27 February 2012

Perdoni, bona tarda! A Puigcerdà, que hi vaig bé, per aquí?

Confirmat. Aquesta és la llibreta de fer l’idiota!

El Marc i jo portàvem dies intentant organitzar una sortida a la neu. Per desgràcia, no hi ha hagut quòrum i s’ha suspès. Aquest matí, a les set, el Papa m’ha preguntat si anava a algun lloc i li he dit que no. (Un apunt: la nit anterior havia estat jugant a alliberar faraons fins no sé quina hora de la matinada.) Mil·lisegons després he pensat que i tant que sí, que què punyetes, que agafava jo el tren cap a Puigcerdà i amunt que fa pujada, a la neu hi falta gent!

M’he abrigat bé amb la meva fantàstica samarreta tèrmica vermella, que destenyeix com una mala cosa, i leotards sota els pantalons, quatre capes de roba més la jaqueta, i he posat a la motzilla mitjons i leotards (que no leopards) de recanvi, que em conec… Però m’he passat, amb tot això: al final tampoc n’hi ha hagut per tant, i la jaqueta ha fet turisme per la Cerdanya tot el dia.

No hi havia gaire bona combinació de trens, i m’hauria hagut d’esperar dues hores i mitja a L’Hospitalet. Un noi de seguretat, però, m’ha fet veure que millor que m’esperés a Plaça de Catalunya, perquè allà només hi ha una via per sentit i podria ser a dins (truc de l’almendruc!). Al final, m’he cansat de Plaça Catalunya i he agafat un tren fins a Ripoll per veure la ciutat una mica i fer temps allà, i després agafar l’altre tren fins a La Tor. (Al final, l’última estació de la línia és La Tor de Querol, no Puigcerdà com em pensava, i m’ha fet més gràcia anar fins allà, a veure què hi trobava.)

Pel camí he passat per Centelles i davant de les Baumes Corcades, on hi ha una via ferrada molt ben equipada i amb un pont nepalí de 69 metres, el més llarg d’Europa.

Un cop a Ripoll he anat a veure el monestir de Sta. Maria de Ripoll i després he fet fotos del poble.








 Avui, a Ripoll, tot estava tort, com veieu. I com era d’esperar, de d’hora n’he fet tard i després he hagut de córrer per agafar el tren, amb la motxilla, la càmera penjant, el telèfon sonant i jo passant olímpicament, i vinga a córrer per Ripoll… Com sempre, vaja. I quan he arribat a l’estació m’he adonat que TRES VEGADES he mirat l’hora entre que he vist que feia tard i que he arribat, i que les TRES VEGADES he mirat el rellotge al revés (l’acostumo a dur a la butxaca). Molt bé, maca, molt bé… He arribat, respirant pesadament i tota suada, amb més de mitja hora d’antelació. Durant aquesta mitja hora he tingut temps de fixar-me que els lavabos de l’estació tenen ganxos a les parets per penjar-hi els trastos (mira quina cosa tan útil, tan senzilla i això no obstant tan escassa!) i d’avançar amb el sudoku difícil de l’ADN, amb el qual em sembla que m’han ben enredat.

El trajecte entre Ripoll i La Tor és preciós. Ja es veia una mica de neu, rius parcialment congelats, estalactites de gel… muntanyes MOLT altes, el cel MOLT blau, vaques i cavalls a manta… Que maco era tot!
 

Arribada a La Tor! Sorpresa! Me li diuen La Tour de Carol i sóc a França. Tot escrit en francès, la gent parlant en francès… Bffff bé, bé, anem bé… Menys mal que, en realitat, en cap moment he deixat Catalunya!

 Això és el meu intent d'àngel… Caldrà que us hi fixeu una miqueta!






Hmm… Ho considerarem seriosament!




L’estació de La Tor és, per ser més exactes, La Tor de Querol-Enveig, i on para el tren és a Enveig. No m’ha acabat de fer el pes, aquest poble. Amb poc menys de quatre hores per davant, he decidit caminar el quilòmetre i mig que hi ha fins a La Tor, perquè a més hi havia un “Auberge Catalane” on sens dubte em donarien alguna indicació sobre què es podia fer per allà (on es sortia, on hi havia els bars de copes, etc…). Durant el camí he considerat la idea d’anar caminant a Puigcerdà i agafar el tren de tornada des d’allà.


L’alberg estava tancat i, com qui no vol la cosa, he anat a espetegar a la Mairie, dotada, com no pot ser d’altra manera, del desfibril·lador de rigor. (Com pot ser que en un poble de quatre gats perdut enmig de la muntanya en tingui, d’això, i que a Barcelona, per exemple, no n’hi hagi vist mai cap?) Mentre m’hi acostava he pensat “Calla! I si…?” i sí senyor, m’han atès en català! I, a més, amb una disposició i una amabilitat exemplars. Sembla curiós, però he sentit el català parlat amb un fort accent àrab, castellà, anglès, senegalès… I, en canvi, l’accent francès no l’he sentit gairebé mai, només en una altra ocasió a part d’aquesta.

Per l’antic camí dels contrabandistes, a Puigcerdà hi falta gent. Havia d’evitar el bosc, que si no hi passaria fred, i tenir en compte que em quedaven dues hores de Sol i tres abans no marxés el tren.
 



 La Mama m'havia demanat que li portés un floc de neu.






Les fotos parlen per si soles. Hi ha hagut moments que el que m’envoltava m’embriagava tots els sentits, no només la vista ni molt menys. Quin privilegi ser en aquell punt determinat de l’espai-temps!

L'església de Saneja, amb un cementiri de referència per trobar el camí.

Saneja des de més endavant al camí… Preciós!
Puigcerdà des de lluny.
 Però no tot han estat flors i violes. Alguns trams del camí estaven gelats, no nevats. Gelats. I un d’aquests era llarguíssim. M’he quedat al·lucinant, però com bé va dir no sé qui, dels covards no se n’ha escrit mai res… així que endavant, tu, que no sigui dit. Ha estat el tros més difícil de tot el camí, de lluny i de llarg, sentint la mirada escèptica de les vaques clavada en la meva persona mentre feia unes acrobàcies que haurien deixat la Valentina Marchei en ridícul. Quin estilàs que gasto!


El més important era no perdre de vista la marca groga del camí 210.





Ups… Això gairebé m'ha preocupat i tot! Els trams on veies aigua corrent sota el gel eren els més distrets…


Però m’ha agradat. M’ha agradat anar a pams, amb una preocupació petita a la vegada i una darrere l’altra (“ara troba el cementiri, ara troba la marca groga del camí 210, ara passa el gel aquest, ara compte no et fiquis al bosc…”), en lloc d’estar tota l’estona rumiant si arribaria a temps per agafar l’últim tren o no. I estic molt contenta perquè a la col·lecció de porqueries que duc a les meves venerables botes s’hi afegeixen ara unes boniques marques blanques, que no sé de què deuen ser, perquè la neu i el gel són aigua, però vaja, són de la passejada de la tarda d’avui.

A la llunyania, Puigcerdà.



I res. He arribat a Puigcerdà a les sis (el tren sortia a les set) i m’he dedicat a visitar una mica el centre. La torre amb la senyera se sosté sobre quatre potes, una mica com la torre Eiffel, i a sota s’hi pot passar i hi ha, de peu, una creu de pedra força més alta que jo. I hi ha moltes escales, en aquest poble, i moltes baranes, feliçment.






 
El Sol s’ha post, la temperatura ha baixat per sota de zero i ha començat a bufar un vent glaçat que calava fins i tot a través del meu súper jersei de la UPC. El tren, però, no ha trigat a arribar i m’hi he instal·lat, al meu lloc de sempre. Ara m’estic escalfant el pollastre (he penjat les cuixes davant del radiador i dins d’una bossa sobre la qual estic asseguda) i aviat soparé. Som a Vic. Si tot va bé, a les dotze de la mitjanit seré a casa.

2 comments:

Rqgp said...

Qué maco!! M'hauria agradat molt anar-hi!! M'encanten las fotos, Ripoll em porta molt bons records perquè hi anava a estudiar :)

Lady Violet said...

Nice pics. I like the new look, too. Ahh, emmmm...which way up were you when you made you snow angel;D. Oh yes, and thank for the snowflake...it's one that I can keep forever:)