15 August 2010

Albada blanca

Les vegades que m'havia aixecat d'horeta m'havien permès de suposar que el Sol sortia sobre les sis o quarts de set.

Un dia, doncs, quan vaig anar a dormir, vaig posar el despertador a les sis; com que no em faria gràcia tenir un càncer de cap d'aquí un temps, em vaig ficar el mòbil al mitjó. (Curiosament, a dia d'avui encara funciona.)

Al matí següent em vaig despertar al·lucinant i preguntant-me des de quan, en una situació normal, i per quins set sous, m'hauria de desvetllar una vibració insistent i tossuda a la planta del peu; quan hi vaig caure, gairebé esclato a riure enmig de l'espessa foscor que m'envoltava. Vaig estar uns minuts escoltant el vent xiuxiuejar a les copes dels pins vermells i el cant d'un ocell que primer feia una nota, després una altra una quarta més amunt, després la primera un altre cop i després una altra una quinta més amunt. I així s'entretenia, l'animaló, tot i que espero que tingui assumit que, si s'acostuma a cantar a aquestes hores, no tindrà un públic gaire nombrós ni entusiasta.

I va ser just en aquell moment quan em vaig preguntar si realment valia la pena sortir del sac per pujar allà dalt a veure l'albada, sobretot tenint en compte que només traient la meitat superior del cap d'on havia estat fins llavors ja no em sentia ni el nas ni les orelles. Només sentia la respiració acompassada de la gent normal que, en aquells moments, dormia, i això no animava gaire.

No descriuré la feinada que vaig tenir abans d'arribar a la conclusió que, si vestir-se silenciosament al llit ja és difícil, fer-ho dins d'un sac mòmia és poc menys que impossible. Per aquesta raó em vaig limitar a fer trampa i posar-m'ho tot sobre el pijama, decisió que després vaig haver d'agrair.

De manera que, vestida amb quatre o cinc capes en ple agost (però a 1700 metres i just abans de sortir el Sol), vaig anar als lavabos, vaig demanar amablement a l'iceberg que hi havia embotit dins les canonades que tingués la delicadesa de fondre's per mi només una miqueta i em vaig rentar la cara, únicament i exclusiva per obligació moral, no per res més. Mirant cap amunt ja es discernien clarianes de cel grisós amagades per núvols blancs i foscos.

A mesura que anava enfilant el camí cap a la meva roca, des d'on es veia tot, va anar caient un espès mantell de boira molt antipàtica i inconvenient sobremanera. Vaig perdre el cel, vaig perdre colors i va anar de ben poc que no em perdés jo mateixa. Però vaig arribar, contra tot pronòstic, a la meva roca, des d'on no es veia res. Un blanc brut ho envaïa tot, es ficava per tot i lentament es menjava coses: se'm menjava la cara i les mans i també els pensaments. Bufava un aire gèlid de l'est-sudest, d'aquests que li fan preguntar-se a una si no s'hauria equivocat de camí, si no hauria girat al primer arbust en comptes del segon per una confusió en la boira i si no hauria acabat a l'Antàrtida per error, a fer companyia als pingüins.

En la blanca desolació i l'immens aïllament en què em trobava en aquell promontori rocós, per sobre de tot el que es veia (i del que no es veia, que era molt més), sola i morta de fred, amb les mans a la cintura i gran vitalitat i energia em vaig posar a ballar "L'esquimal". Fent l'índio d'aquesta manera allà al damunt. I contenta! No hi fa res: no em veia ningú.

Després em vaig estar una estona fixant-me en com es bellugaven els estrips de boira que l'airet em duïa a prop. Venien lentament, de forma sinuosa i temptativa, recordant-me una ballarina oriental, m'acaronaven la galta amb una esgarrapada, hi deixaven un rastre de caramell i seguien el seu camí.

I vaig sentir una mica de canguelo. Vaig pensar en quan sóc a la costa, on l'aire de mar m'assota furiosament els morros i a vegades m'amenaça de llançar-me als llocs més profunds i mullats, però això no em fa por perquè més o menys entenc aquest vent, conec què em porta i comprenc què m'explica... Però allò era molt diferent, em sentia lleugerament incòmoda. Potser, si tingués els ulls tan i tan blaus com els pastors que cuidaven els seus ramats per aquells indrets, m'hauria fet una mica menys respecte, tot plegat, qui sap. I potser també m'hauria ajudat un bon esmorzar.

Concloses aquestes reflexions, un dolor agut a l'altra punta de la meva persona em va advertir que estava a punt de perdre alguns dels dits dels peus per congelació un altre cop. De manera que vaig ballar la Masurca del Rei, amb tantes ganes com si fos a la Plaça de l'Ídem, recreant en la meva imaginació els alts edificis gòtics, els fanals groguencs, els acordeons i la setantena de dansaires suats que també feien saltironets graciosos sobre les lloses de pedra quan tocava. De fet, s'assemblava bastant a la situació en què em trobava llavors, no ens enganyem.

Se'm va fer un quart de vuit. Ja havia estat per allà una horeta, pràcticament, havia vist poques coses, havia passat fred, havia ballat i havia pensat; tot això cansa, així que me'n vaig tornar al llit. No vaig veure el Sol en el que va quedar de dia; no perquè em quedés dormint, que també pot ser, sinó perquè l'Astre Rei no es va dignar mostrar la seva cara, simplement.


2 comments:

Doulos said...

Molt descriptiva, com sempre ... quines aventures!

:)

Raxigp said...

Clap clap clap clap!!! M'encanten els teus escrits!! La vida sembla molt més maca i divertida explicada per tu. Em fa gràcia la teva roca, jo en tinc una també al pirineu a 1500 metres d'alçada, i allà seia durant hores mirant el paisatge... serà que som millors amigues... jejeje. Bueno ho torno a dir, es un escrit ben maco, molt poétic, com sempre, encara que estiguessis ballant dançes tota sola a aquelles hores de la matinada jajaja xD