El vell torrer de far

Es va fent fosc; la calma vespertina
Inunda el mar i la història d’amor
D’ell amb la Lluna, mentre l’últim color
És esborrat per la brisa marina.

El braç de llum es desperta i el far,
Una nit més, escombra l’horitzó
Cercant vaixells errants en la foscor
I buscant ànimes perdudes a la mar.

El vell torrer s’asseu davant del foc.
Reflexos roigs pinten la solitud
I un suau tic-tac vesteix la quietud,
Res no destorba el silenci d’aquest lloc.

Rellotges, brúixoles, baròmetres, petxines,
Timons i rems, pipes i un violí;
Olor de fusta, llibres vells, romaní;
Cargols, espelmes, mapes, cartes marines…

El llop de mar escolta les onades,
Encén la pipa i es gronxa a la cadira,
Els ulls al foc, que veu però no mira,
Mentre recorda les èpoques passades.

“Quan era jove, la mar era per mi;
Tota al davant, l’horitzó s’estenia
A l’infinit. I ara, dia a dia,
Veig com s’acosta, com el meu mar té fi.

He vist la vida, i també he vist la mort;
Esculls, tempestes; bonança; i he buscat,
Sofert, trobat, he perdut, he estimat,
He viscut, i ara… voldria tornar a port.”

Reflexiona, perduda la mirada
Dels seus ulls tristos, grisos, melangiosos.
Arriben núvols, vent i mar furiosos,
Negra foscor, i la Lluna, amagada.

És mitjanit: sonen les campanades,
Molt lentament, i udola i xiscla el vent,
Però el torrer està molt lluny, només sent
Velles cançons en altres temps cantades.

Quan ella hi era, moltes nits com aquesta,
El violí entonava un dolç cant
I ella també, els ulls foscos brillant,
De dins el cor, ofegant la tempesta.

Però el silenci que li omple ara la nit
Li buida el cor, i no s’avergonyeix
Si una llàgrima s’escapa quan pateix
Sentint el vent i el mar i el seu rugit.

* * *

I la nit passa… D’hora al matí següent
Els homes troben el rellotge parat,
La pipa a terra, el foc tot apagat
I l’ancià, que ha marxat somrient…