310112
De nit no sé reconèixer els llocs tan bé com de dia. A més,
de seguida ens vam posar a volar ben alt, tot just havent sortit de
l’aeroport, de manera que vaig perdre una mica el sistema de referència, i el
primer lloc que vaig poder reconèixer amb tota certesa va ser el Port de
Tarragona. Per tant, al cap de no res ja vam ser fora de Catalunya i tenia poc
sentit que intentés veure res més.
De nit, a vegades, les coses més lletges semblen irreals,
fantàstiques, bellíssimes. Vegi’s la refineria de la Repsol de La Pobla. Les
autopistes i les ciutats, des d’allà dalt, també. Grupets de llum de totes les
formes i mides, totalment desordenats sobre el territori, però en fileres
perfectament rectes i paral·leles dins dels seus límits. I de dos colors
diferents, blanc i groc ataronjat, per sectors. Si les perles fessin llum,
tindrien aquesta pinta. I fora dels llums, l’obscuritat més pregona, com d’un
altre temps i sense terme mig.
Jo era al costat de la finestra i al costat tenia un seient
buit, i més enllà un noi més gran amb bastanta pinta de xungo que anava amb dos
més que eren a l’altra banda del passadís. Feia calor, així que em vaig treure
el jersei i el vaig deixar al seient del costat, i em vaig posar a intentar
dormir. El tio del costat va aprofitar que el seient estava buit per posar-s'hi a dormir sobre la
seva jaqueta… i el meu jersei. I em diuen, quan ho explico, “Jo l’hauria
despertat!”, però no ho vaig voler fer. Més aviat tenia ganes de posar-li la mà
sobre el cap perquè si passava alguna cosa el tio xungo no prengués mal mentre
dormia. La gent es fa estimar més quan dorm, és com si tornés a la infància,
esdevé inofensiva i vulnerable. Vaig tornar a intentar dormir, vaig tenir fred
i no vaig agafar el jersei fins que vaig notar que el xungo-nen es movia.
Va ser una pallissa, el viatge, perquè anaven passant
oferint de tot i perquè el capità no parava de fer-nos posar els cinturons tota
l’estona, i així no hi ha qui dormi. A sobre, ni una trista turbulència per
posar-hi una mica d’emoció, a l’assumpte.
Arribant a Sevilla hi havia molt més negre que llums, per
tot Andalusia, de fet (ah! Parlant de llums! Un altre viatge en companyia de la lusesita!). Quan vam començar a baixar la ciutat se’m va fer immensa, i vaig
veure les carreteres plenes a vessar de llumets que es movien, ara amb
fluïdesa, ara amb alguna vacil·lació. Sempre havia sentit l’expressió “artèries
de la comunicació”, però mai m’havia semblat tan descriptiva i adequada. Va
començar a clarejar just llavors.
He passat un dia i mig molt bons amb els meus cosins,
llegint, parlant, sortint a fer la compra… Quan els dos van haver d’anar a
treballar vaig sortir a fer el manta i a comprar. Durant una hora vaig estar
estirada a l’herba del parc al Sol, sense fer res, i ni recordo en què vaig
estar pensant. Tantes vegades durant el quadrimestre que passo per llocs macos
i penso “Si no tingués res a fer, m’estiraria aquí a prendre el Sol sobre
l’herba…” Doncs apa! És important, quan pots fer alguna cosa, recordar que
potser l’havies volgut fer en algun altre moment i llavors no podies, i quan no
la pots fer i te’n vénen ganes pensar que quan sí que podies vas aprofitar al
màxim i la vas fer.
1 comment:
jajaja m'encanta el final! Estic molt d'acord! I l'escrit és molt maco, no cal que diguis res més perqué ja em sento com si ho estigués vivent! Tot i que jo, quan el tio xungo es va posar a dormir sobre el teu jersey, hauria tingut un atac de tos...
Post a Comment