11 September 2008

Cròniques còrniques (IV): els vespres

"The evening crowns the day."

Això és el que es diu quan, després d'un dia gris i desastrós, el vespre és agradable. I ho vaig arribar a sentir moltíssimes vegades.

Els vespres d'estiu, si no segueix plovent, tenen una qualitat estranya i llunyana que sembla que transporti a una altra època o un altre lloc que no existeix. Això sí, un s'ha d'oblidar dels turistes que ronden pel poble amb les seves millors gales després d'un dia sencer a la platja engambant-se, però tampoc és necessari ser al poble, al contrari.

Ja heu vist la foto de la posta de sol. (Estic sent massa optimista: a jutjar per la increïble afluència de comentaris que he rebut, la friolera de ni un per casualitat, ningú no ha vist res de res!) Doncs aquesta posta de sol és una de les menys espectaculars, fotografiada només per la raó que estava eufòrica perquè ja havia aconseguit piles per la càmera.

M'havien comentat més d'una vegada la dificultat de veure el Sol enfonsant-se directament en el mar, sense boires que molestessin. A partir de llavors, el meu únic desig va ser veure-ho, ni que fos una sola vegada, i vaig començar a baixar cada dia una mica abans per no perdre'm la posta de Sol. I un dia vaig veure l'espectacle més impressionant que havia presenciat en molt de temps.

La mar estava calmada, molt calmada, cap a l'oest. Prop de la platja, però, feia les onades que li tocaven perquè els surfistes no marxessin disgustats i deixant el país en la misèria. Era d'un color turquesa fosc, molt uniforme, opac i metàl·lic. El Sol encara estava una mica amunt, faltava un quart d'hora perquè es pongués, però ja començava a pintar els núvols d'un castell de focs inimaginable de grocs, taronges, liles, vermells i roses. I els núvols posaven la seva part adquirint tota mena de formes i textures, de tal manera que vaig ser incapaç de retenir la imatge completa en el meu cap i hi ha trossos de cel que veig borrosos.

Vaig observar el Sol caient cap a l'aigua (cosa que els meus ulls no m'agrairan quan tingui vuitanta anys) i canviant progressivament de cap color (o de tots junts!) a groc, després taronja, i després d'un vermell de color de sang que gairebé es podia escoltar i que feia que semblés que "The Island" i tot el poble sencer, i jo també, ens creméssim. Sense flames, això hauria estat massa ràpid i vulgar; però com una agulla prop d'una espelma, arribant al roig viu. I el mar, fins llavors, havia restat tota la estona imperturbable i no reflexava el més mínim tot l'esplendor de sobre seu, però quan el Sol s'hi va començar a enfonsar semblava que s'hi anés a dissoldre i va pintar l'aigua de tal manera que em vaig sorprendre que els surfistes que nedaven en el reflex no es posessin a xisclar de patiment. I els núvols creaven un buit al voltant del Sol; hi eren, darrere, però llisos i de colors respectusos i atenuats, com si no es volguessin ficar allà on no se'ls demanava. I en aquell moment estava sola del tot, a dalt d'unes escales que baixaven a la promenade davant de Porthmeor Beach, i començava a fer una mica de fred.

Al cap d'una estona va ser quan la gent es va adonar que allà passava alguna cosa bonica; el Sol ja no hi era, però el cel continuava flamejant els seus colors més nets i acabats de planxar, i la gent va començar a fer fotos i a parar-se a la carretera per veure-ho. Les fotos estan molt bé i, de fet, a vegades em sap greu no tenir-ne més, per allò de les piles. Però ni en la foto més ben feta, i les meves no entren en aquesta categoria, no es poden captar ni les olors ni els sons ni les textures que contribueixen, encara que no en siguem conscients, a l'espectacularitat visual del moment.

Un altre vespre especial que recordo va tenir lloc un diumenge. Segur que hi ha haver una altra posta de Sol fantàstica, però me la vaig perdre perquè érem de visites.

Amb prou feines hi havia núvols al cel, i la bòveda brillant i clara es reflectia suaument en un mar de color blau molt blau i molt serè. La llum era daurada i es mirés el que es mirés, l'herba, el cel, les cases, el mar, les barques, era pràcticament com mirar-ho a través d'un pot de mel a contrallum. No em vaig atrevir a treure la llengua, perquè vés a saber què s'haurien pensat, però probablement tenia gust i tot. Potser de mel no, però d'alguna altra cosa millor, segur. I, a més, estava asseguda a l'enorme i comodíssim seient del Martin, privilegi inoït, que girava sobre si mateix, i si volia mirar cap a l'est, mirava cap a l'est, i si volia mirar cap a l'oest, mirava cap a l'oest, i si volia seguir escoltant històries de mar i de vaixells i de pesca mirava el Martin i el John, asseguts en un sofà, rememorant èpoques passades i fent-se farts de riure. El que sí que sé és que no vaig badar boca en tot el vespre, però tampoc vaig parar quieta.

A vegades, the evening didn't crown the day, sinó que seguia amb la inèrcia del mal temps. A mi m'era igual. Equipada amb un impermeable de color verd fosc i pantalons si realment plovia molt i feia molt vent, sortia puntualment a les nou del vespre, tardava deu minuts o un quart d'hora a arribar al moll, m'hi estava un quart d'hora, i tornava a dos quarts per ser a casa abans de les deu. Cada vespre.

Hi va haver un episodi d'un vespre en concret que va ser molt especial, però m'ho guardo per una altra entrada. I entre aquestes estones i la resta del dia, que també me la passava cara a l'aigua, vaig veure el mar de moltes maneres diferents, però això també m'ho guardo.

Continuarà...

3 comments:

Deses said...

Estás hecha una auténtica poeta, Lara. Esta entrada me ha transmitido tus sentimientos de una forma bastante especial... =P

Es como si también lo notase yo...(describes muy bien, hija... xD) y noto que han sido unos de los meses más maravillosos de tu vida, seguro.

Ya sabes, tengo envidia, a ver si algún día me llevas. =P

Raquel G P said...

Vaya estaba pensando poner lo mismo que deses. Qué poeta!! Es precioso lo que has escrito, si me he emocionado y todo. Me encanta leer tus escritos, uau, este es muy bueno de verdad. Me gustaría poder describir tan bien las cosas que veo y siento, pero no tengo tu talento desde luego, de verdad creo que esta descripción es mucho más bonita que una foto bien hecha, yo he visto la imagen en mi cabeza y era precioso. Felicidades! Sigue poniendo cosas!! xD

Deses said...

Pues sí, la foto dices: "Ah, que bonito... *cierro la foto*"

Con lo que has escrito, te llega al corazón. xD