L’existència de la llengua és un fenomen inherent a l’existència de la humanitat. És el vehicle de la comunicació, és un pont entre ànimes, és el que ens permet aprendre, raonar, saber, transmetre… Per tant, és l’element essencial en la relació amb el que ens envolta i amb nosaltres mateixos.
Que existeixen diferents llengües al món és innegable, però ara no toca elucubrar sobre el perquè d’aquesta realitat multilingüe. És un fet, i punt. I havent dit tot el que he dit sobre el que significa una llengua trobo que és absurd intentar establir jerarquies entre elles. Una llenga és una mentalitat, és un grapat de coneixements sense preu, és una manera de viure, és el que cohesiona un grup social i alhora està lligada a la part més íntima de cada ésser.
Per què està arrasant, l’anglès? És potser millor o superior a les llengües aborígens d’Austràlia? No! És simplement un idioma que, degut al seu procés de formació i evolució, té una immensa elasticitat i capacitat per evolucionar, i que degut al comerç i a batalles guanyades ara es parla i s’entén mundialment. Res més. L’anglès no té el mateix número de paraules per dir “neu” que la llengua inuit, ni té una cinquantena –o més– de paraules per dir “verd”, com les llengües d’algunes tribus de l’Amazònia, ni té tres paraules per “paraula” ni una colla per dir “amor”, com el grec. Tampoc conté el sistema d’orientació de què disposava una llengua perduda del sud de l’Àfrica, els ex-parlants de la qual vagaregen desorientats per on abans vivien còmodament. Ni el procés per preparar peix i assecar herbes per menjar i viure. Això ho contenen les “llengües que amb prou feines són un reflex d’una cultura tribal”… De què serveix l’anglès a un polinesi, un masai, un aimara? Més encara: si les circumstàncies no fossin les que són, de què ens serviria a nosaltres?
Estic deixant l’anglès molt malament. Tampoc és això, altres coses tindrà; l’he posat com a exemple perquè és el més obvi, avui dia. Però hi ha altres grans “llengües superiors”, també, i en podria dir el mateix: cap conté la saviesa i el regustet que tenen les altres que s’utilitzen per ajustar-se a la vida de cada grup humà i que per això són tan vàlides com les grans i poderoses. Per què hem de llegar a ningú el que no els fa falta, en detriment del que sí que necessiten, pregunto jo?
Per tant, torno a la idea del principi. Una llengua és quelcom tan únic, especial i adequat, que ara aniré més lluny i afirmaré que discriminar llengües és discriminar grups humans, pobles, persones. I això sí que no agrada a ningú, espero…
Il faut en tout dialogue et discours qu'on puisse dire à ceux qui s'en offensent : de quoi vous plaignez-vous ?