Cròniques còrniques (VII): el menjar

Primer de tot, posem cada cosa al seu lloc: en cap moment vaig passar gana. Segon de tot, puntualitzem que on vaig estar és a Cornwall, que és diferent de la resta d'Anglaterra, i això es nota fins i tot a taula.

La Laura és potser la segona millor cuinera del món (la primera és la meva mare) i s'ha passat tant de temps cuinant per molta gent que ho fa ràpidament i amb resultats deliciosos. No li agrada tenir gent al mig a la seva cuina, però vaig aprendre algunes coses força interessants. Coses que em van cridar l'atenció:

1) La quantitat de bon peix de qualitat, que a vegades no sabíem què fer-ne! El John va estar pescant trenta-set anys i va ser skipper (capità) de la seves pròpies barques, que es van dir totes Sweet Promise. Era molt bon pescador i es va guanyar el respecte de tothom al port, de manera que sovint els pescadors li demanaven consell i a canvi li duien peix fresc. En les meves passejades pel port també me'n van donar a mi, un parell de vegades: era època de verat, i en tenien tant que van ser molt generosos. El filetejàvem (el John me'n va ensenyar) i el fregíem en oli o mantega, i a vegades l'arrebossàvem amb flocs de civada.

2) L'oli de fregir. Pobra gent! Bàrbars nòrdics ignorants del que és bo! Al costat dels fogons hi havia una garrafeta plena d'un líquid infame que rebia el nom de "Cooking oil", que era una barreja d'oli de palma, oli de gira-sol i oli de qui sap què més, que teòricament era "indicat per tot tipus de fregits". Quan ho vaig veure, gairebé em vaig ferir... Però "allí donde fueres, haz lo que vieres"! A conformar-se! S'ha de dir en el seu favor, però, que tenien un setrillet a l'armari amb oli d'oliva que feien servir per les amanides. I aquesta bona cosa que tenen es veu contrarrestada pel fet que l'oli era italià! O sigui, català amb etiqueta italiana, però igualment no sé ben bé com podien fer això...

3) Hevva cake! O, més ben dit, 'evvy cake... Una coca molt bona, fàcil i ràpida de fer, que cada cop sortia diferent i millor que l'anterior...! Es solia preparar quan es celebrava alguna cosa; la recepta és econòmica i senzilla i la gent se la podia permetre. Els ingredients principals són la farina, la mantega i les panses; és una coca força densa però molt gustosa que aquí no hi hauria manera de menjar però que allà venia sempre molt de gust. Abans de coure-la (i aquí és on jo sortia a escena) s'hi fan a la superfície uns talls en diagonal, imitant el dibuix d'una xarxa de pescar.

4) Per dinar, sovint menjàvem entrepanets o alguna cosa lleugera. A vegades, jo anava al poble a buscar un pasty, sobretot si marxava d'excursió. Ara bé, l'escassetat del dinar es veia compensada amb el sempre fantàstic tea, servit en unes banyeres que a sobre estaven plenes, i després hi ha qui s'estranya que m'engreixés...

5) Aquesta gent menja ALFALFA! Va ser una de les poques coses que em va costar. Sempre intentava fer com ells... però quan em van posar aquelles herbes davant i em van dir què era se'm van obrir els ulls com plats i, responent a la seva pregunta preocupada, no vaig saber dir res més que "No, no passa res... Només que, a la meva terra, això ho mengen els RUCS!" I, fidel a la meva essència, me la vaig acabar tota.

6) Deixo constància, perquè no els puc descriure, del crab bisque i especialment dels musclos a la normanda que va cuinar la Laura l'últim vespre. En dues paraules: im pressionant. Si mai pugeu per allà, ja sabeu el què.

Ara mateix no se m'acut res més, però si de cas ja aniré ampliant...