6 December 2007

La poma escollida

Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

–Oh petita Alidé, ¿com és que plores tant?
–Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan covarda,
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

–I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,
i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen
i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.

–Lamon fa un gran sospir i li diu: –Oh ma vida,
mos peus són balbs i sento que se me’n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

–Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
¿Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?

Josep Carner

3 comments:

Raquel G P said...

ohhh que tierno!! XD me gusta de verdad eh?
muy bonito el blog, pero eso de que ya no lo tocas mas... a ver si es verdad! XD

Gem said...

Que bonic! Oh, m'ha tocat el cor! D'on has tret aquest poema?

Eliweski said...

Hnnnnng.... que tendre. M'ha encantat. Esnif.