Pare, la gent d’aquí
té els ulls quiets…
No miren lluny
ni canten fort
tan sols respiren…!
Pare, però he vist uns ulls
que em travessen,
que miren lluny,
i veuen molt:
no em puc quedar!
Pare, no ploris més,
que són les llàgrimes
les que el mar salen
i és aquesta aigua
que tinc per sang!
Pare, a dintre meu
no sé què hi tinc
però un horitzó
s’estén ben lluny
i el vull tocar!
Pare, el meu vestit,
el vestit blanc,
el més bonic,
per ma germana,
el deixo aquí.
Pare, ho deixo tot,
per perseguir
o per fugir,
no sé de què,
ja ho trobaré.
Pare, no et quedes sol,
tothom es queda…
i jo me’n vaig,
que em crida el vent,
la mar m’espera!
Il faut en tout dialogue et discours qu'on puisse dire à ceux qui s'en offensent : de quoi vous plaignez-vous ?
1 comment:
Que bé, ara que tinc temps d'escriure i fer coses… :D
Això, teòricament, és la lletra d'una havanera. La música la tinc al cap, ja l'escriuré –o no–, però tingueu en compte que cal llegir el poema amb el tum tudum tum tum de les havaneres, que si no, no té gràcia.
Es tracta d'una noia que està una mica com la cabra de més avall, la de mirada llunàtica. Els personatges que hi apareixen són enterament ficticis, així que
Nota important pels exaltats:
No us poseu a fer conjectures sobre els ulls de la segona estrofa, d'acord?
Em sap greu aixafar-vos la guitarra, però és el que hi ha.
Post a Comment