Sobre l'article d'opinió "Hay que recuperar la autoridad perdida"

Aquest és un article molt interessant sobre un greu problema de gran importància i que a més ens toca de ben a prop; es centra sobretot en la qüestió de l’autoritat, sobre com s’ha perdut tot respecte i disciplina, als centres educatius –que se’ls diu així tot i que només haurien de ser “centres d’ensenyament”, encara que sobre això parlaré una mica més endavant–.

Comença afirmant que els professors espanyols són els més desanimats d’Europa, i de seguida salta l’autor dien que no és cap broma. No, realment, no calia… M’ho crec de veres, i per alguna cosa serà.

A continuació manifesta que tot això que veiem a les escoles és un indici, només un indicador, del mal funcionament de quelcom molt més gran i complex: aquí diu que és un problema polític, però jo sóc més aviat del parer que es tracta de la societat sencera tota ella; és una situació que concerneix i és culpa de tothom, i no només d’una esfera reduïda, relativament, com ho és la política. L’educació no ha de tenir lloc a l’escola, sinó en l’ambient familiar, que és l’única factoria vàlida per fabricar un producte tan especialitzat i individual com ho és una persona. I és que senzillament no es pot educar a una persona junt amb una vintena més, totes diferents les unes de les altres, a l’escola, i si no es fa a casa no es fa enlloc, i així anem. Per tant, l’escola és “el símptoma” i “el reflex” del bo i millor dels valors que la societat transmet de generació en generació; i no ens pensem ni per un moment que hem arribat al límit, sinó que l’autor dedica tot el següent paràgraf a l’optimista predicció que encara ens esperen temps pitjors. Per això no cal patir! Sempre hi ha lloc per empitjorar, no?

Segueix l’article atacant la ideologia progre, la base de l’educació o, si se’m permet, la pseudoeducació en les últimes dècades. Aquest moviment considera que la paraula, el diàleg, és la millor i hauria de ser l’única manera de solucionar conflictes, ja que no hi ha res que no es pugui solucionar parlant. A més, això porta a que qualsevol acció disciplinària sigui, lògicament, un fracàs del diàleg, i a que el responsable d’un conflicte sigui sempre l’adult, per ser ell el que té major capacitat dialogal. Molt bonic. Llàstima que s’hagin oblidat allò que ningú no neix sent persona, sinó que tots hem d’aprendre a ser-ho; és més, ens hi passem la vida! Llavors, com pot un mocós immadur tenir unes pròpies pautes de conducta innates i instintives i, també, com volen que sàpiga justificar les seves actituds si no té cap patró, si se li ha de dir el que ha de fer i si ha de tenir un bon model per arribar a ser algú útil? I com convencerà una persona que li porta una pila d’anys i que té infinitament més experiència de la vida? Ara una de lladres i serenos! El que és gros és que encara en vindria un dient “Li he estampat la porta als nassos al Pepet perquè… perquè he tingut un canvi en els processos de manteniment de l’homeòstasi de l’equació dels pingüins anisosil·làbics” i encara hi hauria qui li faria cas… I ara! Jarabe de palo para el niño malo, sí senyor. Sense arribar a la humiliació i a la repressió, només faltaria, però mostrant el que cal fer. Les paraules són per qui té criteri, i aquest criteri primer s’ha d’aprendre, i perquè s’aprengui s’ha d’ensenyar i, ja que hi som, ensenyar bé.

Bé, seguim. El trist fet que la realitat és la realitat, i contra ella no hi ha teoria ni elucubració que valgui… S’ha de puntualitzar que la vida és la millor escola; que allò que posaven als diccionaris d’abans, Non scholae sed vitae discere, és ben cert: hi ha moltes coses que es poden aprendre a l’escola que són útils per a l’existència, però si la vida demostra que una cosa no funciona, em temo que no hi ha més volta de full. I això és el que sembla que passa amb el sistema educatiu dels nostres dies…

I ara passem a un punt bastant interessant: això que diuen que si tots fóssim millors, tot seria millor. L’autor se’n riu una mica, i tot seguit opina que és greu que no s’hagi implantat com una teoria sinó més aviat com una perspectiva moral sobre la realitat. Bé, una cosa està clara: que no som millors; ni ho som, ni ho hem estat mai, ni tampoc ho serem –tinc la lleugera impressió que no és la primera vegada que en parlo, d’això–, la qual cosa anul·la qualsevol possibilitat de funcionament del sistema. Ho sento, és el que hi ha!

I què passa? Doncs que l’autor denuncia ara que realment no funciona, que hi ha alguna cosa que va malament, quelcom que no rutlla del tot… i que no obstant, encara fa falta coratge i valentia per anar a contra-corrent i afirmar que l’autoritat és el que fa falta, una instància que tingui poder i criteri per a dir l’última paraula. A mi, el que em fa gràcia, a nivell personal, és que es vugui descobrir la sopa d’all. A veure, no feia una pila d’anys que, qui més qui menys, funcionaven les coses per autoritat? (Amb “autoritat” em refereixo al sistema següent: una part a qui li toca aprendre i creure els seus superiors, perquè és inexperta i no en sap prou, i una altra part a qui li toca fer creure, ensenyar el que s’ha de fer i com, saber donar ordres i imposar la seva autoritat i també fer-se respectar.) I ara fa relativament no res que les coses comencen a canviar, “No, nosaltres en sabem més que tots els nostres predecessors, els seus mètodes s’han quedat antiquats i ja no funcionen per nosaltres, que som molt més avançats i moderns i en sabem tant, per tant ho capgirarem tot, perquè en sabem molt”. Oi tant. Els que acaben de descobrir que donar de pit és millor que el biberó, en realitat i contràriament al que alguns pensaven, i que l’oli d’oliva és molt bo per la salut i tot això, segur que també en saben més que la gent que porta segles fent el mateix. I a sobre encara ho tindran difícil els quatre que defensen el sistema de sempre, els pocs que, tot i el que tothom diu, segueixen creient que és millor la manera d’educar “amb autoritat”… quins temps. Recordo la meva època de jovenesa i joventut passades, en un institut on la moda era el caos total, on els professors que millor sabien tenir la classe sota control eren els qui es passejaven pel món amb la filosofia de “Quan jo parlo, tothom calla” i “Si jo ho dic, és per alguna cosa”. Aquí està la infinita saviesa de sempre, i aquí hi veuen tots “un fracàs del diàleg” i “una perversió que impedeix que aflori l’espontaneïtat innocent de l’ésser humà (sic! Ai…)”.

Ara, per acabar, repetiré les paraules del famós orador “O tempora! O mores!” i em quedaré ben ampla. Realment, no hi ha gaire més que es pugui fer… Menteixo: hi ha molta feina a fer, moltes coses que s’han de canviar i transformar en d’altres de diametralment oposades; per anar bé, s’hauria de començar de zero, eliminar una bona quantitat d’atributs i característiques de la nostra vida actual, transformar la mentalitat de moltíssima gent… Probablement semblaré una mica radical en afirmar tot això, però estem anant cap a uns extrems que petaran per algun lloc per força, si seguim així. De tota manera, al marge d’opinions i subjectivitats en general, tenim, primer, que els fets parlen per si sols, i no fa falta ser un gran sociòleg ni psicòleg ni cap altre gran “-òleg” per veure que s’està creant un problema seriós, molt seriós; segon, que n’hi ha pocs que vulguin acceptar-ho; i tercer, que no serà “còmode” ni “convenient” per la gent, especialment els pares i els professors (estic generalitzant), a qui concerneix més l’assumpte, canviar res. I contra això no hi ha molt a dir, em sembla… Així que em quedo amb Ciceró: “Oh tempora!! O mores!!”.