8 May 2007

La memòria

La memòria ha estat definida per molts com una de les facultats més especials que tenim. Totes són necessàries i importants; no obstant, la memòria, per ser absolutament fonamental i molt capritxosa, destaca.

Per començar, la memòria és un factor clau en la supervivència. Les nostres experiències, tot el que vivim i sentim, són emmagatzemades per fer-nos servei en el futur: evitar perills, optimitzar esforços, etc. Tot el que recordem és orientat cap a aquesta finalitat: podem recordar que ens va agradar el menjar d’un cert restaurant sense tenir present què teníem al plat, per exemple, o sabem que quan es comença a fer fosc cal anar a dormir perquè s’ha de reposar per al dia següent, que gràcies al que recordem sabem que despuntarà al cap d’unes hores. Per tant, qui no té aquesta capacitat està desprotegit, perdut i desorientat, perquè és sempre com si hagués nascut cinc minuts abans: tot li ve de nou. En aquest cas, la memòria són les totxanes amb les quals construïm la nostra existència; és cert que els maons s’uneixen i es subjecten amb morter, que és el raonament i la intel·ligència, però segueixen sent l’element estructural sobre el qual tot descansa.

A un nivell una mica més enllà de la simple supervivència, veiem la memòria com quelcom que ens dóna una situació i una posició en el temps i una identitat. La nostra vida està composta pel passat i el futur, i el passat és el més important: el present és massa fugaç i abans que ens n’adonem ja és passat, i el futur és present de seguida. Sigui com sigui, està clar que sense passat no hi ha futur; és a dir, sense un cert bagatge de coneixements i experiències és impossible predir o imaginar què succeirà, tenir esperances, somnis… Una persona sense passat no pot saber què fa ni per què, la seva vida es regeix pels instints i per les instruccions i influències de les persones que té a la vora. És un ésser sense continuïtat en el temps, quasi “instantani”; primer perquè no és conscient del temps, i segon perquè tampoc ho és de res del que hi té lloc. La nostra vida s’assembla a una espelma que s’encén i crema un cert temps; en canvi, la vida de les persones que no recorden ve a ser com una guspira.

Ara bé, això, si és inconscient, no deu presentar gaires problemes per a l’individu, fins i tot pot adquirir un aspecte graciós:
–Escolta, m’han dit que havies perdut la memòria…
–Ah, sí? No me’n recordava!
Pot ser com la bogeria o altres trastorns mentals en els quals no s’és conscient de cap falta o diferència i, per tant, no se’n pateix directament. Però si una persona sap bé que no recorda, que mai més tornarà a veure una determinada posta de sol especialment bonica, que mai reviurà moments dels que nosaltres anomenem “inoblidables”, que en el mateix minut que perdi de vista una persona la perdrà del tot; si se sent completament desorientada i creu que la seva existència no té cap sentit, aleshores la cosa deixa de ser còmica per esdevenir tràgica.

No obstant la diferència entre els que recorden i els que no recorden és clara, fins i tot els que recorden no ho recorden tot; és per això que parlem de “memòria selectiva”, que és, de fet, un gran avantatge. El cervell humà té uns mecanismes (més o menys actius segons la persona i les circumstàncies) que funcionen per esborrar o pal·liar els nostres records més desagradables, la qual cosa ens permet viure més feliços i tranquils que no pas si ho recordéssim tot. A més, tenim també la capacitat de destriar la informació i retenir, de tot el que assimilem, el que més ens convé o serveix a nosaltres. Per posar un parell d’exemples, no és poc corrent un oblit genuí quan se’ns demana rentar els plats o fer una tasca semblant ni, dos anys després d’haver après una lliçó d’història, recordar qui va enverinar qui i quines conseqüències va tenir aquest fet sense saber en quina data va ocórrer.

Com a conclusió, doncs, podem afirmar que sense memòria estaríem totalment desarmats enfront la vida, però que l’oblit, en petites dosis i als llocs adequats, també és molt important.

“If any one faculty of our nature may be called more wonderful than the rest, I do think it is memory. There seems something more speakingly incomprehensible in the powers, the failures, the inequalities of memory, than in any other of our intelligences. The memory is sometimes so retentive, so serviceable, so obedient; at others, so bewildered and so weak; and at others again, so tyrannic, so beyond control! We are, to be sure, a miracle every way; but our powers of recollecting and of forgetting do seem peculiarly past finding out.”
Mansfield Park, Jane Austen

3 comments:

Anonymous said...

Me gusta mucho la redacción ésta, pero ahora debes demostrarme que de verdad tienes memoria y tienes que dejarme un comentario en el blog. :P
bueno guapa, nos vemos el sábado. Ya veras que bien nos lo vamos a pasar.
Un beso.

LSEP said...

¿Eh? ¿Qiuén eres? ¿Qué blog? ¿Qué sábado? ¿Qué es un sábado?

¿Qué hago aquí? ¿Cómo me llamo?

Anonymous said...

you are in the matrix