Crossing The Bar

Sunset and evening star
And one clear call for me!
And may there be no moaning of the bar,
When I put out to sea,

But such a tide as moving seems asleep,
Too full for sound and foam,
When that which drew from out the boundless deep
Turns again home.

Twilight and evening bell,
And after that the dark!
And may there be no sadness of farewell,
When I embark;

For though from out our bourne of Time and Place
The flood may bear me far,
I hope to see my Pilot face to face
When I have crossed the bar.

A. L. Tennyson

Love

ALL thoughts, all passions, all delights,
Whatever stirs this mortal frame,
All are but ministers of Love,
And feed his sacred flame.

Oft in my waking dreams do I
Live o'er again that happy hour,
When midway on the mount I lay,
Beside the ruin'd tower.

The moonshine stealing o'er the scene
Had blended with the lights of eve;
And she was there, my hope, my joy,
My own dear Genevieve!

She lean'd against the armèd man,
The statue of the armèd knight;
She stood and listen'd to my lay,
Amid the lingering light.

Few sorrows hath she of her own,
My hope! my joy! my Genevieve!
She loves me best, whene'er I sing
The songs that make her grieve.

I play'd a soft and doleful air,
I sang an old and moving story—
An old rude song, that suited well
That ruin wild and hoary.

She listen'd with a flitting blush,
With downcast eyes and modest grace;
For well she knew, I could not choose
But gaze upon her face.

I told her of the Knight that wore
Upon his shield a burning brand;
And that for ten long years he woo'd
The Lady of the Land.

I told her how he pined: and, ah!
The deep, the low, the pleading tone
With which I sang another's love
Interpreted my own.

She listen'd with a flitting blush,
With downcast eyes and modest grace;
And she forgave me, that I gazed
Too fondly on her face!

But when I told the cruel scorn
That crazed that bold and lovely Knight,
And that he cross'd the mountain-woods,
Nor rested day nor night;

That sometimes from the savage den,
And sometimes from the darksome shade,
And sometimes starting up at once
In green and sunny glade,

There came and look'd him in the face
An angel beautiful and bright;
And that he knew it was a Fiend,
This miserable Knight!

And that, unknowing what he did,
He leap'd amid a murderous band,
And saved from outrage worse than death
The Lady of the Land;—

And how she wept, and clasp'd his knees;
And how she tended him in vain;
And ever strove to expiate
The scorn that crazed his brain;—

And that she nursed him in a cave,
And how his madness went away,
When on the yellow forest-leaves
A dying man he lay;—

His dying words:—but when I reach'd
That tenderest strain of all the ditty,
My faltering voice and pausing harp
Disturb'd her soul with pity!

All impulses of soul and sense
Had thrill'd my guileless Genevieve;
The music and the doleful tale,
The rich and balmy eve;

And hopes, and fears that kindle hope,
An undistinguishable throng,
And gentle wishes long subdued,
Subdued and cherish'd long!

She wept with pity and delight,
She blush'd with love and virgin shame;
And like the murmur of a dream,
I heard her breathe my name.

Her bosom heaved—she stepp'd aside,
As conscious of my look she stept—
Then suddenly, with timorous eye
She fled to me and wept.

She half enclosed me with her arms,
She press'd me with a meek embrace;
And bending back her head, look'd up,
And gazed upon my face.

'Twas partly love, and partly fear.
And partly 'twas a bashful art
That I might rather feel, than see,
The swelling of her heart.

I calm'd her fears, and she was calm.
And told her love with virgin pride;
And so I won my Genevieve,
My bright and beauteous Bride.

S. T. Coleridge

De los efectos negativos que tiene el estudiar

Es malo trabajar. Tan malo que hasta pagan por hacerlo. Y metidos de pleno en esta aplastante realidad estamos los pobres y desgraciados estudiantes, que, para colmo, no tenemos ni siquiera la miserable compensación de un sueldo, esforzándonos tanto, si no más, que los adultos incorporados al sector laboral.

Ciertamente, hay que reconocer que las montañas de deberes con las que con solicitud nos obsequian a diario nuestros muy amados profesores son un buen método de mantenernos fuera de enmedio, encerrados en nuestro cuarto, que según Pascal es la manera de evitar las desgracias que ocurren en el mundo. No obstante, sería poco riguroso afirmar que la inestabilidad que vivimos es a causa de la falta de horas de encierro delante de libros de algunos sectores de la población mundial, precisamente. Además, es de menester tomar en cuenta algunos factores que nos afectan a nivel individual.

En primer lugar, cabe destacar que para estudiar es necesario permanecer sentado en una posición de una inercia notable. Esto provoca un sedentarismo que desemboca en problemas serios, como atrofias musculares, disminución de la capacidad cardiovascular y de la psicomotricidad… Además, el hecho de mantener una postura determinada durante un periodo prolongado de tiempo implica contracturas musculares, sobre todo dorsales, muy dolorosas, desviaciones de la columna vertebral…

A continuación, sería conveniente destacar las consecuencias de pasar mucho tiempo en un ambiente de interior. La falta de vitamina D, activada por la luz solar, es la culpable de la aparición de avitaminosis; en este caso, los síntomas, muy graves, incluyen la osteomalacia y la hipocalcemia, y esta última puede causar la muerte. Es de sentido común que mucho estudio puede ayudar a aprobar, pero también lo es que nadie necesita un aprobado si está criando malvas.

Dejando de lado consideraciones fisiológicas, destacaré las difíciles condiciones de presión psicológica y de exigencias extremas que padecemos los estudiantes. No sólo provocan éstas problemas de estrés y de agobio excesivos, sino que se añade otro componente: el de las reacciones intracefálicas que se llevan a cabo como consecuencia del mero hecho de pensar, que producen residuos de combustión, como monóxido y dióxido de carbono, que salen al exterior a través del órgano auditivo, y no sólo agravan la situación de calentamiento global y cambio climático, sino que también pueden llevar a un trastorno psicológico y el consecuente encierro de por vida. Y a nadie le hace falta un aprobado si está en un manicomio.

Visto esto, podemos concluir que hacer deberes y estudiar son, de lejos, las actividades más crueles, nocivas y perjudiciales que puede concebir la mente humana para los tristes, incomprendidos y explotados adolescentes.

La memòria

La memòria ha estat definida per molts com una de les facultats més especials que tenim. Totes són necessàries i importants; no obstant, la memòria, per ser absolutament fonamental i molt capritxosa, destaca.

Per començar, la memòria és un factor clau en la supervivència. Les nostres experiències, tot el que vivim i sentim, són emmagatzemades per fer-nos servei en el futur: evitar perills, optimitzar esforços, etc. Tot el que recordem és orientat cap a aquesta finalitat: podem recordar que ens va agradar el menjar d’un cert restaurant sense tenir present què teníem al plat, per exemple, o sabem que quan es comença a fer fosc cal anar a dormir perquè s’ha de reposar per al dia següent, que gràcies al que recordem sabem que despuntarà al cap d’unes hores. Per tant, qui no té aquesta capacitat està desprotegit, perdut i desorientat, perquè és sempre com si hagués nascut cinc minuts abans: tot li ve de nou. En aquest cas, la memòria són les totxanes amb les quals construïm la nostra existència; és cert que els maons s’uneixen i es subjecten amb morter, que és el raonament i la intel·ligència, però segueixen sent l’element estructural sobre el qual tot descansa.

A un nivell una mica més enllà de la simple supervivència, veiem la memòria com quelcom que ens dóna una situació i una posició en el temps i una identitat. La nostra vida està composta pel passat i el futur, i el passat és el més important: el present és massa fugaç i abans que ens n’adonem ja és passat, i el futur és present de seguida. Sigui com sigui, està clar que sense passat no hi ha futur; és a dir, sense un cert bagatge de coneixements i experiències és impossible predir o imaginar què succeirà, tenir esperances, somnis… Una persona sense passat no pot saber què fa ni per què, la seva vida es regeix pels instints i per les instruccions i influències de les persones que té a la vora. És un ésser sense continuïtat en el temps, quasi “instantani”; primer perquè no és conscient del temps, i segon perquè tampoc ho és de res del que hi té lloc. La nostra vida s’assembla a una espelma que s’encén i crema un cert temps; en canvi, la vida de les persones que no recorden ve a ser com una guspira.

Ara bé, això, si és inconscient, no deu presentar gaires problemes per a l’individu, fins i tot pot adquirir un aspecte graciós:
–Escolta, m’han dit que havies perdut la memòria…
–Ah, sí? No me’n recordava!
Pot ser com la bogeria o altres trastorns mentals en els quals no s’és conscient de cap falta o diferència i, per tant, no se’n pateix directament. Però si una persona sap bé que no recorda, que mai més tornarà a veure una determinada posta de sol especialment bonica, que mai reviurà moments dels que nosaltres anomenem “inoblidables”, que en el mateix minut que perdi de vista una persona la perdrà del tot; si se sent completament desorientada i creu que la seva existència no té cap sentit, aleshores la cosa deixa de ser còmica per esdevenir tràgica.

No obstant la diferència entre els que recorden i els que no recorden és clara, fins i tot els que recorden no ho recorden tot; és per això que parlem de “memòria selectiva”, que és, de fet, un gran avantatge. El cervell humà té uns mecanismes (més o menys actius segons la persona i les circumstàncies) que funcionen per esborrar o pal·liar els nostres records més desagradables, la qual cosa ens permet viure més feliços i tranquils que no pas si ho recordéssim tot. A més, tenim també la capacitat de destriar la informació i retenir, de tot el que assimilem, el que més ens convé o serveix a nosaltres. Per posar un parell d’exemples, no és poc corrent un oblit genuí quan se’ns demana rentar els plats o fer una tasca semblant ni, dos anys després d’haver après una lliçó d’història, recordar qui va enverinar qui i quines conseqüències va tenir aquest fet sense saber en quina data va ocórrer.

Com a conclusió, doncs, podem afirmar que sense memòria estaríem totalment desarmats enfront la vida, però que l’oblit, en petites dosis i als llocs adequats, també és molt important.

“If any one faculty of our nature may be called more wonderful than the rest, I do think it is memory. There seems something more speakingly incomprehensible in the powers, the failures, the inequalities of memory, than in any other of our intelligences. The memory is sometimes so retentive, so serviceable, so obedient; at others, so bewildered and so weak; and at others again, so tyrannic, so beyond control! We are, to be sure, a miracle every way; but our powers of recollecting and of forgetting do seem peculiarly past finding out.”
Mansfield Park, Jane Austen