21 August 2007

Quan siguem vells

Avui ha caigut neu damunt de la ciutat,
Però en els nostres cors, amada, no ha nevat,
Que els nostres cors ardents, amada, són paratges
On viuen els jardins i callen els oratges.

Si un dia en temps llunyà nosaltres sóm al món,
Corbats, amb cabells blancs i arrugues en el front
Tindrem encara els cors enamorats i tendres,
Ocults com un caliu de vida entre les cendres…

Conversarem a prop del foc de nostra llar
I aclucarem els ulls i ens tornarà a sê car
Besar-nos i juntar les galtes ja marcides;
Així revifarem les nostres dues vides
De pobres vells, així l’hivern no serà fred
I així, ben arrupits, encara tindrem set…

Pere Prat Gabellú – 1885

18 comments:

Adasa Aeneas said...

Que bonita!! que poesía tan tierna!! me ha gustado mucho. Sigue así que hay miles de premios =)

Kissito!!
Adasa

villamilita said...

Ho has escrit tu??
Sí o no, el cas es que és maaaaca!!
Petons!
*Little girl of happyness*

villamilita said...

o maaaco??

LSEP said...

Bé, això m'agrada més que el nick d'ahir… Encara que és "happiness", no amb y; i "the little girl" no seria en alemany "das kleine Mädchen"? "Tochter" no és "filla"?

No l'he escrit jo, per a més informació tens el nom de l'autor a sota, al costat de la data en qué el poema va ser escrit. I a què ve això de maaaco?

L'Oncle de la Selva said...

Aquesta poesia, o una de molt semblant ("Cuando seamos viejos"), la vaig llegir un parell de vegades en la llengua castellana. Era una favorita del meu pare. Curiós, i memòries ...

Ricky said...

Meine liebe Cousine... Als ich das Gedicht gelesen habe, ist mein Herz fast geschmolzen. Endlich habe ich etwas gelesen, das mich berührt hat.

Opino que en saps un munt, de triar poemes. Ole!

LSEP said...

Danke schön, mein liebe Cousin… Ich bin glücklich, dass das Gedicht dir gefällt!

(Gefallen regeix datiu, no? :S)

Gràcies!

Ricky said...

Si, regeix datiu. M'agrada "a mi", t'agrada "a tu", CI.

Bitte bitte!

Anders Viking said...

Deutche Sprache!!??

La poesia mooolt dolça, dear cousin!

Aviam si posem alguna més de'n Gustavo A. Becker...

Una abraçada!!

Anonymous said...

Una "posía", com deia jo de petita, molt tendra... Qui diu que només s'estima quan s'és jove? I ara tocarà algo de collita pròpia, eh? A veure si ens inspirem, Laraliska...

Elisko

Raquel G P said...

La primera impresión de la poesía ha sido que es muy bonita y romántica, pero la segunda ha sido muy diferente. Ya sé que leo poesías de Becquer y escucho Chopin, pero ésta poesía me parece demasiado irreal, según mi opinión el amor como lo pintan aquí sólo dura unos meses, y por eso no puedo conseguir que me guste la poesía, lo siento. No me mates, por favor :S. Jejejeje. Alguna mala opinión tenías que tener, que te han echado muchas floreees. :Ppppp

Adasa Aeneas said...

¿Dónde pintan que el amor dura unos meses?

Puede ser... pero el amor se aprende día a día.

P y M said...

La petite fille de la mer, gràcies per el teu blog i records als bisbalencs, aqui una prosa poesia de Charles Ferdinand Ramuz, escriptor suïs, aquesta poesia es troba a tots els llibres de familia del cantons suïsos de parla francesa:

Viens te mettre à côté de moi, sur le banc, devant la maison, femme, il va y avoir 40 ans qu’on est ensemble.

Ce soir, et puisqu’il fait si beau, et c’est aussi le soir de notre vie, tu as bien mérité, vois-tu, un petit moment de repos.

Voilà que les enfants à cette heure sont casés et s’en sont allés par le monde, et de nouveau on n’est rien que les deux, comme quand on a commencé.

Femme, tu te souviens, on avait rien pour commencer, tout était à faire, et on s’y est mis, mais c’est dur, il faut du courage, de la persévérance, il faut de l’amour et l’amour n’est pas ce qu’on croit quand on commence.

Ce n’est pas seulement ces baisers qu’on échange, ces petits mots qu’on se glisse à l’oreille, ou bien de se tenir serrés l’un contre l’autre. Le temps de la vie est long, le jour des noces n’est qu’un jour, c’est ensuite, tu te rappelles, c’est seulement ensuite qu’a commencé la vie. Il faut faire, c’est défait. Il faut refaire, et c’est défait encore.

Les enfants viennent, il faut les nourrir, les habiller, les élever, ça n’en finit plus. Il arrive aussi qu’ils soient malades; tu étais debout toute la nuit. Moi, je travaillais du matin au soir.

Il y a des fois qu’on désespère et les années se suivent et on n’avance pas.

Il semble souvent qu’on revient en arrière. Tu te souviens, femme, tous ces soucis, tous ces tracas.

Seulement, tu as été là, on est resté fidèle l’un à l’autre, et ainsi, j’ai pu m’appuyer sur toi, et toi, tu t’appuyais sur moi.

On a eu la chance d’être ensemble. On s’est mis tous les deux à la tâche, on a duré, on a tenu le coup. Le vrai amour n’est pas ce qu’on croit, le vrai amour n’est pas d’un jour, mais de toujours.

C’est de s’aider, de se comprendre, et peu à peu, on voit que tout s’arrange.

Les enfants sont devenus grands, ils ont bien tourné, on leur avait donné l’exemple. On a consolidé les assises de la maison, que toutes les maisons du pays soient solides et le pays sera solide, lui aussi.

C’est pourquoi, mets-toi à côté de moi et puis regarde, car c’est le temps de la récolte, et le temps des engrangements.

Quand il fait rose, comme ce soir, et une poussière rose monte partout entre les arbres, mets-toi tout contre moi, on ne parlera pas, on n’a plus besoin de rien se dire, on n’a besoin que d’être ensemble encore une fois, et de laisser venir la nuit dans le contentement de la tâche accomplie.

P y M said...

Porten 40 anys junts i malgrat totes les coses, les ha passades junts, i encara s'estimen. El veritable amor amb Déus és per a tota la vida, veritat Doulos i senyora? 31 anys no són res devant l'eternitat!

Adasa Aeneas said...

Estic molt d'acord.

LSEP said...

Ah, Pere, moltes gràcies! Ja em picaven els ulls quan he arribat al final. Amb el teu permís, li dedico una entrada amb cara i ulls per als mandrosos que no llegeixen comentaris!

Raquel, l'amor no és amor si no dura! Aquesta poesia trobo que és d'una gran bellesa, tendresa i apassionament… i el més bonic de tot és que en realitat crec que no és irreal; això és el més bonic.

Gem said...

A mi m'agrada molt aquesta poesia! És molt bonica, m'agrada la manera que descriu les coses "...les galtes ja marcides..."
És molt bonica!

Raquel G P said...

bueno a mi me gustaria creer en el amor, la verdad, pero en mi familia, que era cristiana, han pasado una serie de cosas y he cogido un poco de miedo. Lo que no dudo es que la relacion y el amor con DIos si es eterno, y me gusaria creer que podre disfrutar de amor de verdad con una persona interesante algun dia, pero de momento no tengo mucha fe... perdonadme los que sois felices y comeis perdices :p