de la meva única companya en l'obscuritat.

Una sola espelma. Una sola flama il·luminant amb prou feines la taula on reposa. Tot al voltant és fosc i desconegut. Ella és l'única que lluita per espantar la negror; ella és l'única que lluita per allunyar les pors i espants que acompanyen la seva enemiga. Tot i així, existeix una ironia, perquè ella sola crea les ombres fantasmagòriques que ballen al ritme de la meva respiració.

Està sola. No té ajuda. És fràgil, i vacil·la. Un cop l'espelma hagi desaparegut, la flama s'extingirà i només en romandrà un record efímer en la meva ment.

Li tinc compassió, i l'apago amb un delicat sospir. Demà la tornaré a encendre, i d'aquesta manera li hauré allargat la vida uns instants.

La flama ha desaparegunt, i ara només em queda la foscor... i la solitud... però tant és. No m'espanta, perquè també em queden els meus pensaments.

Escrit per A. J. Gràcies!

Conversa entre dos amics a classe d'Elasticitat i resistència de materials

2011-02-01T11:36:00.003+01:00

-Lara! M'avorreixo.

-Compta ovelles.

-...Zero.

-Imagina-te-les.

-Lara... Una ovella que m'he imaginat li ha arrencat el cap al profe i ara em fan por...

-Compta panteres.

-...Zero.

-Imagina-te-les.

-Lara... Les panteres s'han agradat amb les ovelles i n'han sortit panterelles, i em fan por... Què faig?

-Compta cactus.

-...Zero.

-Imagina-te'ls.

-Lara! Les panterelles s'han enredat la llana amb els cactus i s'han mort, i les que han quedat han jurat venjar-se... I em fan por...

-Compta forquilles.

-...Zero.

-Imagina-te-les.

-Lara... Les panterelles m'han robat les forquilles i les estan esmolant i em fan por...

-Compta M16.

-Què són M16?

-Rifles.

-...Zero.

-Imagina-te'ls.

-Em puc imaginar bales?

-Sí.

-Lara! He mort totes les panterelles i comencen a fer pudor...

-Compta llimones.

-...Zero.

-Imagina-te-les!

-Les panterelles amb llimones estan bones, però una que no estava morta em mira amb cara de pena...

FI

Happy New Year! :D

2011-01-28T11:18:00.000+01:00

Grace

2010-09-23T12:46:00.001+02:00

M'agradaria fer arribar una cançó trista i un trosset d'història irlandesa als meus lectors catalanoparlants...

Aquesta cançó data del 1916, any en què va tenir lloc a Dublín el que es coneix com Alçament de Pasqua (Éirí Amach na Cásca). Joseph Mary Plunkett (en gaèlic, i d'ara en endavant, Seosamh Pluincéad), poeta irlandès revolucionari, va ser estacionat a l'Oficina General de Correus (el G.P.O. de la cançó) amb Padhráic Pearse. Van fracassar, i van acabar o bé morts o bé a la garjola, la Kilmainham Jail del primer vers.

Pluincéad estava compromès per casar-se amb Grace Gifford, però la seva tuberculosi i l'Alçament ho van impedir, de manera que es van casar el 4 de maig a la capella de la presó, poques hores abans de ser Pluincéad executat. Tenia 28 anys. Grace no es va casar mai més i set anys després va ser tancada a la mateixa presó que el seu marit, si fa no fa per raons assemblades.

Silhouette

2010-09-20T22:21:00.000+02:00

I have to thank a somewhat reluctant but very sweet little brother for patiently posing for me. =)

A Few of the Things I Found at Home

2010-09-18T14:16:00.006+02:00

Pine cones from Bronchales!

This is what the whiteboard looked like after a Maths lesson. I thought it rather pretty, such a pity to rub it out. The orange brolly I drew it so that my pupil wouldn't forget his in the room. ^^

In some places, my home amongst them, it is customary to place tomatoes on the stove. xD Some might think I put it there for the picture, but I did not.

No, you may NOT go in the boys' room.

Bubble, bubble, toil and trouble: fig jam.

Mevagissey Harbour in 1008 pieces.

This is Walter. ^^ I found him like that!

Inici de curs

2010-09-13T08:00:00.000+02:00

Amb l'inici de curs i la depressió que això comporta, he pensat que seria una bona idea compartir alguns dels vídeos que em posen de bon rotllo.

N'aniré afegint a mesura que en vagi recordant més. Falta el curt de Pixar Boundin', que no he sabut trobar al TuTub.

Papallones de colors

2010-09-05T17:41:00.002+02:00

Prop de Mont-ral: riu Glorietes

2010-08-27T18:54:00.002+02:00

Albada blanca

2010-08-15T21:43:00.008+02:00

Les vegades que m'havia aixecat d'horeta m'havien permès de suposar que el Sol sortia sobre les sis o quarts de set.

Un dia, doncs, quan vaig anar a dormir, vaig posar el despertador a les sis; com que no em faria gràcia tenir un càncer de cap d'aquí un temps, em vaig ficar el mòbil al mitjó. (Curiosament, a dia d'avui encara funciona.)

Al matí següent em vaig despertar al·lucinant i preguntant-me des de quan, en una situació normal, i per quins set sous, m'hauria de desvetllar una vibració insistent i tossuda a la planta del peu; quan hi vaig caure, gairebé esclato a riure enmig de l'espessa foscor que m'envoltava. Vaig estar uns minuts escoltant el vent xiuxiuejar a les copes dels pins vermells i el cant d'un ocell que primer feia una nota, després una altra una quarta més amunt, després la primera un altre cop i després una altra una quinta més amunt. I així s'entretenia, l'animaló, tot i que espero que tingui assumit que, si s'acostuma a cantar a aquestes hores, no tindrà un públic gaire nombrós ni entusiasta.

I va ser just en aquell moment quan em vaig preguntar si realment valia la pena sortir del sac per pujar allà dalt a veure l'albada, sobretot tenint en compte que només traient la meitat superior del cap d'on havia estat fins llavors ja no em sentia ni el nas ni les orelles. Només sentia la respiració acompassada de la gent normal que, en aquells moments, dormia, i això no animava gaire.

No descriuré la feinada que vaig tenir abans d'arribar a la conclusió que, si vestir-se silenciosament al llit ja és difícil, fer-ho dins d'un sac mòmia és poc menys que impossible. Per aquesta raó em vaig limitar a fer trampa i posar-m'ho tot sobre el pijama, decisió que després vaig haver d'agrair.

De manera que, vestida amb quatre o cinc capes en ple agost (però a 1700 metres i just abans de sortir el Sol), vaig anar als lavabos, vaig demanar amablement a l'iceberg que hi havia embotit dins les canonades que tingués la delicadesa de fondre's per mi només una miqueta i em vaig rentar la cara, únicament i exclusiva per obligació moral, no per res més. Mirant cap amunt ja es discernien clarianes de cel grisós amagades per núvols blancs i foscos.

A mesura que anava enfilant el camí cap a la meva roca, des d'on es veia tot, va anar caient un espès mantell de boira molt antipàtica i inconvenient sobremanera. Vaig perdre el cel, vaig perdre colors i va anar de ben poc que no em perdés jo mateixa. Però vaig arribar, contra tot pronòstic, a la meva roca, des d'on no es veia res. Un blanc brut ho envaïa tot, es ficava per tot i lentament es menjava coses: se'm menjava la cara i les mans i també els pensaments. Bufava un aire gèlid de l'est-sudest, d'aquests que li fan preguntar-se a una si no s'hauria equivocat de camí, si no hauria girat al primer arbust en comptes del segon per una confusió en la boira i si no hauria acabat a l'Antàrtida per error, a fer companyia als pingüins.

En la blanca desolació i l'immens aïllament en què em trobava en aquell promontori rocós, per sobre de tot el que es veia (i del que no es veia, que era molt més), sola i morta de fred, amb les mans a la cintura i gran vitalitat i energia em vaig posar a ballar "L'esquimal". Fent l'índio d'aquesta manera allà al damunt. I contenta! No hi fa res: no em veia ningú.

Després em vaig estar una estona fixant-me en com es bellugaven els estrips de boira que l'airet em duïa a prop. Venien lentament, de forma sinuosa i temptativa, recordant-me una ballarina oriental, m'acaronaven la galta amb una esgarrapada, hi deixaven un rastre de caramell i seguien el seu camí.

I vaig sentir una mica de canguelo. Vaig pensar en quan sóc a la costa, on l'aire de mar m'assota furiosament els morros i a vegades m'amenaça de llançar-me als llocs més profunds i mullats, però això no em fa por perquè més o menys entenc aquest vent, conec què em porta i comprenc què m'explica... Però allò era molt diferent, em sentia lleugerament incòmoda. Potser, si tingués els ulls tan i tan blaus com els pastors que cuidaven els seus ramats per aquells indrets, m'hauria fet una mica menys respecte, tot plegat, qui sap. I potser també m'hauria ajudat un bon esmorzar.

Concloses aquestes reflexions, un dolor agut a l'altra punta de la meva persona em va advertir que estava a punt de perdre alguns dels dits dels peus per congelació un altre cop. De manera que vaig ballar la Masurca del Rei, amb tantes ganes com si fos a la Plaça de l'Ídem, recreant en la meva imaginació els alts edificis gòtics, els fanals groguencs, els acordeons i la setantena de dansaires suats que també feien saltironets graciosos sobre les lloses de pedra quan tocava. De fet, s'assemblava bastant a la situació en què em trobava llavors, no ens enganyem.

Se'm va fer un quart de vuit. Ja havia estat per allà una horeta, pràcticament, havia vist poques coses, havia passat fred, havia ballat i havia pensat; tot això cansa, així que me'n vaig tornar al llit. No vaig veure el Sol en el que va quedar de dia; no perquè em quedés dormint, que també pot ser, sinó perquè l'Astre Rei no es va dignar mostrar la seva cara, simplement.

El far de Tarragona

2010-07-26T03:00:00.000+02:00

Flor de mongetera

2010-07-23T16:57:00.001+02:00

Flor de mongetera de l'hort de ma mare!

Alguns colors de Madrid

2010-07-06T15:36:00.004+02:00

Negre

Groc

Vermell

Verd

Blau
(Per si de cas. ^^)

Sevilla

2010-06-30T16:59:00.007+02:00

Sevilla des de dalt de tot de la Giralda

La catedral enganxada a la Giralda

El xiringuito més atapeït que vaig trobar. Sembla la meva habitació...

Oju, han de ser espanyols! Els euros europeus són diferents. xD

Triana

Una de trenta mil botigues de ceràmica que hi ha a Triana

Pati interior típic

Per aquest carreró passaven els cristians abans de ser cremats a la vora del Guadalquivir

El mercat de Triana, on vaig comprar el mig quilo de cireres que vaig dinar

Triana

El Guadalquivir

La Torre del Oro

Venedor de cosetes a la Plaza de España

A la Plaza de España hi ha una pila de balconets d'aquests, cadascun dedicat a una província. Aquest és, naturalment, el més bonic de tots!

Plaza de España

Des de l'avinguda del Cid, les torres de la Plaza de España i alguna altra cosa

La Judería (com totes les que vénen a continuació)

Estic molt agraïda a la família O., que em va acollir a casa seva aquests dies, i a L. K. per deixar-me la seva càmera quan a la meva li va faltar la pila.

Claus per l'estudi de Teoria de Circuits

2010-06-05T14:53:00.002+02:00

Per poder aprovar l'assignatura, cal aplicar-s'hi corrents i tenir molta chispa; cal desenvolupar al màxim la pròpia capacitat i no doblegar-se sota les tensions. A més, mai sobra un enchufe...

Neu a la ciutat: post monocrom

2010-03-23T14:25:00.000+01:00

Així va començar la caminada fins a casa, de 20 minuts. Aquí a la dreta és on vam fer el ninot, que no surt a la foto.

La "gespeta" de la plaça Campus, on a vegades ens posem a estudiar/prendre el sol... Aquest dia no ho vam fer...

Davant de casa meva, on el següent dia vaig caure i garebé em mato sobre el gel... Llàstima que no em veiés caure ningú, perquè estic segura que va ser bastant divertit!

Quan vaig arribar a casa, immediatament vaig sortir a buscar botes d'aigua, ja que portava tot el dia amb els peus xops i gelats i la situació començava a perdre la seva gràcia.

"Ambicia't"... Ara hi corro, no pensava en res més!

Pobre ametller!...

...però que bonic!

Si algú veu alguna cosa més patètica que això, que m'avisi perquè no ho vagi a veure. Les palmeres poden estar esventades, cremades, trencades... però... nevades?!

I havent trobat les botes (després de dues hores de buscar per tota la ciutat, quina vergonya), a comprar s'ha dit!

La primera vegada que la contaminació llumínica de la ciutat em sembla bonica.

El ninot politècnic!

2010-03-22T14:02:00.000+01:00

Artistes cracs: col·lega Jordi i servidora. Amunt l'imperi politècnic català!

Eleccions a rector a la UPC

2010-03-14T14:06:00.003+01:00

Senyors i senyores, ampliïn la imatge i fixin-se sobretot en el raconet inferior esquerre... com veuen, on hi ha nivell, hi ha nivell! Tip o' the hat al "culpable"!

Happy New Year!

2009-12-30T22:32:00.001+01:00

Apa! Aquest any no hi ha poemet. M'he marcat un detall amb una foto feta avui mateix! Molt bon any a tots!

La entropía y la generación de entropía en la vida diaria

2009-12-11T20:34:00.001+01:00

La entropía se considera como una medida del desorden o desorganización en un sistema. Del mismo modo, la generación de entropía es una medida del desorden o desorganización generados dentro de un proceso. El concepto de la entropía no se emplea en la vida cotidiana tan ampliamente como el concepto de la energía, aunque la entropía se aplica con facilidad a diversos aspectos de la vida diaria. La extensión del concepto de entropía a campos no técnicos no es una idea nueva, ha sido tema de varios artículos e incluso de algunos libros. A continuación se presentan varios acontecimientos ordinarios y se muestra su relevancia en relación con el concepto de la entropía y de la generación de la misma.

La gente eficiente lleva vidas de baja entropía (altamente organizada). Ellos tienen un lugar para todo (incertidumbre mínima) y requieren energía mínima para encontrar algo. En cambio, la gente ineficiente son desorganizadas y llevan vidas de alta entropía. Les toma minutos (si no horas) encontrar algo que necesiten, y es probable que creen un gran desorden cuando lo buscan puesto que lo más probable es que conduzcan la investigación de una manera desorganizada. La gente que lleva estilos de vida de alta entropía siempre está corriendo pero nunca llega a ningún lado.
Es probable que el lector observe (con frustración) que ciertas personas parecen aprender más rápido y recordar bien lo que aprenden. Se puede llamar aprendizaje organizado o de baja entropía. Estas personas hacen un esfuerzo consciente para archivar la nueva información de manera apropiada, la relacionan con su base de conocimiento existente y crean una sólida red de información en sus mentes. Por otro lado, la gente que conforme al estudio arroja información dentro de sus mentes, sin ningún esfuerzo para asegurarla, puede pensar que está aprendiendo. Ellos están condenados a descubrir otra cosa cuando necesite localizar la información, por ejemplo durante una prueba. No es sencillo recuperar información de una base de datos que está, en cierto sentido, en la fase gaseosa. Los estudiantes que tienen lagunas durante las pruebas deben reexaminar sus hábitos de estudio.

Una biblioteca con un buen sistema de clasificación y catalogación se considera una biblioteca de baja entropía debido al alto nivel de organización. Del mismo modo, una biblioteca con un sistema pobre de clasificación y catalogación es una biblioteca de alta entropía debido al elevado grado de desorganización. Una biblioteca que no tenga sistema de catalogación no es una biblioteca, puesto que un libro no es valioso si no puede encontrarse.

Considere dos edificios idénticos: cada uno tiene copias idénticas de un millón de libros. En el primer edificio los libros se apilan uno encima del otro, mientras que en el segundo edificio están altamente organizados, clasificados y catalogados para fácil referencia. Es probable que no haya duda de a cuál edificio entrará un estudiante para consultar cierto libro. Sin embargo, alguien podría argumentar que desde el punto de vista de la primera ley estos dos edificios son equivalentes ya que la masa y el contenido de energía de los dos son idénticos, a pesar del alto nivel de desorganización (entropía) del primer edificio. Este ejemplo muestra que cualquier comparación realista debe incluir el punto de vista de la segunda ley.

Dos libros de texto que parecen ser idénticos debido a que ambos cubren básicamente los mismos temas y presentan la misma información en realidad pueden ser muy diferentes, depende de cómo abordan los temas. Después de todo, dos automóviles que parecen idénticos no lo son si uno recorre la mitad de millas que el otro con la misma cantidad de combustible. De igual manera, dos libros aparentemente idénticos no lo son tanto si requiere el doble de tiempo aprender un tema con uno de ellos que con el otro. De ese modo las comparaciones que se hacen con base en la primera ley es posible que estén sumamente equivocadas.

Tener un ejército desorganizado (alta entropía) es lo mismo que no tener nada. No es una coincidencia que los centros de comando de cualesquiera fuerzas armadas se encuentran entre los blancos fundamentales durante una guerra. Un ejército compuesto por diez divisiones es diez veces más poderoso que diez armadas consistentes cada una en una sola división. De igual manera, un país que se compone de diez estados es más poderoso que diez países, cada uno integrado de un solo estado. Estados Unidos no sería un país tan poderoso si hubiera cincuenta países en su lugar en vez de un solo país con cincuenta estados. El nuevo mercado común europeo tiene el potencial como para ser la nueva superpotencia económica. El viejo cliché “divide y vencerás” puede ser parafraseado como “aumenta la entropía y vencerás”.

Se sabe que a la fricción mecánica siempre la acompaña la generación de entropía, y que así se reduce el rendimiento. Es posible generalizar esto para la vida cotidiana: la fricción con los compañeros en el lugar de trabajo está condenada a generar entropía y, en consecuencia, a afectar adversamente el rendimiento. El resultado será una reducción en la productividad. Hay esperanzas de que algún día se establezcan algunos procedimientos para cuantificar la entropía generada durante actividades no técnicas y tal vez, incluso, para señalar sus fuentes primarias y magnitud.

También se sabe que la expansión libre (o explosión) y el intercambio de electrones incontrolado (reacciones químicas) generan entropía y son altamente irreversibles. De igual manera, abrir la boca sin ninguna restricción para soltar palabras de enojo es altamente irreversible cuando esto genera entropía, y puede provocar un daño considerable. Una persona que se enoja con facilidad está condenada a perder.

Extret íntegrament del Çengel and Boles. No està gaire ben traduït però com que no tinc els drets m'estalvio la feina...

Grans frases de professors (I)

2009-11-21T18:19:00.005+01:00

Ometré noms perquè encara em podria ficar en problemes de copyright, suspensos sorpresa i semblants... Aquestes són les frases més notables de la primera meitat de quadrimestre. Si té bona acceptació per part de l'excel·lent públic que no em llegeix el blog (com a mínim sé segur que no em comenta), seguiré amb el recull i aniré publicant quatre cops cada curs.

Comencem amb una de les més profundes i potser la meva preferida. Aquesta és del meu senyor tutor:

La vida, afortunadament, NO és lineal!

I un parell d'un gran filòsof a més d'excel·lent professor:

La vida consisteix a fer el que pots entre que esmorzes i sopes.

És curiós, això de viure...

A aquest senyor li agrada que ens quedin les coses MOLT clares... També és grandíssim:

Tot això de càlcul és molt calculístic…

Per qüestió, simplement, de simplicitat, aquí podem simplificar…

I aquest en sap un parell de nius però a vegades deixa'l córrer que en deixa anar cada una...

Si no se obedece esta norma, terminamos haciéndolo mal y pagamos cien veces más por algo que nos podría costar… cien veces menos.

Esta ventaja es la que hace fabricar más mal, pero que todo funcione bien.

Un professor de física, parlant del concepte de camp vectorial a l'assignatura d'Electricitat i Magnetisme:

Un camp NO és un lloc on hi ha flors!

I un gran savi, un altre professor de física, especialista en dir-nos de tot i intentar arreglar-ho després:

Si algú té un problema, que m’ho digui ara o “calle para siempre”… o… fins d’aquí una estona…

Teorema fonamental de la naturalesa: els sistemes naturals i els estudiants (i els professors) tendeixen a la mínima energia.

I ara, sens dubte la més sonada de totes. Potser necessitareu pensar-hi una mica i tot. Però jo us asseguro que aquest senyor també en sap molt.

Un polímero no es un pescado con cachiporra…

Disquisició unitària

2009-10-27T10:52:00.003+01:00

Inauguro la segona centena d'entrades amb una bronca velada adreçada a tota la classe perquè el Dr. H, el meu professor de Termodinàmica, està fart que ens deixem sempre les unitats. (Reproduït íntegrament, amb colors i tot... què més voleu?)

PROBLEMA

Entro en una botiga per comprar una cosa que val 500

Pago amb un bitllet de 1000

Rebo canvi de 7

I estic content.

Va, alguna persona amb poca feina m'explica què passa aquí?

En paraules del gran Ernest: "Això, què: capons?, gallines?, porquets?" Versió de senyoreta fina de primària: "Pomes amb pomes; peres amb peres." Versió campechana: "Con patatas, patatas; ¡con nabos, nabos!"

Moments a la ciutat

2009-10-10T13:51:00.004+02:00

La primera és la vista des de la cuina... Les dues últimes són el que veig des de la meva habitació, cada dia un regal diferent. Encenen els llums de la xemeneia mentre es pon el Sol i els apaguen passada la mitja nit, i és potser el que més m'agrada de la ciutat sencera.

Black Jack Piticli & Scotty

2009-10-10T13:33:00.002+02:00

The predator...

...the cute kitty...

...the dumb, lazy and in all rather useless squirmy little animal...

...and the terrified and jealous uncle, looking intelligent for the first time since we rescued him from the rubbish container when he was five days old.

Coma-ruga a les acaballes de l'estiu

2009-09-29T21:07:00.001+02:00

Fixeu-vos en la vespa que li beu aigua del costat... Bons companheiros!

El pont que duu cap al port.

Anicet, Eurídice i Fígaro

2009-09-27T13:57:00.002+02:00

Anicet

Eurídice

Fígaro

Castellet

2009-09-03T20:12:00.004+02:00

Cor dels bohemis - La Traviata

2009-08-22T13:21:00.000+02:00

Sense comentaris

2009-08-20T22:19:00.003+02:00

Poca fenyeeeee...

Pinitos

2009-08-17T23:01:00.004+02:00

No em demaneu les originals perquè sé que sentiré "Apa, si a mi m'agraden més sense editar!" Mala sort. xD

La segona és de la meva germana.

La lusesita

2009-08-14T19:45:00.009+02:00

Bogotá de nit: "¡hermosa, primorosa!" Mitja hora de retard.

He estat reflexionant sobre tot aquest assumpte de la ratlla de l'alba i aquestes històries. Al llibre on ho vaig llegir sortia un vol de Mèxic, crec, fins a Madrid. Penso que som massa baixos per veure el que jo m'estic imaginant, més aviat se'ns anirà aclarint el panorama fins que sigui de dia, però qui sap. L'important és mantenir-me desperta fins que arribi el moment, d'una manera o altra.

Només una o dues vegades en tota la meva vida he estat tan conscient del que la Lluna pot arribar a il·luminar. Ahir a la nit, o potser l'anterior, va ser plena, però m'ha estranyat veure que com més anem més estreta esdevé. Això no obstant, segueix tenint una força increïble, una força freda i despietada que tot ho descobreix. Fa visibles els núvols tranquils i esfilagarsats que es dibuixen sobre el mar, sense molestar, i, pitjor, assenyala amb dits de gel l'enorme ocell de ferro que gosa destorbar aquesta pau etèria amb el rugit de dos motors... i amb la presència de moltes persones, algunes de les quals escrutem indiscretament i amb ulls mig temorosos la negra immensitat del no-res: ni terra, ni aigua, ni cel, no res. I sembla que l'ocell de ferro pugui caure tan fàcilment! Tan gran com es veu quan s'està quiet, aquí dalt la Lluna fereix les seves ales amb un reflex que es pot convertir en forat en qualsevol moment, i llavors sí que deixarem el no-res... i per la via ràpida!

[Esquema de set zones horàries amb les posicions aproximades de Bogotá, Barcelona i l'avió.]

Això era un intent de calcular les hores que tinc per dormir abans de la ratlla de l'alba, però passo. No conec l'amplada dels meridians ni recordo la velocitat de la terra.

Són dos de dues. Deixo d'escriure abans que aquestes pàgines es converteixin en una telenovela d'accidents d'avió i/o anhels de bellesa frustrats.

La Terra és, efectivament, més o menys esfèrica: des d'aquí es veu. Veig Orió (si aconseguís obrir aquesta finestra, allargaria la mà i la hi podria dur al Papa) i veig una estrella just sobre l'ala que va passant de blanca a blava a vermella. I veig l'alba. Menys mal que he decidit esperar abans de dormir! Capitana, no alci el bec de l'ocell, que l'ala em tapa el meu regal. El que era fosc, ara és negre. El que brillava, ara és foc de glaç. I davant, concentrades en uns colors que no sé si existeixen i que donen un tast de la bellesa més pura, les ànimes de totes les persones que han viscut o estan vivint el dia que per mi comença, i el seu Sol, i les perles i el foc i les flors...

Què no donaria per ser ara mateix a la cabina. La divisió entre el negre i el vermell és nítida. Amb l'altre vol fugíem de l'alba però el dia ens va encalçar i ens va enxampar... Ara volem, volem!, amb el morro apuntant a Orient, buscant esquinçar l'horitzó amb un forat de llum i esperança... Tot, l'ahir, l'avui i el demà, tot em sembla un somni. Falta de son.

Els núvols es comencen a tenyir de rosa... Ja hi ha força llum, són dos de tres, hora colombiana. Si pogués sortir i gatejar poc a poc cap a la punta més llunyana de l'ala i asseure'm-hi perquè el Sol m'acaronés també a mi!

N7 28CG [Això és el que deia a l'ala.]

"Si tomara las alas del alba
Y emigrara hasta el confín del mar,
Aun allí me alcanzaría tu mano,
Y me agarraría tu diestra."

Sal. 139:9-10

Fins ara només havia mig entès el segon vers d'aquest fragment. Ara mig entenc també el primer.

Se m'està acabant l'aventura en qüestió. Així, igual de ràpid que va començar. Posaria la mà al foc que acabem de passar per sobre de Madrid; són tres de sis. Diria que ja és això, ja. Aquí són tres d'una. Un altre dia llarg! He dormit des de 20 de enero fins que la Vonda Shepard i l'olor d'esmorzar m'han despertat: una horeta. Però em sento descansada.

Sento veus de les quals ningú sembla assabentar-se, com si parlessin per megafonia i ressonés una mica. Tot i que de nou posaria la mà al foc, la falta de son em deu estar jugant més males passades.

Passem per sobre La Taca: un mosaic format per tota mena de polígones de moltes mides de color marró fosc o bé beix, i de tant en tant esquitxos de verd fosc. Des de més a prop deu ser preciós, però des d'aquí es veu un xic àrid.

I ara comença a haver-hi núvols! Que no em toquin els nassos, jo voldria un cel blau sobre Barcelona.

Girem! Anem baixant, som dins dels núvols i fem saltets. Torno a tenir les joliues dendrites de gel a la finestra.

Calla! Serà que veig Tarragona i l'aeroport de Reus? Vinyes... Oliverars... L'AP2...! M'estic inventant la meitat, probablement. Els motors callen.

1312 hora local: iniciem el descens. És com entretingudet: amunt i avall, amunt i avall... Ja se sap: "mujeres al volante, peligro constante", i també va pels avions. Quin mal d'orelles!

Veig i reconec llocs de Barcelona. Passem sobre la Diagonal, el Port... Som sobre el mar, cara a la ciutat. Les torres Mapfre; la Barceloneta; el port mercant, amb els meus somnis ancorats; el port químic: mai ho havia vist tan bé, això, i tots els camions. Si efectivament es dóna el cas que estimo Barcelona, ara tinc dues feines: Barcelona i Bogotá. Però només des de lluny. El Llobregat, quina porqueria.

Terra! Visca la capitana. S'ha acabat el rotllo. De nou, no hi ha volta enrera. Sembla que faci dues hores només que vaig sortir d'aquesta pista. Dos de dues. Quins cracs. Fins la propera!

Aquesta és la millor foto que vaig fer des de l'avió (sí: no volgueu veure les altres. Però és difícil fer fotos bones a través d'aquells vidres!). És de quan volia sortir i seure sobre l'ala. I de just abans que l'hoste (o com es digui una hostessa mascle) perdés la paciència amb mi del tot i em forcés a baixar la finestra d'una vegada per totes sense escoltar les meves súpliques ("És que l'alba...!"). Com podeu veure, s'hi aprecia el que hi ha escrit sobre l'ala i la llumeta en qüestió, i una excusa de colors.

Els Muntanyans de Torredembarra

2009-08-13T15:03:00.006+02:00

Els Muntanyans de Torredembarra és un dels pocs espais verges de la costa catalana, i la seva sorra és natural. Hi abunden les dunes i les maresmes, i és poblada per plantes adaptades a l'aigua salabrosa, els bitxos que se les mengen i els bitxos que es mengen aquests bitxos.

Fetes un bon mes de febrer de ja no sé quin any en col·laboració amb la meva estimada germana. Les tres primeres són seves i, de la resta, algunes les vam fer entre les dues amb la seva màquina. Les altres les vaig fer jo amb la de ma mare.

El que tinc a mà de Colòmbia!

2009-08-05T18:10:00.004+02:00

Un menjar qualsevol de cada dia... Sense arròs! No és botifarra amb seques: al plat gran hi ha el seco, un plàtan rostit, dos ous i pèsols, que n'hi diuen arvejas i semblen diferents (per començar, es venen secs); al plat petit hi ha coliflor amb ceba i tomàquet. La tassa és plena d'agua de panela; la panela és canya de sucre premsada de manera que fa com uns totxons i se'n grata una porció i es bull, i l'aigua resultant, molt calenta, t'escalfa des de dins. Molt bo tot plegat.

Ho sé, fosques i dolentes... Vindran temps millors. És que tenia ganes de penjar ni que fos això!

Les que quedaven d'Alemanya

2009-07-27T19:45:00.003+02:00

Frankfurt, la plaça de davant de l'estació.

El sostre de l'estació... Aquesta és una de les quatre voltes (m'agraden, aquestes coses!).

Bad Nauheim: die Dankeskirche.

Die Dankeskirche.

Una altra Kirche.

Impressionant, però per què porta el nom de Max Planck un institut de recerca sobre les patologies del cor i els pulmons?

Això és prop del parc. A mi em segueix sorprenent que existís aigua en estat líquid, en aquell poble.

Això era maco i ja està...

Das Deutsche Heft: Bad Nauheim (II)

2009-07-23T18:28:00.001+02:00

060209

És el meu penúltim dia aquí i en aquest període tan curt se m'han trencat uns quants esquemes. Els alemanys no són tan endreçats, puntuals i organitzats com ens pensem (com a mínim els de Hessen). Són capquadrats, això sí, i més del que ens pensem, però no els serveix per solucionar res; més aviat són especialistes en complicar-se la vida, ergo en amargar-se-la sols. Para muestra, un botón: només cal sortir al carrer i veure les teulades de les cases!

Bromes a part. Dimecres a la tarda vam anar a Friedberg i un dels trens anunciats ni tan sols es va dignar a passar. A sobre de caríssims, fan el que volen! Mai m'he queixat de la Renfe, però després d'això segur que no ho faig mai. Malgrat la molèstia, vam tenir l'oportunitat, mentre esperàvem a l'estació, d'observar uns treballadors mentre pintaven una biga amb una caaaaaaaaalma que ja voldria jo per viure la vida! Una altra característica mediterrània, suposadament...

A Friedberg vam voler visitar el castell però només obre a l'estiu. Sí que vam poder veure la torre per fora, i és d'aquelles que surten als contes de princeses i cavallers i això.

Crec que aquesta va ser la tarda en què vaig passar més fred, així que vam estar una bona estona mirant roba, que a les botigues, com a mínim, tenien calefacció! Al C&A vaig comprar una boina i unes enormes manyoples negres folrades que deuen ser els quinze euros millor gastats de tota la meva vida. La roba és de les poques coses que té preus més o menys normals.

Després vam anar a casa de l'Irma i el Peter. Ella és mexicana i ell és un alemany no gaire alemany. Vam passar un vespre molt agradable i vam sopar com reines: unes enormes salsitxes el nom de les quals ni recordo, unes excel·lents papitas i bona mostassa. Vam riure, vam criticar els alemanys i quan estàvem marxant el Peter em va preguntar si ja m'agradava Alemanya una miqueta més. El problema no el tinc pas amb Alemanya...

El dia següent ens vam tornar a llevar d'hora; la Raquel va anar a estudiar i jo vaig anar a fer fotos. Vaig tornar a temps per fer el dinar i després d'això vam fer una migdiada que vam allargar fins quarts de set. Quan ens vam llevar ja era fosc. Va ser bastant estrany: vaig anar a dormir a plena llum del dia, amb el concert de piano de Tchaikovsky ressonant pertot, i em vaig llevar que era tot fosc i feia un fred que gelava i per alguna raó em vaig sentir molt sola.

Al cap d'una estoneta ens va venir a buscar la Mary Carmen, una de les persones més xerraires que he conegut en ma vida, per anar a una mena de reunió-tertúlia hispano-alemanya. Jo em vaig limitar, durant el trajecte, a estar agraïda pel fet que parlava a la Raquel (a, no amb!) i no era jo qui m'havia de concentrar a dir "sí" o "no" als moments adequats. Però la senyora era maquíssima.

Vam arribar al que resulta ser el restaurant més antic de Bad Nauheim. Vam baixar a un soterrani amb una volta de pedra i parets blanques, una taula al mig de la sala ocupant-la quasi tota, estoretes vermelles i canelobres sobre la taula, cadires al voltant i, asseguda sobre aquestes, força gent. Es va ajuntar un grup força interessant: una senyora alemanya que estic segura que no sabria esbroncar ningú ni si volgués, que es dedicava a preparar recorreguts per a la Lufthansa, que es diu Kerstin; una venerable àvia, Ursula sense accent (per tant, alemanya), que tenia el cap ben blanc i una veu lenta i tranquil·litzadora; un xilè, Gerardo, que també xerrava molt i que sabia que existeix tal cosa com Catalunya; un senyor de pell bruna però parla alemanya que va confessar que el motiu pel qual s'havia posat a estudiar castellà era entendre els hispanoparlants (que gran); i un noi papissot d'ulls de mar congelat que devia tenir una molla al clatell en comptes de cervicals, tan exagerats eren els moviments del seu cap quan mostrava assentiment per alguna cosa. Entre altres.

Va ser una vetllada força agradable en què vaig tenir l'ocasió de veure (no beure, desgraciadament!) un got de cervesa tan llarg com el meu avantbraç, ple de la seva corresponent Bier. És llàstima, perquè jo hauria volgut tastar-la, però a un lloc on la cosa més econòmica, que devia ser un got d'aigua (potable... o no) valia 3,40 €, ni se'm va acudir de demanar res. És allà on vaig aprendre l'expressió "allí donde el viento da la vuelta" per designar un lloc remot. Maco!

El dia següent, dia de la matrícula pel segon quadrimestre, el vaig passar histèrica intentant anar coordinada amb tothom i més a Catalunya que a Alemanya. Un cop realitzats els tràmits, vaig llençar coliflor i patata dins d'una olla, ho vaig posar a bullir i el resultat no va ser horrible del tot (oi, Raquel? xD).

Havia quedat amb la Raquel a la Dankeskirche però anava molt d'hora així que la vaig esperar al parc darrere d'uns arbustos per fer-li un ensurt. Ho vaig aconseguir. La seva resposta: "Tu t'ho passes molt bé, no?" Ui sí, no ho saps prou!

Vam anar a la Musikschule a l'assaig i un noi avorrit (que s'avorria, no que avorria... bé, això també, una mica), amb ulls de sardina morta, em va prendre la feina de girar les pàgines, perquè en teoria havia de girar-les a la competició... i havia vingut amb un llibre per llegir mentrestant! Si les mirades matessin... Quan va haver fet part de la seva feina i oblidat una pàgina o dues va caure que al cap i a la fi no podria ser a la competició i aleshores va arribar a la conclusió que la seva permanència allà no tenia cap altre sentit que el de fer desesperar la Raquel, així que ens va privar de la seva amena i deliciosa companyia. El professor va rellevar-la, força preocupat perquè en una de les girades la Raquel havia de fer un salt sobtat cap a les notes més baixes.

Quan va haver acabat l'assaig vaig tenir el privilegi de complir un altre dels propòsits del meu viatge.

Aquí s'acaba el meu diari, no recordo la causa de la interrupció en aquest precís moment. Frustrats?

Cròniques còrniques (VII): el menjar

2009-07-20T13:17:00.001+02:00

Primer de tot, posem cada cosa al seu lloc: en cap moment vaig passar gana. Segon de tot, puntualitzem que on vaig estar és a Cornwall, que és diferent de la resta d'Anglaterra, i això es nota fins i tot a taula.

La Laura és potser la segona millor cuinera del món (la primera és la meva mare) i s'ha passat tant de temps cuinant per molta gent que ho fa ràpidament i amb resultats deliciosos. No li agrada tenir gent al mig a la seva cuina, però vaig aprendre algunes coses força interessants. Coses que em van cridar l'atenció:

1) La quantitat de bon peix de qualitat, que a vegades no sabíem què fer-ne! El John va estar pescant trenta-set anys i va ser skipper (capità) de la seves pròpies barques, que es van dir totes Sweet Promise. Era molt bon pescador i es va guanyar el respecte de tothom al port, de manera que sovint els pescadors li demanaven consell i a canvi li duien peix fresc. En les meves passejades pel port també me'n van donar a mi, un parell de vegades: era època de verat, i en tenien tant que van ser molt generosos. El filetejàvem (el John me'n va ensenyar) i el fregíem en oli o mantega, i a vegades l'arrebossàvem amb flocs de civada.

2) L'oli de fregir. Pobra gent! Bàrbars nòrdics ignorants del que és bo! Al costat dels fogons hi havia una garrafeta plena d'un líquid infame que rebia el nom de "Cooking oil", que era una barreja d'oli de palma, oli de gira-sol i oli de qui sap què més, que teòricament era "indicat per tot tipus de fregits". Quan ho vaig veure, gairebé em vaig ferir... Però "allí donde fueres, haz lo que vieres"! A conformar-se! S'ha de dir en el seu favor, però, que tenien un setrillet a l'armari amb oli d'oliva que feien servir per les amanides. I aquesta bona cosa que tenen es veu contrarrestada pel fet que l'oli era italià! O sigui, català amb etiqueta italiana, però igualment no sé ben bé com podien fer això...

3) Hevva cake! O, més ben dit, 'evvy cake... Una coca molt bona, fàcil i ràpida de fer, que cada cop sortia diferent i millor que l'anterior...! Es solia preparar quan es celebrava alguna cosa; la recepta és econòmica i senzilla i la gent se la podia permetre. Els ingredients principals són la farina, la mantega i les panses; és una coca força densa però molt gustosa que aquí no hi hauria manera de menjar però que allà venia sempre molt de gust. Abans de coure-la (i aquí és on jo sortia a escena) s'hi fan a la superfície uns talls en diagonal, imitant el dibuix d'una xarxa de pescar.

4) Per dinar, sovint menjàvem entrepanets o alguna cosa lleugera. A vegades, jo anava al poble a buscar un pasty, sobretot si marxava d'excursió. Ara bé, l'escassetat del dinar es veia compensada amb el sempre fantàstic tea, servit en unes banyeres que a sobre estaven plenes, i després hi ha qui s'estranya que m'engreixés...

5) Aquesta gent menja ALFALFA! Va ser una de les poques coses que em va costar. Sempre intentava fer com ells... però quan em van posar aquelles herbes davant i em van dir què era se'm van obrir els ulls com plats i, responent a la seva pregunta preocupada, no vaig saber dir res més que "No, no passa res... Només que, a la meva terra, això ho mengen els RUCS!" I, fidel a la meva essència, me la vaig acabar tota.

6) Deixo constància, perquè no els puc descriure, del crab bisque i especialment dels musclos a la normanda que va cuinar la Laura l'últim vespre. En dues paraules: im pressionant. Si mai pugeu per allà, ja sabeu el què.

Ara mateix no se m'acut res més, però si de cas ja aniré ampliant...

Das Deutsche Heft: Bad Nauheim (I)

2009-07-16T12:36:00.002+02:00

Quan vam arribar a Bad Nauheim vam anar cap a l'escola de música on la Raquel tenia un assaig per la competició. Em vaig veure volant per un tornado de música meravellosa... Vaig conèixer el professor, Jens, que estava encostipat i era pèl-roig, i el Tom, l'oboè, que era molt alemany. Ho feien prou bé, però l'oboè tenia problemes amb el tempo i s'equivocava quan no convenia, i que l'acompanyant doni trenta voltes al solista no és manera de guanyar cap competició. Però si "el nen no estudia"... No hi fa res, vaig gaudir de la música! Van tocar Haydn i Poulenc, aquest últim especialment per mi. Vaig tenir l'ocasió de tocar (o millor dit, d'insultar) un gran piano, un magnífic Kawai de mitja cua, vaig veure part de l'escola (tenen dos pianos a cada sala i tots Kawai o Yamaha!) i vaig descobrir un segon gran talent que tinc: no només sé dir el que menys s'escau en cada ocasió, sinó que a més sóc una fantàstica giradora de pàgines! Què més es pot demanar de la vida? (No, no cal que responeu.)

Quan vam sortir era tard i vam anar a Casa della Pasta a comprar un parell de pizzes. La veritat és que la idea de retrobar alemanys amb la panxa buida m'atreia poc! Un cop a casa, vam sopar i vam anar a dormir directament.

Dormo al llit de la Raquel i ella dorm al sofà. Casa seva és petita, però la trobo encantadora. L'escala fa olor de casa del nord, una mica com a Anglaterra, i a les parets hi ha quadres. Ella, al pis, s'hi ha penjat dibuixos i fotos i té molt del que necessita: un sofà, cadires, el llit... Hi trobo a faltar una catifa, però d'altra banda hi té calefacció, que és més important, sobretot quan et lleves al matí. Viu una mica als afores, i per arribar-hi s'ha de passar per un lloc amb camps i arbres que no puc imaginar com deu ser a la primavera, si ara ja és tan deliciós. A més, viu al costat de la via i de nit se senten els trens de càrrega com s'arrosseguen amb calma... Què més pot voler? Hm... una dràstica onada d'immigració catalana... Va, prou!

Aquest matí hem anat a caa de l'Eva, una mil·lionària desordenada i totalment desprovista de gust a l'hora de penjar quadres a la paret que li deixa el seu piano a la Raquel perquè hi estudiï. Hem passat per un bon tros del poble; un parc tristot, marró i apagat però tranquil i acollidor; una església de pedra alta i impressionant, que es diu Dankeskirche (quin nom més maco per una església!) i que dóna la sensació que s'està a punt d'envolar però no pot per poc perquè pesa una mica massa; i per una pastisseria on ens hem comprat uns Streusel per esmorzar que m'han fet preguntar-me com cabien al mateix local aquelles coses daurades tan bones i la pastissera pèl-roja malcarada que ens ha atès amb una antipatia que gairebé feia mal.

Das Deutsche Heft: Frankfurt

2009-07-13T12:01:00.001+02:00

Vam estar una bona estona buscant un lloc on poder comprar una mica de dinar sense deixar-nos-hi les dents (més que res, que ens hauria resultat difícil dinar sense) i vam trobar un xiringuito en una plaça, on venien salsitxes amb pa. Em salto el que tinc escrit a continuació per respecte al col·lectiu d'alemanys simpàtics que indubtablement existeix. Només comentaré que ens va costar una mica aconseguir les Thüringen mit Brötchen (d'aquestes de tota la vida) donat a la xenofòbia dels alemanys que no entren al col·lectiu abans mencionat.

Un cop liquidades les Thüringen mit Brötchen (de les de tota la vida) la Raquel em va ensenyar l'òpera antiga mentre menjàvem les postres, en el seu cas pastís de llavors de rosella (altrament denominada pipiripí) i en el meu una coseta molt bona amb sucre per sobre i poma per dins. No me'n feu recordar el nom. Després vam deambular pels carrers, on es poden veure contrastos accentuats però amables entre els edificis de la part vella, amb façanes treballades i un aire molt senyorial, i els imponents gratacels de darrere. Es veu que tot, pràcticament, és nou; després de la guerra gairebé no havia quedat Frankfurt i ho van construir tot de nou, sense respectar el traçat dels antics carrers ni res. Vam passejar per la zona més cèntrica, ens vam colar a l'Escola Superior de Música d'allà i a una botiga de Bechstein i després vam tornar a l'estació. Em va sorprendre la ingent quantitat de prostíbuls que hi ha allà mateix, davant de l'estació, una àrea comercial elegant, cara i pija a més no poder.

Vam pagar set euros i escaig cadascuna per vint minuts de tren cap a Bad Nauheim. Quan portàvem estona assegudes parlant mentre esperàvem que sortís el tren al cap de pocs minuts vaig recordar que havia deixat la maleta en una guixeta... Cursa esbojarrada per recuperar-la, cridant entschuldigungs a discreció i carregant-nos el país sencer perquè no tornaven els quatre euros que hi havíem ficat! I tot això mentre sentia esgarrifances cada vegada que s'anunciava una arribada o una sortida... La megafonia en alemany em transportava amb una horrible eficàcia a les pel·lícules de la 2a Guerra Mundial.

No vam perdre el tren, però la vam tornar a liar ficant-nos a primera classe sense tenir-ne ni idea i posant cara de pop en un garatge quan el revisor, que no passa mai menys quan passa, ens va explicar on érem i per què no havíem de ser-hi. A mi què m'expliquen! Si l'única diferència que hi ha entre les zones de primera classe i les altres és que la primera serveix perquè hi viatgi gent i les altres també...

Das Deutsche Heft: el viatge

2009-07-10T17:47:00.002+02:00

040209

El cel, ara a les onze del matí, comença a adquirir un to lleument blavós. Diu la Raquel que fins que no s'aixeca el sol, sobre les nou, no se sabrà si el dia serà assolellat o no. La meva opinió, però, és que si es vol obtenir un nombre gran d'encerts es prediu que el dia serà ennuvolat i a córrer.

M'he trobat un lloc meravellós a la biblioteca municipal per poder escriure. És a la sala infantil, al costat d'una gran finestra de fusta blanca que dóna a un tros del parc. Tot és blanc -la taula, les parets, el radiador amb una plataforma de fusta a sobre per poder-hi seure- excepte les cortines i les cadires, que són vermelles, i estic en un raconet, aïllada totalment de la sala gràcies a un prestatge enorme ple de jocs de taula. Només sento un nen rosset d'ulls blaus que li explica un conte a sa mare, el soroll monòton però reconfortant que fa la calefacció (m'envairia el terror més profund si el deixés de sentir) i algun ocellet atrevit que de tant en tant crida algun company. Dic atrevit perquè fa zero graus a fora... i molta humitat. Si la Raquel no m'hagués deixat un parell de venerables mittens, fets per la seva àvia, tindria problemes seriosos amb les mans. I la meva idea havia estat seure a escriure en un banc del parc... Quin riure!

Ahir va ser un dia molt ple. El Papa em va portar a l'aeroport després de deixar els nens a l'institut. Tot hauria anat com una seda, si no fos per un petit incident en què vaig haver d'obrir la maleta per culpa del diapasó... Vaig passar un mal moment perquè la Nina era l'últim que havia posat a la maleta i només obrir ja la va veure tothom, somrient allà al mig! Però després, mentre intentava tornar a tancar la maleta, m'ho vaig passar prou bé sentint els agents discutir i fer conjectures sobre què seria i per què serviria aquella cosa amb "dos pinxos". Al final la van mig clavar, "es algo de eso que sirve para la música..."!

Després em vaig divertir quan mitja dotzena d'elements desprevinguts del sexe femení van haver de passar uns angoixants deu minuts intentant encabir les bosses de mà dins l'equipatge de cabina, suant i carregant-se tot el personal de tots els aeroports de tot el món en veu baixa o no tan baixa. A veure, senyora... abans de fer una cosa com ficar-se en un tub metàl·lic a pressió per liquidar mil cinc-cents quilòmetres en horeta i mitja, llegeixi's les normes del joc, tingui la bondat... O si, pel que sigui, no ho ha pogut fer, sàpiga que els sòlids porten tant temps essent incompressibles que no canviaran pas els seus costums per vostè... Així que tregui aquest enorme jersei de llana d'aquí, que li aniria ample a un ós polar, i no tinc ni idea de com l'ha pogut encabir dins en primer lloc, i posi-se'l, que és millor passar dos minuts de calor o de semblar més grassa i poder pujar que no pas anar fresca i quedar-se plantada a terra. Sisplau...!

El viatge va anar molt bé... Vaig poder veure casa, després res, després una miqueta de mar, després res, després els Alps, després res, després Ginebra, crec (una cosa amb un llac enorme al costat, el llac de Ginebra, diria) i després res més fins que vam aterrar. És llàstima, perquè el capità ens anava explicant per on passàvem. Vet aquí la llista:

-casa meva (això no ho va dir);
-Barcelona;
-un trosset del Mediterrani;
-Marsella;
-els Alps occidentals;
-Grenoble;
-Ginebra;
-Dijon;
-Metz;
-Luxemburg; i
-Frankfurt-Hahn (menys mal!).

Llàstima dels núvols! Eren, a sobre, núvols lletjos; la majoria semblava les floritures que apareixen quan t'oblides de l'existència a la nevera d'un tomàquet o dos.

Així doncs, el primer que vaig veure d'Alemanya van ser les terres que envolten l'aeroport: grans trossos de conreu que encaixonaven els pobles, una mica com el porexpan i el paper marró d'una caixa de valuoses peces de porcellana, i aquests pobles eren tots molt assemblats, tots de cases amb teulades fosques altes i inclinades i campanars extremament punxeguts que en el seu moment devien haver estat el terror dels paracaigudistes aliats.

Quan vam haver arribat, cadascú se'n va anar per la seva banda, i jo em vaig poder escapar de l'home de la cua... No havia mencionat fins ara un senyor que era a l'altra banda del passadís, a l'avió, i que s'assemblava tant al Javert que vaig haver d'estar tota aquella estona aguantant les ganes de córrer i de cridar "NO! No em dic Jean! NO!"

Vaig trobar jo soleta l'autobús que m'havia de dur a lloc, i no gràcies als senyals de l'aeroport... El duia un homenet pintoresc que gustosament hauria situat en un còmic d'Astèrix sota un casc prussià i envoltat d'una pell d'ós.

Vam passar per dues hores llargues de país alemany durant les quals vaig veure coses que em van deixar amb diferents impressions... Les terres amb els John Deeres i les casetes eren molt maques... Una mica tristot, però al cap i a la fi som al Febrer... Bingen am Rhein, per fi,un somni fet realitat tant i tant temps després de conèixer el poema... Grans boscos de coníferes foscos, misteriosos i amenaçadors que tot i això convidaven a explorar-los... Un bon tros de Frankfurt, una ciutat (amb això queda dit tot)... però el que no oblidaré mai són unes excuses de vinya que algú havia escampat per allà, plenes de ceps morts de fàstic que no feien més que queixar-se desagradablement... i no m'estranya! A més, estaven com a mínim a cinquanta graus d'inclinació, cosa que em feia preguntar-me com s'ho deuen fer per fer-hi passar els tractors... Segurament encara deuen anar amb rucs! Ases catalans no, que no en tenen, però sí de rossos, segur. De fet, tornant a les vinyes, ja m'ho havien explicat (i que han de comprar most estranger per fer un intent de quelcom decent), però és allò que parlàvem que el cervell esborra els records més nocius per la pròpia protecció.

Quan vaig arribar a Frankfurt Hauptbahnhof (apa, repetiu-ho... i com ells!) em vaig trobar dins un edifici enorme amb tres o quatre voltes al sostre, vint-i-quatre vies a terra i molta gent histèrica entremig. Hi havia quedat amb la Raquel però em sobrava temps, així que hi vaig fer un tomb. Caminant a bon pas vaig trigar uns cinc minuts a arribar a l'altra punta! I una altra cosa: tots els trens acaben i comencen allà, no travessen l'estació. Almenys a la part de dalt.

Feia estona que tenia gana però esperava la Raquel per dinar... i per culpa dels trens em va fer esperar una hora!, dues mitges hores! Senceres! Com torni a sentir un guiri queixant-se de la impuntualitat característica dels mediterranis, em sentirà ell a mi!

Quan finalment ens vam trobar vam córrer a abraçar-nos enmig de la gentada. Aquesta gent no està acostumada a mostres d'afecte així d'explosives, així que ja teníem tots els visigots, ostrogots i gots a seques mirant-nos... Em consola el fet que al cap i a la fi som bastant guapes, així que no passa res.

La tempesta

2009-07-08T11:51:00.007+02:00

He presenciat una tempesta.

Ha vingut poquet a poquet, avisant durant molta estona amb bramuls suaus i continguts com els que faria l'estómac d'una balena blava tipa i satisfeta. No ens ha privat de la posta de Sol, que ha mort dolçament i lenta, pinzellada a pinzellada.

Del ventre del gran cetaci surten dits d'aranya ràpida que esquincen el cel i m'enceguen amb la seva llum. Els gats tenen por i pugen a la paret on m'he enfilat i assegut amb els peus dintre l'heura... se m'arrauleixen a la vora per buscar protecció, com si l'electricitat fes acepció de criatures.

Pluja sobre les muntanyes... La balena arrossega lentament i amb gràcia una imponent cortina d'aigua fosca, com una núvia el seu vel, i els ceps verds i plens són allà, drets, esperant a rebre el fresc ruixat de perles transparents. En contrast amb tots els colors de les vinyes i el sòl, colors de la terra, colors d'aquí baix, un retall de firmament que encara no ha estat escanyat pels fills de la balena llueix el seu esplendor escarlata concentrant en un foradet tota la sublimitat de cada posta.

La pluja passa de llarg. I les aranyes, i la balena, i el seu parlar. I jo demà me'n vaig. Deixo aquest lloc per una terra de la qual conec tan sols el nom, i què és un nom en aquest món quan només es té això? I, quan torni, tindré aquesta tempesta, i tots els silencis que voldria?

Feta per MoonShaw després d'una altra tempesta. Val la pena ampliar-la una mica.

E la nave va, Fellini

2009-07-08T11:19:00.000+02:00

Coses estranyes alemanyes

2009-07-06T16:35:00.001+02:00

Aquest trasto et diu a quina velocitat vas. Em pregunto si ara sortiran cotxes sense velocímentres... La resposta és, evidentment, que no... Aleshores, per què la despesa aquesta? És divertit, però altres coses també ho són i moltes són gratuïtes!

Com això, que no és gratuït però significativament més barat... Es diu Kohlrabi però no sé ben bé quina mena de gust té perquè no en vaig arribar a tastar cap.

Així per dins...

...i així per fora. Això serveix per fer sal de manera ecològica amb fusta salada. Que sí. No vull comentar que es produeix una quantitat ínfima en relació al temps que s'hi està, i que el rendiment és pràcticament nul. Ui, se m'ha escapat... És que fan unes coses més estranyes! Però bé, això passa a tot arreu.

Barcelona vuelve a inspirar

2009-07-06T15:22:00.006+02:00

Somos observadoras. Nos dedicamos a un poco de todo, según toque. Siempre tenemos más cosas que hacer, pero por extraño que parezca, no hacer nada y mirar es de las mejores formas de conocer el mundo y la sociedad.

Sin duda los lugares ideales para encontrar lo más curioso de este mundo suelen ser los centros de las grandes ciudades, y éstos son una distracción constante.

Caminemos por La Rambla. Dejemos atrás los turistas amarillos (algunos de cabeza, otros de piel) alucinando con las palomas en Plaça Catalunya y vayamos hacia abajo, en dirección al puerto. Nada más empezar el paseo, unos indios entusiastas y emplumados entonan y tocan viejas melodías nostálgicas de su tierra, cantos de cóndores, sierras, nubes y amores de ojos oscuros. En un momento dado sale del corro un joven con estremecedores gritos y chillidos danzando alrededor de la funda, dando saltitos y pegando botes para invocar la lluvia en una ciudad que apenas supera los 600 mm anuales.

Lo dejamos con su trabajo y pasamos entre las estatuas vivientes. Cada día que pasa son más ortopédicas y sorprendentes. Algunas ya ni parecen estatuas: suerte tenemos del viejo soldado de cobre de la II Guerra Mundial. Él sí se conserva fiel desde hace años. Una pequeña multitud se ríe alrededor de un ser alto y negro envuelto en una capa enorme y oscura de arriba abajo. Cada vez que alguien se le acerca para darle alguna moneda, el ser le da un papel y mientras se aleja salta de tal manera sobre su caja de madera que parece que el cielo se viene abajo. Y se asustan. Mucho.

Dos chicas con cara de no tener nada mejor que hacer se quedan mirando el ser. Y el ser se da cuenta. Las chicas se van. Al cabo de un rato, vuelven. Una de ellas se acerca a darle una moneda con aires de aventurera en tierras extrañas. El ser le da un papel. La chica se gira con desconfianza. El ser salta sobre la caja con el mayor estruendo que puede conseguir... Antes de tener la oportunidad de asustar a la chica, ella se gira i le ruge en la cara con un escándalo impresionante que sorprende y confunde momentáneamente al ser. Aplausos de los espectadores. Reverencias del ser. Las chicas se marchan rápidamente.

Más abajo, en uno de los muchísimos cafés abarrotados, unos turistas se refrescan tomando unas cervezas. ¿Qué hay de tan especial en ello?, nos preguntaréis. Su color. Quien tenga inquietudes hexadecimales, que busque a qué se parece #CC0000. No podemos decir nada más excepto que no estamos exagerando. Y esto mientras el gobierno hace campañas avisando del cáncer de piel: si no la hiciera, posiblemente todo el mundo habría muerto ya... o le habrían salido seis narices por centímetro cuadrado por todo el cuerpo.

Damos la vuelta y subimos de nuevo, ya que nos pasan a recoger en el Corte Inglés. La puerta de los grandes almacenes es un lugar común de encuentro, y no somos lás únicas que estamos esperando. Tenemos al lado la chica más bonita que hemos visto en nuestra vida: pelo rojizo rizado y suave que lanza destellos al Sol, piel perfecta de anuncio, blanca y rosada según conviene, ojos grandes de color miel y cara de facciones tan armónicas como se puede imaginar. Parece extranjera. Como observadoras curtidas desde hace años y, además, devotas admiradoras de cualquier forma de belleza, no podemos evitar los comentarios sobre su maravilloso aspecto.

-¿Has visto? Es perfecta.

-¡Cómo no verla! Parece un cuadro del Renacimiento.

-Tienes razón, ya la veo con un enorme vestido de terciopelo verde oscuro delante de cortinas rojas. ¿De dónde crees que puede ser? Imagínate, si nos comprendiera...

-¡Qué va a comprender! Si da lo mismo, estamos hablando muy bien de ella. No parece escandinava ni del este de Europa. Diría que tiene rasgos anglosajones. De aquí no es con total seguridad.

-Efectivamente... De todos modos, me daría bastante vergüenza. Pero ¿has visto jamás una cara tan perfecta? ¡Qué ojos! No parece de verdad.

-Madre mía, si parece sacada de una pintura... ¡De una pintura con tan sólo la imaginación por modelo!

En ésas estamos cuando suena un móvil. El suyo. Nos damos con el codo.

-Calla, mira, ahora sabremos qué lengua habla y se nos aclarará el misterio... -La chica lo coge:

-¿Hola? Sí, ¿dónde estáis?

Barcelona inspira

2009-06-29T16:26:00.001+02:00

Soy un observador. Me dedico a eso. Por extraño que parezca, no tengo ningún otro trabajo. Además, observando tanto al mundo y a la sociedad, a uno se le van las ganas de inmiscuirse en ella.

Sin duda los mejores lugares para encontrar lo más variado de este mundo son los centros de las grandes ciudades, pero éstos suelen ser también un sufrimiento.

Pongamos por ejemplo un café abarrotado. En la mesa vecina, un hombre explica a voz en grito los logros que ha obtenido como abogado, y mira de reojo la reacción de los desconocidos que le rodean. Al otro lado una mujer observa descaradamente todo lo que hago, como si yo fuera un ser extraño que de repente ha interrumpido la normalidad de la cafetería. Me entran ganas de preguntarle que por qué le merezco tanta atención. Pero me distrae la entrada de dos jóvenes chicas, que creen tener una alfombra roja bajo sus pies, y miran a todo el mundo pensando que atraen sobre sí todas esas miradas, cuando en realidad, como no paran de observar a su alrededor, provocan que todo el mundo las mire para ver qué ocurre. Pero ambas quedan satisfechas con el resultado de sus expectativas y se sientan hablando fuertemente sobre su última adquisición de un costoso artículo.

Me dirijo a pagar y el camarero me anuncia el precio con mirada asesina. Deja el cambio en la mesa con un gesto brusco, lo que me convence de no dejarle propina. Y salgo a la ruidosa calle, abarrotada de vehículos y transeúntes. Cientos de personas llevan bolsas en las manos, llenas de cosas probablemente innecesarias. Por mi lado pasa un extraño personaje con tantos complementos, colores y maquillaje que me pregunto si sale del teatro que hay un poco más abajo. Detrás suyo viene una mujer vestida elegantemente y lleva a dos niños mimados de la mano. Querían chocolate de la panadería y no lo han conseguido. Por eso se paran a discutir en medio de la calle, frenando el paso a los que queremos continuar andando. Pero a la mujer parece importarle poco, así que se entretiene hablando con sus cachorros y yo paso como una exhalación por su lado. Me mira mal y me insulta. Yo elimino toda expresión de mi rostro, pero cuando ya me he alejado me río de su reacción.

Hay unos grandes almacenes en los alrededores, y entro en ellos. Estoy terminantemente en contra del consumismo, y qué mejor sitio para observar uno de los mayores problemas de la sociedad.

Los niños lloriquean porque no han conseguido el juego que tanto deseaban, o el libro lleno de ilustraciones a todo color y de precio exorbitante. Siempre pienso lo mismo: esas criaturas inocentes deberían encontrarse fuera de la influencia del consumismo, ya que cuando están bajo ella son capaces de, a una edad tan tierna, basar su felicidad en el poseer lo que desean. Quizá deberíamos aprovechar esa inocencia para conseguir que disfrutaran de una felicidad ingenua y simple, una que sólo viene con la infancia y que hay que aprovechar un poco más. Y qué tal si de paso los educamos y les enseñamos unos cuantos valores. Quizá el padre debió comprar el libro con ilustraciones y apagar la televisión unos días.

Paso por la zona de ropa para mujeres. Una joven anuncia que está buscando unos zapatos verdes porque no tiene ningunos que le combinen con su nueva blusa. Sólo tiene unos azules, tres pares negros, dos blancos… por la manera de hablar que tiene deduzco que aunque su armario está tan lleno, su biblioteca está muy vacía.

Una adolescente recrimina a su madre el no haberle comprado los pantalones de marca que costaban una cantidad exagerada. La mujer decide ignorarla, creyendo acaso que eso será más cómodo para ella pero sin duda pasando por alto que no contribuye a su educación. Así que la mujer se distrae contemplando un pañuelo mientras la adolescente se queja en voz alta y llama la atención de los que pasan por su lado.

Veo dos jóvenes al fondo del pasillo que me recuerdan a las de la cafetería, sólo que tienen más educación al hablar. Sin embargo me pregunto qué diferencia hay entre la ropa que llevan y un camisón. Llevan unos tacones tan altos que inevitablemente sus caderas bailan de un lado a otro de una manera provocativa, y mientras los espectadores masculinos abren los ojos y el público femenino frunce el ceño, ellas suben la barbilla y exageran el contoneo de sus caderas. Por un momento deben haberse creído las princesas de la ciudad.

En la zona textil masculina me encuentro a un hombre mayor. Se queja de los precios que marcan las etiquetas y le dice a su mujer que ya no se puede ir a comprar. Lo dice en voz alta y en tono seco para que a las dependientas de los alrededores les quede claro. Me imagino que a aquel hombre le encantaría empezar una acalorada discusión con cualquier trabajador de la planta, pero antes de verlo me voy del lugar.

Oigo muchos comentarios como: “tengo que comprarme uno de esos que anuncian ahora, todo el mundo los tiene”, “¡no puedo pasar sin estos pendientes, son indispensables!”, “…y él se lo compró, el otro día vi que lo llevaba. No voy a ser yo menos”, “En la tele dicen que si usas esto, tu piel estará joven siempre. El precio es muy elevado, pero en la tele también dicen que…”, “este bolso de piel tan pequeño cuesta la mitad de lo que pagué por mi coche, pero es la última moda y hay que llevarlo si quieres ir al día”.

Podría escribir muchas más cosas: cómo la gente se cree unos anuncios cada vez peor desarrollados, cómo cobren lo que cobren, dilapidan su dinero en cosas que solamente los medios de comunicación y la publicidad dicen que son indispensables, pero en realidad si no fuera por eso nadie llegaría a la conclusión de que son necesarias. O al menos yo no creo que si estuviéramos fuera del alcance de toda esta comedura de coco que ha creado la sociedad, se nos ocurriría que necesitamos 20 pares de zapatos, un aparato tecnológico que cuesta lo que pagamos de hipoteca, o simplemente ropa interior que cuesta medio sueldo y que no muchas personas van a ver… o deberían ver.

Apartando las tiendas a un lado, ¿qué ocurre fuera?.

Paseo por una amplia avenida, y veo cómo un niño pega a su madre. Ella le ignora y sigue caminando. Murmuro algo acerca de la educación y la mujer me echa una mirada altiva y orgullosa.

Unos adolescentes cuentan cómo el otro día hicieron llorar a su maestro. Se sienten muy orgullosos de haberlo hecho, y al parecer lo que menos les importa es a dónde llegará su educación. Estudiar es aburrido y es difícil, dicen. Y yo pienso “quizá si probaran de hacerlo durante más de media hora, descubrirían que se hace más fácil…”

Más lejos una pareja que sólo acaba de llegar a la adolescencia pero parece no saberlo: están muy ocupados haciéndose una exploración anatómica. Hay gente que los mira mal y me alegro de que todavía estas cosas puedan molestar a la gente que cada vez acepta más cosas como naturales.

Al final decido salir de esa jungla salvaje y cojo un transporte público. Busco una silla que esté más o menos limpia y con el suelo a su alrededor libre de papeles y restos de comida. Y allí me dedico a observar por última vez en el día.

Cerca de mí hay una chica joven, vestida con ropa de hace ya unas temporadas. Está cantando tranquilamente y la gente la mira como si estuviera loca. Pero yo me paro a escucharla y me doy cuenta de que tararea una conocida melodía de un compositor clásico. Veo también que al lado lleva un instrumento. Al percatarse de que la observo, se gira y me sonríe. Me siento agradecido de su reacción y me pongo a hablar con ella. Ella no es una observadora como yo, es una persona que vive ajena a toda la sociedad y que simplemente ignora todo lo que yo miro y critico. Pero su conversación es interesante y disfruto de ella durante el trayecto que queda hasta mi barrio.

Al menos, al final del día me he topado con un superviviente del siglo XX.

Raxi GP

Freedom!

2009-06-27T11:25:00.003+02:00

Eustaqui

2009-06-13T23:22:00.002+02:00

El meu nou amic. Es diu Eustaqui i em fa una mica de companyia mentre estudio. Ha entrat per la finestra i s'ha interessat per la Termodinàmica una estoneta... Ara se n'ha cansat, com jo, i es passeja per la paret... com jo.

La dura vida de l'estudiant

2009-06-06T20:32:00.003+02:00

Ja no em fa falta mirar per la finestra! La dura vida de l'estudiant, amb l'ordinador fora, sota l'albercoquer, aprenent sobre polímers, cautxú i ABS mentre el Sol s'amaga darrere un núvol blau fosc imponent que és l'únic que trenca la placidesa d'un cel de principis d'estiu que no sap res! I les vinyes ja són ben verdes i les xicoires ben blaves i les cases ben blanques i els ocells ben contents. Darrere la pantalla tinc el gat que ganduleja i el núvol, i un molí d'aigua groc sobresortint enmig de les oliveres. I els ocells comparteixen secrets pensant-se que no els dec entendre, però com s'equivoquen...! Si sabessin... I els núvols s'inventen mil coses belles darrere de les muntanyes que sí que reconec que no acabo de comprendre, però què hi farem... prou agraïda estic que alguna cosa sí que em deixen intuir. L'ombra de l'albercoquer filtra selectivament els rajos que m'arriben perquè només rebi els més càlids i els més suaus, que em toquen els nassos igualment perquè en comptes de veure el cautxú a la pantalla veig les palmeres i el cel reflectits com en un bassal d'aire daurat. Què hi farem, un altre cop. La dura vida de l'estudiant a finals de primavera! (I a principis de finals!)

The Mechanics limerick

2009-06-03T18:14:00.003+02:00

There was a young girl on the train
who studied Mechanics in vain.
She tried more than once,
but she's such a dunce
the fact that she'll flunk is quite plain!

Pipiripís

2009-05-30T22:31:00.006+02:00

Ja m'ho penso, ja, que tant del mateix deu avorrir una mica... Però és que són tan macos...! I ara ja n'hi ha cada dia menys, comença a fer massa calor. Així que una vegada més, a aguantar! Penseu que com a mínim veieu alguna cosa nova...

Dóna'm el silenci

2009-05-16T13:27:00.004+02:00

Quan torni, voldria veure mil camps
esquitxats de pipiripís, voldria
sentir sang de primavera cantar
al negre de nit i al blau de dia;
però, sobretot, dóna'm el silenci
tranquil i pacient dels rengles de vinya,
dels lliris de cabana sobre els murs
i de la promesa verda del fruit.

Quan torni, voldria tenir els murmuris
del Sol enfonsant-se al mar, i voldria
pintar els dibuixos de l'escuma blanca
i el braç etern del far quan respira;
però, sobretot, dóna'm el silenci
de l'horitzó quan recull els estels
i el silenci de la llum que salta
entre la Lluna i el seu reflex.

Quan torni, voldria veure sis cares
plenes de somriures als ulls, voldria
la música d'abraçades, petons,
oasi d'acolliment i alegria;
però, sobretot, dóna'm el silenci
d'abans i de després de la pregària,
el silenci d'entre cançons, silenci
despert de pau, vida i estimar.

A JES

Fotos aniversarístiques

2009-05-04T00:01:00.000+02:00

Avui és l'aniversari de la meva germana i se m'ha acudit de rastrejar tot el seu blog sencer i agafar-ne les fotos que més m'agraden per fer una mica de propaganda dels seus talents fotogràfics... Sense gaire permís, però ja ho tenen, això, les sorpreses!

Per molts anys!

Cròniques còrniques (VI): el mar!

2009-05-01T23:30:00.002+02:00

El mar! Necessitaria un blog per ell sol, el mar. De la mateixa manera que no sé com he pogut anar postergant aquest escrit, tampoc sé molt bé ara com encarar-m'hi, com descriure el que durant sis setmanes va ser una de les coses més importants a la meva vida.

Un dia em van canviar a una altra habitació perquè anàvem a rebre visites, i la Laura feia cara de saber-li greu perquè la nova tenia l'espai d'una quarta part de l'antiga, on havia estat fins llavors. Però tenia una cosa que la gran no tenia. Una finestra! És a dir, una finestra de cara al mar. Així que cada matí em llevava i abans d'obrir els ulls, pràcticament, ja tenia oberta la finestra i aixecada la cortina, i veia, en la gris infinitat, més o menys què m'anava a deparar el nou dia; i cada vespre, tornant de la passejada, pujava a les fosques, a les palpentes, intentant no fer soroll (i la fusta cruixia com rient-se de mi), i me n'anava a dormir sentint l'aigua com si fos sota el meu llit.

Però sortia. Em passava el dia fora, ben a la vora del mar. Ja heu vist algunes fotos. No són res.

Un altre dia, mentre baixava pel carrer passant la mà per l'espígol del jardí dels veïns i olorant-me els dits, preguntant-me quant duraria tot allò, vaig tombar la cantonada i el mar gairebé em va saltar a sobre, no amb onades, tot ell sencer. Tenia el color de la panxa dels verats que hi nedaven i morien, és a dir, tots els colors que fan la llum i la plata, i feia mal als ulls. I semblava, alhora, que no es movia. Aquell dia teníem un cel blau, però no blau d'aquell blau que es pot tocar, sinó un de totalment intangible i inaccessible i que era com si qui el mirava ho feia perquè li havia estat concedit un permís especial. I a l'horitzó estava completament separat del mar, i si les barques haguessin estat fora, pescant, hi haurien caigut irremissiblement.

Anant cap a Carbis Bay, un dia, vaig veure un rètol que deia que aquell punt era un bon lloc per observar the sparkly Atlantic. La majoria dels dies la frase aquesta semblava d'un sarcasme de força mal gust, però aquell dia i dos o tres més realment semblava que els pescadors eren fora recollint diamants a cabassades, més que peix. La teoria de la dualitat ona-partícula de la llum es veia totalment inclinada en favor l'existència de grumolls de resplendor de la mida d'un puny que, inexplicablement, flotaven. Això també feia mal als ulls.

Els pocs dies que va fer sol el mar semblava un caramel amable de color d'ulls de gat, gairebé tant com el Mediterrani, i a vegades agafava un to intens de cap al final de l'arc de Sant Martí. Un d'aquests dies vam anar a la platja. Estava ben plena de gent, però vam trobar un raconet arrecerat prop de "The Island", a Porthmeor Beach. Era la primera vegada que m'acostava tant a l'aigua, sempre m'havia limitat a veure-la passejant i llençar-li els meus somnis des d'un promontori o a prendre-li les seves petxines mullant-me els peus sense cap intenció de permetre-ho. Doncs m'hi vaig banyar, més per orgull que per cap altra cosa, perquè portaven burxant-me tota la tarda. Vaig aconseguir picar el John de manera que ell també s'hi va haver de ficar, i no estava tan freda! Només vam poder aguantar deu minuts o un quart, però, perquè anàvem solament amb banyadors. Va ser fantàstic, aquell dia el mar estava simpàtic.

Un vespre vaig baixar ignorant les amenaces d'un terrible refredat, un vespre tempestuós i mullat i fosc dels que només existeixen al nord. Queia la pluja a bots i barrals, amb fúria, amb persistència i terriblement. No sé com no em vaig matar sobre les llambordes, polides pel pas de miríades de persones abans de mi: tenia més aigua que terra, sota els meus peus, i tot era tan obscur i desconegut que els carrers no eren els mateixos. No es veia la tènue llum dels fanals esmorteïts i cansats, però sí el seu reflex sobre la pedra, i les flors abaixaven el cap sota la càrrega immensa que em queia a sobre a mi també. La figura de pas ràpid envoltada en un enorme impermeable verd era l'única que es movia, aquella nit, esquivant les gotes i els esquitxos de les furgonetes que duien el peix a Newlyn. Una d'aquestes furgonetes duia, a més, un tràiler no gaire ben tapat d'on va caure un verat i allà, es va quedar, al mig del carrer, entomant, fins que el vaig recollir. Durant la resta del vespre vaig estar passejant el peix a la mà, li vaig ensenyar el moll i part del poble. No es va mostrar gaire receptiu.

Quan vaig arribar a la punta del moll, xopa de dalt a baix, vaig experimentar de nou i de ple la soledat, o més ben dit, la solitud, que tan sols es pot arribar a sentir quan es té l'ànima rodejada dels elements i de res més. Tot i que el mar bramava, el vent rugia, la pluja petava i el cel s'estremia, un silenci ho empapava tot i travessava les pedres i les barques i la sorra i s'enduia la barana on m'agafava per evitar que l'aigua es cobrés una nova víctima. Aquell dia, el mar no feia mal als ulls, feia mal al cor. No sé si mai havia vist res tan gran com aquella massa de verd fosc, afamat i fort que, amb tot el seu poder, es veia llençada d'un cantó a l'altre com si no fos res pel vent que, tot i que invisible, posseïa una potència molt més terrorífica. He dit que el vent és invisible; menteixo: crec que aquell dia el vaig veure. Sí, el vaig veure. I com que, a més, cobria qualsevol so, em vaig dedicar a riure i cantar a tot pulmó, sola, a la punta del moll, aferrada a la barana metàl·lica, mirant cap enfora, lluny.

Arriba un moment en què les gavines fan fora les cries del niu perquè es busquin la vida elles soletes. Com que no tenen més remei, les gavines joves s'agrupen en estols que en nits com aquella grallen a cor lamentant la seva dissort i el seu abandó. Em van baixar a fer companyia una estoneta, la marea estava baixa i es van col·locar a la boca del port, i des d'on jo era es veia poc més que un centenar de taques marronoses i blanquinoses. Estaven soles i s'enyoraven, i si era difícil veure-les, sí que se les podia sentir plorar. I això s'afegia a l'esfereïdora però bellíssima simfonia del mar i del vent.

I també se sentien les campanades de l'església que quan en va ser l'hora em van fer tornar a casa. Tenia fred. Però només per fora. El camí de pujada cap a casa es va convertir en una llum groga i càlida que il·luminava la cuina per quan tornés, entrant per la porta de darrere, per trobar-me la fruita que em deixava el John per abans d'anar a dormir, bones cireres, mandarines i prunes, i un terra emmoquetat i un armari sota les escales on podia deixar la roba perquè s'assequés sobre la caldera. Vaig posar el verat a la nevera i, quan em vaig ficar al llit, davant de la finestra, el mar seguia sense descansar.

Never miss a sunset

2009-05-01T21:10:00.003+02:00

Here's why.

Una passejada qualsevol que, com totes, no ho va ser

2009-05-01T14:30:00.015+02:00

El sostre de la comarca darrere del tapís predominant a la comarca.

Aquesta va per la meva germana! Mireu, les abelles també se'n van a comprar amb la bossa penjant del braç...

No sé si us podeu imaginar quanta estona vaig estar perseguint papallones, corrent pels camps amb la màquina a la mà. Si m'arriben a veure, els pagesos em maten. Que presumides, com es feien les difícils! (Però que maques que són!...) Va arribar un moment en què vaig perdre la paciència del tot, vaig triar una flor en concret i allà em vaig estar durant una bona estona, immòbil, fins que va arribar una papallona confiadament a prendre alguna cosa. Quina satisfacció vaig tenir en enganxar-la!

I aquesta va pel meu pare!

Rius de mercuri que el vent feia lliscar sobre el gra. Valia la pena parar un moment i escoltar el soroll del fruit com "el soroll del Líban"!

I sé que em repeteixo, però aquí ja no em vaig poder resistir amb els pipiripís... Eren com botons de sang de primavera que cridaven enmig del verd cap als núvols, i no vaig poder evitar de sentir-los. Així que aquí teniu alguns plans. Espero que aprecieu el meu esforç, perquè vaig acabar enfangada fins als genolls fent aquestes fotos, a més d'arriscar-hi la closca pujant pels pedrots.

...Caminito que todas las tardes
feliz recorría cantando mi amor,
no le digas, si vuelve a pasar,
que mi llanto tu suelo regó...

Sí...

2009-04-13T14:29:00.002+02:00

Ahí permanece, marchita y olvidada en un rincón, pero llena de recuerdos y años de soledad. Todavía conserva su fragilidad y fragancia; ahí, al lado de la ventana, encima de la mesilla y junto a las cortinas, dentro de una habitación de la torre de un castillo solitario, está ella.

Sus pétalos secos siguen rojos, rojos como la sangre de una bestia que a punto estuvo de devorarme. Y todavía recuerdo cada instante de ese día...

Sí, por las tardes oscuras y lluviosas me refugio en ese cuarto lleno de libros antiguos y polvorientos para contemplarla y recordar con melancolía el valeroso galán que la hizo mía y desapareció, sin dejar rastro.

Y hoy, oscuro y lluvioso día, ella me encuentra de nuevo a su lado. Después de tanto tiempo, sigue allí, constante. Mis dedos de anciana gustan de acariciar la delicada flor, y cogerla, y susurrarle, y posar en ella un beso.

Y mientras voy rozando lentamente sus aterciopeladas hojillas, contemplo la lluvia fuera de la ventana, cual intrusa que quiere entrar, y creo oír el son del galope de un caballo en su repiqueteo.

Pero ésto se acaba ya, pues yo me iré en poco tiempo, y entonces ella quedará sola...

Pero seguirá como ha seguido hasta ahora, tan sólo con libros como compañía, pero fragante y orgullosa como siempre, manteniendo el secreto que lleva en silencio, erguida y con sus pétalos rojos, rojos como la sangre de una bestia que una vez, hace ya tiempo, estuvo a punto de devorarme.

Ahí permanece, marchita y olvidada en un rincón.

Y lejos, en lo alto de una colina, está un caballo blanco con un jinete que contempla tristemente la ventana de la torre de un castillo olvidado...

MoonShaw

World Air Traffic

2009-03-28T17:41:00.002+01:00

Sol

2009-02-28T21:26:00.002+01:00

Hi ha tantes albes diferents! Però totes comparteixen la mateixa tranquil·litat i frescor, totes són el primer vestit que s'emprova el dia.

M'agrada quan el Sol es lleva una mica més tard que jo. Llavors, escoltant el silenci de moltes persones al tren, puc observar ensonyadament com la llum intenta cridar l'atenció de les vinyes i oliverars quiets pintant furiosament els núvols amb pinzellades de foc. El cel és un camp de batalla sense pólvora ni morts, només moltes flames i salts i cavalls que remenen per dalt però encara no transmeten la seva agitació a la pau de sota. Primer ha vingut la llum, després surt el Sol, un imponent disc d'un roig lent que posa una mica d'ordre a l'estat salvatge del firmament. Tot s'asserena de cop. Els núvols passen de l'exaltació vermella a un daurat diferent de l'or que fa semblar que una princesa molt bona, a més de molt bella, hagi arrenglerat els seus collarets més bonics perquè tot el món els pugui admirar.

A vegades no hi ha núvols. Llavors, es comença a entendre una mica què vol dir "transparència" i què significa de veritat la frase "claror diàfana". El color esdevé un ens tridimensional, un tant atordidor, viu i respirable.

Cap a migdia el Sol ha arribat tan amunt com pot i escalfa plàcidament. La llum té color, a l'hivern, no és l'esclat enlluernador que és a l'estiu: és un bes de purpurina que acoloreix amorosament tot el Clot. Els camps, que fins aleshores havien estat muts espectadors de l'esplendor de sobre seu, ara s'empapen de la carícia daurada i gairebé es pot percebre la seva alegria i el seu goig en rebre l'amable calidesa. El Sol no s'ha mort encara que sigui febrer i no hi acostuma a haver boires que impedeixin la seva arribada sobre nosaltres. Hi ha vida, moviment, creixement, so i soroll, i de nou més vida. Vida verda i profunda als boscos de pins; marró, neta i polida a les vinyes curosament esporgades; amable i platejada a les velles oliveres; dolça, blanca i rosa i de mil colors entremig als ametllers que vesteixen de núvia els suaus turons. I per sobre, el vel omnipresent de lluminositat persistent, intensa però tendra que tot ho envolta i tot ho travessa.

Quan cau la tarda i el Sol declina, la llum perd transparència i comença a ser hora de mirar per la finestra. Avui, però, he escrit un bon tros a fora i he vist la pluja dels vespres: el Sol, mentre cau, va deixant estelletes que arrelen i tot seguit adquireixen, per la gent del carrer, els noms de "ginesta", "gatosa" o "botons d'or"...

El comiat és cada vegada nou i cada vegada meravellós. És el vestit que el dia tria definitivament per posar-se. És assemblat a l'alba, però una mica més sobri i més majestuós. Però se li fa tard, i al final l'ha de deixar penjat dels estels fins demà...

A RGP

Posta de sol d'abans d'ahir

2009-02-10T19:19:00.004+01:00

Germany, the Princess and Pumpkin Soup

2009-02-06T10:08:00.011+01:00

Schwalheim.

Near Schwalheim.

Near Schwalheim.

Spooky trucks in Bad Nauheim Bahnhof. The first time we saw them it was dark and windy and we didn't enjoy the sight very much.

Haus in Bad Nauheim. (Really? What! Something must have rubbed off from the Germans...)

Chimney near houses in Bad Nauheim. xD

I picked out a pretty one for the picture, but all the houses are like that. Apparently, though, they're not worth much once you're inside.

These baths were built for a princess with health problems. I can imagine the scene:
-Time for your bath, dearie!
-No! No and no! I don't want to have a bath!
-Now, don't be difficult or you won't get any chocolates.
-I don't want to have a bath! I won't! I WON'T!

So she runs around the place, just a bit faster than the Queen and the King, who are getting a bit old for this sort of thing...

"I'll run away through the hole of Never Again and Iwon't EVER come back!"

(Pretty place to run around in, if you ask me... Even if you are too old for that sort of thing.)

I bet the tired parents eventually get sick of the scene and chuck Her Highness in...

"Pumpkin Soup.

The best you ever tasted!
Made by the Cat who slices up the pumpkin.
Made by the Squirrel who stirs in the water.
Made by the Duck who scoops up the salt, and tips in just enough."

More where they came from.

La finestra de l'altre dia

2009-01-17T18:23:00.008+01:00

El Sol s'ha post però segueix sent de dia. Em fan mal els ulls, no s'ha de mirar el Sol com es pon! Només s'hauria de mirar el que s'ha descuidat quan ja ha marxat. Però qui és capaç d'ignorar la inefable bellesa del moment en què la cosa més important per la vida de totes les creades se'n va sense fer soroll?

Avui s'ha oblidat un núvol de pols del color de totes les flors del món que tenyeix suaument tota la part inferior de la volta cel·lest. El cel l'accepta delicadament i poc a poc perd la vistositat del seu blau per fer més amable el contrast amb les siluetes sofisticades dels arbres; tant els de lluny, als turons que amaguen gelosament el Sol, com els d'a prop, els enormes i venerables pins que amb el vent comencen a contar la història vella i nova de cada vespre, que tan pocs escolten i entenen.

Volies la meva finestra? No demanes una ximpleria. Ara està una mica entelada, però tot i així s'hi veu l'Estrella Vespertina, que surt fidelment a vigilar el cel fins el moment que sigui hora d'esdevenir Estrella Matutina. I també s'hi veuen les esteles fulgurants que deixen els avions que van a Reus, algunes blanques, algunes roses i totes d'una lluïssor tan intensa i tan alta i desconeguda que semblen les esquerdes que permeten veure què hi ha darrere del firmament.

A MPR

Montserrat des de la Mola

2009-01-03T13:55:00.000+01:00

Cortesia del Dani!

Happy New Year!

2009-01-02T23:01:00.000+01:00

May the best ye hae ivver seen be the warst ye'll ivver see.
May the moose ne'er lea' yer girnal wi a tear-drap in its ee.
May ye aye keep hail an hertie till ye'r auld eneuch tae dee.
May ye aye juist be sae happie as A wuss ye aye tae be.

The above, in "translation", reads:

May the best you have ever seen be the worst you will ever see.
May the mouse never leave your grain store with a tear drop in its eye.
May you always stay hale and hearty until you are old enough to die.
May you still be as happy as I always wish you to be.

Scottish toast

Portbou, 3 d'octubre de 2008

2008-10-31T21:03:00.010+01:00

Quatre hores de tren i arribo a aquesta estació tan maca, l'estació de Portbou! Tenia quatre hores per davant i no sabia ben bé què fer-ne, així que en comptes de baixar saltant i cridant pel poble, que és el que volia fer, vaig anar a arreglar-me les trenes. Vaig passar uns minuts dedicada a aquesta tasca i mentrestant anava sentint els anuncis dels trens com anaven i venien en castellà, després en anglès, després en francès i per últim en català...

La barca tapa la punta on vaig asseure'm a dinar. Feia tant de vent que mantenir les llenties sobre la cullera era una gran proesa... No parlem de no caure a l'aigua.

Després de dinar vaig fer una curta passejada per un caminet que vorejava el rocam. Com podeu apreciar en les fotos successives, encara que fan poca justícia, les amenaces de terribles temporals es van transformar en un esclat de colors vívids i lluents i molt serens.

Això si mirem cap avall (és aigua, però tan clara que no es veu)...

...i això si mirem cap amunt.

Ep! Què és això?

La idea era fer una foto on es veiés més el forat, que era força gros, però estava tan ple de porqueria que aquest angle va ser el millor que vaig aconseguir!

Aquesta escala la vaig haver de deixar com a deures per un altre dia.

I això, si algú té idea de què és, potser em podrà fer el favor de comunicar-m'ho, perquè encara no hi he caigut.

Sense comentaris.

No sé si és flora o fauna, però és autòcton de l'àrea,... això sí.

Vaig estar dues hores fent fotos; les altres dues les vaig esmerçar a adonar-me que tenia set i a reflexionar sobre quina beguda m'havia de comprar. Tot i que la tramuntana gelava, em vaig decidir per un Aquàrius ben fred que podeu veure al meu costat, sobre la barana...

Aquesta àncora podria estar en un altre lloc i la foto hauria sortit molt millor.

I qui no voldria viure aquí (fora de temporada, és clar)?

Oh! Una estructura articulada en 3D! Calculem els moments de les barres?

L'entrada a l'estació... (O sortida, tot depèn del sistema de referència.)

No ens havien ensenyat a tots de petits que ha d'haver concordància entre el nom i l'adjectiu?

Pobra barca! Pots comptar què ha arribat a veure i on ha anat, i ara està aquí clavada al terra morint-se de fàstic...

15 excentricidades de la toponimia española

2008-10-25T21:04:00.005+02:00

Acebuchar: yo acebucho, tú acebuchas, él acebucha...

Alcurrucen: más de lo mismo: ¿alcurruzamos?

El Arrecife: no tendría nada de raro si no estuviera situado a doscientos kilómetros de la costa.

El Carpio: situado cerca de El Metacarpio y de Las Falanges.

arroyo Garabato: como todos...

Guarromán: sin comentarios.

avda. Kansas City: en plena Córdoba... sí, hombre, sí.

Matas Verdes: asesinas ecologistas.

El Rabo de la Sartén: de ninguna manera se me podría haber ocurrido un nombre más lógico y apropiado para un túnel.

Rafelbuñol: a ver, ¿de quién ha sido la idea...?

Socuellamos: véase la entrada posterior.

Sotuelamos: véase la entrada anterior. (Y los dos pueblos estaban uno al lado del otro. Qué misterio etimológico tan interesante.)

riu Suc: suc... de què?!

Tocina: "¿Dónde vives? -En Tocina. -Ah,... ya."

Las Virtudes: ¡Ahora me lo explico! ¡Aquí es donde se quedaron todas!

Cielito lindo con variaciones

2008-10-06T08:29:00.000+02:00

(S'ha de cantar amb la tonada de "Cielito lindo", a ple pulmó i desafinant una miqueta. El Majid, entusiasmat, complementarà la interpretació amb AAAAAAAAAAYAYAYAYAAAAAAAAYYYYYYYYYYYYYYYYYYYs repartits per tota la cançó en els moments menys indicats.)

En un pueblo pequeño, cielito lindo,
un poco abajo,
hay una viña grande, cielito lindo,
donde trabajo.

Esta viña que digo, cielito lindo,
es muy bonita;
pero a primera hora, cielito lindo,
está mojadita.

Ayayayaaaaaaaaaaaay, ¡cuánto me mojo!
¡Las cepas están chorreando, cielito lindo, de arriba abajo!

Yo con los dineritos, cielito lindo,
que me da el jefe
compro ventiladores, cielito lindo,
pa' que se sequen.

Estos ventiladores, cielito lindo,
son muy potentes;
y a mí sí me gustan, cielito lindo,
pero no al jefe.

Ayayayaaaaaaaaaaaay, ¡no quedan uvas!
¡Vuelan por los aires las cepas, cielito lindo, y la viña entera!

The White Elephant Stall (I)

2008-10-02T17:28:00.008+02:00

Glossari del veremador principiant

2008-09-26T20:36:00.006+02:00

Amarrat: estressat. ¿Qué? ¿Estás amarrado con cuerda a sepa? ¡Ahora sólo faltar cafe!

Antara: per on passa el tractor. I no preguntis per on passa el tractor: mira les roderes i calla!

Bailamorena: catxondeig.

Caixa: on es sol ficar el raïm collit. No en fiquis massa ni en fiquis poc, que si no...

Cep mullat: aviat tu també estaràs xop.

Cep sec: bon dia! No t'hi acostumis.

Chardonnay: petit, enredat, amb molt de sucre, toca-nassos, es cull abans i fa tenir mal d'esquena.

Collir: cull, i espavila't!

Cordero: raïm oblidat a mercè de la intempèrie, els mixons o els galufos o, el que és pitjor, l'ull de falcó del Majid, que no tardarà a trobar-lo i pegar la corresponent bronca. (Origen en la metonimia següent: Mira esto: ¡aquí uva dejada grande igual cumo cabesa de cordero!)

Cubell (o cabàs): on es fica el raïm quan no es fica a la caixa. Si ets dona, premi: te'l buiden els homes!

Fondo: parada una mica enfonsada respecte de la resta.

Fondo llarg: mira que és llarg, el fondo llarg!

Galufos: altrament conegut com senglars, es dediquen a fer els banquets de casament al tros. Es mengen el gra i deixen la resta al cep, tot bavejat.

Inspectors: éssers que tenen permès de ser al tros amb roba bonica i neta i que tenen l'ofici més bonic del món: tombar pertot mirant com treballen els altres. Provoquen ressentiment quan són davant i hilaritat quan han marxat.

Macabeu: de bon collir, gros i groc, i fa tenir mal d'esquena.

Mànec: mitjà gràcies al qual el raïm està unit al cep. La idea és tallar els mànecs, tots els mànecs i només els mànecs, per tal de seguir amb el mecanisme d'omplir les caixes de raïm.

Màquina: giny que serveix per fer la feina que tu fas, però bastant més ràpid: gairebé com el Majid.

Mixons: ocells que piquen els raïms. I els deixen fets un fàstic. Paraula sovint acompanyada d'epítets censurables.

Mòbil: artefacte odiós, propietat de la mestressa, dotat d'una rendició electrònica força exasperant de The Entertainer i a l'altra banda del qual hi sol haver una veueta que diu coses que fan desesperar la mestressa (i ja tenim la mestressa que s'estressa!).

Mocador: tros de tela quadrat que serveix per mocar-se. Si ets al camp, aparentment, estàs exempt d'utilitzar-lo.

Moscatell: del més bo que mai has tastat (tot i que ja t'espavilaràs si en vols menjar mentre culls), i fa tenir mal d'esquena.

Parada: tros de vinya on totes les passades van cap a la mateixa banda.

Paraulotes en veu alta: algú està a la passada que no li toca, s'ha deixat alguna caixa darrere o se li han caigut els raïms.

Paraulotes en veu baixa: algú s'ha tallat.

Parellada: de colors diferents de verd a vermell passant per groc i rosa segons la maduració, de pell d'una meravellosa textura perlada, cau per terra i fa tenir mal d'esquena.

Passada: filera de ceps, tan mullats com secs. Intenta anar de parella amb algú que sempre sàpiga en quina s'ha d'estar.

Podrit: estat dels raïms en què aquests presenten característiques rosàcies i lilàcies, una alta temperatura i una olor característica. Altrament denominats barbuts.

Raïm: per això ets aquí. Són aquestes boletes que pengen dels ceps (mullats o secs) i que, per anar bé, al final del dia haurien de ser dins la caixa.

Sauvignon: petit, enredat, amb molt de sucre, toca-nassos, es cull després i fa tenir mal d'esquena.

"¿Sí o no?": pregunta bastant típica que se sol trobar al final de cada perorata d'indignació del Majid. La resposta és inevitablement sí, i si es viu un moment de loquacitat, amb claaaaaaaro s'aconseguiran efectes més desitjables.

Tisores: estris de vida amargada que sempre que poden tallen bastant més que els mànecs.

Tractor: no s'hi juga. Si veus que ve cap a tu, aparta't, que no es desviarà per fer-te un favor, i menys enmig d'una passada. Aparta també les caixes, que si no, passa el que passa. I no hi dormis a sota, que l'amo no pot estar tota l'estona vetllant per la teva vida!

Uaua: vehicle de servei blanquinós per fora i marró per dins, tot i que abans devia ser gris. Una meravellosa màquina que ja em comença a fer por.

Ulldellebre: negre, cau per terra però de bon collir, de fulles vermelles quan n'és l'hora i fa tenir mal d'esquena.

Xarel·lo: d'un color vermellós de posta de sol d'hivern si està madur, fa tenir mal d'esquena.

Cròniques còrniques (V): la passejada de l'últim dilluns

2008-09-19T20:35:00.019+02:00

L'últim dilluns de la meva estada vaig fer el trajecte St. Ives - Zennor, d'uns deu o onze quilòmetres. Amb anterioritat havia anat cap a l'est, fins passat Hayle, i un parell de setmanes abans el John m'havia portat cap a l'oest fins a Clodgy; em va semblar que cap a l'oest era força més maco, més salvatge i més interessant, així que per l'última passejada llarga vaig triar anar cap aquella direcció fins a Zennor. Les fotos, però, estan fetes en dos dies diferents, com podreu apreciar només mirant el cel. La primera vegada vaig fer un tros petit, i després dilluns vaig arribar a Zennor.

Vista de The Island des de Man's Head. Això és mirant el poble cap enrere; es veu un trosset de Porthmeor Beach i, a l'esquerra de The Island, sobre les roques, un puntet sobre l'aigua que és Godrevy.

Molt pràctiques si s'és un noi tímid, les kissing gates són una espècie de portes perquè les vaques no vagin per on no han d'anar, i també serveixen perquè les parelletes es facin un petó amb l'excusa que és costum. Maco, eh? Les roques del darrere ja són Clodgy.

Clodgy. Un lloc tan preciós i un nom tan lleig!

Alguns pedrots mirant-s'ho. Em va cridar l'atenció l'aparent precarietat de les roques de la dreta, com si la gran es recolzés en l'equilibri de les dues petites...

Aquí es veu la segona kissing gate que em vaig trobar... i les marques com de pinzell aigualit sobre el mar.

La kissing gate després de passar-la, a més del pontet tan cuco que hi ha després...! Aquí ja començava a ser força pantanós el terreny, però les condicions del camí són segures perquè fa poc han posat ponts per tot arreu. Això, per cert, és Pen Enys Point.

THIS IS MY FAVOURITE PLACE TO PONDER.
Prop d'aquí hi havia un rètol on indicava que aquest lloc era ideal per asseure's i pensar. Ho vaig provar, i no estava malament... Llàstima que estigui tan apartat de la civilització i que no tingués un helicòpter! Ja veieu el canvi de clima, per cert; això ja és de dilluns! Això és Cornwall de veritat, i no allò d'abans, que sembla el Carib...

Stiles, es diuen. M'encanten! També són perquè puguin passar les persones i no les vaques.

És quan es veuen paratges com aquest que les històries de naufragis, contrabandistes i wreckers cobren un realisme insospitat. (La veritat és que en aquests llocs et creus moltes coses que en d'altres mig acceptes escèpticament.) Concretament, aquí o molt a prop va naufragar el Bessemer City el 1941, carregat, entre d'altres coses, de llaunes de conserva. No recordo si la tripulació es va salvar o es va perdre, però sí que sé que tothom va baixar a recollir el que va poder i que durant moltes setmanes la gent de per aquí va estar ben aprovisionada de conserves... però com que totes les etiquetes havien desaparegut, mai sabien si estaven obrint per postres una llauna de préssecs o de tonyina!

Aquesta potser l'hauria d'haver posat sota "Els colors"... (Tingueu en compte que algunes fotos d'aquella entrada són de la passejada aquesta; està tot una mica barrejat!) Falgueres i bruguera, d'això n'hi ha moltíssim... de les poques plantes que poden aguantar aquestes condicions i, a més, fer bona cara!

Vaig trobar aquest raconet tan exquisit entre dos points... Pel mig hi corre un rierolet, i està força arrecerat. La pau d'aquest lloc és indescriptible: només s'hi senten les bombolles contentes de l'aigua fredíssima que baixa fins al mar, les onades llunyanes i una mica confuses (el mar és molt a prop, però hi ha roques i vegetació entremig i no se sent bé) i el vent, l'inevitable vent que mai descansa en aquest lloc i que en aquells moments amenaçava una mica de tempesta... Fixeu-vos bé en el caminet ple de rocs per arribar al riu, les sunset flowers, el pontet de fusta per passar sobre l'aigua i després els esglaons i la tanca per seguir el camí...

Asseguda al pont i després de refrescar-me la cara i els braços (o congelar-me'ls, més aviat), vaig fer aquesta foto, mirant cap endins, no cap al mar. Si no fos perquè volia arribar a Zennor i, eventualment, seguir el curs de la meva vida, encara hi fóra!

Seal Island! Aquí és on vénen les barques turístiques per veure foques. De fet, a la dreta de les roques del darrere se'n veu una (una barca, no una foca). Aquell dia, però, poques foques es devien veure... Els agrada més prendre el sol! En el mapa, aquest lloc surt sota el nom de The Carracks; em sembla que Seal Island no és el nom oficial, tot i que sempre se li ha dit així.

A les dotze del migdia va arribar el moment de dinar, i em vaig asseure en tal lloc com aquest, sentint-me com una reina. El bon dinar que m'havia preparat el John incloïa un entrepà de moltes coses (tomàquet, formatge, enciam, coleslaw...), un bon tros extra de deliciós formatge Cheddar (ja us ho vaig dir, que em tenien mimada!), una bossa de patates, galetes de xocolata i tantes mandarines com em cabien a dins! Deixem el materialisme i tornem a les vistes... Això ho tenia a la dreta, és el que acabava de deixar enrere...

...i això és el que tenia a l'esquerra, el camí que encara em quedava per recórrer. No sé ben bé com vaig poder menjar en aquest lloc, realment era impressionant. Just abans d'arribar aquí s'alçaven unes roques enormes amb una gran majestat, desafiant els elements, i la seva solidesa imperturbable contrastava de tal manera amb els udols del vent i la pluja que em vaig quedar gairebé sense respiració. Era tot molt gran. Després em vaig estranyar poc que les roques fossin mortes, perquè si jo amb un momentet m'oblido de respirar i elles s'estan allà sempre veient tot això...

Fi de trajecte, pràcticament! Això ja és Zennor Head. A partir d'aquí es pot seguir endavant amb el camí o desviar-se a l'esquerra, per anar cap al poble. El que fa tothom és dinar a Zennor, a The Tinner's Arms, però jo ja tenia la panxa plena i la butxaca bastant buida. Quan hi vaig arribar ja eren passades les dues i vaig decidir tornar cap a casa, perquè l'etapa següent era força llarga i no tenia ni idea d'on era el proper lloc on podria agafar un autobús... Tot plegat, quatre horetes de camí, però quines quatre...!

Cròniques còrniques (IV): els vespres

2008-09-11T10:44:00.005+02:00

"The evening crowns the day."

Això és el que es diu quan, després d'un dia gris i desastrós, el vespre és agradable. I ho vaig arribar a sentir moltíssimes vegades.

Els vespres d'estiu, si no segueix plovent, tenen una qualitat estranya i llunyana que sembla que transporti a una altra època o un altre lloc que no existeix. Això sí, un s'ha d'oblidar dels turistes que ronden pel poble amb les seves millors gales després d'un dia sencer a la platja engambant-se, però tampoc és necessari ser al poble, al contrari.

Ja heu vist la foto de la posta de sol. (Estic sent massa optimista: a jutjar per la increïble afluència de comentaris que he rebut, la friolera de ni un per casualitat, ningú no ha vist res de res!) Doncs aquesta posta de sol és una de les menys espectaculars, fotografiada només per la raó que estava eufòrica perquè ja havia aconseguit piles per la càmera.

M'havien comentat més d'una vegada la dificultat de veure el Sol enfonsant-se directament en el mar, sense boires que molestessin. A partir de llavors, el meu únic desig va ser veure-ho, ni que fos una sola vegada, i vaig començar a baixar cada dia una mica abans per no perdre'm la posta de Sol. I un dia vaig veure l'espectacle més impressionant que havia presenciat en molt de temps.

La mar estava calmada, molt calmada, cap a l'oest. Prop de la platja, però, feia les onades que li tocaven perquè els surfistes no marxessin disgustats i deixant el país en la misèria. Era d'un color turquesa fosc, molt uniforme, opac i metàl·lic. El Sol encara estava una mica amunt, faltava un quart d'hora perquè es pongués, però ja començava a pintar els núvols d'un castell de focs inimaginable de grocs, taronges, liles, vermells i roses. I els núvols posaven la seva part adquirint tota mena de formes i textures, de tal manera que vaig ser incapaç de retenir la imatge completa en el meu cap i hi ha trossos de cel que veig borrosos.

Vaig observar el Sol caient cap a l'aigua (cosa que els meus ulls no m'agrairan quan tingui vuitanta anys) i canviant progressivament de cap color (o de tots junts!) a groc, després taronja, i després d'un vermell de color de sang que gairebé es podia escoltar i que feia que semblés que "The Island" i tot el poble sencer, i jo també, ens creméssim. Sense flames, això hauria estat massa ràpid i vulgar; però com una agulla prop d'una espelma, arribant al roig viu. I el mar, fins llavors, havia restat tota la estona imperturbable i no reflexava el més mínim tot l'esplendor de sobre seu, però quan el Sol s'hi va començar a enfonsar semblava que s'hi anés a dissoldre i va pintar l'aigua de tal manera que em vaig sorprendre que els surfistes que nedaven en el reflex no es posessin a xisclar de patiment. I els núvols creaven un buit al voltant del Sol; hi eren, darrere, però llisos i de colors respectusos i atenuats, com si no es volguessin ficar allà on no se'ls demanava. I en aquell moment estava sola del tot, a dalt d'unes escales que baixaven a la promenade davant de Porthmeor Beach, i començava a fer una mica de fred.

Al cap d'una estona va ser quan la gent es va adonar que allà passava alguna cosa bonica; el Sol ja no hi era, però el cel continuava flamejant els seus colors més nets i acabats de planxar, i la gent va començar a fer fotos i a parar-se a la carretera per veure-ho. Les fotos estan molt bé i, de fet, a vegades em sap greu no tenir-ne més, per allò de les piles. Però ni en la foto més ben feta, i les meves no entren en aquesta categoria, no es poden captar ni les olors ni els sons ni les textures que contribueixen, encara que no en siguem conscients, a l'espectacularitat visual del moment.

Un altre vespre especial que recordo va tenir lloc un diumenge. Segur que hi ha haver una altra posta de Sol fantàstica, però me la vaig perdre perquè érem de visites.

Amb prou feines hi havia núvols al cel, i la bòveda brillant i clara es reflectia suaument en un mar de color blau molt blau i molt serè. La llum era daurada i es mirés el que es mirés, l'herba, el cel, les cases, el mar, les barques, era pràcticament com mirar-ho a través d'un pot de mel a contrallum. No em vaig atrevir a treure la llengua, perquè vés a saber què s'haurien pensat, però probablement tenia gust i tot. Potser de mel no, però d'alguna altra cosa millor, segur. I, a més, estava asseguda a l'enorme i comodíssim seient del Martin, privilegi inoït, que girava sobre si mateix, i si volia mirar cap a l'est, mirava cap a l'est, i si volia mirar cap a l'oest, mirava cap a l'oest, i si volia seguir escoltant històries de mar i de vaixells i de pesca mirava el Martin i el John, asseguts en un sofà, rememorant èpoques passades i fent-se farts de riure. El que sí que sé és que no vaig badar boca en tot el vespre, però tampoc vaig parar quieta.

A vegades, the evening didn't crown the day, sinó que seguia amb la inèrcia del mal temps. A mi m'era igual. Equipada amb un impermeable de color verd fosc i pantalons si realment plovia molt i feia molt vent, sortia puntualment a les nou del vespre, tardava deu minuts o un quart d'hora a arribar al moll, m'hi estava un quart d'hora, i tornava a dos quarts per ser a casa abans de les deu. Cada vespre.

Hi va haver un episodi d'un vespre en concret que va ser molt especial, però m'ho guardo per una altra entrada. I entre aquestes estones i la resta del dia, que també me la passava cara a l'aigua, vaig veure el mar de moltes maneres diferents, però això també m'ho guardo.

Continuarà...

Cròniques còrniques (III): els colors

2008-09-08T15:39:00.005+02:00

Un dels més grans encants de Cornwall, que en té molts, és el mar: sempre d'un color diferent: gris, blau, verd i molts més que no tenen nom. Aquí teniu un petit resum.

Un bonic contrast entre les meves flors preferides, "sunset flowers", que els deia, i el blau i el verd... Ningú no somiaria vestir-se d'aquests colors junts (o potser sí, mai se sap), però queden tan bé aquí!

Passem de blau a un rosa més petit de bruguera...

I, si no us agrada el rosa, Verde, que te quiero verde!

"Blue and green should never be seen
except upon an Irish queen..."

I les ombres llargues penjant de les làpides de soldats del HMS Rawalpindi, esposes i filles perdudes alhora, tripulants de la barca salvavides del desastre de 1939...

I així es va acabar un dia i així s'acaba aquesta tongada de fotos, amb els liles morents d'una gloriosa posta de sol vista des del "sunset seat" de "The Island".

Cròniques còrniques (II): l'anada

2008-08-28T22:41:00.008+02:00

"Torna, eh, Lara?"

Recordo, del viatge cap a l'aeroport, la foscor (eren sobre les cinc) i la ingent quantitat de furgonetes blanques que decoraven l'autopista; també em feia la típica pregunta: "On va tota aquesta gent a aquestes hores?" Tots a Anglaterra...? Qui sap.

Vaig passar molta estona esperant a l'aeroport, molta més que en el viatge de tornada. A més, se'm va fer molt més llarga per l'anticipació. Però al final ens vam enlairar, en un Boeing 737 que es deia "Pride of Scotland", i a l'altra banda del passadís seia tenia una senyora gran i enorme que em mirava amb bondadosa indulgència perquè no em sabia estar quieteta al seient i mirava a tot arreu com si tingués quinze anys menys.

Hi ha quatre o cinc coses de les dues hores de viatge que realment valen la pena de relatar.

En primer lloc, em va impressionar el cel. Tots els qui es vanten que d'allà on són el cel és més blau que enlloc, que es deixin d'històries: el cel és igual a tot arreu, d'un blau profund, gruixut i gairebé tangible, d'un color que fa preguntar-se quin gust deu tenir. Potser a alguns llocs es veu millor que en d'altres, però en cap es veu bé del tot, al cap i a la fi. (I en cap cap...)

Volant per sobre dels Pirineus, els cims sobresortien, foscos i esmolats. Els núvols eren blancs i destorbats, i de la manera que s'esfilagarsaven semblaven onades escumoses al voltant del rocam. Imagineu-vos el mar envestint les pedres i congeleu el millor moment, i aquí teniu.

Una estona després, cap a l'est, semblava que veiés el mar. I no ho era, eren els núvols. Després, semblava que veiés la banquisa àrtica, i vaig començar a buscar óssos polars i foques i coses d'aquestes, però tampoc era la banquisa, eren els núvols.

He estat fent servir massa el Google Earth per quedar impressionada del que veia quan sobrevolava terra (que trist...). El canal de la Mànega des d'allà dalt, però, és una de les coses més boniques que he vist mai.

El mar estava calmat i ben blau. Hi havia alguns núvols blancs i petits que contrastaven, i tot plegat desorientava una mica, perquè semblava que si miraves a dalt veies el cel blau sense núvols i, si miraves a baix, el cel blau però amb núvols. Tornava a estar atrapada entre dues immensitats de dos blaus diferents!

Vam girar una mica cap a l'est. El mar va adquirir una tonalitat més opaca i lilosa i el joc que feia amb el Sol era semblant a un paper granulat en què algú s'havia entretingut a fer un degradat amb un guix de color llum. Núvols minúsculs deixaven taques de color porpra sobre l'acabat.

Després, terra! Vam fer dos tombs sobre St. Austell (es veia l'Eden Project) i en el segon vaig veure una cosa força curiosa. Estàvem dintre dels núvols, però en un moment donat vam sortir; vam tornar a entrar de costat, i teníem el Sol a l'esquerra i jo estava asseguda a la dreta, i vaig veure per la finestra la silueta de l'avió ombrejada sobre el núvol i rodejada d'un cercle d'arc de Sant Martí. I, tot plegat, molt petit, com un dibuix.

Vam aterrar sense problemes, vam aplaudir el pilot i vam anar tirant cap a la terminal. Feia una fresqueta força estimulant i ja se sentia l'olor de mar, i tot em semblava absolutament fantàstic i meravellós. Bastant diferent de la tornada, en què tot, començant pel lema "Newquay: where the sea meets the sky" i acabant per la cara de les hostesses, em semblaria hostil i de mal gust. Us ho dic, això, perquè no penso escriure sobre el viatge de tornada.

Continuarà...

Cròniques còrniques (I): St. Ives

2008-08-27T13:27:00.007+02:00

"St. Ives from the Malakoff"... Vista típica del poble des de l'estació d'autobusos, el dia abans de marxar (i no us perdeu el bon dia que feia, després de setmanes i setmanes de pluja!)... Fixeu-vos en el far nou, el blanc (l'únic que es veu bé a la foto), i en el turó de darrere, "the Island". Tot i que la marea està alta, les barques són totes a port perquè el matí tempestuós no els ha permès de sortir. Hauria estat una bona ocasió per saltar de la punta d'un dels molls i nedar fins a l'altra...

Vista del poble des de Smeaton's Pier, el moll on baixava sempre que podia a veure descarregar el peix.

Joe, descarregant les dotzenes de caixes de verat que portava aquell dia... A principis d'agost és quan més peix hi ha, i és qüestió d'aprofitar l'ocasió! Després, ningú està content perquè tothom té massa peix i el preu baixa en picat, però al cap i a la fi mai cobren prou, els pescadors, sigui agost o no.

I les senyores gavines supervisant l'operació. Quan tenen gana i aconsegueixen vèncer la mandra, ens obsequien amb una meravellosa exhibició de les seves capacitats. Ara fa poc han passat fins i tot a aixecar el sac amb què es tapen les caixes de peix i endur-se el que volen mentre els pescadors pugen la caixa amb la grua! També es veu aquí el far vell.

Recordeu "the Island"? Aquí la teniu des de l'altra costat, des del passeig que ressegueix Porthmeor Beach. Porthmeor és la primera platja de St. Ives, començant per l'oest, i també la més llarga; després hi ha Porthgwidden i Porthminster.

Vista d'un carreró com tants... Llambordes, flors, vestits de neoprè penjats als balcons. Aquest, però, és d'una part més nova; la part antiga està feta tota de granit.

Barnoon Cemetery... Anant i tornant del poble cap a casa veia aquest espectacle de pau i bellesa tranquil·la des del carrer mateix. Quina diferència entre això i els nostres armaris!

Delta de l'Ebre

2008-08-26T14:08:00.002+02:00

Problema IV: l'augment de radi

2008-07-02T15:19:00.002+02:00

Tenim una esfera tan gran com el Sol, rodejada per un cèrcol de metall que segueix el que seria el seu equador. Li afegim un metre a la llargada d'aquest cèrcol, i per tot l'equador agumenta de manera igual l'espai entre l'esfera i el cèrcol. Aquest espai, serà prou gran per poder fer-hi passar un full de paper?, una mà?, una pilota de tennis?, una ampolla dreta?

Què puja, aquest paio?

2008-07-02T11:09:00.004+02:00

Les escales de la gelateria en un dia calorós dels que tenim ara? El camí del coneixement? Alguna altra idea?

Spira mirabilis

2008-06-24T15:15:00.016+02:00

L'espiral logarítmica, també coneguda com espiral equiangular, de creixement o spira mirabilis, és una corba molt present a la natura i que té la particularitat de no canviar de forma en augmentar la mida. Es defineix, en coordenades polars, per la següent equació

en què r és el radi, a i b són escalars i θ és el valor de l'angle entre el radi i la tangent en un punt determinat.

(A la imatge es poden veure els punts P i P2, els radis que hi passen en negre i les tangents en rosa.)

Com es pot observar, els dos angles definits en cada cas són iguals, complint una de les propietats d'aquestes espirals: l'angle θ és constant. De fet, una definició d'espiral logarítmica correspon a la "corba que talla tots els radis a angle constant". Un cas especial és la circumferència, que és una espiral de radi 90 graus.

L'espiral logarítmica és present a molts fenòmens naturals: les seves propietats permeten un empaquetament òptim, de manera que la relació entre mida i espai ocupat sigui la més eficient possible. D'això es poden veure alguns exemples a la natura: el creixement dels embrions humans, dels mol·luscs, de les pinyes del pi, de les llavors a les flors com el gira-sol...

Va ser Descartes qui va descriure l'espiral logarítmica primer, però a Jakob Bernouilli se li acrediten extenses investigacions i el nom que encapçala aquest escrit, spira mirabilis ("espiral miraculosa" o "meravellosa").

Referències:
Spira Mirabilis
Logarithmic Spiral - Wikipedia
Where can we find equiangular spirals?