La fille et la mer

M’agrada quan està serè i tranquil, i es guarda per ell mateix tots els seus secrets i la seva saviesa, i només parla quan estic una bona estona atenta, sense dir res, esperant. Llavors, la meva vista s’estén cap a l’horitzó, d’on ell ve i on jo no arribaré mai, i penso que m’agradaria ser-hi, voltada d’immensitat en comptes d’estar-ne al límit, on estrips d’escuma, que deuen venir de l’altra banda i que abans segurament devien haver estat pensaments i sospirs, em vénen a morir als peus cada segon. Perquè seria allà on estaria sola, sola de veritat. Als altres llocs hi ha ulls que em miren, i cases, i arbres, i pedres. Allà no hi ha res, només l’aigua gran, amb un terrible poder amagat sota la seva superfície deserta i amable, però hi estaria segura, sota una claror que no intimida, entre dues esferes infinites de dos blaus diferents. Però encara no pot ser, i em quedo on estic, i em recullo la faldilla i se’m mulla igualment, d’aquesta aigua profunda de distàncies, de promeses, de desgràcies, de somnis, d’esperances, de sempre. I l’olor de la sal i la música de les onades se m’enganxa a la pell i al vestit. I quan es fa de nit i no es veu res més, parla amb la Lluna amb reflexos d’or i de foc, que pinten el camí cap on no es pot arribar i que jo voldria poder seguir, i em quedo mirant una estona, i després marxo.