Breu assaig de teodicea

(Nota introductòria, no forma part del text:
Aquestes són les famoses redaccions aquelles de filosofia. Tot el que està en vermell en l'original són aclariments i correccions del meu professor. Comentaris, preguntes, etc., són més que benvinguts, evidentment, com sempre, però sense passar-se, si pot ser. I ara, per acabar bé, toca dir allò de gràcies per ser aquí i pel vostre temps i fins aviat i així successivament.)


Com va dir Tennyson, “Fill meu, el món és fosc de dolors i tombes”(1). La realitat del nostre món és trista i dura, molt dura, plagada d’infortunis i desgràcies per a la majoria. Tant per als xilens des del cop com per a tants milers de milions des de la fundació del món, la vida és fosca, desesperant, sovint indigna i molt injusta.

Segueix el poeta: “Tan fosc que els homes clamen contra el Cel”(1). Per ventura aquest estat s’ha creat sol? Són aquests desastres fruit de l’entropia, o de l’atzar? A què et refereixes amb “l’entropia”? Qualsevol patiment ha de tenir inflictor a més d’afligit, qualsevol problema ha de tenir causant a més d’afectat. Res no passa sol, res és fruit de la casualitat, absolutament cada situació té i exigeix un responsable… I aquí està el quid de la qüestió: a qui fem responsable de tot el dolent que en principi no hauria de passar, però que passa igualment?

Hi poden haver diverses actituds davant d’aquesta cerca: un arronsament d’espatlles, ja sigui per por o indiferència, amb un evasiu “Jo no he estat, jo faig la meva vida, això no m’incumbeix”; una cruel satisfacció, tot i coneixent la situació: “Jo i els meus tenim la panxa plena, als altres que els bombin, no haver nascut allà”; una ignorància total, potser expressa; i finalment, la sortida més fàcil, la que deixa la consciència més tranquil·la, la de culpar a algú altre, i si són poders sobrehumans millor encara. I si són humans, millor encara, no creus? No és més fàcil culpar a un humà que un diví… No és més segur, també?

Vegem com ho solucionem, això: “Qui sap sinó que la foscor és en l’home?”(1). Tennyson la sabia llarga, però girem-nos cap a fonts de més autoritat L’autoritat dels textos sagrats, com deus saber, no val universalment. Només pensa en que hi ha diversos textos sagrats entre els homes.: “El cor dels fills dels homes està en ells disposat per fer el mal”(2) i “enganyós és el cor més que totes les coses, i pervers”(2). Quines coses! Ja tenim el responsable! Controlem els notres actes, i en som responsables; el que passa és que de les conseqüències, encara que no les controlem, també ho som, per ser elles fruit dels nostres actes… i aquests surten de la nostra “foscor” interior. La pregunta, llavors (si acceptem la cita bíblica), és qui és responsable d’aquesta foscor? La criatura o el creador?

Tots som molt intel·ligents, però a l’hora d’acceptar faltes sembla que ens comencem a amagar una miqueta. Així som, així estem i així està el món. Però no ens enganyem: és culpa nostra.

NURI: […] El món diuen que és molt dolent. ¿Que ho creus tu, que ho siga, de dolent, el món?
MANELIC: El món de la terra baixa, prou: que no ho era, no, el de la muntanya. Sinó que potser no ho era perquè allà dalt no hi havia homes!
Àngel Guimerà, “Terra Baixa”, A. II e. I

(1) A.L. Tennyson, "L'ancià savi", v. 182 - 184. La traducció és meva, a falta de res millor.
(2) De la versió espanyola de la Bíblia de Reina i Valera de 1977, Eclesiastès 8:11; Jeremies 17:9. La traducció és meva.

Quina és la pregunta/tema que vols respondre?* Tal i com entenc el text, es tracta d’un assaig de “teodicea”, una “justificació” (si és que se’n pot dir així) o “exculpació” de Déu, i una inculpació dels homes.
Els homes en tenen la culpa. Bé… Acceptant la conclusió, i llavors què fem?

*Suposo que estàs pensant en respondre el comentari que sortia a l’obra sobre si Déu s’hauria tornat boig veient la injustícia que hi ha, no? Tot això caldria explicitar–ho.




RESPOSTES AL VERMELL

L’entropia és l’estat d’un sistema; si fa no fa, la “quantitat de desordre” que hi ha. Aquí em referia, bàsicament, a que l’estat natural de qualsevol cosa és cap al desordre i la desorganització (2on principi de la termodinàmica: tots els processos contribueixen a augmentar l’entropia de l’univers) i que es podria justificar qualsevol cosa amb l’excusa que clar, si ja és la tendència i l’estat natural de les coses que tot se’n vagi per on no ha d’anar, llavors ningú en té la culpa, és així perquè és així i ja està. És gairebé el mateix que fa molta gent, culpar l’atzar de coses o errors “inevitables”.

He posat que és més còmode “culpar poders sobrehumans” que no pas d’humans perquè culpant els nostres semblants estem acceptant part de la responsabilitat: són persones com nosaltres, estaríem en poder de fer alguna cosa en contra i si no la fem és perquè no volem. En canvi, culpant a Déu, per exemple, llavors estem implicant que, com que Déu és molt superior, Ell fa les coses com vol i nosaltres no hi podem fer res, i així ens lliurem de la responsabilitat que tindríem si poguéssim canviar la situació. No sé si m’explico. Per exemple, si un professor posa la data d’un examen, aquesta és una decisió que no té discussió, l’examen es fa aquell dia perquè ho diu el professor i punt. Sovint no es veu pas així!!! En canvi, si la data la poséssim nosaltres, com a grup classe, suposant que no estés d’acord amb el dia, jo podria exercir una certa influència sobre els meus companys, perquè són els meus iguals; el professor és el meu superior i jo no tinc dret, ni raons, ni poder per qüestionar les seves decisions. Per tant, si la data la posa la classe, jo tinc part de la responsabilitat; si la posa el professor, aquesta és enterament seva. Entenc ara millor el raonament.

Quan a l’autoritat dels textos sagrats, una cosa és que un text tingui autoritat i una altra que sigui reconeguda, i encara una altra és que es reconeixi autoritat on no n’hi ha. Un company i jo podem estar tirant pedres a les finestres de l’institut, véns tu i ens dius que no ho fem, el meu company et fa cas i para i jo no. Ell ha reconegut la teva autoritat, i jo he escollit passar olímpicament, però al marge d’això la teva autoritat hi segueix sent, no? Si tothom fa com tu, “la meva autoritat” no desapareix? Si ningú reconeix l’autoritat, com podem saber que hi roman algun tipus d’autoritat? Això no se soluciona tan fàcilment. Ara bé, és un tema filosòficament interessant. Molt. És veritat que hi ha molts textos considerats sagrats, i que si surto jo proclamant les grandeses d’Amor y pedagogía, per exemple, o del llibre de filosofia, i si parlo prou bé, segur que, encara que siguin pocs, n’hi haurà uns quants que el tindran per sagrat No ho crec., si arribo prou lluny amb la paranoia aquesta; però també és veritat que l’únic text inspirat per Déu i, per tant, l’únic text amb veritable autoritat, és la Bíblia, i sobre això ja m’estendré més en una altra ocasió, si fa falta. No sé si fa falta, però això és una SENTÈNCIA i no hi veig enlloc el sentit. (La “racionalitat”.)

Bé, la pregunta sobre el responsable de la foscor, si és la criatura o el Creador… A veure, si jo em poso a fabricar qualsevol cosa, bolígrafs, pastissos, llibres, el que sigui, si surten defectuosos ja se sap qui és el responsable: jo. Però no estem parlant d’objectes inanimats, ni tan sols d’animals (encara que aquests no es puguin fabricar), estem parlant d’éssers suposadament intel·ligents, conscients, responsables i, a sobre, lliures. Tenim dues opcions; si triem el mal camí, què vols fer-hi? El “bon camí” hi és, només que ben pocs s’hi dignen a fer una ullada, per les raons que sigui. El pecat va entrar al món per causa de l’home, i des de llavors no hem fet més que liar-la, per dir-ho d’aquesta manera tan ordinària. Com podem culpar Déu de les nostres pròpies ficades de pota? No tothom ni forçosament hem de creure en la noció de “pecat” i “culpa”. Parlar de “bon” i “mal” camí és un xic simplista, no et sembla?

Tot això surt del comentari d’un dels esquelets, el petit, em sembla recordar que era: “¡Mira! ¡Hay que estar loco para permitir esto!”. Quina barra! La humanitat es passa la vida donant l’esquena a Déu, i després vol la gent que tot vagi bé i com ells volen? Perfecte, molt maco! Treu Déu de la teva vida, Déu marxa perquè no el vols, després li dónes la culpa. Molt bé, és que és això… L’admirable incoherència de l’ésser humà. No hi entenc prou de Déus, però com pots “treure” a un Déu…? En tot cas, entenc l’argument que uses com a “cristiana”: “qui rebutja a Déu”, no és coherent que després “el responsabilitzi”.

Tornem on érem. Acceptem la conclusió. I llavors què fem? Això rai, que té una resposta ràpida i senzilla, per tot això que he dit abans de la intel·ligència, la llibertat, el poder escollir… Doncs fem el que ens sembli! Podem seguir amb la nostra meravellosa autosuficiència, fent-ho tot malament i després preguntar-nos per què no ha sortit bé la cosa, o podem permetre que Déu torni a les nostres vides i que Ell ho arregli tot, ja que és l’únic que pot fer-ho, perquè ja està demostrada la nostra eficàcia (sic!). Déu “arregla” coses? Aquí molts creients no estarien d’acord amb tu. I els no creients, com podrien entrar en el debat?

M’alegro que tot això tingui un nom, i a més tan bonic com “teodicea”. La veritat és que em va indignar bastant el comentari aquell, vaig sortir bastant cremada. És que com que sóc tan joveneta, encara no he vist prou coses com per deixar de sorprendre’m de la hipocresia del gènere humà.

Si t’interessa podries consultar el “Diccionari de Filosofia” de Ferrater Mora que hi ha la biblioteca i mirar l’entrada sobre TEODICEA.

Molts filòsofs (i evidentment també teòlegs) han tractat la qüestió al llarg de la Hª de la Filosofia.

És un bon text que aclareix el primer (text). Personalment considero que alguns dels arguments només podrien valdre des d’una comunió prèvia en matèries de “fe” i “visió (religiosa) del món”. Fins i tot sembles exigir una concepció de Déu (ja no dic si només n’hi ha una o més) que ni tan sols des del cristianisme és tan unitària i sòlida…

Potser aviat hauràs d’anar a parlar amb un professor de Teologia, ja que la meva competència sobre tal matèria és força humil.

Excel·lent en tot cas.