Cervera - Portbou - Colera - Llançà, 010512

“Fins després de parcials de Q8”, vaig escriure l'última vegada, i que lluny em quedava llavors! I avui hi he tornat, que feia dies que me’n moria de ganes.

Aquest cop m’ha fet un dia esplèndid, i he decidit refer el mateix que l’últim cop, però en condicions i sense arriscar el coll.

El viatge en tren ha estat terrible. Quan he pujat ja hi havia una senyora, de mitjana edat, amb unes botes de caminar novíssimes i un pal, de caminar també. “Ai”, he pensat. Més endavant han pujat quatre persones grans, tres senyors i una senyora, que devien tenir problemes seriosos d’oïda, a més de ser andalusos, perquè aquells crits no eren normals. Després, “ai” confirmat...: les amigues de la senyora del pal. I vinga a cridar uns i xisclar altres, i amb allò no hi havia qui dormís ni per casualitat. A més, amb els auriculars espatllats, he comprovat que la música per als Focs Artificials per una orella i aquella festa per l’altra no fan cap bé a ningú. Quan els senyors escandalusos han baixat, una de les senyores ha remarcat que cridar, ella cridava, però que el que feien ells era passar-se de la ratlla. Acte seguit, s’ha vist amb la necessitat imperiosa de suplir el buit acústic que havien deixat els escandalusos amb repeticions i crítiques de les seves històries, pobres! Dormir al tren? Un altre dia serà!

Quan han baixat ha començat el tros maco, a partir de Sils, més o menys... El que m’agrada estar desperta per veure. Pastura, pollancres, faigs, camps de colza, molts pipiripís pertot... (Sang de primavera!)

Al final hem arribat! Més que mig adormida, amb el policio demanant-me la pièce d’identité de rigor, i jo amb l’entrepà, el bitllet, la tassa del te, tot caient-me per terra i tot menys el DNI... menys mal que hi ha qui gasta sentit de l’humor!

Anant cap al súper a comprar taboulé per dinar i el que trobés de bo, m’he fixat que a molts llocs hi havia força senyeres, i a la botiga m’han explicat que era per St. Jordi. I jo faig “Però si va ser la setmana passada!”, i el senyor “Oui, mais ça fait joli”! Molt joli, sí senyor, en això estem d’acord...

He anat a la platja a buscar una pedra (no totes les Cerveres tenen platja i port, però alguna sí!) i després he pujat cap al far, pel camí que ara ja em sé. Allà, avui he pogut saltar la barana i seure ben bé a la punta, com no m’havia atrevit a fer el dia anterior.

Després, cap a la caseta dels alemanys. Em feia molta gràcia veure els rètols grocs on deia “Attention! Risque de chute”. Això és el que hi ha als núvols quan Sergio Ramos es disposa a disparar un penal!

Els llocs que he recorregut!

A la caseta dels alemanys hi he vist la pedra gran que havia fet servir per seure-hi l'últim dia ben posadeta i just al mateix lloc on la vaig deixar. Semblarà una ximpleria, però m'ha fet il·lusió! A fora, el Sol era tan bo i s’hi estava tan bé que m’he posat a dormir allà mateix. Quan han arribat el Joan i la Laia m’he despertat i durant una bona estona ens hem estat explicant racons preciosos que val la pena veure a Catalunya. No sabeu qui són, el Joan i la Laia? No, jo tampoc, però sí que són molt agradables, i amb això n’hi haurà d’haver prou!

Després, baixant cap a Portbou, m’ha quedat confirmat que no agafar el camí de ronda aquell dia va ser una de les decisions més encertades que he pres en tota la vida.

A Portbou he anat a buscar una altra pedra i un horari de tren i de seguida he sortit del poble per l’altra banda, perquè aquest cop volia intentar arribar fins a Colera o Llançà. Like a boss.

Hi ha camí de ronda fins a Colera, tot i que probablement us diran que no. Cal agafar la carretera cap a Figueres (des de dins del poble mateix) i un cop fora del poble anar a l’esquerra, cap al mirador, en comptes de cap al túnel. Es voreja la corba del mirador (val la pena aturar-s’hi uns minuts, jo he aprofitat per dinar-hi per segon cop) i llavors és qüestió de buscar a l’esquerra una marca vermella i un senyal rodó verd pàl·lid i petitó amb dues fletxes com si fossin les nou o les deu. S’hi ha de posar una mica de carinyo, per trobar-lo a la primera, però.

Un cop pres, el camí va pujant i pujant pel Coll dels Frares, però és molt fàcil seguir les marques vermelles (més aviat és qüestió d’unir els punts) i la pujada és menys dura del que sembla.

Un cop a dalt, però, la cosa es converteix en una presa de pèl. No he sabut trobar la manera convencional de baixar (la qual cosa, tractant-se de mi, tampoc vol dir res), i jo volia baixar, així que he fet un d’aquests camp a través que tant m’agraden. Algun tros m’ha fet patir, però! Sobretot perquè la calissa és un xurro de material, parlant clar, i no aguanta ni que la mirin. I he après, per tant, la primera regla de fer l’idiota sobre la calissa: MAI pengis la teva vida (ni el teu entrepà, ni res que valoris) d’un tros de calissa.

La qual cosa em duu a una altra lliçó  que he après avui, la primera regla de fer l’idiota sobre les figueres de moro: una bona figuera de moro, segons com, pot sostenir uns 45 kg. No pregunteu. (Per cert, la figuera de moro no és una espècie endèmica d’allà i la volen eradicar... ho tenen clar.)

Al final he arribat a Colera, i d’allà he decidit seguir fins a Llançà (després d’agafar una altra pedra, clar!). Ja que ho fem, fem-ho bé! I em preocupava una mica no poder agafar l’últim tren, però no prou. Sempre vivint al límit!

Arribar a Llançà se m’ha fet una mica més llarg, però és un tros de camí preciós. Es passa per pinedes, platges, dos canons de l’any de la picor... Sempre tot acompanyat d’unes vistes al mar increïbles! El camí és ben indicat i molt fàcil. Des de l’arribada a Llançà fins a l’estació es fa etern, perquè el poble és més gran del que sembla. O potser, senzillament, estava ja ben cansada i el pes de la motxilla augmentava exponencialment amb el temps.

I res, tren, viatge de tornada, molt poques ganes de ciutat, asfalt i cotxes després de tot això... i no estic segura que ho repeteixi després de parcials de Q9, perquè vés a saber on seré, però ja ho veurem!