La complicació més gran
surt del fet que tres St. Valentí diferents es mencionen al martirologi el
catorze de febrer: un sacerdot a Roma, un bisbe al que ara és Terni i un que va
ser martiritzat a l’Àfrica.
És el primer el que es va convertir en patró dels enamorats, els joves i els
matrimonis feliços (i dels epilèptics i els apicultors, però això ja no ve al
cas).
Valentí, sacerdot romà,
va viure a l’època del cruel emperador Claudi II el Got. Arribats aquí, la
història divergeix. Per una banda, sembla que l’emperador estava preocupat
davant de la falta d’efectius militars en un temps convuls i agitat, cosa que
va atribuir a la, segons ell, excessiva fidelitat dels homes envers les seves
dones i les seves famílies. Per tant, no se li va acudir altra que prohibir el
matrimoni. Valentí, adonant-se de l’absurditat del decret, va seguir celebrant
les unions en secret, desafiant l’emperador. I tots sabem com acabaven aquestes
coses, un cop descobertes.
Una altra versió indica
que Valentí ajudava tots els cristians que podia durant les freqüents i
ferotges persecucions, i que també casava parelles cristianes. Les dues coses
estaven més que prohibides. Quan Valentí va ser capturat i dut a la presó, fins
i tot allà va fer-hi amics i es van convertir al cristianisme guàrdies i altres
presos. Es diu que fins i tot Claudi va començar a cobrar-li afecte, fins que
Valentí va intentar donar-li testimoni, i va ser condemnat a mort. Diu la llegenda
que el dia abans de morir, Valentí va enviar una nota a la filla del seu
carceller, amb qui també tenia una relació d’amistat, signada “Del teu Valentí”.
Pel que es desprèn de la
literatura, no va ser fins a l’Edat Mitjana que es va començar a associar el
dia de St. Valentí amb el dia dels enamorats. Un altre nexe va ser la
creença general que a la segona meitat del segon mes de l’any, a envistes de la
primavera, els ocells es començaven a aparellar. És per això que el dia de
St. Valentí es va començar a veure com una bona ocasió per intercanviar-se
cartes, poemes i regals senzills, com ara flors.
Un poema medieval, escrit
en català per un tal Pardo, fa referència a aquest dia ben bé ja a finals del
segle XIV o principis del XV. Tot i que no m’he entretingut a llegir-lo tot, pel
que he vist és un recull de coses boniques per dir-li a la dama en qüestió precisament el
dia de St. Valentí. I, més recentment, el que es proposa com a origen de “tot
plegat” (entenent-se per “tot plegat” la celebració massiva, comercial i
superficial d’aquest dia) va ser un fragment de Shakespeare (línies 48-51) en
què una jove es planta sota la finestra de l’home que estima per tal de ser
ella la primera que ell vegi el dia de St. Valentí. (Deia la tradició que
la primera noia que un home veiés el dia de St. Valentí esdevindria el seu
amor per sempre.)
Espero que amb això hagi
aclarit una mica els orígens d’una celebració avui dia fastigosament explotada,
com tantes altres coses. Potser fóra bo que, quan s’enviessin bombons embolicats amb
paper de color rosa i ple de cors, es pensés una mica en altres temps on no hi
havia la llibertat que hi ha ara i on la gent deixava la pell per defensar la fe i ajudar els necessitats... o en altres llocs on ara mateix estan passant aquestes
coses.
Qui vulgui veure les referències que he usat, me les pot demanar i les hi puc enviar.
3 comments:
Like! M'ha agradat molt l'article... :)
Ara m'agrada més aquest dia... i si que estaria bé que el fessin servir per a altres coses millors... però al mateix temps que estan passant coses dolentes, també en passen de molt bones, gràcies a Déu! I Ell farà que no deixin de passar! :)
Que bé! L'he vist tan llarg que pensava que ningú se'l llegiria... :$
Aquest escrit és part d'un projecte que ben aviat anunciaré! :)
Post a Comment