8 December 2011

Portbou i Cervera, 031111

Escric, ara, perquè ja em començo a sentir egoista, perquè no pot ser que em quedi per mi sola totes les coses bones que m'he anat trobant al llarg del que porto de matí.

És un quart d'onze i sóc a prop de Cervera, asseguda dalt d'un cingle on és possible que no em convingui estar sola, donat el vent que es mou. Què hi farem.

El dia ha començat a tres quarts de cinc. M'he despertat en la mateixa postura en què m'havia adormit quatre hores abans i en un interludi entre fases REM, perquè no recordo què he somiat. M'he plantejat la possibilitat d'agafar el tren de Barcelona una hora més tard, però m'he desvetllat tornant a posar el despertador i mirant horaris, així que la idea ha fracassat. Al cap de vint minuts ja era al carrer. Catalans fins a Provença, i després corrents fins a Passeig de Gràcia, perquè no ho havia fet mai fins avui i no sabia quant es podia tardar, i per si de cas.

Arribant amb deu minuts d'antelació a l'estació, primera sorpresa del dia: baixar a Cervera val el mateix que baixar a Portbou. Doncs cap a Cervera hi falta gent! Una cosa menys a la llista de bogeries pendents!

Comença a ploure! S'anuncia una retirada tàctica!

Res! Quatre gotes mal comptades. Furioses, fredes i de costat, però quatre... Després d'una interessant batalla contra els elements i l'impermeable me l'he aconseguit posar i ara sóc a un altre lloc, a mig camí entre el far i on era.

Doncs això. El tren cap a Cervera. En recordo poques coses. Hi havia un senyor on jo volia seure, i m'he assegut a l'altra banda del passadís. Quan he vist que duïa un bitllet de Rodalies he tingut una gran alegria, i a Granollers s'ha fet justícia. El revisor era un senyor amb una alegria fora del comú en el "Booooon dia!!" de quarts de set del matí. Tot i que estava asseguda al cantó de la sortida de Sol, com pertoca, els núvols no em deixaven veure res. Entre Caldes i Girona he estat una mica lúcida, i he vist els camps verds i humits, les fagedes, la boirina, totes les coses diferents que havien estat casa meva fa uns anys. A Girona, les casetes primes i de colors sobre un Onyar un pèl ensopit, com el cel, i la catedral... que m'han recordat els dies amb els tiets fa dos estius.

I després Figueres, i no sé quants pobles més, i jo ni intentava lluitar contra la son perquè em feia l'efecte que, si ho feia, després al vespre no podria més.

Quan arribàvem a Portbou ha sonat l'alarma del mòbil... i menys mal! Passar de llarg d'aquesta estació m'ha semblat de les coses més estranyes que he fet mai.

Baixant a Cervera, zombificada jo en la pràctica totalitat, la police m'ha demanat le ticket i une pièce d'indentité. Doncs apa, si són servits. A l'estació m'he entretingut una estona buscant recorreguts i preus per fer alguna sortida amb tren pel Sud de França algun dia, i després d'això ha arribat el moment culminant del viatge... Observar un tren provinent de Paris-Austerlitz, blau, pesat, SNCF i lent, mentre passava a tres metres de mi a la velocitat d'un cargol coix... i creuar darrere seu un pas a nivell de tres o quatre vies d'ample! "Emprunter la passerelle"? Jo?! No senyor!!

He anat a la platja a buscar pedres cerverines (a Cervera no m'agrada tant, perquè està molt més tancada que a Portbou i gairebé no es veu horitzó) i després he anat a un súper petit amb prestatges altíssims, tot atapeït i amb un ordre impecable. He comprat dinar i reforços, sirop de framboise pels de casa, que allà no n'hi ha, i una aigua de litre, perquè em pensava que no en tenia. I d'això últim la meva motxilla i jo ens en penedirem tot el dia. Perquè sí que en tenia.

Llavors he anat enfilant la carretera per sortir del poble, que fa una mica de pujadeta, fins a arribar a un lloc amb molt bona vista al mar i un banc molt lleig de formigó. Res a veure amb els anglesos. D'allí estant he vist uns caminets que resseguien les vores dels cingles i clar, jo què havia de fer?... Anant cap al lloc on he segut a escriure primer he vist uns boletets blancs amb una taca perfecta de beix al centre, i fonoll per tot arreu, i les flors tan i tan boniques que hi ha als llocs on fa molt vent i mal temps sovint, que em recorden una mica a les persones bones perquè són precioses tot i rebre de fora de valent.

I venint cap aquí, cap al segon lloc, estava massa concentrada en la meravellosa i exhilarant sensació de "Si rellisco aquí, m'obro la closca". Ja no plou i surt una idea de Sol, res, prou per projectar una feble ombra del bolígraf sobre el paper.

Porto els cabells ben esbullats per culpa del vent, però és així com m'agrada tenir-los. Si miro cap a baix, veig com balla l'escuma blanca i transparent sobre l'aigua i les roques, traslladant-se força distància, i em sembla que és aquesta la pinta que deuen tenir les ànimes, aproximadament, si un s'hi fixa prou.

Així que ara sóc aquí de nou. El mar, el vent, l'escuma blanca, les pedres negres i jo.

Fins aquí, de moment: començaré a desfilar cap al far.

Acabo ara perquè com més temps deixi passar, a aquestes hores, més inútil estaré, i l'experiència demostra que deixar-ho per un altre dia és deixar-ho per sempre més.

Sóc al tren ja fa vint minutets. Són gairebé les sis i fora és ben fosc, en part a causa dels núvols.

Un cop arribada a la Punta de Cervera m'he endut una decepció enorme perquè la força del vent era tal que he considerat oportú quedar-me darrere de les baranes. En altres circumstàncies passo olímpicament i m'acosto a l'aigua i sec sobre els pedrots, però avui no. M'hauria matat. M'ha costat, però, fer bondat!

I res, allà m'hi he estat una estona, jugant amb el vent, intentant fer el que volia fer jo en comptes d'anar cap on em llançava ell, gravant algun vídeo i ballant, sense èxit, la polca de St. Celoni. Feia massa vent. Quina exageració!

Ha arribat un moment en què he vist una cortina que tenia tot l'aspecte de pluja imminent, i he decidit pujar immediatament a la caseta dels alemanys, a dalt de tot del Puig, perquè allà com a mínim estaria a recer! I ha estat una sàvia decisió. La pujada no ha estat gaire perillosa, s'havia de vigilar i prou, però sempre s'ha de vigilar. Ara bé, un cop he arribat allà s'ha desfermat tota la fúria dels elements contra totes les coses i d'allà no he sortit en hores. M'he hagut d'asseure en una cantonada, sobre una pedra, al costat de la porta, perquè tot i ser sota sostre no hi havia portes ni finestres i tot entrava pels forats. Era dins de la caseta, em pensava pel soroll que el que estava passant fora era la festa màxima del vent i la pluja, sortia fora i m'adonava que de fet dins la caseta s'hi estava prou bé! I que no s'hi sentia ni la meitat del que estava passant realment.

I clar, després de dinar, reflexionar, intentar dormir, mullar-me, intentar dormir un altre cop i tornar-me a mullar, he pensat que potser seria bona cosa obrir-me. Era absolutament impensable baixar pel camí de ronda en aquelles condicions: si ja hi ha trossos on em fa una mica de respecte anar sola en condicions normals, ja ni em podia plantejar passar-hi avui. L'opció d'esperar fins que passés l'oratge tampoc l'he considerat: no és que conegui el clima d'aquest lloc, però m'ensumava que, un cop havia començat, allò podia durar tres dies amb tota la tranquil·litat.

Afortunadament, se m'ha acudit la idea d'anar cap endins i buscar la carretera, que és el que he fet quan ha deixat de ploure una estona. Gràcies a això he pogut gaudir d'una perspectiva espectacular de l'estació de Cervera, fer un tros del camí que deurien seguir els exiliats del '39 i no matar-me.

A la frontera he fet una mica el ruc: "Ara sóc a França...", saltet, "...i ara sóc a Catalunya!...", saltet, "i ara sóc a la Catalunya Nord", saltet, "i ara sóc a la Catalogne Espagnole!", saltet, "ara sóc a Catalunya", saltet, "i ara sóc a Catalunya!"; saltet, "ara sóc a Catalunya", saltet, "i ara sóc a Catalunya!"...

I vint minutets abans d'arribar a Portbou ha començat a ploure a bots i barrals, i he quedat xopa de dalt a baix. Quan he arribat al poble he anat a buscar una altra pedra i després he pujat cap a l'estació perquè se m'ha acudit que hi podia haver un tren a les quatre. Efectivament. He comprat el bitllet i he anat a l'andana que tocava, tota l'estona dubtant sobre si era millor agafar aquell tren o quedar-me. Amb el cansament i el fet que tot estava mullat he pensat que fóra millor arribar d'hora, però quan he vist que el tren era com els de Rodalies he decidit que res, que de cansada res, que tenia bosses de plàstic per seure-hi a sobre i que no cada dia sóc a Portbou. Què m'havia pensat?!

Així que he tornat a baixar cap a la platja i allà m'he quedat gairebé una hora. Feia molt i molt vent (sorpresa!). I jo estava asseguda a la platja de sorra negra, gruixuda i mullada, sobre una bossa de plàstic, i procurant que l'impermeable em tapés també les cames. Les onades estaven altíssimes i molt juganeres: si no haguessin estat el vent i la pluja els que m'han impedit baixar pel camí de ronda al principi, allí dalt, ho hauria fet el mar, que el bloquejava allí baix per molts llocs. I m'ha anat de poc no quedar xopa un altre cop!

I he entès també per què es parla a vegades de cavalls blancs d'escuma cavalcant les onades i els esculls: realment hi eren, gràcils, àgils, fogosos i ràpids, així simpàtics però no per acostar-s'hi gaire.

I res, quan ha tocat anar-hi anant he enfilat el carrer de sempre, les escales de sempre, i he vist que el tren aquest cop era com els Regionals de sempre, un pot que cau per terra però que com a mínim té seients còmodes. On vas a parar! Per estar-t'hi dues hores i mitja tancada, com a mínim seu bé...

I res, ja està. He fet una pèssima gestió del temps perquè no em volia posar a dormir fins que no acabés això, però estic tan cansada que he perdut moltíssim temps encantant-me i ara només em queda mitja horeta de becaina, poc més.

I d'aquí, gent, fins després de parcials de Q8!!

No comments: