Desamortitzacions

El tema central d’ambdós mapes és la distribució territorial a Espanya de l’impacte dels canvis de propietaris de les terres a cada província, l’un fins al 1845 i l’altre el 1855.

El primer mapa mostra la quantitat, en milions de rals de billó –monedes reials fetes d’argent i de coure– de les compres de finques rústiques del clergat fins al 1845. El segon, en canvi, és més concret, i s’hi aprecien els efectes de la desamortització de Madoz l’any 1855, deu anys més tard. Tant en el primer com en el segon, aquests processos van repercutir, sobretot –i a grans trets–, en les regions centro-occidentals i meridionals del país. Al segon mapa, però, són molt més òbvis els contrastos entre províncies, havent-hi pocs punts mitjos entre les àrees més afectades per la desamortització –Sevilla, Madrid, Toledo, Ciudad Real i Cadis– i la resta.

És interessant remarcar les diferències entre les circumstàncies en què es van produir aquests dos processos que aïlladament, per si sols, són bastant semblants.

El primer mapa pertany a l’època anterior a la Constitució moderada de 1845 i el Concordat amb l’Església catòlica de 1851. Començant per Godoy ja des de 1798 i seguint amb Mendizábal entre 1835 i 1836, l’Estat utilitzava les desamortitzacions com a mitjà per assolir tres objectius principals –especialment la de Mendizábal–: assegurar-se el suport d’una nova base de propietaris simpatitzants amb el règim perquè ningú no volgués tornar enrere, aconseguir diners per finançar l’Estat i les guerres –cal tenir present que en els temps de la desamortització de Mendizábal s’estava en plena lluita contra els carlins– i també aconseguir una separació cada vegada més marcada entre Església i Estat. No obstant, aquest sistema mai va arribar a rutllar del tot, ja que els propietaris rics es quedaven amb les terres més fèrtils i més bones –previsiblement– i ningú no volia les terres dolentes. Només cal observar l’èxit que van tenir els latifundis del centre i centre-oest i la huerta sevillana, regada pel Guadalquivir, mentre que el panorama de les petites propietats del nord del país queda bastant desolat, així com les immenses extensions de cereal a l’est de Madrid.

El 1844 es canvia de règim progressista a moderat amb les conseqüències naturals: restricció de llibertats en gairebé tots els àmbits i potenciació de l’Església catòlica. L’estabilitat d’aquest nou ordre queda una mica compromesa pel descontentament de l’Església (lògic, ja que li havien pres les seves propietats), però això se soluciona amb el Concordat de 1851, que decreta la confessionalització de l’Estat, la devolució de les terres no venudes de les desamortitzacions i el finançament de l’Església per part de l’Estat.

Deu anys més tard, després d’aquest període –conegut com la Dècada Moderada–, es fa un pronunciament que provocarà la caiguda del moderantisme i el retorn al progressisme, amb Espartero al capdavant. A part de les reformes constitucionals que va dur a terme només accedir al poder, té molta importància una nova desamortització, la de Madoz, el 1855, que és la que es reflexa al segon mapa. Ara la situació és ben diferent: el context és el d’un país endarrerit uns quants anys a causa de guerres i conflictes interns que intenta sortir del clot on està –figuradament parlant–, resorgir econòmicament i, en la mesura del possible, posar-se una mica a nivell de la resta d’Europa, principalment per mitjà del ferrocarril. Però això, com tot, necessita diners, i es va recórrer a una altra desamortització.

És estrany que gran part de les províncies afectades per les primeres desamortitzacions tornin a ser les protagonistes aquí, quan es podria pensar que el que es pot vendre es ven de seguida, i que el que no, es col·loca a les següents subhastes. Malgrat això, i potser perquè aquest cop la desamortizació va ser a més gran escala i van afectar els béns d’ajuntaments, de l’Estat i d’ordres militars, a més dels de l’Església, els mapes mostren en els dos casos la gran popularitat de la línia de regions de Madrid a Sevilla i del que en queda a l’esquerra, i una relativa tranquil·litat a la resta de territoris.

Les intencions eren bones, però el fracàs va ser estrepitós. Havent trencat els compromisos que representava el Concordat de 1851 hi ha haver una ruptura amb Roma; a més d’això, els progressistes no van aconseguir fer gairebé res, perquè no van estar a l’altura del que el poble esperava d’ells i el país va tornar a caure on era, o més avall encara, a causa d’epidèmies i crisis. Per aquest motiu es van produir aixecaments populars que van culminar en la dimissió d’Espartero, que es va exiliar de nou sense haver tingut temps d’arreglar res i deixant de nou el país sumit en un estat de caos.

Dos mapes, doncs, i dos períodes en el seguit de desamortitzacions que pretenien millorar l’economia i la qualitat de vida a Espanya i que potser no van fer més que posar sal a la ferida.