18 February 2012

Sevilla - Cadis 0212: l'arribada


310112

De nit no sé reconèixer els llocs tan bé com de dia. A més, de seguida ens vam posar a volar ben alt, tot just havent sortit de l’aeroport, de manera que vaig perdre una mica el sistema de referència, i el primer lloc que vaig poder reconèixer amb tota certesa va ser el Port de Tarragona. Per tant, al cap de no res ja vam ser fora de Catalunya i tenia poc sentit que intentés veure res més.

De nit, a vegades, les coses més lletges semblen irreals, fantàstiques, bellíssimes. Vegi’s la refineria de la Repsol de La Pobla. Les autopistes i les ciutats, des d’allà dalt, també. Grupets de llum de totes les formes i mides, totalment desordenats sobre el territori, però en fileres perfectament rectes i paral·leles dins dels seus límits. I de dos colors diferents, blanc i groc ataronjat, per sectors. Si les perles fessin llum, tindrien aquesta pinta. I fora dels llums, l’obscuritat més pregona, com d’un altre temps i sense terme mig.

Jo era al costat de la finestra i al costat tenia un seient buit, i més enllà un noi més gran amb bastanta pinta de xungo que anava amb dos més que eren a l’altra banda del passadís. Feia calor, així que em vaig treure el jersei i el vaig deixar al seient del costat, i em vaig posar a intentar dormir. El tio del costat va aprofitar que el seient estava buit per posar-s'hi a dormir sobre la seva jaqueta… i el meu jersei. I em diuen, quan ho explico, “Jo l’hauria despertat!”, però no ho vaig voler fer. Més aviat tenia ganes de posar-li la mà sobre el cap perquè si passava alguna cosa el tio xungo no prengués mal mentre dormia. La gent es fa estimar més quan dorm, és com si tornés a la infància, esdevé inofensiva i vulnerable. Vaig tornar a intentar dormir, vaig tenir fred i no vaig agafar el jersei fins que vaig notar que el xungo-nen es movia.

Va ser una pallissa, el viatge, perquè anaven passant oferint de tot i perquè el capità no parava de fer-nos posar els cinturons tota l’estona, i així no hi ha qui dormi. A sobre, ni una trista turbulència per posar-hi una mica d’emoció, a l’assumpte.

Arribant a Sevilla hi havia molt més negre que llums, per tot Andalusia, de fet (ah! Parlant de llums! Un altre viatge en companyia de la lusesita!). Quan vam començar a baixar la ciutat se’m va fer immensa, i vaig veure les carreteres plenes a vessar de llumets que es movien, ara amb fluïdesa, ara amb alguna vacil·lació. Sempre havia sentit l’expressió “artèries de la comunicació”, però mai m’havia semblat tan descriptiva i adequada. Va començar a clarejar just llavors.

He passat un dia i mig molt bons amb els meus cosins, llegint, parlant, sortint a fer la compra… Quan els dos van haver d’anar a treballar vaig sortir a fer el manta i a comprar. Durant una hora vaig estar estirada a l’herba del parc al Sol, sense fer res, i ni recordo en què vaig estar pensant. Tantes vegades durant el quadrimestre que passo per llocs macos i penso “Si no tingués res a fer, m’estiraria aquí a prendre el Sol sobre l’herba…” Doncs apa! És important, quan pots fer alguna cosa, recordar que potser l’havies volgut fer en algun altre moment i llavors no podies, i quan no la pots fer i te’n vénen ganes pensar que quan sí que podies vas aprofitar al màxim i la vas fer.

1 comment:

Rqgp said...

jajaja m'encanta el final! Estic molt d'acord! I l'escrit és molt maco, no cal que diguis res més perqué ja em sento com si ho estigués vivent! Tot i que jo, quan el tio xungo es va posar a dormir sobre el teu jersey, hauria tingut un atac de tos...