Forma vs. contingut

Veux-tu sentir passer, de mon pourpoint de buffle
Dans ton pourpoint brodé, l’âme que je t’insuffle!…
Edmond Rostand, Cyrano de Bergerac

No fa gaire temps, estava parlant amb un professor meu i m’estava queixant de la falta de contingut d’un escrit determinat, ara no recordo quin. Recalcava la manca de sentit i l’absurditat de perdre temps llegint una cosa, per maca que fos, que estés buida de profunditat i substància. El professor, cosa estranya en ell, no va trigar a dur-me la contrària, afirmant que, precisament, una de les coses més interessants del nostre llenguatge és la possibilitat de no dir res però malgrat això de manera bonica. Va dir que per a ell, un poema romàntic sobre rentar-se les dents –ben escrit, això sí–, podria tenir el mateix valor que un escrit filosòfic sobre metafísica. Això va donar lloc a una discussió ben apassionada, evidentment, però no és això sinó les reflexions que van venir després el que m’interessa més ara mateix.

Qui dels dos té raó?, en altres paraules, què importa més, la forma o el contingut? Si ens hem de refiar del que he dit més amunt, la resposta seria “El contingut!”, sense embuts. Però no, tampoc és això. Efectivament, el contingut és l’essència de tot escrit, gairebé diria la seva raó de ser, en la majoria dels casos. No obstant, m’agradaria ressaltar un parell de punts.

En primer lloc, els escrits, amb una sola excepció, els fem nosaltres, la raça humana. I nosaltres, la raça humana, com a tal, som exactament iguals ara que fa dos-cents anys, o dos mil; col·lectivament, tenim les mateixes alegries, les mateixes pors, ens assalten els mateixos dubtes i les mateixes tristeses, ens fem les mateixes preguntes. Per tant, les nostres produccions no poden pas diferir gaire, en el fons.

I, relacionat amb això, hi ha la postura que defensen, com a mínim, Steiner, Pascal i Pope; és a dir, que guanya importància la forma enfront del contingut. Steiner compara les paraules a les peces de Lego que, unides d’una manera o altra, donen lloc a tots els pensaments possibles, que segons ell i Pascal ja han estat formulats i l’únic que canvia és la disposició dels components. Això presenta un gran paral·lelisme amb el que és conegut com la metàfora de Kant, en la qual es dóna caràcter potenciador a una limitació o viceversa. En el cas del colom, seria l’aire; en el cas del pensament són les paraules.

M’estic allunyant del que volia dir; el fet que el pensament estigui subjugat a la capacitat de la paraula són figues d’un altre paner, crec, així que torno al paràgraf en què aparentment igualo tothom per matisar-lo una mica. No em contradiré, però sí que vull afegir que, malgrat això, cada persona és diferent de totes les altres, tot un món en si mateixa, i quan això es reflexa en el que escriu, quan un text conté un trosset de l’ànima del seu autor, llavors aquest esdevé únic i especial i també diferent de tots els altres.

És en aquest sentit, doncs, que voldria igualar la forma a un tipus de contingut, ja que és en la forma on es pot diferenciar un text d’un altre que digui el mateix… I no obstant no acaba dient exactament el mateix! I és gràcies a la forma. No sé si m’explico bé, probablement no, però tinc la sensació que potser la forma és, a vegades, una espècie de contingut, tan valuós com el contingut en si. Conseqüentment, acabaré dient que segueixo valorant més el contingut… però amb els embuts anteriorment descrits.