Una ampolla de conyac i un quilo de farina o per què hi ha tantes guerres

Ahir, en una capital de comarca com tantes altres, amb cotxes i persones i edificis per tot arreu, i un cel una mica gris, hi havia caminant pel carrer un senyor molt gran, petit i encorvat, que coixejava mentre arrossegava un carretó de compra ple d’ampolles buides. Anava tot brut i malgirbat, i evidentment el pagaven per recollir les ampolles de les papereres del carrer.

Just quan es disposava a travessar el carrer, se li va tombar una mica el carro i una ampolla va rodolar uns metres.

Aquí va començar una estona molt desagradable pel vellet.

Si anava a collir l’ampolla, se li bolcava tot el carretó sense remei. Si creuava, perdria la seva preciosa ampolla per sempre més. I mentre meditava sobre el dilema mentre es fregava la barbeta mal afaitada, el semàfor va canviar i van començar a passar cotxes i camions immensos que amenaçaven de menjar-se el pobre home a qualsevol moment.

A més de cotxes i camions, passava la gent que veia tot això i no movia un dit per alleujar el patiment del senyor. Una colla d’ulls que van veure, que segurament tenien massa pressa per recollir una ampolla i que van seguir endavant ignorant el que veien. Per mi i pels que llegiu, una ampolla no té cap importància; però per un vellet desvalgut, coix, pobre i desorientat, evidentment significava bastant.

Al final, una noia que ho estava observant tot, asseguda en un racó, es va aixecar i li va rescatar l’ampolla al vellet. El vellet la va mirar com si li acabés de tornar la vida, va somriure i donar les gràcies, va travessar el carrer (el semàfor feia estona que havia tornat a canviar), va buscar dins una altra paperera que es va topar sense trobar res i va desaparèixer.

Una professora meva em va explicar una altra història. Vivia en una ciutat del litoral –relativament–, clima mediterrani i bon temps tot l’any.

Resulta que un dia va veure unes volves de neu caure per la finestra i li van entrar ganes de fer un pastís. Va dir, “Vinga, Mama, anem a fer un pastís!”. Però la seva mare s’havia quedat sense farina, i van haver de baixar al supermercat.

Allà van trobar deu o dotze quilos de farina i una senyora que els estava arreplegant tots en un carro. La meva professora li va demanar amablement si els podia deixar un quilo per fer un pastís, i ella es podia quedar els altres onze. Llavors, la senyora va amollar sense miraments “I ara! No! I si ens quedem incomunicats?” Segurament, tenia moltes probabilitats de quedar-se incomunicada a Cornellà de Llobregat després de veure caure unes volves de neu perdudes i mig mortes de riure.

Després d’aquestes demostracions de MALA SOMBRA en la vida quotidiana en un país on tothom té de tot i més, fa falta preguntar-se per què passen tantes desgràcies al món?