23 July 2009

Das Deutsche Heft: Bad Nauheim (II)

060209

És el meu penúltim dia aquí i en aquest període tan curt se m'han trencat uns quants esquemes. Els alemanys no són tan endreçats, puntuals i organitzats com ens pensem (com a mínim els de Hessen). Són capquadrats, això sí, i més del que ens pensem, però no els serveix per solucionar res; més aviat són especialistes en complicar-se la vida, ergo en amargar-se-la sols. Para muestra, un botón: només cal sortir al carrer i veure les teulades de les cases!

Bromes a part. Dimecres a la tarda vam anar a Friedberg i un dels trens anunciats ni tan sols es va dignar a passar. A sobre de caríssims, fan el que volen! Mai m'he queixat de la Renfe, però després d'això segur que no ho faig mai. Malgrat la molèstia, vam tenir l'oportunitat, mentre esperàvem a l'estació, d'observar uns treballadors mentre pintaven una biga amb una caaaaaaaaalma que ja voldria jo per viure la vida! Una altra característica mediterrània, suposadament...

A Friedberg vam voler visitar el castell però només obre a l'estiu. Sí que vam poder veure la torre per fora, i és d'aquelles que surten als contes de princeses i cavallers i això.

Crec que aquesta va ser la tarda en què vaig passar més fred, així que vam estar una bona estona mirant roba, que a les botigues, com a mínim, tenien calefacció! Al C&A vaig comprar una boina i unes enormes manyoples negres folrades que deuen ser els quinze euros millor gastats de tota la meva vida. La roba és de les poques coses que té preus més o menys normals.

Després vam anar a casa de l'Irma i el Peter. Ella és mexicana i ell és un alemany no gaire alemany. Vam passar un vespre molt agradable i vam sopar com reines: unes enormes salsitxes el nom de les quals ni recordo, unes excel·lents papitas i bona mostassa. Vam riure, vam criticar els alemanys i quan estàvem marxant el Peter em va preguntar si ja m'agradava Alemanya una miqueta més. El problema no el tinc pas amb Alemanya...

El dia següent ens vam tornar a llevar d'hora; la Raquel va anar a estudiar i jo vaig anar a fer fotos. Vaig tornar a temps per fer el dinar i després d'això vam fer una migdiada que vam allargar fins quarts de set. Quan ens vam llevar ja era fosc. Va ser bastant estrany: vaig anar a dormir a plena llum del dia, amb el concert de piano de Tchaikovsky ressonant pertot, i em vaig llevar que era tot fosc i feia un fred que gelava i per alguna raó em vaig sentir molt sola.

Al cap d'una estoneta ens va venir a buscar la Mary Carmen, una de les persones més xerraires que he conegut en ma vida, per anar a una mena de reunió-tertúlia hispano-alemanya. Jo em vaig limitar, durant el trajecte, a estar agraïda pel fet que parlava a la Raquel (a, no amb!) i no era jo qui m'havia de concentrar a dir "sí" o "no" als moments adequats. Però la senyora era maquíssima.

Vam arribar al que resulta ser el restaurant més antic de Bad Nauheim. Vam baixar a un soterrani amb una volta de pedra i parets blanques, una taula al mig de la sala ocupant-la quasi tota, estoretes vermelles i canelobres sobre la taula, cadires al voltant i, asseguda sobre aquestes, força gent. Es va ajuntar un grup força interessant: una senyora alemanya que estic segura que no sabria esbroncar ningú ni si volgués, que es dedicava a preparar recorreguts per a la Lufthansa, que es diu Kerstin; una venerable àvia, Ursula sense accent (per tant, alemanya), que tenia el cap ben blanc i una veu lenta i tranquil·litzadora; un xilè, Gerardo, que també xerrava molt i que sabia que existeix tal cosa com Catalunya; un senyor de pell bruna però parla alemanya que va confessar que el motiu pel qual s'havia posat a estudiar castellà era entendre els hispanoparlants (que gran); i un noi papissot d'ulls de mar congelat que devia tenir una molla al clatell en comptes de cervicals, tan exagerats eren els moviments del seu cap quan mostrava assentiment per alguna cosa. Entre altres.

Va ser una vetllada força agradable en què vaig tenir l'ocasió de veure (no beure, desgraciadament!) un got de cervesa tan llarg com el meu avantbraç, ple de la seva corresponent Bier. És llàstima, perquè jo hauria volgut tastar-la, però a un lloc on la cosa més econòmica, que devia ser un got d'aigua (potable... o no) valia 3,40 €, ni se'm va acudir de demanar res. És allà on vaig aprendre l'expressió "allí donde el viento da la vuelta" per designar un lloc remot. Maco!

El dia següent, dia de la matrícula pel segon quadrimestre, el vaig passar histèrica intentant anar coordinada amb tothom i més a Catalunya que a Alemanya. Un cop realitzats els tràmits, vaig llençar coliflor i patata dins d'una olla, ho vaig posar a bullir i el resultat no va ser horrible del tot (oi, Raquel? xD).

Havia quedat amb la Raquel a la Dankeskirche però anava molt d'hora així que la vaig esperar al parc darrere d'uns arbustos per fer-li un ensurt. Ho vaig aconseguir. La seva resposta: "Tu t'ho passes molt bé, no?" Ui sí, no ho saps prou!

Vam anar a la Musikschule a l'assaig i un noi avorrit (que s'avorria, no que avorria... bé, això també, una mica), amb ulls de sardina morta, em va prendre la feina de girar les pàgines, perquè en teoria havia de girar-les a la competició... i havia vingut amb un llibre per llegir mentrestant! Si les mirades matessin... Quan va haver fet part de la seva feina i oblidat una pàgina o dues va caure que al cap i a la fi no podria ser a la competició i aleshores va arribar a la conclusió que la seva permanència allà no tenia cap altre sentit que el de fer desesperar la Raquel, així que ens va privar de la seva amena i deliciosa companyia. El professor va rellevar-la, força preocupat perquè en una de les girades la Raquel havia de fer un salt sobtat cap a les notes més baixes.

Quan va haver acabat l'assaig vaig tenir el privilegi de complir un altre dels propòsits del meu viatge.

Aquí s'acaba el meu diari, no recordo la causa de la interrupció en aquest precís moment. Frustrats?

2 comments:

Raquel G P said...

¡Pues si! ¡Frustrados! ¿No fue el día que conociste a mi profesor? No creo que a esas horas hiciéramos mucho más. A ver si te acuerdas! xD

LSEP said...

No, si recordo què anava a escriure, però no recordo per què ho vaig interrompre. xD

I sí, aquest propòsit en qüestió era conèixer per fi el teu professor!