La finestra de l'altre dia

El Sol s'ha post però segueix sent de dia. Em fan mal els ulls, no s'ha de mirar el Sol com es pon! Només s'hauria de mirar el que s'ha descuidat quan ja ha marxat. Però qui és capaç d'ignorar la inefable bellesa del moment en què la cosa més important per la vida de totes les creades se'n va sense fer soroll?

Avui s'ha oblidat un núvol de pols del color de totes les flors del món que tenyeix suaument tota la part inferior de la volta cel·lest. El cel l'accepta delicadament i poc a poc perd la vistositat del seu blau per fer més amable el contrast amb les siluetes sofisticades dels arbres; tant els de lluny, als turons que amaguen gelosament el Sol, com els d'a prop, els enormes i venerables pins que amb el vent comencen a contar la història vella i nova de cada vespre, que tan pocs escolten i entenen.

Volies la meva finestra? No demanes una ximpleria. Ara està una mica entelada, però tot i així s'hi veu l'Estrella Vespertina, que surt fidelment a vigilar el cel fins el moment que sigui hora d'esdevenir Estrella Matutina. I també s'hi veuen les esteles fulgurants que deixen els avions que van a Reus, algunes blanques, algunes roses i totes d'una lluïssor tan intensa i tan alta i desconeguda que semblen les esquerdes que permeten veure què hi ha darrere del firmament.

A MPR