14 August 2009

La lusesita

Bogotá de nit: "¡hermosa, primorosa!" Mitja hora de retard.

He estat reflexionant sobre tot aquest assumpte de la ratlla de l'alba i aquestes històries. Al llibre on ho vaig llegir sortia un vol de Mèxic, crec, fins a Madrid. Penso que som massa baixos per veure el que jo m'estic imaginant, més aviat se'ns anirà aclarint el panorama fins que sigui de dia, però qui sap. L'important és mantenir-me desperta fins que arribi el moment, d'una manera o altra.

Només una o dues vegades en tota la meva vida he estat tan conscient del que la Lluna pot arribar a il·luminar. Ahir a la nit, o potser l'anterior, va ser plena, però m'ha estranyat veure que com més anem més estreta esdevé. Això no obstant, segueix tenint una força increïble, una força freda i despietada que tot ho descobreix. Fa visibles els núvols tranquils i esfilagarsats que es dibuixen sobre el mar, sense molestar, i, pitjor, assenyala amb dits de gel l'enorme ocell de ferro que gosa destorbar aquesta pau etèria amb el rugit de dos motors... i amb la presència de moltes persones, algunes de les quals escrutem indiscretament i amb ulls mig temorosos la negra immensitat del no-res: ni terra, ni aigua, ni cel, no res. I sembla que l'ocell de ferro pugui caure tan fàcilment! Tan gran com es veu quan s'està quiet, aquí dalt la Lluna fereix les seves ales amb un reflex que es pot convertir en forat en qualsevol moment, i llavors sí que deixarem el no-res... i per la via ràpida!

[Esquema de set zones horàries amb les posicions aproximades de Bogotá, Barcelona i l'avió.]

Això era un intent de calcular les hores que tinc per dormir abans de la ratlla de l'alba, però passo. No conec l'amplada dels meridians ni recordo la velocitat de la terra.

Són dos de dues. Deixo d'escriure abans que aquestes pàgines es converteixin en una telenovela d'accidents d'avió i/o anhels de bellesa frustrats.

La Terra és, efectivament, més o menys esfèrica: des d'aquí es veu. Veig Orió (si aconseguís obrir aquesta finestra, allargaria la mà i la hi podria dur al Papa) i veig una estrella just sobre l'ala que va passant de blanca a blava a vermella. I veig l'alba. Menys mal que he decidit esperar abans de dormir! Capitana, no alci el bec de l'ocell, que l'ala em tapa el meu regal. El que era fosc, ara és negre. El que brillava, ara és foc de glaç. I davant, concentrades en uns colors que no sé si existeixen i que donen un tast de la bellesa més pura, les ànimes de totes les persones que han viscut o estan vivint el dia que per mi comença, i el seu Sol, i les perles i el foc i les flors...

Què no donaria per ser ara mateix a la cabina. La divisió entre el negre i el vermell és nítida. Amb l'altre vol fugíem de l'alba però el dia ens va encalçar i ens va enxampar... Ara volem, volem!, amb el morro apuntant a Orient, buscant esquinçar l'horitzó amb un forat de llum i esperança... Tot, l'ahir, l'avui i el demà, tot em sembla un somni. Falta de son.

Els núvols es comencen a tenyir de rosa... Ja hi ha força llum, són dos de tres, hora colombiana. Si pogués sortir i gatejar poc a poc cap a la punta més llunyana de l'ala i asseure'm-hi perquè el Sol m'acaronés també a mi!

N7 28CG
[Això és el que deia a l'ala.]

"Si tomara las alas del alba
Y emigrara hasta el confín del mar,
Aun allí me alcanzaría tu mano,
Y me agarraría tu diestra.
"

Sal. 139:9-10

Fins ara només havia mig entès el segon vers d'aquest fragment. Ara mig entenc també el primer.

Se m'està acabant l'aventura en qüestió. Així, igual de ràpid que va començar. Posaria la mà al foc que acabem de passar per sobre de Madrid; són tres de sis. Diria que ja és això, ja. Aquí són tres d'una. Un altre dia llarg! He dormit des de 20 de enero fins que la Vonda Shepard i l'olor d'esmorzar m'han despertat: una horeta. Però em sento descansada.

Sento veus de les quals ningú sembla assabentar-se, com si parlessin per megafonia i ressonés una mica. Tot i que de nou posaria la mà al foc, la falta de son em deu estar jugant més males passades.

Passem per sobre La Taca: un mosaic format per tota mena de polígones de moltes mides de color marró fosc o bé beix, i de tant en tant esquitxos de verd fosc. Des de més a prop deu ser preciós, però des d'aquí es veu un xic àrid.

I ara comença a haver-hi núvols! Que no em toquin els nassos, jo voldria un cel blau sobre Barcelona.

Girem! Anem baixant, som dins dels núvols i fem saltets. Torno a tenir les joliues dendrites de gel a la finestra.

Calla! Serà que veig Tarragona i l'aeroport de Reus? Vinyes... Oliverars... L'AP2...! M'estic inventant la meitat, probablement. Els motors callen.

1312 hora local: iniciem el descens. És com entretingudet: amunt i avall, amunt i avall... Ja se sap: "mujeres al volante, peligro constante", i també va pels avions. Quin mal d'orelles!

Veig i reconec llocs de Barcelona. Passem sobre la Diagonal, el Port... Som sobre el mar, cara a la ciutat. Les torres Mapfre; la Barceloneta; el port mercant, amb els meus somnis ancorats; el port químic: mai ho havia vist tan bé, això, i tots els camions. Si efectivament es dóna el cas que estimo Barcelona, ara tinc dues feines: Barcelona i Bogotá. Però només des de lluny. El Llobregat, quina porqueria.

Terra! Visca la capitana. S'ha acabat el rotllo. De nou, no hi ha volta enrera. Sembla que faci dues hores només que vaig sortir d'aquesta pista. Dos de dues. Quins cracs. Fins la propera!



Aquesta és la millor foto que vaig fer des de l'avió (sí: no volgueu veure les altres. Però és difícil fer fotos bones a través d'aquells vidres!). És de quan volia sortir i seure sobre l'ala. I de just abans que l'hoste (o com es digui una hostessa mascle) perdés la paciència amb mi del tot i em forcés a baixar la finestra d'una vegada per totes sense escoltar les meves súpliques ("És que l'alba...!"). Com podeu veure, s'hi aprecia el que hi ha escrit sobre l'ala i la llumeta en qüestió, i una excusa de colors.

2 comments:

Anders Viking said...

M'ha "lacat" molt llegir aquest "post". Gràcies per postejar una foto des de l'avió!

Estic content que vas arribar bé a casa.

Una abraçada

Andreu Escuain

LSEP said...

Uoooooo! No m'ho puc creure! Un comentari! Ja havia oblidat quin aspecte tenien...

No em preguntis per què, però vaig pensar en tu en fer aquestes fotos... xD M'alegro que t'hagi agradat!