13 July 2009

Das Deutsche Heft: Frankfurt

Vam estar una bona estona buscant un lloc on poder comprar una mica de dinar sense deixar-nos-hi les dents (més que res, que ens hauria resultat difícil dinar sense) i vam trobar un xiringuito en una plaça, on venien salsitxes amb pa. Em salto el que tinc escrit a continuació per respecte al col·lectiu d'alemanys simpàtics que indubtablement existeix. Només comentaré que ens va costar una mica aconseguir les Thüringen mit Brötchen (d'aquestes de tota la vida) donat a la xenofòbia dels alemanys que no entren al col·lectiu abans mencionat.

Un cop liquidades les Thüringen mit Brötchen (de les de tota la vida) la Raquel em va ensenyar l'òpera antiga mentre menjàvem les postres, en el seu cas pastís de llavors de rosella (altrament denominada pipiripí) i en el meu una coseta molt bona amb sucre per sobre i poma per dins. No me'n feu recordar el nom. Després vam deambular pels carrers, on es poden veure contrastos accentuats però amables entre els edificis de la part vella, amb façanes treballades i un aire molt senyorial, i els imponents gratacels de darrere. Es veu que tot, pràcticament, és nou; després de la guerra gairebé no havia quedat Frankfurt i ho van construir tot de nou, sense respectar el traçat dels antics carrers ni res. Vam passejar per la zona més cèntrica, ens vam colar a l'Escola Superior de Música d'allà i a una botiga de Bechstein i després vam tornar a l'estació. Em va sorprendre la ingent quantitat de prostíbuls que hi ha allà mateix, davant de l'estació, una àrea comercial elegant, cara i pija a més no poder.

Vam pagar set euros i escaig cadascuna per vint minuts de tren cap a Bad Nauheim. Quan portàvem estona assegudes parlant mentre esperàvem que sortís el tren al cap de pocs minuts vaig recordar que havia deixat la maleta en una guixeta... Cursa esbojarrada per recuperar-la, cridant entschuldigungs a discreció i carregant-nos el país sencer perquè no tornaven els quatre euros que hi havíem ficat! I tot això mentre sentia esgarrifances cada vegada que s'anunciava una arribada o una sortida... La megafonia en alemany em transportava amb una horrible eficàcia a les pel·lícules de la 2a Guerra Mundial.

No vam perdre el tren, però la vam tornar a liar ficant-nos a primera classe sense tenir-ne ni idea i posant cara de pop en un garatge quan el revisor, que no passa mai menys quan passa, ens va explicar on érem i per què no havíem de ser-hi. A mi què m'expliquen! Si l'única diferència que hi ha entre les zones de primera classe i les altres és que la primera serveix perquè hi viatgi gent i les altres també...

2 comments:

MoonShaw said...

Jajajajajaja! És que és tan divertit... quins farts que em faig de riure!! Haura d'haver vingut amb vosaltres. Ja us puc veure corrent pels llocs, i cridant! Mira que ets despistada...

Raquel G P said...

Cada vez que alguien en España me dice que el tren es caro, me pongo a reir y les digo que no tienen ni idea. 7 euros 20 minutos!!
Ya me acuerdo del revisor, yo haciendo ver que no entendía lo que me decía, y aquel hombre de detrás que le dijo que éramos españolas. ¡Cómo se reía! Pues más me reía yo porque les entendía, pero es que la única diferencia de segunda clase a primera era la mesita minúscula al lado de la ventana... hay que ver...