Sevilla - Cadis 0212: l'anada

(Ups! Heu vist totes les fotos de cop, ara us mengeu tota la lletra de cop… Per fascicles, no patiu. ^^)

Aquesta comença a semblar la llibreta de fer l’idiota. Per estalviar-me uns calerons i voler aprofitar al màxim la meva estada vaig decidir agafar el primer vol, i ara me’n menjo les conseqüències. Om nom nom.

Per tenir temps de ficar-me en problemes i que això no em comprometés el fet d’agafar o no l’avió, m’he llevat a la una. Tantes nits que hi vaig a dormir, a aquesta hora… Portava tres hores i poc dormint, i quan ha sonat l’infame pito del despertador m’he sentit la persona més desgraciada del món, com era d’esperar. Afortunadament no he tingut temps de considerar la meva dissort, perquè al cap de res ha sonat el mòbil. Ves que no em fallés el despertador i em quedés sense vacances, oi?

Esperant l’N61 ha vingut l’N64, i l’he agafat, perquè estava segura que l’N64 estava passant però no podia afirmar amb completa certesa que l’N61 passaria. He dormit el que he pogut fins que he arribat a Catalunya i allà era el Robert, esperant-me amb una Pepsi. Si és que… on hi ha nivell, hi ha nivell! Tot era fosc i feia molt fred, però Barcelona mai dorm. Simplement, a algunes hores viu una gent i a altres hores viu una altra gent. Hem anat cap on havia d’agafar l’altre bus, que sortia llavors mateix, i apa, a dormir un altre cop, havent-me acomiadat del Robert. Short but sweet.

A l’autobús he posat l’alarma calculant que trigaria una hora i deixant força marge. L’autobús, però, ha anat més que fletxat i m’he passat de la T2. Afortunadament, el conductor, que era simpàtic, basc i de cabells blancs, m’ha deixat amb un col·lega seu que es disposava a fer el recorregut invers. Aquest segon era un d’aquells catxondos de la vida que usen un gran sentit de l’humor com a arma per lluitar contra coses com haver de conduir busos en hores inhumanes, en què encara ni han posat els carrers a terra.

Un cop arribada, més que sobrada de temps (si en el fons, encara que no ho sembla, sóc previsora…), he passat seguretat. La segurata NO era una d’aquelles catxondes de la vida que usen l’humor per lluitar contra coses com haver de dir a la despistada de torn que s’acabi TOTA la Pepsi abans de passar pel control. És ben bé que l’única femella de l’espècie dels segurates que mola és la nostra Sra. Antònia, que tanca el pàrquing una miiiiica més tard de les deu perquè ens doni temps de recollir les coses a cole.

Arribo a l’M3. Fins llavors, una cosa assemblada a una estranya sensació de soledat feia el possible per esgarrapar-me per dins, però no ho acabava de fer perquè o bé tenia massa son o bé tenia coses millors a fer, com agafar busos. Però ara, amb tota la sala buida i els avions esperant-se fora, tots aparcadets, tot fosc excepte el que està il·luminat, tinc molt clar que, si ho puc evitar, no torno a agafar mai més cap vol que sigui el primeríssim de tot l’aeroport, com a mínim sola.

Per acabar d’enviar-me al pou, a sobre de tot això, el dispensador de sabó del lavabo era automàtic i el sabó fa olor de síndria. Això sí que és un insult en tota regla.

Va, i ara una altra becaineta.