Sol

Hi ha tantes albes diferents! Però totes comparteixen la mateixa tranquil·litat i frescor, totes són el primer vestit que s'emprova el dia.

M'agrada quan el Sol es lleva una mica més tard que jo. Llavors, escoltant el silenci de moltes persones al tren, puc observar ensonyadament com la llum intenta cridar l'atenció de les vinyes i oliverars quiets pintant furiosament els núvols amb pinzellades de foc. El cel és un camp de batalla sense pólvora ni morts, només moltes flames i salts i cavalls que remenen per dalt però encara no transmeten la seva agitació a la pau de sota. Primer ha vingut la llum, després surt el Sol, un imponent disc d'un roig lent que posa una mica d'ordre a l'estat salvatge del firmament. Tot s'asserena de cop. Els núvols passen de l'exaltació vermella a un daurat diferent de l'or que fa semblar que una princesa molt bona, a més de molt bella, hagi arrenglerat els seus collarets més bonics perquè tot el món els pugui admirar.

A vegades no hi ha núvols. Llavors, es comença a entendre una mica què vol dir "transparència" i què significa de veritat la frase "claror diàfana". El color esdevé un ens tridimensional, un tant atordidor, viu i respirable.

Cap a migdia el Sol ha arribat tan amunt com pot i escalfa plàcidament. La llum té color, a l'hivern, no és l'esclat enlluernador que és a l'estiu: és un bes de purpurina que acoloreix amorosament tot el Clot. Els camps, que fins aleshores havien estat muts espectadors de l'esplendor de sobre seu, ara s'empapen de la carícia daurada i gairebé es pot percebre la seva alegria i el seu goig en rebre l'amable calidesa. El Sol no s'ha mort encara que sigui febrer i no hi acostuma a haver boires que impedeixin la seva arribada sobre nosaltres. Hi ha vida, moviment, creixement, so i soroll, i de nou més vida. Vida verda i profunda als boscos de pins; marró, neta i polida a les vinyes curosament esporgades; amable i platejada a les velles oliveres; dolça, blanca i rosa i de mil colors entremig als ametllers que vesteixen de núvia els suaus turons. I per sobre, el vel omnipresent de lluminositat persistent, intensa però tendra que tot ho envolta i tot ho travessa.

Quan cau la tarda i el Sol declina, la llum perd transparència i comença a ser hora de mirar per la finestra. Avui, però, he escrit un bon tros a fora i he vist la pluja dels vespres: el Sol, mentre cau, va deixant estelletes que arrelen i tot seguit adquireixen, per la gent del carrer, els noms de "ginesta", "gatosa" o "botons d'or"...

El comiat és cada vegada nou i cada vegada meravellós. És el vestit que el dia tria definitivament per posar-se. És assemblat a l'alba, però una mica més sobri i més majestuós. Però se li fa tard, i al final l'ha de deixar penjat dels estels fins demà...

A RGP