Adieux a la mer

Murmure autour de ma nacelle,
Douce mer dont les flots chéris,
Ainsi qu'une amante fidèle,
Jettent une plainte éternelle
Sur ces poétiques débris.

Que j'aime à flotter sur ton onde.
A l'heure où du haut du rocher
L'oranger, la vigne féconde,
Versent sur ta vague profonde
Une ombre propice au nocher !

Souvent, dans ma barque sans rame,
Me confiant à ton amour,
Comme pour assoupir mon âme,
Je ferme au branle de ta lame
Mes regards fatigués du jour.

Comme un coursier souple et docile
Dont on laisse flotter le mors,
Toujours, vers quelque frais asile,
Tu pousses ma barque fragile
Avec l'écume de tes bords.

Ah! berce, berce, berce encore,
Berce pour la dernière fois,
Berce cet enfant qui t'adore,
Et qui depuis sa tendre aurore
N'a rêvé que l'onde et les bois!

Le Dieu qui décora le monde
De ton élément gracieux,
Afin qu'ici tout se réponde,
Fit les cieux pour briller sur l'onde,
L'onde pour réfléchir les cieux.

Aussi pur que dans ma paupière,
Le jour pénètre ton flot pur,
Et dans ta brillante carrière
Tu sembles rouler la lumière
Avec tes flots d'or et d'azur.

Aussi libre que la pensée,
Tu brises le vaisseau des rois,
Et dans ta colère insensée,
Fidèle au Dieu qui t'a lancée,
Tu ne t'arrêtes qu'à sa voix.

De l'infini sublime image,
De flots en flots l'oeil emporté
Te suit en vain de plage en plage,
L'esprit cherche en vain ton rivage,
Comme ceux de l'éternité.

Ta voix majestueuse et douce
Fait trembler l'écho de tes bords,
Ou sur l'herbe qui te repousse,
Comme le zéphyr dans la mousse,
Murmure de mourants accords.

Que je t'aime, ô vague assouplie,
Quand, sous mon timide vaisseau,
Comme un géant qui s'humilie,
Sous ce vain poids l'onde qui plie
Me creuse un liquide berceau.

Que je t'aime quand, le zéphire
Endormi dans tes antres frais,
Ton rivage semble sourire
De voir dans ton sein qu'il admire
Flotter l'ombre de ses forêts!

Que je t'aime quand sur ma poupe
Des festons de mille couleurs,
Pendant au vent qui les découpe,
Te couronnent comme une coupe
Dont les bords sont voilés de fleurs!

Qu'il est doux, quand le vent caresse
Ton sein mollement agité,
De voir, sous ma main qui la presse,
Ta vague, qui s'enfle et s'abaisse
Comme le sein de la beauté!

Viens, à ma barque fugitive
Viens donner le baiser d'adieux;
Roule autour une voix plaintive,
Et de l'écume de ta rive
Mouille encor mon front et mes yeux.

Laisse sur ta plaine mobile
Flotter ma nacelle à son gré,
Ou sous l'antre de la sibylle,
Ou sur le tombeau de Virgile :
Chacun de tes flots m'est sacré.

Partout, sur ta rive chérie,
Où l'amour éveilla mon coeur,
Mon âme, à sa vue attendrie,
Trouve un asile, une patrie,
Et des débris de son bonheur,

Flotte au hasard : sur quelque plage
Que tu me fasses dériver,
Chaque flot m'apporte une image;
Chaque rocher de ton rivage
Me fait souvenir ou rêver...

Lamartine

Breu text en contra d'un aforisme de Joan Fuster

“És perillós de guanyar-se l’enemistat d’un estúpid, perquè els estúpids solen ser més nocius que no pas els malvats. Però de més a més resulta moralment molt incòmode: amb un estúpid per enemic, sempre tenim la sensació d’estar fent el ridícul.” Joan Fuster

Per començar, dividiré aquesta cita en dues parts: la primera fins al punt i la segona a partir del punt, per parlar-ne separadament. I per continuar, manifestaré el meu desacord amb les dues parts.

Hi ha més d’una manera de ser estúpid: hi ha el que coneixem com “curt de gambals”, el que diem “que no arriba a més i d’on no n’hi ha no en pot rajar” –que solen ser, a més, uns trossos de pa–, d’acord. Ximples, però sense poder fer-hi res. Però també hi ha qui és estúpid intencionadament, perquè no vol fer-hi res, ignorant, neci, estult, en el pitjor sentit; una manera de ser, una actitud, i no una escassa dotació de quocient intel·lectual. Això sí que és més perillós.

No sé amb quin sentit ha fet servir la paraula Joan Fuster, però no m’agrada que estableixi una distinció tan marcada entre “malvat” i “estúpid” perquè, mirat de ben a prop, les dues coses són ben assemblades, i de fet vénen del mateix lloc. Molts són estúpids perquè són malvats i molts són malvats perquè són estúpids. Algú pot pensar: “Bé, però es pot ser malvat i intel·ligent, i sempre es pot raonar amb algú intel·ligent”… i jo puc contestar que si algú està tan disposat a fer el mal com ho estan els malvats, ja s’hi pot raonar, ja, que no portarà cap a res. I a una persona amb qui no val la pena raonar jo li dic estúpida, i passa quatre quarts del mateix al revés. Així, crec que, mal per mal, tant fa guanyar-se l’enemistat d’un estúpid com la d’un malvat; l’efecte és el mateix. Encara diré més: a nivell personal, crec que l’excel·lent mètode de “patada al cul i me n’oblido”, amb tots els perdons, seria més senzill encara amb els estúpids, si hi hagués molta diferència, que amb els malvats, raó de més per estar en contra del que diu Fuster.

Quant a la segona part, potser el senyor Fuster se sent ridícul quan és mal vist per algú a qui ell té en poca consideració. Jo, personalment, encara que reconec que sí que hi ha qui cerca l’aprovació dels enzes, em preocupo pel que pensa de mi la gent intel·ligent, i m’importa poc el que se li pugui passar pel cap a un estúpid. És més, prefereixo, en molts casos, i mantenint cordialitat on és possible (i deixant de mantenir-ne on no ho és, cap problema), tenir els estúpids en contra meva. Em preocuparia si a segons qui li semblés bé la meva manera d’actuar: significaria que alguna cosa estic fent malament.

En conclusió, em sembla poc encertat aquest aforisme. Sona molt bonic, i fins i tot podria fer semblar intel·ligent a qualsevol que l’amollés a algú que va mirant els núvols en un dia que fa sol i que no n’hi ha, però a mi l’experiència em demostra que les coses van d’una altra manera.

Forma vs. contingut

Veux-tu sentir passer, de mon pourpoint de buffle
Dans ton pourpoint brodé, l’âme que je t’insuffle!…
Edmond Rostand, Cyrano de Bergerac

No fa gaire temps, estava parlant amb un professor meu i m’estava queixant de la falta de contingut d’un escrit determinat, ara no recordo quin. Recalcava la manca de sentit i l’absurditat de perdre temps llegint una cosa, per maca que fos, que estés buida de profunditat i substància. El professor, cosa estranya en ell, no va trigar a dur-me la contrària, afirmant que, precisament, una de les coses més interessants del nostre llenguatge és la possibilitat de no dir res però malgrat això de manera bonica. Va dir que per a ell, un poema romàntic sobre rentar-se les dents –ben escrit, això sí–, podria tenir el mateix valor que un escrit filosòfic sobre metafísica. Això va donar lloc a una discussió ben apassionada, evidentment, però no és això sinó les reflexions que van venir després el que m’interessa més ara mateix.

Qui dels dos té raó?, en altres paraules, què importa més, la forma o el contingut? Si ens hem de refiar del que he dit més amunt, la resposta seria “El contingut!”, sense embuts. Però no, tampoc és això. Efectivament, el contingut és l’essència de tot escrit, gairebé diria la seva raó de ser, en la majoria dels casos. No obstant, m’agradaria ressaltar un parell de punts.

En primer lloc, els escrits, amb una sola excepció, els fem nosaltres, la raça humana. I nosaltres, la raça humana, com a tal, som exactament iguals ara que fa dos-cents anys, o dos mil; col·lectivament, tenim les mateixes alegries, les mateixes pors, ens assalten els mateixos dubtes i les mateixes tristeses, ens fem les mateixes preguntes. Per tant, les nostres produccions no poden pas diferir gaire, en el fons.

I, relacionat amb això, hi ha la postura que defensen, com a mínim, Steiner, Pascal i Pope; és a dir, que guanya importància la forma enfront del contingut. Steiner compara les paraules a les peces de Lego que, unides d’una manera o altra, donen lloc a tots els pensaments possibles, que segons ell i Pascal ja han estat formulats i l’únic que canvia és la disposició dels components. Això presenta un gran paral·lelisme amb el que és conegut com la metàfora de Kant, en la qual es dóna caràcter potenciador a una limitació o viceversa. En el cas del colom, seria l’aire; en el cas del pensament són les paraules.

M’estic allunyant del que volia dir; el fet que el pensament estigui subjugat a la capacitat de la paraula són figues d’un altre paner, crec, així que torno al paràgraf en què aparentment igualo tothom per matisar-lo una mica. No em contradiré, però sí que vull afegir que, malgrat això, cada persona és diferent de totes les altres, tot un món en si mateixa, i quan això es reflexa en el que escriu, quan un text conté un trosset de l’ànima del seu autor, llavors aquest esdevé únic i especial i també diferent de tots els altres.

És en aquest sentit, doncs, que voldria igualar la forma a un tipus de contingut, ja que és en la forma on es pot diferenciar un text d’un altre que digui el mateix… I no obstant no acaba dient exactament el mateix! I és gràcies a la forma. No sé si m’explico bé, probablement no, però tinc la sensació que potser la forma és, a vegades, una espècie de contingut, tan valuós com el contingut en si. Conseqüentment, acabaré dient que segueixo valorant més el contingut… però amb els embuts anteriorment descrits.

Very Brief Comment On Nineteen Eighty-Four

Nineteen Eighty-Four is one of the saddest, most tragic books I have ever read.

I admit it wouldn’t be unexpected for someone to think “How can a book that describes a totalitarian regime be more tragic than one about the Holocaust or any other misfortune like it, for instance?” (Human nature and existene do not seem to lack happenings of this kind, somehow.) There is a big difference between the society Orwell invents –I will come to this later– and the similar dictatorships that have chastised different peoples in different periods of History: in all places and at all times, people have been allowed to remain exactly this, people, whereas Ingsoc completely and explicitly denies its citizens this right (and duty).

Why? To obtain power, and power as an end, not a means. With the elimination of words in the language –Newspeak– it reduces the possibility of thought (as far as it depends on language, of course); it utterly forbids all kind of privacy and also of individuality; it takes possession of records and also of people’s memory, thus controlling the past, which ends up in controlling the present and the future; in short, it establishes itself as the master of all minds to attain it. Ingsoc reduces the members of the Party, the people it deems worthy, somehow (in opposition to the proles), and all their feelings, emotions, intelligence, memories, to walking automats that do not even think anymore, that do not seem to have the self-consciousness, discernment, freedom, soul, even, that make a human being different to a crocodile or a dandelion, for the sake of absolute power.

Having said that, it is very interesting to see that Winston, if not Julia too, realises the fullness of this question, especially when he remarks that while the proles are human beings, they –Winston and Julia, and I suppose this is extendable to all Party members– are not. The importance of feelings, of nature (human nature, especially), of loyalty from one being to another, of love, of individual relationships, is stressed, and both Winston and Julia think this is a part “they” –The Thought Police, the Party, the authorities– will never be able to take from one.

However, the saddest thing of the book is that they do appear to be able to do that. The last sentence of the book, “He loved Big Brother”, seems to me as of utter defeat and abjection; it was a great disappointment. Admitting “victory over himself” is the same as admitting that an individual can be wiped out totally; that a soul can be eliminated; that fullness can be replaced by emptiness.

I was talking recently to a friend of mine, who has not read the book yet. He asked me if it was fiction. I was very happy and relieved to be able to say yes, it is fiction, something like that has not happened, is not happening, will not happen; in the worst trials, prosecutions and abuses the self has not been consciously and purposefully obliterated like in Ingsoc –even O’Brien explains clearly the difference between both the Mediaeval Inquisitors and the twentieth century totalitarians and what he himself supports and works for–. Nor can it ever be; unlike Winston, I believe in a God who will never let human wickedness reach this point. Not yet, anyway.

Noche estrellada

La oscuridad se cierne sobre el mundo
Y suena el viento, acaricia el paisaje.
El firmamento es un precioso encaje
Marino, de diamantes salpicado.

La luna, tímida, ya se ha asomado,
Arreglada ella con su mejor traje.
Se oye allá, muy al fondo, un suave oleaje
Que susurra un cantar enamorado.

Los árboles se mecen con suavidad
Oyendo el son de la noche. Parece
Esta imagen, imagen de eternidad.

Sin embargo llega el sol, amanece
El día, desterrando a la oscuridad.
Y llora la magia, grita y fenece.

Se fue la noche.

Raquel García

Anhelo de primavera

He aquí delante de mí el mar
En invierno. Un mar inquieto,
Encrespado, de color plomo.
Agitado, espumoso, intranquilo,
Anhelando, aguardando, convulsivo.
En su largo esperar de días cortos
Y largas noches, noches de escarcha
Y helados días, arremete infatigable
Contra escollos, faros y navíos...
Todo el que se le interpone
Recibe el azote de su impaciencia.
¿Qué ocurre? ¿No llega nunca?
¡Cuánto tiempo soñando con ello!
Aun las gaviotas se hacen eco
De su miseria lanzando gritos
De embrujo, y el viento,
Aquí con torbellinos, ahí con
Ráfagas huracanadas, sopla
Un réquiem desesperado
Entrelazando sus suspiros y gemidos
Con el rugido sordo de las olas.
Es noche. Un relámpago cruza
Veloz el cielo, reflejado mil veces
En las negras crestas. El trueno
Retumba temible, desinhibido
En la inmensidad que le rodea.
Temblor. El mar tiembla,
Los faros y navíos tiemblan,
Aun los cimientos del abismo
Se estremecen ante tal atroz ruido.
El cielo mismo se quiebra, y caen
Sobre las aguas infinitas dagas
De lluvia helada.

***

Amanece. Exhaustas, las olas
Duermen bajo los primeros rayos
Del alba. La lluvia cesa,
Y en la penumbra matutina
El mar percibe un sutil cambio
En el aire, en el cielo.
Lentamente el viento muere
Y una brisa de oriente
Trae consigo un dulce aroma
De árboles en flor, madreselva
Y jazmín. ¡Es primavera!
Gozoso, el mar se engalana
De lavanda, oro y carmín,
Y festeja junto a un cielo
Teñido ya de aurora y hermosura.
Con destellos de arco iris, saltan
Peces alados, cristales delicados
Con alas de fantasía.
El sol mismo ríe jubiloso,
Y miríadas de diamantes esparcidos
Centellean bajo sus cálidos rayos.

He aquí delante de mí el mar
En esplendor primaveral.
Y el invierno, sueño de otra vida,
Es como si nunca hubiera sido.
Y el mar se deleita en los colores
De la brisa, besa al cielo extasiado,
Y... ¿qué hechizo es este? ¿Puede ser
Que oiga melodía de sirenas
Que en corcheas y alegrías brota
De las olas mismas?

Anónimo