Glossari del veremador principiant

Amarrat: estressat. ¿Qué? ¿Estás amarrado con cuerda a sepa? ¡Ahora sólo faltar cafe!

Antara: per on passa el tractor. I no preguntis per on passa el tractor: mira les roderes i calla!

Bailamorena: catxondeig.

Caixa: on es sol ficar el raïm collit. No en fiquis massa ni en fiquis poc, que si no...

Cep mullat: aviat tu també estaràs xop.

Cep sec: bon dia! No t'hi acostumis.

Chardonnay: petit, enredat, amb molt de sucre, toca-nassos, es cull abans i fa tenir mal d'esquena.

Collir: cull, i espavila't!

Cordero: raïm oblidat a mercè de la intempèrie, els mixons o els galufos o, el que és pitjor, l'ull de falcó del Majid, que no tardarà a trobar-lo i pegar la corresponent bronca. (Origen en la metonimia següent: Mira esto: ¡aquí uva dejada grande igual cumo cabesa de cordero!)

Cubell (o cabàs): on es fica el raïm quan no es fica a la caixa. Si ets dona, premi: te'l buiden els homes!

Fondo: parada una mica enfonsada respecte de la resta.

Fondo llarg: mira que és llarg, el fondo llarg!

Galufos: altrament conegut com senglars, es dediquen a fer els banquets de casament al tros. Es mengen el gra i deixen la resta al cep, tot bavejat.

Inspectors: éssers que tenen permès de ser al tros amb roba bonica i neta i que tenen l'ofici més bonic del món: tombar pertot mirant com treballen els altres. Provoquen ressentiment quan són davant i hilaritat quan han marxat.

Macabeu: de bon collir, gros i groc, i fa tenir mal d'esquena.

Mànec: mitjà gràcies al qual el raïm està unit al cep. La idea és tallar els mànecs, tots els mànecs i només els mànecs, per tal de seguir amb el mecanisme d'omplir les caixes de raïm.

Màquina: giny que serveix per fer la feina que tu fas, però bastant més ràpid: gairebé com el Majid.

Mixons: ocells que piquen els raïms. I els deixen fets un fàstic. Paraula sovint acompanyada d'epítets censurables.

Mòbil: artefacte odiós, propietat de la mestressa, dotat d'una rendició electrònica força exasperant de The Entertainer i a l'altra banda del qual hi sol haver una veueta que diu coses que fan desesperar la mestressa (i ja tenim la mestressa que s'estressa!).

Mocador: tros de tela quadrat que serveix per mocar-se. Si ets al camp, aparentment, estàs exempt d'utilitzar-lo.

Moscatell: del més bo que mai has tastat (tot i que ja t'espavilaràs si en vols menjar mentre culls), i fa tenir mal d'esquena.

Parada: tros de vinya on totes les passades van cap a la mateixa banda.

Paraulotes en veu alta: algú està a la passada que no li toca, s'ha deixat alguna caixa darrere o se li han caigut els raïms.

Paraulotes en veu baixa: algú s'ha tallat.

Parellada: de colors diferents de verd a vermell passant per groc i rosa segons la maduració, de pell d'una meravellosa textura perlada, cau per terra i fa tenir mal d'esquena.

Passada: filera de ceps, tan mullats com secs. Intenta anar de parella amb algú que sempre sàpiga en quina s'ha d'estar.

Podrit: estat dels raïms en què aquests presenten característiques rosàcies i lilàcies, una alta temperatura i una olor característica. Altrament denominats barbuts.

Raïm: per això ets aquí. Són aquestes boletes que pengen dels ceps (mullats o secs) i que, per anar bé, al final del dia haurien de ser dins la caixa.

Sauvignon: petit, enredat, amb molt de sucre, toca-nassos, es cull després i fa tenir mal d'esquena.

"¿Sí o no?": pregunta bastant típica que se sol trobar al final de cada perorata d'indignació del Majid. La resposta és inevitablement sí, i si es viu un moment de loquacitat, amb claaaaaaaro s'aconseguiran efectes més desitjables.

Tisores: estris de vida amargada que sempre que poden tallen bastant més que els mànecs.

Tractor: no s'hi juga. Si veus que ve cap a tu, aparta't, que no es desviarà per fer-te un favor, i menys enmig d'una passada. Aparta també les caixes, que si no, passa el que passa. I no hi dormis a sota, que l'amo no pot estar tota l'estona vetllant per la teva vida!

Uaua: vehicle de servei blanquinós per fora i marró per dins, tot i que abans devia ser gris. Una meravellosa màquina que ja em comença a fer por.

Ulldellebre: negre, cau per terra però de bon collir, de fulles vermelles quan n'és l'hora i fa tenir mal d'esquena.

Xarel·lo: d'un color vermellós de posta de sol d'hivern si està madur, fa tenir mal d'esquena.

Cròniques còrniques (V): la passejada de l'últim dilluns

L'últim dilluns de la meva estada vaig fer el trajecte St. Ives - Zennor, d'uns deu o onze quilòmetres. Amb anterioritat havia anat cap a l'est, fins passat Hayle, i un parell de setmanes abans el John m'havia portat cap a l'oest fins a Clodgy; em va semblar que cap a l'oest era força més maco, més salvatge i més interessant, així que per l'última passejada llarga vaig triar anar cap aquella direcció fins a Zennor. Les fotos, però, estan fetes en dos dies diferents, com podreu apreciar només mirant el cel. La primera vegada vaig fer un tros petit, i després dilluns vaig arribar a Zennor.

Vista de The Island des de Man's Head. Això és mirant el poble cap enrere; es veu un trosset de Porthmeor Beach i, a l'esquerra de The Island, sobre les roques, un puntet sobre l'aigua que és Godrevy.


Molt pràctiques si s'és un noi tímid, les kissing gates són una espècie de portes perquè les vaques no vagin per on no han d'anar, i també serveixen perquè les parelletes es facin un petó amb l'excusa que és costum. Maco, eh? Les roques del darrere ja són Clodgy.


Clodgy. Un lloc tan preciós i un nom tan lleig!


Alguns pedrots mirant-s'ho. Em va cridar l'atenció l'aparent precarietat de les roques de la dreta, com si la gran es recolzés en l'equilibri de les dues petites...


Aquí es veu la segona kissing gate que em vaig trobar... i les marques com de pinzell aigualit sobre el mar.


La kissing gate després de passar-la, a més del pontet tan cuco que hi ha després...! Aquí ja començava a ser força pantanós el terreny, però les condicions del camí són segures perquè fa poc han posat ponts per tot arreu. Això, per cert, és Pen Enys Point.


THIS IS MY FAVOURITE PLACE TO PONDER.
Prop d'aquí hi havia un rètol on indicava que aquest lloc era ideal per asseure's i pensar. Ho vaig provar, i no estava malament... Llàstima que estigui tan apartat de la civilització i que no tingués un helicòpter! Ja veieu el canvi de clima, per cert; això ja és de dilluns! Això és Cornwall de veritat, i no allò d'abans, que sembla el Carib...


Stiles, es diuen. M'encanten! També són perquè puguin passar les persones i no les vaques.

És quan es veuen paratges com aquest que les històries de naufragis, contrabandistes i wreckers cobren un realisme insospitat. (La veritat és que en aquests llocs et creus moltes coses que en d'altres mig acceptes escèpticament.) Concretament, aquí o molt a prop va naufragar el Bessemer City el 1941, carregat, entre d'altres coses, de llaunes de conserva. No recordo si la tripulació es va salvar o es va perdre, però sí que sé que tothom va baixar a recollir el que va poder i que durant moltes setmanes la gent de per aquí va estar ben aprovisionada de conserves... però com que totes les etiquetes havien desaparegut, mai sabien si estaven obrint per postres una llauna de préssecs o de tonyina!


Aquesta potser l'hauria d'haver posat sota "Els colors"... (Tingueu en compte que algunes fotos d'aquella entrada són de la passejada aquesta; està tot una mica barrejat!) Falgueres i bruguera, d'això n'hi ha moltíssim... de les poques plantes que poden aguantar aquestes condicions i, a més, fer bona cara!


Vaig trobar aquest raconet tan exquisit entre dos points... Pel mig hi corre un rierolet, i està força arrecerat. La pau d'aquest lloc és indescriptible: només s'hi senten les bombolles contentes de l'aigua fredíssima que baixa fins al mar, les onades llunyanes i una mica confuses (el mar és molt a prop, però hi ha roques i vegetació entremig i no se sent bé) i el vent, l'inevitable vent que mai descansa en aquest lloc i que en aquells moments amenaçava una mica de tempesta... Fixeu-vos bé en el caminet ple de rocs per arribar al riu, les sunset flowers, el pontet de fusta per passar sobre l'aigua i després els esglaons i la tanca per seguir el camí...


Asseguda al pont i després de refrescar-me la cara i els braços (o congelar-me'ls, més aviat), vaig fer aquesta foto, mirant cap endins, no cap al mar. Si no fos perquè volia arribar a Zennor i, eventualment, seguir el curs de la meva vida, encara hi fóra!


Seal Island! Aquí és on vénen les barques turístiques per veure foques. De fet, a la dreta de les roques del darrere se'n veu una (una barca, no una foca). Aquell dia, però, poques foques es devien veure... Els agrada més prendre el sol! En el mapa, aquest lloc surt sota el nom de The Carracks; em sembla que Seal Island no és el nom oficial, tot i que sempre se li ha dit així.


A les dotze del migdia va arribar el moment de dinar, i em vaig asseure en tal lloc com aquest, sentint-me com una reina. El bon dinar que m'havia preparat el John incloïa un entrepà de moltes coses (tomàquet, formatge, enciam, coleslaw...), un bon tros extra de deliciós formatge Cheddar (ja us ho vaig dir, que em tenien mimada!), una bossa de patates, galetes de xocolata i tantes mandarines com em cabien a dins! Deixem el materialisme i tornem a les vistes... Això ho tenia a la dreta, és el que acabava de deixar enrere...


...i això és el que tenia a l'esquerra, el camí que encara em quedava per recórrer. No sé ben bé com vaig poder menjar en aquest lloc, realment era impressionant. Just abans d'arribar aquí s'alçaven unes roques enormes amb una gran majestat, desafiant els elements, i la seva solidesa imperturbable contrastava de tal manera amb els udols del vent i la pluja que em vaig quedar gairebé sense respiració. Era tot molt gran. Després em vaig estranyar poc que les roques fossin mortes, perquè si jo amb un momentet m'oblido de respirar i elles s'estan allà sempre veient tot això...


Fi de trajecte, pràcticament! Això ja és Zennor Head. A partir d'aquí es pot seguir endavant amb el camí o desviar-se a l'esquerra, per anar cap al poble. El que fa tothom és dinar a Zennor, a The Tinner's Arms, però jo ja tenia la panxa plena i la butxaca bastant buida. Quan hi vaig arribar ja eren passades les dues i vaig decidir tornar cap a casa, perquè l'etapa següent era força llarga i no tenia ni idea d'on era el proper lloc on podria agafar un autobús... Tot plegat, quatre horetes de camí, però quines quatre...!

Cròniques còrniques (IV): els vespres

"The evening crowns the day."

Això és el que es diu quan, després d'un dia gris i desastrós, el vespre és agradable. I ho vaig arribar a sentir moltíssimes vegades.

Els vespres d'estiu, si no segueix plovent, tenen una qualitat estranya i llunyana que sembla que transporti a una altra època o un altre lloc que no existeix. Això sí, un s'ha d'oblidar dels turistes que ronden pel poble amb les seves millors gales després d'un dia sencer a la platja engambant-se, però tampoc és necessari ser al poble, al contrari.

Ja heu vist la foto de la posta de sol. (Estic sent massa optimista: a jutjar per la increïble afluència de comentaris que he rebut, la friolera de ni un per casualitat, ningú no ha vist res de res!) Doncs aquesta posta de sol és una de les menys espectaculars, fotografiada només per la raó que estava eufòrica perquè ja havia aconseguit piles per la càmera.

M'havien comentat més d'una vegada la dificultat de veure el Sol enfonsant-se directament en el mar, sense boires que molestessin. A partir de llavors, el meu únic desig va ser veure-ho, ni que fos una sola vegada, i vaig començar a baixar cada dia una mica abans per no perdre'm la posta de Sol. I un dia vaig veure l'espectacle més impressionant que havia presenciat en molt de temps.

La mar estava calmada, molt calmada, cap a l'oest. Prop de la platja, però, feia les onades que li tocaven perquè els surfistes no marxessin disgustats i deixant el país en la misèria. Era d'un color turquesa fosc, molt uniforme, opac i metàl·lic. El Sol encara estava una mica amunt, faltava un quart d'hora perquè es pongués, però ja començava a pintar els núvols d'un castell de focs inimaginable de grocs, taronges, liles, vermells i roses. I els núvols posaven la seva part adquirint tota mena de formes i textures, de tal manera que vaig ser incapaç de retenir la imatge completa en el meu cap i hi ha trossos de cel que veig borrosos.

Vaig observar el Sol caient cap a l'aigua (cosa que els meus ulls no m'agrairan quan tingui vuitanta anys) i canviant progressivament de cap color (o de tots junts!) a groc, després taronja, i després d'un vermell de color de sang que gairebé es podia escoltar i que feia que semblés que "The Island" i tot el poble sencer, i jo també, ens creméssim. Sense flames, això hauria estat massa ràpid i vulgar; però com una agulla prop d'una espelma, arribant al roig viu. I el mar, fins llavors, havia restat tota la estona imperturbable i no reflexava el més mínim tot l'esplendor de sobre seu, però quan el Sol s'hi va començar a enfonsar semblava que s'hi anés a dissoldre i va pintar l'aigua de tal manera que em vaig sorprendre que els surfistes que nedaven en el reflex no es posessin a xisclar de patiment. I els núvols creaven un buit al voltant del Sol; hi eren, darrere, però llisos i de colors respectusos i atenuats, com si no es volguessin ficar allà on no se'ls demanava. I en aquell moment estava sola del tot, a dalt d'unes escales que baixaven a la promenade davant de Porthmeor Beach, i començava a fer una mica de fred.

Al cap d'una estona va ser quan la gent es va adonar que allà passava alguna cosa bonica; el Sol ja no hi era, però el cel continuava flamejant els seus colors més nets i acabats de planxar, i la gent va començar a fer fotos i a parar-se a la carretera per veure-ho. Les fotos estan molt bé i, de fet, a vegades em sap greu no tenir-ne més, per allò de les piles. Però ni en la foto més ben feta, i les meves no entren en aquesta categoria, no es poden captar ni les olors ni els sons ni les textures que contribueixen, encara que no en siguem conscients, a l'espectacularitat visual del moment.

Un altre vespre especial que recordo va tenir lloc un diumenge. Segur que hi ha haver una altra posta de Sol fantàstica, però me la vaig perdre perquè érem de visites.

Amb prou feines hi havia núvols al cel, i la bòveda brillant i clara es reflectia suaument en un mar de color blau molt blau i molt serè. La llum era daurada i es mirés el que es mirés, l'herba, el cel, les cases, el mar, les barques, era pràcticament com mirar-ho a través d'un pot de mel a contrallum. No em vaig atrevir a treure la llengua, perquè vés a saber què s'haurien pensat, però probablement tenia gust i tot. Potser de mel no, però d'alguna altra cosa millor, segur. I, a més, estava asseguda a l'enorme i comodíssim seient del Martin, privilegi inoït, que girava sobre si mateix, i si volia mirar cap a l'est, mirava cap a l'est, i si volia mirar cap a l'oest, mirava cap a l'oest, i si volia seguir escoltant històries de mar i de vaixells i de pesca mirava el Martin i el John, asseguts en un sofà, rememorant èpoques passades i fent-se farts de riure. El que sí que sé és que no vaig badar boca en tot el vespre, però tampoc vaig parar quieta.

A vegades, the evening didn't crown the day, sinó que seguia amb la inèrcia del mal temps. A mi m'era igual. Equipada amb un impermeable de color verd fosc i pantalons si realment plovia molt i feia molt vent, sortia puntualment a les nou del vespre, tardava deu minuts o un quart d'hora a arribar al moll, m'hi estava un quart d'hora, i tornava a dos quarts per ser a casa abans de les deu. Cada vespre.

Hi va haver un episodi d'un vespre en concret que va ser molt especial, però m'ho guardo per una altra entrada. I entre aquestes estones i la resta del dia, que també me la passava cara a l'aigua, vaig veure el mar de moltes maneres diferents, però això també m'ho guardo.

Continuarà...

Cròniques còrniques (III): els colors

Un dels més grans encants de Cornwall, que en té molts, és el mar: sempre d'un color diferent: gris, blau, verd i molts més que no tenen nom. Aquí teniu un petit resum.

Un bonic contrast entre les meves flors preferides, "sunset flowers", que els deia, i el blau i el verd... Ningú no somiaria vestir-se d'aquests colors junts (o potser sí, mai se sap), però queden tan bé aquí!

Passem de blau a un rosa més petit de bruguera...

I, si no us agrada el rosa, Verde, que te quiero verde!

"Blue and green should never be seen
except upon an Irish queen..."

I les ombres llargues penjant de les làpides de soldats del HMS Rawalpindi, esposes i filles perdudes alhora, tripulants de la barca salvavides del desastre de 1939...

I així es va acabar un dia i així s'acaba aquesta tongada de fotos, amb els liles morents d'una gloriosa posta de sol vista des del "sunset seat" de "The Island".