Cròniques còrniques (II): l'anada

"Torna, eh, Lara?"

Recordo, del viatge cap a l'aeroport, la foscor (eren sobre les cinc) i la ingent quantitat de furgonetes blanques que decoraven l'autopista; també em feia la típica pregunta: "On va tota aquesta gent a aquestes hores?" Tots a Anglaterra...? Qui sap.

Vaig passar molta estona esperant a l'aeroport, molta més que en el viatge de tornada. A més, se'm va fer molt més llarga per l'anticipació. Però al final ens vam enlairar, en un Boeing 737 que es deia "Pride of Scotland", i a l'altra banda del passadís seia tenia una senyora gran i enorme que em mirava amb bondadosa indulgència perquè no em sabia estar quieteta al seient i mirava a tot arreu com si tingués quinze anys menys.

Hi ha quatre o cinc coses de les dues hores de viatge que realment valen la pena de relatar.

En primer lloc, em va impressionar el cel. Tots els qui es vanten que d'allà on són el cel és més blau que enlloc, que es deixin d'històries: el cel és igual a tot arreu, d'un blau profund, gruixut i gairebé tangible, d'un color que fa preguntar-se quin gust deu tenir. Potser a alguns llocs es veu millor que en d'altres, però en cap es veu bé del tot, al cap i a la fi. (I en cap cap...)

Volant per sobre dels Pirineus, els cims sobresortien, foscos i esmolats. Els núvols eren blancs i destorbats, i de la manera que s'esfilagarsaven semblaven onades escumoses al voltant del rocam. Imagineu-vos el mar envestint les pedres i congeleu el millor moment, i aquí teniu.

Una estona després, cap a l'est, semblava que veiés el mar. I no ho era, eren els núvols. Després, semblava que veiés la banquisa àrtica, i vaig començar a buscar óssos polars i foques i coses d'aquestes, però tampoc era la banquisa, eren els núvols.

He estat fent servir massa el Google Earth per quedar impressionada del que veia quan sobrevolava terra (que trist...). El canal de la Mànega des d'allà dalt, però, és una de les coses més boniques que he vist mai.

El mar estava calmat i ben blau. Hi havia alguns núvols blancs i petits que contrastaven, i tot plegat desorientava una mica, perquè semblava que si miraves a dalt veies el cel blau sense núvols i, si miraves a baix, el cel blau però amb núvols. Tornava a estar atrapada entre dues immensitats de dos blaus diferents!

Vam girar una mica cap a l'est. El mar va adquirir una tonalitat més opaca i lilosa i el joc que feia amb el Sol era semblant a un paper granulat en què algú s'havia entretingut a fer un degradat amb un guix de color llum. Núvols minúsculs deixaven taques de color porpra sobre l'acabat.

Després, terra! Vam fer dos tombs sobre St. Austell (es veia l'Eden Project) i en el segon vaig veure una cosa força curiosa. Estàvem dintre dels núvols, però en un moment donat vam sortir; vam tornar a entrar de costat, i teníem el Sol a l'esquerra i jo estava asseguda a la dreta, i vaig veure per la finestra la silueta de l'avió ombrejada sobre el núvol i rodejada d'un cercle d'arc de Sant Martí. I, tot plegat, molt petit, com un dibuix.

Vam aterrar sense problemes, vam aplaudir el pilot i vam anar tirant cap a la terminal. Feia una fresqueta força estimulant i ja se sentia l'olor de mar, i tot em semblava absolutament fantàstic i meravellós. Bastant diferent de la tornada, en què tot, començant pel lema "Newquay: where the sea meets the sky" i acabant per la cara de les hostesses, em semblaria hostil i de mal gust. Us ho dic, això, perquè no penso escriure sobre el viatge de tornada.

Continuarà...