22 February 2012

Sevilla - Cadis 0212: Sevilla, Cadis i la tornada


010212

Després vaig sortir a comprar. Vaig trobar texans, cosa inaudita per mi, i tornant a casa va passar una cosa que em va inquietar. Em va sortir una senyora d’una botiga a fer-me provar un perfum, a mi que tant costa que m’agradi qualsevol olor, i em va encantar. I no era altre que Rose The One, el nou de Dolce & Gabbana. Exquisit. A sobre de tonta, pija… estem arreglats.

Aquell vespre vam mirar una pel·lícula molt divertida de nens petits i després de pràcticament 24 hores desperta em vaig ficar en un llit amb 7 o 8 gruixos de manta, d’aquests que tant m’agraden, tan pesats que no et pots ni moure, i hi vaig dormir 12 hores. No recordo quan havia fet una cosa així per última vegada.

I després va venir el porridge amb canyella i tot, i després un gran picnic amb l’escalforeta del Sol al parc. I tren cap a San Fernando.

030212

No suporto els aeroports.

Ara m’ha deixat l’Albert aquí a Sevilla i farà mitja horeta que hi sóc, havent passat el control de seguretat amb una pila ben sorollosa de nois i noies vestits tots de núvia, amb algun que altre pingüí. Bfffff.

El viatge cap a l’aeroport ha esta meravellós, escoltant cançons catalanes per nens petits (l’Albert i jo som nens petits) i el CD de l’Amaia i deixant-nos endur per l’entusiasme de la música i la bellesa del paisatge, clàxon per aquí, picada de mans per allà!

Aquesta és una terra privilegiada: poques són tan precioses a totes les hores del dia i tots els dies de l’any. Als esteros, les flors grogues silvestres en grans cúmuls rectangulars i ben arrenglerats; les herbes perennes verd fosc; i el blau d’un safir feliç, sota el cel més proper, de l’aigua “a pleamar”. Les enormes muntanyes de sal tan blanques sota el Sol que feia mal als ulls. Les munions de flamencs del rosa més fluix i delicat possible (dels únics roses que m’agraden!) passant-s'ho pipa amb els col·legues fent una mica de llacuna blava (com nosaltres fem una cervesa) rodejats dels camps marrons, suaus i nus.

Les núvies també van a Barcelona, són uns pallassots i se’n va la llum a l’aeroport. “El pingüino, ¿dónde etsááááá? ¡Sí, quiero! ¡Que se besen, que se besen!” Ai mare meva…

Tornem al que és important… Els pins i els eucaliptus, tots verds i alts i respectables, amb la llum groga dolça del Sol morent incidint de costat, la terra cada cop més rogenca i argilosa a mesura que ens acostàvem a Sevilla (la llum de l’aeroport ha tornat i estic esperant asseguda a terra just on es tancarien, si es donés el cas, unes immenses portes anti-incendi corredisses… brrr…), i jo no vull tornar!

1 comment:

Raxigp said...

Qué maco :) Em venen moltes ganes d'anar-hi!! Tot i que a l'aeroport no, però quina terra tan bonica. M'alegro que ho hagis gaudit!