En vain le jour succède au jour,
Ils glissent sans laisser de trace ;
Dans mon âme rien ne t'efface,
Ô dernier songe de l'amour !
Je vois mes rapides années
S'accumuler derrière moi,
Comme le chêne autour de soi
Voit tomber ses feuilles fanées.
Mon front est blanchi par le temps ;
Mon sang refroidi coule à peine,
Semblable à cette onde qu'enchaîne
Le souffle glacé des autans.
Mais ta jeune et brillante image,
Que le regret vient embellir,
Dans mon sein ne saurait vieillir
Comme l'âme, elle n'a point d'âge.
Non, tu n'as pas quitté mes yeux;
Et quand mon regard solitaire
Cessa de te voir sur la terre,
Soudain je te vis dans les cieux.
Là, tu m'apparais telle encore
Que tu fus à ce dernier jour,
Quand vers ton céleste séjour
Tu t'envolas avec l'aurore.
Ta pure et touchante beauté
Dans les cieux même t'a suivie ;
Tes yeux, où s'éteignait la vie,
Rayonnent d'immortalité !
Du zéphyr l'amoureuse haleine
Soulève encor tes longs cheveux ;
Sur ton sein leurs flots onduleux
Retombent en tresses d'ébène,
L'ombre de ce voile incertain
Adoucit encor ton image,
Comme l'aube qui se dégage
Des derniers voiles du matin.
Du soleil la céleste flamme
Avec les jours revient et fuit ;
Mais mon amour n'a pas de nuit,
Et tu luis toujours sur mon âme.
C'est toi que j'entends, que je vois,
Dans le désert, dans le nuage;
L'onde réfléchit ton image;
Le zéphyr m'apporte ta voix.
Tandis que la terre sommeille,
Si j'entends le vent soupirer,
Je crois t'entendre murmurer
Des mots sacrés à mon oreille.
Si j'admire ces feux épars
Qui des nuits parsèment le voile,
Je crois te voir dans chaque étoile
Qui plaît le plus à mes regards.
Et si le souffle du zéphyr
M'enivre du parfum des fleurs.
Dans ses plus suaves odeurs
C'est ton souffle que je respire.
C'est ta main qui sèche mes pleurs,
Quand je vais, triste et solitaire,
Répandre en secret ma prière
Près des autels consolateurs.
Quand je dors, tu veilles dans l'ombre ;
Tes ailes reposent sur moi ;
Tous mes songes viennent de toi,
Doux comme le regard d'une ombre.
Pendant mon sommeil, si ta main
De mes jours déliait la trame,
Céleste moitié de mon âme,
J'irais m'éveiller dans ton sein !
Comme deux rayons de l'aurore,
Comme deux soupirs confondus,
Nos deux âmes ne forment plus
Qu'une âme, et je soupire encore !
Lamartine
28 April 2007
25 April 2007
Faith
I.
Doubt no longer that the Highest is the
wisest and the best,
Let not all that saddens Nature blight
thy hope or break thy rest,
Quail not at the fiery mountain, at the
shipwreck, or the rolling
Thunder, or the rending earthquake, or
the famine, or the pest!
II.
Neither mourn if human creeds be lower
than the heart’s desire!
Thro’ the gates that bar the distance
comes a gleam of what is higher.
Wait till Death has flung them open,
when the man will make the Maker
Dark no more with human hatreds in the
glare of deathless fire!
A.L.Tennyson
Doubt no longer that the Highest is the
wisest and the best,
Let not all that saddens Nature blight
thy hope or break thy rest,
Quail not at the fiery mountain, at the
shipwreck, or the rolling
Thunder, or the rending earthquake, or
the famine, or the pest!
II.
Neither mourn if human creeds be lower
than the heart’s desire!
Thro’ the gates that bar the distance
comes a gleam of what is higher.
Wait till Death has flung them open,
when the man will make the Maker
Dark no more with human hatreds in the
glare of deathless fire!
A.L.Tennyson
20 April 2007
El vell torrer de far
Es va fent fosc; la calma vespertina
Inunda el mar i la història d’amor
D’ell amb la Lluna, mentre l’últim color
És esborrat per la brisa marina.
El braç de llum es desperta i el far,
Una nit més, escombra l’horitzó
Cercant vaixells errants en la foscor
I buscant ànimes perdudes a la mar.
El vell torrer s’asseu davant del foc.
Reflexos roigs pinten la solitud
I un suau tic-tac vesteix la quietud,
Res no destorba el silenci d’aquest lloc.
Rellotges, brúixoles, baròmetres, petxines,
Timons i rems, pipes i un violí;
Olor de fusta, llibres vells, romaní;
Cargols, espelmes, mapes, cartes marines…
El llop de mar escolta les onades,
Encén la pipa i es gronxa a la cadira,
Els ulls al foc, que veu però no mira,
Mentre recorda les èpoques passades.
“Quan era jove, la mar era per mi;
Tota al davant, l’horitzó s’estenia
A l’infinit. I ara, dia a dia,
Veig com s’acosta, com el meu mar té fi.
He vist la vida, i també he vist la mort;
Esculls, tempestes; bonança; i he buscat,
Sofert, trobat, he perdut, he estimat,
He viscut, i ara… voldria tornar a port.”
Reflexiona, perduda la mirada
Dels seus ulls tristos, grisos, melangiosos.
Arriben núvols, vent i mar furiosos,
Negra foscor, i la Lluna, amagada.
És mitjanit: sonen les campanades,
Molt lentament, i udola i xiscla el vent,
Però el torrer està molt lluny, només sent
Velles cançons en altres temps cantades.
Quan ella hi era, moltes nits com aquesta,
El violí entonava un dolç cant
I ella també, els ulls foscos brillant,
De dins el cor, ofegant la tempesta.
Però el silenci que li omple ara la nit
Li buida el cor, i no s’avergonyeix
Si una llàgrima s’escapa quan pateix
Sentint el vent i el mar i el seu rugit.
* * *
I la nit passa… D’hora al matí següent
Els homes troben el rellotge parat,
La pipa a terra, el foc tot apagat
I l’ancià, que ha marxat somrient…
Inunda el mar i la història d’amor
D’ell amb la Lluna, mentre l’últim color
És esborrat per la brisa marina.
El braç de llum es desperta i el far,
Una nit més, escombra l’horitzó
Cercant vaixells errants en la foscor
I buscant ànimes perdudes a la mar.
El vell torrer s’asseu davant del foc.
Reflexos roigs pinten la solitud
I un suau tic-tac vesteix la quietud,
Res no destorba el silenci d’aquest lloc.
Rellotges, brúixoles, baròmetres, petxines,
Timons i rems, pipes i un violí;
Olor de fusta, llibres vells, romaní;
Cargols, espelmes, mapes, cartes marines…
El llop de mar escolta les onades,
Encén la pipa i es gronxa a la cadira,
Els ulls al foc, que veu però no mira,
Mentre recorda les èpoques passades.
“Quan era jove, la mar era per mi;
Tota al davant, l’horitzó s’estenia
A l’infinit. I ara, dia a dia,
Veig com s’acosta, com el meu mar té fi.
He vist la vida, i també he vist la mort;
Esculls, tempestes; bonança; i he buscat,
Sofert, trobat, he perdut, he estimat,
He viscut, i ara… voldria tornar a port.”
Reflexiona, perduda la mirada
Dels seus ulls tristos, grisos, melangiosos.
Arriben núvols, vent i mar furiosos,
Negra foscor, i la Lluna, amagada.
És mitjanit: sonen les campanades,
Molt lentament, i udola i xiscla el vent,
Però el torrer està molt lluny, només sent
Velles cançons en altres temps cantades.
Quan ella hi era, moltes nits com aquesta,
El violí entonava un dolç cant
I ella també, els ulls foscos brillant,
De dins el cor, ofegant la tempesta.
Però el silenci que li omple ara la nit
Li buida el cor, i no s’avergonyeix
Si una llàgrima s’escapa quan pateix
Sentint el vent i el mar i el seu rugit.
* * *
I la nit passa… D’hora al matí següent
Els homes troben el rellotge parat,
La pipa a terra, el foc tot apagat
I l’ancià, que ha marxat somrient…
Romance de la niña y la vihuela y el rosal
Allá en tierras de Aragón niña fermosa vivía:
bella era como una flor y como la luz del día.
Cuidaba ella un rosal y la vihuela tañía,
y era la bella doncella de su padre l’alegría.
Encontróla un caballero que cabalgando venía,
encontróla un caballero qu’estas razones dezía:
–Hijo soy de un noble conde, poseo tierras y villas;
si casárades conmigo, y si conmigo veníais,
la mitad sería vuestra, y mi señora seríais.
Respondióle la doncella, y contestóle ella así:
–Que non quiero tus riquezas, caballero, por tu vida,
nin jamás vendré contigo, ni seré mujer ni amiga;
con mi padre he de quedar, que soy yo la suya niña,
cuidar he de mi rosal y tañer vihuela mía,
qu’esto es lo que más quiero, y lo que siempre querría.
Plugo poco al caballero la respuesta de la niña,
pues tenía nel pensar de fazer tal villanía
como a la niña raptar sin oír lo que dezía.
Llevósela a su castillo, vistióla de seda fina,
y no pensó nel penar ni el suspirar de la niña.
A la niña non placióle estar de seda vestida,
mas en su padre pensaba, que el su padre se moría.
Y el su padre se moría, lejos de la suya hijita,
y non crecía el rosal, vihuela non se sentía,
sino cuando se murió la niña de su ferida
que causóle el caballero, y el padre también moría,
que creció una rosa roja, sola nel rosal crecía,
y tañía la vihuela, sola en la noche tañía.
bella era como una flor y como la luz del día.
Cuidaba ella un rosal y la vihuela tañía,
y era la bella doncella de su padre l’alegría.
Encontróla un caballero que cabalgando venía,
encontróla un caballero qu’estas razones dezía:
–Hijo soy de un noble conde, poseo tierras y villas;
si casárades conmigo, y si conmigo veníais,
la mitad sería vuestra, y mi señora seríais.
Respondióle la doncella, y contestóle ella así:
–Que non quiero tus riquezas, caballero, por tu vida,
nin jamás vendré contigo, ni seré mujer ni amiga;
con mi padre he de quedar, que soy yo la suya niña,
cuidar he de mi rosal y tañer vihuela mía,
qu’esto es lo que más quiero, y lo que siempre querría.
Plugo poco al caballero la respuesta de la niña,
pues tenía nel pensar de fazer tal villanía
como a la niña raptar sin oír lo que dezía.
Llevósela a su castillo, vistióla de seda fina,
y no pensó nel penar ni el suspirar de la niña.
A la niña non placióle estar de seda vestida,
mas en su padre pensaba, que el su padre se moría.
Y el su padre se moría, lejos de la suya hijita,
y non crecía el rosal, vihuela non se sentía,
sino cuando se murió la niña de su ferida
que causóle el caballero, y el padre también moría,
que creció una rosa roja, sola nel rosal crecía,
y tañía la vihuela, sola en la noche tañía.
14 April 2007
Portrait of a Friend
I can't give solutions to all of life's problems, doubts, or fears. But I can listen to you, and together we will search for answers.
I can't change your past with all its heartache and pain, nor the future with its untold stories. But I can be there now when you need me to care.
I can't keep your feet from stumbling. I can only offer my hand that you may grasp it and not fall.
Your joys, triumphs, successes, and happiness are not mine; yet I can share in your laughter.
Your decisions in life are not mine to make, nor to judge; I can only support you, encourage you, and help you when you ask.
I can't prevent you from falling away from friendship, from your values, from me. I can only pray for you, talk to you and wait for you.
I can't give you boundaries which I have determined for you, but I can give you the room to change, room to grow, room to be yourself.
I can't keep your heart from breaking and hurting, but I can cry with you and help you pick up the pieces and put them back in place.
I can't tell you who you are. I can only love you and be your friend.
Unknown
I can't change your past with all its heartache and pain, nor the future with its untold stories. But I can be there now when you need me to care.
I can't keep your feet from stumbling. I can only offer my hand that you may grasp it and not fall.
Your joys, triumphs, successes, and happiness are not mine; yet I can share in your laughter.
Your decisions in life are not mine to make, nor to judge; I can only support you, encourage you, and help you when you ask.
I can't prevent you from falling away from friendship, from your values, from me. I can only pray for you, talk to you and wait for you.
I can't give you boundaries which I have determined for you, but I can give you the room to change, room to grow, room to be yourself.
I can't keep your heart from breaking and hurting, but I can cry with you and help you pick up the pieces and put them back in place.
I can't tell you who you are. I can only love you and be your friend.
Unknown
Subscribe to:
Posts (Atom)