12 March 2007

Pensaments, Blaise Pascal

INTRODUCCIÓ I JUSTIFICACIÓ
Al hacer una obra, lo último que se encuentra es la cosa con que hay que empezar. (Pascal, Pensamientos sobre la elocuencia y el estilo, XIV)

Els Pensaments, publicats pòstumament, van ser escrits a trossets sobre papers que Pascal anava posant en una pila, la qual va acabar formant la seva obra teològica més important, una apologia de la fe cristiana adreçada a l’escèptic intel·ligent. Malhauradament mai va arribar a acabar el llibre, que havia de ser un examen coherent i una defensa de la seva fe des d’un punt de vista sincer i crític.

¡Dígase lo que se quiera, hay que confesar que en la religión cristiana se encuentra algo asombroso! Porque habéis nacido en ella, me diréis. Al contrario; por eso mismo, por miedo a que este prejuicio me venza, me he precavido contra ella. Pero, aunque en ella sea nacido, no dejo de encontrarla así. (Pàg. 98, VII)

Així, el títol inicial dels Pensaments anava a ser Apologie de la religion Chrétienne (Apologia de la religió cristiana); van ser publicats el 1670 sota el títol de Pensées de M. Pascal sur la religion, et sur quelques autres sujets (Pensaments de M. Pascal sobre la religió, i sobre alguns altres temes) i es van establir com una obra clau de la literatura francesa i un element cabdal de la prosa francesa.

Jo, tot això no ho sabia, abans; i per això, no sé ben bé què em va empènyer, un dia, a baixar el petit llibre de color grana del prestatge, modest com és, i el títol que ni es veu, i començar a fullejar-lo a veure què hi deia; i tot i que admetré que la raó per la qual el vaig triar per fer aquest treball era la mandra de fer El sentimiento trágico de la vida d’Unamuno o algun altre que no conec, tard o d’hora hauria acabat asseient-me amb el llibre a la falda per pensar-hi igualment, perquè em va cridar l’atenció només obrir-lo.

Aparentment, ja he trobat amb què havia de començar; no està malament.


BREU RESUM
És una mica dífícil resumir els Pensaments perquè, com he dit, van ser escrits una mica caòticament i desordenada; agrupats, això sí, en articles o apartats per temes. La intenció del llibre per part de Pascal, com també he mencionat, és defensar la seva fe, i ho fa d’una manera contundent, amb llenguatge senzill i incitant a la reflexió sobre temes d’aquests que tots els llibres diuen “que han preocupat la humanitat a través dels temps”: el tot i el no-res, l’ànima i el cos, la raó i la fe, el nostre origen i el nostre destí, la vida, la mort, el coneixement, la condició humana… I ell treu les seves pròpies conclusions, evidentment, que estableix amb una argumentació i anàlisi profundes.

Així, comença amb el tema de l’ateisme, atacant els incrèduls i dient que no han trobat perquè no han buscat; segueix amb la cèlebre i ben coneguda aposta, que va més o menys així:

“Aposto que Déu existeix; si existeix, guanyo una eternitat plena de felicitat, i si m’equivoco, només perdo una realitat finita i miserable. Aposto que Déu no existeix; si no existeix guanyo poc, i si existeix perdo molt…”

A continuació passa a temes com la submissió de la raó, la qual tracto més endavant, els jueus, les figures, que també apareixen en aquest treball, i després hi ha diversos articles dedicats a Jesucrist: proves, més que res, amb una menció especial de les profecies. Més endavant parla dels miracles, de la religió (amb “pensaments diversos”) i tot seguit trobem qüestions relacionades amb l’home: coneixement general; misèria; grandesa –perquè a diferència d’altres éssers l’home és capaç de conèixer la pròpia misèria:

La grandeza del hombre es mucha, porque el hombre conoce su miseria. Un árbol no conoce su miseria. Es, pues, ser miserable el hecho de sentirse miserable, pero es ser grande el hecho de conocer que se es miserable. […] (Pàg. 138, VII)

El hombre no es más que un junco, el más débil de la Naturaleza, pero es un junco que piensa. […] (Pàg. 139, XI)

Vanitat:

¡Que una cosa tan visible como la vanidad del mundo esté tan oculta! […] ¡Esto es admirable! (Pàg. 143, VIII)

Amor propi, imaginació, debilitat, contradiccions…

Tot des de l’òptica de l’home com a criatura caiguda i corrompuda i de Déu com a Ésser omnipotent, just però misericordiós a la vegada, característica gràcies a la qual és possible una redempció:

Es indigno de Dios juntarse con la Humanidad miserable; pero no es indigno de Dios sacarla de la miseria. (Pàg. 123, LXXIX)

De fet, el llibre sencer gira al voltant d’aquesta idea, que a més és de les més centrals del cristianisme, així que, com que el que Pascal fa és defensar-lo, ja va bé.


EVOLUCIÓ DEL PENSAMENT DE PASCAL I ALGUNES DADES BIOGRÀFIQUES
Pascal, com és sabut, va ser un dels més grans savis de tots els temps; va ser un nen prodigi i va començar a publicar treballs sobre Física i Matemàtiques, entre altres, des de ben jove.

Es pot dir que les raons que el van dur a la conversió van ser dues: la malaltia i el jansenisme. Quan tenia divuit anys va patir un atac de paràlisi que afectaria el seu sistema nerviós durant la resta de la seva vida. Es va tornar irascible i irritable i gairebé no somreia mai.

El 1645, a causa d’una ferida que el seu pare es va fer i gràcies al fet que el metge que el tractava era jansenista, va prendre el primer contacte amb aquesta branca del catolicisme i mantenia converses freqüents amb el metge, que també li deixava llibres. Va ser llavors quan va començar a escriure sobre temes de Teologia.

Sis anys més tard va morir el pare de Pascal i ell, després que la seva germana Jacqueline entrés en un dels convents de Port-Royal, al sud-est de París (que més endavant influiria molt sobre ell), es va veure lliure i ric i va iniciar una etapa que després catalogaria de “període mundà”; mentrestant, la seva germana li retreia la seva frivolitat i pregava per la seva reforma.

El 1654 va tenir un lloc un accident que es podria dir que va marcar un abans i un després en el pensament de Pascal. Aquest accident va tenir lloc sobre el pont de Neuilly, a París, i afortunadament ningú no va perdre la vida, però Pascal, aterrit per la proximitat de la mort, va perdre el coneixement i va trigar quinze dies a restablir-se. Va ser al cap d’aquest temps que va tenir una intensa visió religiosa que el va marcar per la resta de la seva vida, i que va plasmar en una noteta que sempre portava a sobre, cosida a la roba: l’intens i commovedor Memorial, que he inclòs en un annex al final del treball.

A partir d’aquest moment, el seu fervor religiós i la seva dedicació es van confirmar, i viatjava regularment entre París i Port-Royal. Molt aviat, defensant-se dels atacs dels jesuites, va començar a escriure les Cartes Provincials, el seu gran atac contra la casuística, denunciant-la com la simple utilització d’arguments complexos per justificar la laxitud moral. Aquesta obra va tenir un èxit espectacular, tant en la religió com en la literatura.

Després de presenciar un miracle el 1657, en què aparentment una espina de la corona de Crist va curar l’aflicció d’una nena per la qual els metges no trobaven remei, Pascal va començar els Pensaments, que, influïts per Montaigne, Sant Agustí i Descartes –per algunes coses–, i evidentment la Bíblia, van esdevenir una obra també de gran importància. Desafortunadament, no els va poder acabar, ja que va morir el 1662 (les seves últimes paraules van ser “Que Déu mai m’abandoni!”), deixant-los com un valuós i preciós testament.


LA FE PER SOBRE DE LA RAÓ
Pascal dedica una part considerable del llibre a reflexionar sobre la insuficiència i limitacions de la raó humana per explicar els misteris de la fe i de l'existència, entre d’altres coses. No cal dir que aquest és un tema que des de ben antic ha capficat a absolutament tothom que tingués a bé pensar una estona, i s’han arribat a conclusions tan variades com oposades entre elles: que és possible arribar a conèixer-ho tot, que no es pot conèixer res perquè per començar ni existeix el coneixement… Davant d’aquesta polèmica s’alcen les veus que defensen que, tot i que és possible arribar a un cert conixement segur mitjançant la raó, hi ha una forma de coneixement més elevada, perfecta i completa que la raó: la fe. I la fe supleix totes aquestes mancances de la raó, ja que és superior.

La ciència avança, i amb ella el coneixement que tenim del món i del que ens envolta, però encara no ha sabut (ni sabrà) donar una explicació satisfaent de per què estem aquí ni d’on venim ni de coses semblants, que són de fet les més importants per a nosaltres, més o menys conscientment. Si hi ha coses que no sabem ni expressar (i això ho sap qualsevol qui s’hagi enamorat o s’hagi quedat sense respiració en veure o sentir alguna cosa de gran bellesa, sense anar més lluny), com se suposa que hem d’explicar els grans misteris de la nostra vida? Hem avançat en coneixement científic, per dir-ho així, però no en saviesa moral, i la nostra espècie està condemnada a existir sabent que existeixen coses que no sabem. I davant d’això hi ha dues alternatives: la que segueix la majoria, un encongiment moral d’espatlles:

Yo no sé quién me ha traído al mundo, ni lo que es el mundo, ni lo que soy yo mismo. Permanezco en una ignorancia terrible de todas las cosas. No sé lo que es mi cuerpo, ni mis sentidos, ni mi alma, ni esta parte de mí mismo que piensa lo que estoy diciendo y que reflexiona sobre todo, y sobre sí misma, y que, por otra parte, no se conoce tampoco. Veo estos espantosos espacios del Universo que encierran, y me encuentro ligado a un rincón de esta vasta extensión, sin que sepa por qué estoy colocado en este lugar y no en otro, ni por qué este poco tiempo que me es dado vivir me ha sido asignado a este punto, y no a otro, de toda la eternidad que me precede y de toda la que me sigue.

No veo sino infinitos en todo, que me encierran como un átomo, y como una sombra, que no dura sino un instante y ya no vuelve.

Todo lo que sé es que pronto debo morir; pero lo que más ignoro es esta muerte, que no puedo evitar.

Así como ignoro de dónde vengo, no sé adónde voy; y tan sólo sé que, en saliendo de este mundo, he de caer para siempre, o en la nada, o en las manos de un Dios irritado, sin saber a cuál de estas condiciones me tocará para la eternidad caer; he aquí mi estado, lleno de miseria, de debilidad, de oscuridad. De lo que concluyo que debo pasar todos los días de mi vida sin preocuparme de lo que me pueda acontecer. Tal vez podría encontrar algún aclaramiento sobre mis dudas, pero no quiero tomarme la pena de ello, ni hacer algo para buscarlo; y después, tratando con desprecio a los que trabajan en este cuidado, quiero ir, sin previsión y sin miedo, a probar fortuna en un acontecimiento tamaño, y dejarme muellemente conducir a la muerte, en la incertidumbre de la eternidad de mi condición futura.”
(Pàg. 10)

O l’atreviment de buscar quelcom més elevat del que es pot veure amb els ulls i tocar amb les mans i, per tant, explicar amb el cap. És trist que poca gent vulgui fer aquest pas. Sent conscients que hi ha coses que se’ls escapen, són feliços romanent en la seva ignorància, i sabent que són finits volen subjugar totes les coses al seu pobre enteniment. Vet aquí una cita d’una de les grans obres de la literatura universal, El Comte de Monte-Cristo, que aixafa molts pretextos de cop:

Bé, senyor –[Monte-Cristo] digué–, veig que, malgrat la reputació que teniu d’home superior, veieu tot des del punt de vista material i vulgar de la societat, començant per l’home i acabant per l’home; és a dir, des del punt de vista més restringit i més estret que és permès d’entendre a la intel·ligència humana.

I què volia dir el savi grec quan va dir que l’home és la mesura de totes les coses? Aquesta frase jo me la prenc com una al·lusió a la mania que tenim tots, a causa del nostre orgull o de qualsevol altra cosa lletja, que en tenim moltes, de voler reduir totes les coses a farinetes intel·lectuals que sí que som capaços d’assimilar, ja que no podem empassar-nos res massa gran, sinó que el sistema de referència per comparar i avaluar-ho tot som nosaltres mateixos. Què diu Pascal enfront això?

La suprema adquisición de la razón consiste en reconocer que hay una infinidad de cosas que la sobrepasan. Cuando no conoce esto, la razón es débil. […] (Pàg. 32, I)

Més clar, impossible. I contra tots aquells que només es refien del que és tangible i perceptible pels sentits (que, sigui dit de passada, són de naturalesa imperfecta, i a sobre corrupta), i que no accepten la fe perquè aparentment contradiu el que ells coneixen amb “seguretat”:

La fe dice, en verdad, lo que los sentidos no dicen, pero no lo contrario. Está por encima, no en contra. (Pàg. 33, IV)

I no diu “y punto pelota” però ja ho afegeixo jo, això. Seguim.

El corazón tiene sus razones, que la razón no conoce. […] (Pàg. 97, III)

Qui no està fart de sentir això? I qui hi pensa? Tot això que he dit fins ara no vindria a res, gairebé, si acabés amb el “punto pelota”. Acceptem que el coneixement “del cap” no és suficient , però per on aconseguir la fe? Pel cor. I quan dic el cor no vull dir aurícules i ventricles i tota aquesta murga, sinó que em refereixo als sentiments d’aquests “subjectius” de cadascú, part fonamental i més valuosa que cap altra de la persona. Perquè si, com hem vist, amb la nostra matèria gris no n’hi ha ben bé prou per veure la nostra inutilitat i petitesa, pertoca als sentiments d’adonar-se que ens fa falta alguna cosa més , que no som res, que hi ha d’haver quelcom superior que doni sentit a la nostra vida… i per això fa falta humilitat, deixar de banda l’admirable autosuficiència de la qual fem gala a cada ocasió possible i cercar amb honestedat i senzillesa les respostes. Són els sentiments, és el cor, que ens durà a aquest estadi superior on el cap no arriba, és a dir, que el cap, o la raó, no entenen. (M’agrada aquesta frase. És terriblement certa, i va per gairebé qualsevol situació i persona…) Avanço una mica més. Què fem, amb aquesta fe? On anem? Què o a qui busquem?

Hay dos clases de personas que pueden llamarse razonables: las que sirven a Dios de todo corazón y las que le buscan de todo corazón porque aún no lo conocen. (Pàg. 13)

Pascal és bastant contundent quan diu les coses. Ell, i jo, i molts altres, hem vist que Déu és l’únic que pot donar sentit a la nostra existència, felicitat, plenitud i totes aquestes coses boniques que la gent busca a llocs equivocats i per tant no troba.


LA MISÈRIA DE L’HOME
Això em porta, sense voler, a analitzar una mica l’article XXI, ja que hi sóc, sobre la misèria de l’home:

La sola cosa que nos consuela de nuestras miserias es la diversión, y, sin embargo, ésta es la mayor de nuestras miserias.

Porque ella es principalmente la que nos impide pensar en nosotros. Sin ella caeríamos en el fastidio, y este fastidio nos conduciría a buscar el medio más sólido para salir de él. Pero la diversión nos distrae, y nos hace llegar insensiblemente a la muerte.
(Pàg. 162, V)

Condición del hombre: inconstancia, fastidio, inquietud. (Pàg. 162, VI)

Per què? Si tingués tothom tot el que li fa falta, seria veritat això? No, i és que molts no tenen el que els fa falta.

Nada hay tan insoportable para el hombre como el permanecer en pleno reposo, sin pasión, sin negocio, sin diversión, sin aplicación. Siente entonces su nada, su abandono, su insuficiencia, su dependencia, su impotencia, su vacío. Incontinenti, saldrán del fondo de su alma el fastidio, las negruras, la tristeza, la pena, el despecho, la desesperación. (Pàg. 163, IX)

I per això, l’home busca estar sempre sempre ocupat, fent alguna cosa, i evita sempre que pot la solitud i el silenci. Tot l’article és interessant i parla per si sol, però podria destacar alguns paràgrafs més; per exemple quan parla de la diversió, que de fet és gairebé sempre. Aquí cal prendre la paraula més en el sentit etimològic; més que la recerca trivial de plaers, “divertir-se” significa “desviar-se”, “apartar-se”, “distreure’s”. En altres llengües, com l’anglès, s’ha conservat aquest significat. Bé; desviar-se, apartar-se, de què? De la buidor i el fastig de l’ànima, de la consciència de la pròpia condició mortal i insignificant. No em crec ni per un moment que “la finalitat de l’home és el treball”, com va dir no sé qui, ni que “la guerra és la vida de l’home”, com va dir Garibaldi, el de les galetes i la unificació d’Itàlia, ni que la vida sigui totes aquestes coses que s’han dit que és al llarg de la història, perquè no ho és, senzillament. Tot això, així també com el soroll, la presència de molta gent, és el que fan servir alguns per no haver de tenir pensaments que serien bastant desagradables per a molts.

Y esto es todo lo que lo hombres han podido inventarse para hacerse dichosos. Y los que sobre esto se ponen a hacer de filósofo, y dicen que el mundo es bien poco razonable corriendo detrás de una liebre, que no querría para comprada, no entienden nada de nuestra naturaleza. Esta liebre no nos aliviaría de la vista de la muerte y de las miserias; pero la caza nos [lo] garantiza. Y así, cuando se reprocha a los hombres que lo que buscan con tanto ardor no sabría satisfacerles, si ellos respondiesen, como deberían hacerlo, si lo reflexionasen bien, que lo que buscan es una ocupación violenta e impetuosa que les aparte de pensar en sí mismos, y que por eso se proponen un objeto que les atrae, y que les atrae con ardor, dejarían chasqueados a sus adversarios. Pero los hombres no responden eso, porque no se conocen a sí mismos: no saben que es la caza y no la presa lo que buscan. (P. 159-160)

El objeto de estas cosas, en verdad, es pasar el tiempo sin sentirlo, o mejor, sin sentirse uno mismo, y evitar, perdiendo una parte de la vida, la amargura y disgusto interior que acompañarían necesariamente la atención que uno consagraría a sí mismo durante este tiempo. El alma no encuentra nada en sí misma que la contente; no ve nada que no la aflija cuando piensa en ello. Lo que la obliga a esparcirse en lo exterior, buscando, por su aplicación a las cosas exteriores, la manera de perder el recuerdo de su estado verdadero. Su gozo consiste en el olvido, y basta, para hacerla desdichada, obligarla a estar a solas consigo misma. (Pàg. 156)

Ja és trist, ja, que la baixesa de la nostra condició sigui tal que la nostra ànima ni tan sols suporta de pensar-hi.

Reflexiónese sobre esto, y dígase después si existe otro bien en esta vida sino la esperanza de otra vida mejor. (Pàg. 9)


SINGULARITAT DE LA FE CRISTIANA I VALOR DE LES PROFECIES
Parlant dels jueus, de les profecies, de les figures i de les proves de Jesucrist, entre d’altres coses i en diferents articles a mesura que s’avança en el llibre, Pascal fa una defensa de la seva religió i de les seves creences, establint una sèrie de característiques i propietats de la fe cristiana que la fan diferent d’altres religions, sectes, filosofies i altres. Cenyint-me al llibre, començaré per les profecies. Més de tres pàgines (pàg. 63-66) n’estan dedicades a cites bíbliques sobre la vinguda, el caràcter, la vida, la missió i la mort de Jesucrist, coses que es profetitzen a l’Antic Testament i després veiem complertes en el Nou Testament fins a l’últim detall; això només passa a la Bíblia, enlloc més.

Cualquier hombre puede hacer lo que ha hecho Mahoma; pues no ha hecho milagros ni ha sido predicho. Ningún hombre puede hacer lo que ha hecho Jesús. (Pàg. 73, X)

Els jueus, el poble escollit de Déu… i no obstant això, rebutgen el Salvador que se’ls havia promès segles enrere i el fan crucificar. Treu això valor a les profecies? I ara! L’augmenten, perquè també estava profetitzat aquest rebuig del Messies, i les seves conseqüències. Per això Pascal ressalta la sinceritat d’aquest poble, ja que conserven i transmeten zelosament les Escriptures no obstant tot el que aquestes diuen en la seva contra.

Los que han rechazado y crucificado a Jesucristo, y han hecho de Él escándalo, son, precisamente,los que traen los lobros que testimonian de Él, y dicen que será rechazado y piedra de escándalo. Y así han señalado, al rechazarlo, que era Él. […] (Pàg. 42, VII)

[…] (Se dirá) si esto era tan claramente predicho a los judíos, ¿cómo se explica que no lo hayan creído, y que hayan sido exterminados por resistir a una cosa tan clara? Respondo: Y también ha sido predicho que resistirían a una cosa tan clara, y que por ello serían exterminados. […] (Pàg. 67, IV)

Precisament, aquest és un dels aspectes que més criden l’atenció de la Bíblia: l’estricte i exacte compliment, fins i tot en els nostres dies, d’esdeveniments, actituds, fets, circumstàncies, etc., que van ser anunciats fa segles i segles.

També hi ha l’assumpte dels testimonis personals:

Creo de buena gana las historias cuyos testigos se hacen degollar. (Pàg. 113, XLVI)

I, per últim (molt a despit meu), parlaré de les figures, o els símbols, ve a ser el mateix. L’article corresponent, el VIII, es titula: “De las figuras: de cómo la antigua ley es figurativa”. La Llei dels jueus està plena de manaments i ritus que el que feien és donar “una ombra dels béns futurs, no pas la imatge mateixa de les coses” (Heb. 10:1); per tant, sacrificis, festes de guardar i altres no eren sinó per simbolitzar, anunciar i preparar el camí del Redemptor que havia de venir a complir, precisament, tot el que mitjançant aquestes figures havia estat predit sobre Ell. Cosa que afegeix encara més al valor de les Escriptures.

Pascal s’estén una mica més sobre aquestes qüestions, que de fet són prou profundes per omplir moltes pàgines d’escrits i moltes hores de pensaments. No obstant, crec que he fet algunes pinzellades mirant de ressaltar el més important i amb això ho deixaré aquí.

VALORACIÓ CRÍTICA DE L’OBRA I CONCLUSIONS
Començaré per dir que encara no sé per què el vaig baixar del prestatge, el llibre aquest, però que estic contenta d’haver-ho fet. És molt gratificant llegir un llibre així, que doni peu a tantes hores de reflexió amb la mirada perduda al buit, però ho trobo encara millor quan estic d’acord amb la gran majoria d’idees que s’hi presenten. A més, no és només el que s’hi diu sinó com: Pascal té un estil directe i despreocupat, parlant de coses profundíssimes com qui anuncia què farà per dinar, deixant anar veritats com punys i coses que de fet van suscitar prou problemes i controvèrsies sense pensar gaire per la reacció del lector, pel que sembla, i tot això barrejat amb una mica de sàtira i no exempt d’una gran bellesa literària, aconseguida sobretot mitjançant comparacions i aparents contradiccions:

Perquè, al cap i a la fi, què és l’home a la Natura? Un res en comparació amb l’infinit, un tot en comparació amb el res, un terme mig entre res i tot. Infinitament allunyat d’entendre els extrems, la fi de les coses i el seu començament són, per a ell, invenciblement amagats en un secret impenetrable, igualment incapaç tant de veure el res d’on ha estat tret com l’infinit en què ha estat submergit. (Pàg. 192)

Quant al treball i el llarg procés de la seva realització, estic contenta amb el que ha sortit perquè és el que ha sortit; em sap greu no haver pogut incloure més coses, o parlar sobre més temes, com per exemple aprofundir sobre l’aposta, que tanta tinta ha fet córrer, o altres idees, que no en falten. Però s’ha de tenir en compte que el temps és limitat per qualsevol cosa que es vulgui fer a la vida, excepte respirar, i que ja m’he passat prou temps amb l’escriptori ple de paperots de totes classes, rescatant cartes i anteriors escrits meus per consultar-los, amb la Bíblia sempre oberta i portant els Pensaments sempre al damunt allà on anés. No és que això em molesti, però tampoc m’agrada treballar sota pressió cronològica.

En conclusió, llegir el llibre i fer el treball m’ha donat excusa per passar temps fent el que m’agrada, és a dir, seure, llegir, reflexionar i escriure, i de ben segur que en treuré profit; a més, no s’ha acabat aquí la cosa, encara em queda prou feina com per no avorrir-me durant uns quants mesos.


ANNEX: EL MEMORIAL
L'an de grâce 1654,

Lundi, 23 novembre, jour de saint Clément, pape et martyr, et autres au martyrologe. Veille de saint Chrysogone, martyr, et autres, depuis environ dix heures et demie du soir jusques environ minuit et demi,

FEU.

“DIEU d'Abraham, DIEU d'Isaac, DIEU de Jacob”, non des philosophes et des savants. Certitude. Certitude. Sentiment. Joie. Paix. DIEU de Jésus-Christ. Deum meum et Deum vestrum. “Ton DIEU sera mon Dieu.” Oubli du monde et de tout, hormis DIEU. Il ne se trouve que par les voies enseignées dans l'Évangile. Grandeur de l'âme humaine. “Père juste, le monde ne t'a point connu, mais je t'ai connu.” Joie, joie, joie, pleurs de joie. Je m'en suis séparé: Dereliquerunt me fontem aquae vivae. “Mon Dieu, me quitterez-vous ?” Que je n'en sois pas séparé éternellement. “Cette est la vie éternelle, qu'ils te connaissent seul vrai Dieu, et celui que tu as envoyé, Jésus-Christ.” Jésus-Christ. Jésus-Christ. Je m'en suis séparé; je l'ai fui, renoncé, crucifié. Que je n'en sois jamais séparé. Il ne se conserve que par les voies enseignées dans l'Évangile: renonciation totale et douce. Soumission totale à Jésus-Christ et à mon directeur. Eternellement en joie pour un jour d'exercice sur la terre. Non obliviscar sermones tuos. Amen.


L’any de gràcia de 1654,

Dilluns, 23 de novembre, dia de Sant Clement, papa i màrtir, i altres del martirologi. Vigília de Sant Crisògon, màrtir, i altres, des d’al voltant de dos quarts d’onze de la nit fins al voltant de dos quarts d’una,

FOC.

“DÉU d’Abraham, DÉU d’Isaac, DÉU de Jacob”, no dels filòsofs i dels savis. Certitud. Certitud. Sentiment. Joia. Pau. DÉU de Jesu-Crist. El meu Déu i el vostre Déu. “El teu DÉU serà el meu DÉU. Només se’l pot trobar pels camins ensenyats a l’Evangeli. Grandesa de l’ànima humana. “Pare just, el món no t’ha conegut, però jo t’he conegut”. Joia, joia, joia, plors de joia. Me n’he separat: M’han abandonat a mi, la font d’aigües vives. “Déu meu, em desampararàs?” Que no se me’n separi per sempre. “Aquest és el camí etern, que et coneguin a tu, únic i veritable Déu, i a qui tu has enviat, Jesu-Crist.” Jesu-Crist. Jesu-Crist. Me n’he separat; n’he fugit, renunciat, crucificat. Que no se me’n separi. Només es conserva pels camins ensenyats a l’Evangeli: renúncia total i dolça. Submissió total a Jesu-Crist i al meu director. Eternament en joia per un dia d’exercici sobre la terra. No oblidaré les teves paraules. Amén.


BIBLIOGRAFIA
http://www.users.csbsju.edu/~eknuth/pascal.html

http://en.wikipedia.org/wiki/Blaise_Pascal

http://en.wikipedia.org/wiki/Jansenism

http://www.croixsens.net/pascal/index.php

http://perso.orange.fr/sos.philosophie/pascal.htm#section1

http://www.tinet.org/~adb/htm2/handouts/05-6%20-%207.pdf

http://en.wikipedia.org/wiki/Port-Royal

http://www.dumaspere.com/pages/biblio/chapitre.php?lid=r14&cid=48&highlight=sociÈtÈ&pos=2884#res

NOTES
Les cites de Pensaments són extretes totes de la traducció espanyola d’Eugeni d’Ors (Ed. Orbis), excepte el fragment de la pàg. 129 de la Valoració, que he traduït jo directament de l’original perquè hi havia errors al llibre.

La cita d’El comte de Monte-Cristo també l’he traduïda jo de l’original, així com el Memorial.

Finalment, la cita bíblica està extreta de la versió catalana del 1999 de la Trinitarian Bible Society.




Ja era hora de poder tornar a accedir al vostre i meu estimat blog!

Aquest treball era, evidentment, de filosofia; havíem de triar un llibre d'una llista i fer-ne un treball. A mi no m'agradava cap de la llista, així que vaig triar aquest, que ja el tenia començat. El profe s'ho deu haver passat bé corregint aquests treballs. Alguns estaven bastant bé, però n'hi va haver un que va fer El sentimiento trágico de la vida, d'Unamuno, que es va baixar un resum ple de tecnicismes i d'un nivell bastant alt d'Internet i el va completar amb tres línies d'ell mateix sobre tres idees extretes del llibre. Quin art. Se suposa que estem a un cert nivell, ja, per fer aquestes coses… i a sobre va treure un 4'75. No hi ha dret.

Bé. Si heu arribat fins aquí baix, felicitats i moltes gràcies. Ara, per quedar bé, no em digueu que de tota manera us estàveu avorrint, sisplau!!

5 comments:

Anonymous said...

vaaa, t'ho preguntaré.... què vas treure del treball??

jejeje

Wendy said...

9'5… :) Te l'has llegit tot?!

Gem said...

Mare meva!!!! Com vas escriure tot això??? Quina paciència!! Que consti que...

Anonymous said...

bueeno, diguem que l'estic llegint a trossos aquí i allà.... Nosaltres els mortals sóm més limitats... :-)

Ahir estava inspirada i vaig començar a escriure un poema... a veure si l'acabo a temps per presentar-lo a un concurs... 300 euros son 300 euros!!!! :-P

LSEP said...

Ara seriosament… tant que em salteu a la jugular normalment per nimietats, de veritat ningú s'ha enterat (més expressiu que adonat) que deia "Algunes dades bibliogràfiques" on ha de dir "Biogràfiques"? Perquè jo ho acabo de veure avui… quin país… Avui he exposat el treball davant de tota la classe (he parlat sobre l'aposta) i ha tingut molt d'èxit… tothom m'ha saltat al coll… a la jugular, més que al coll… i hi he estat un quart d'hora sencer amb la pallissa!