Solitud

Contemplant la flama inquieta de l'única espelma que em queda, aquesta és la paraula que em ve al pensament, i tot i que és una realitat vertadera, no es presenta com a enemiga. Tot al contrari, és benvinguda.

Per mi, si més no. No per la flama.

Observant com l'espelma es va encongint, imagino la meva existència com la de la meva única companya en l'obscuritat.

Una sola espelma. Una sola flama il·luminant amb prou feines la taula on reposa. Tot al voltant és fosc i desconegut. Ella és l'única que lluita per espantar la negror; ella és l'única que lluita per allunyar les pors i espants que acompanyen la seva enemiga. Tot i així, existeix una ironia, perquè ella sola crea les ombres fantasmagòriques que ballen al ritme de la meva respiració.

Està sola. No té ajuda. És fràgil, i vacil·la. Un cop l'espelma hagi desaparegut, la flama s'extingirà i només en romandrà un record efímer en la meva ment.

Li tinc compassió, i l'apago amb un delicat sospir. Demà la tornaré a encendre, i d'aquesta manera li hauré allargat la vida uns instants.

La flama ha desaparegunt, i ara només em queda la foscor... i la solitud... però tant és. No m'espanta, perquè també em queden els meus pensaments.

Escrit per A. J. Gràcies!