Aquest és un article molt interessant sobre un greu problema de gran importància i que a més ens toca de ben a prop; es centra sobretot en la qüestió de l’autoritat, sobre com s’ha perdut tot respecte i disciplina, als centres educatius –que se’ls diu així tot i que només haurien de ser “centres d’ensenyament”, encara que sobre això parlaré una mica més endavant–.
Comença afirmant que els professors espanyols són els més desanimats d’Europa, i de seguida salta l’autor dien que no és cap broma. No, realment, no calia… M’ho crec de veres, i per alguna cosa serà.
A continuació manifesta que tot això que veiem a les escoles és un indici, només un indicador, del mal funcionament de quelcom molt més gran i complex: aquí diu que és un problema polític, però jo sóc més aviat del parer que es tracta de la societat sencera tota ella; és una situació que concerneix i és culpa de tothom, i no només d’una esfera reduïda, relativament, com ho és la política. L’educació no ha de tenir lloc a l’escola, sinó en l’ambient familiar, que és l’única factoria vàlida per fabricar un producte tan especialitzat i individual com ho és una persona. I és que senzillament no es pot educar a una persona junt amb una vintena més, totes diferents les unes de les altres, a l’escola, i si no es fa a casa no es fa enlloc, i així anem. Per tant, l’escola és “el símptoma” i “el reflex” del bo i millor dels valors que la societat transmet de generació en generació; i no ens pensem ni per un moment que hem arribat al límit, sinó que l’autor dedica tot el següent paràgraf a l’optimista predicció que encara ens esperen temps pitjors. Per això no cal patir! Sempre hi ha lloc per empitjorar, no?
Segueix l’article atacant la ideologia progre, la base de l’educació o, si se’m permet, la pseudoeducació en les últimes dècades. Aquest moviment considera que la paraula, el diàleg, és la millor i hauria de ser l’única manera de solucionar conflictes, ja que no hi ha res que no es pugui solucionar parlant. A més, això porta a que qualsevol acció disciplinària sigui, lògicament, un fracàs del diàleg, i a que el responsable d’un conflicte sigui sempre l’adult, per ser ell el que té major capacitat dialogal. Molt bonic. Llàstima que s’hagin oblidat allò que ningú no neix sent persona, sinó que tots hem d’aprendre a ser-ho; és més, ens hi passem la vida! Llavors, com pot un mocós immadur tenir unes pròpies pautes de conducta innates i instintives i, també, com volen que sàpiga justificar les seves actituds si no té cap patró, si se li ha de dir el que ha de fer i si ha de tenir un bon model per arribar a ser algú útil? I com convencerà una persona que li porta una pila d’anys i que té infinitament més experiència de la vida? Ara una de lladres i serenos! El que és gros és que encara en vindria un dient “Li he estampat la porta als nassos al Pepet perquè… perquè he tingut un canvi en els processos de manteniment de l’homeòstasi de l’equació dels pingüins anisosil·làbics” i encara hi hauria qui li faria cas… I ara! Jarabe de palo para el niño malo, sí senyor. Sense arribar a la humiliació i a la repressió, només faltaria, però mostrant el que cal fer. Les paraules són per qui té criteri, i aquest criteri primer s’ha d’aprendre, i perquè s’aprengui s’ha d’ensenyar i, ja que hi som, ensenyar bé.
Bé, seguim. El trist fet que la realitat és la realitat, i contra ella no hi ha teoria ni elucubració que valgui… S’ha de puntualitzar que la vida és la millor escola; que allò que posaven als diccionaris d’abans, Non scholae sed vitae discere, és ben cert: hi ha moltes coses que es poden aprendre a l’escola que són útils per a l’existència, però si la vida demostra que una cosa no funciona, em temo que no hi ha més volta de full. I això és el que sembla que passa amb el sistema educatiu dels nostres dies…
I ara passem a un punt bastant interessant: això que diuen que si tots fóssim millors, tot seria millor. L’autor se’n riu una mica, i tot seguit opina que és greu que no s’hagi implantat com una teoria sinó més aviat com una perspectiva moral sobre la realitat. Bé, una cosa està clara: que no som millors; ni ho som, ni ho hem estat mai, ni tampoc ho serem –tinc la lleugera impressió que no és la primera vegada que en parlo, d’això–, la qual cosa anul·la qualsevol possibilitat de funcionament del sistema. Ho sento, és el que hi ha!
I què passa? Doncs que l’autor denuncia ara que realment no funciona, que hi ha alguna cosa que va malament, quelcom que no rutlla del tot… i que no obstant, encara fa falta coratge i valentia per anar a contra-corrent i afirmar que l’autoritat és el que fa falta, una instància que tingui poder i criteri per a dir l’última paraula. A mi, el que em fa gràcia, a nivell personal, és que es vugui descobrir la sopa d’all. A veure, no feia una pila d’anys que, qui més qui menys, funcionaven les coses per autoritat? (Amb “autoritat” em refereixo al sistema següent: una part a qui li toca aprendre i creure els seus superiors, perquè és inexperta i no en sap prou, i una altra part a qui li toca fer creure, ensenyar el que s’ha de fer i com, saber donar ordres i imposar la seva autoritat i també fer-se respectar.) I ara fa relativament no res que les coses comencen a canviar, “No, nosaltres en sabem més que tots els nostres predecessors, els seus mètodes s’han quedat antiquats i ja no funcionen per nosaltres, que som molt més avançats i moderns i en sabem tant, per tant ho capgirarem tot, perquè en sabem molt”. Oi tant. Els que acaben de descobrir que donar de pit és millor que el biberó, en realitat i contràriament al que alguns pensaven, i que l’oli d’oliva és molt bo per la salut i tot això, segur que també en saben més que la gent que porta segles fent el mateix. I a sobre encara ho tindran difícil els quatre que defensen el sistema de sempre, els pocs que, tot i el que tothom diu, segueixen creient que és millor la manera d’educar “amb autoritat”… quins temps. Recordo la meva època de jovenesa i joventut passades, en un institut on la moda era el caos total, on els professors que millor sabien tenir la classe sota control eren els qui es passejaven pel món amb la filosofia de “Quan jo parlo, tothom calla” i “Si jo ho dic, és per alguna cosa”. Aquí està la infinita saviesa de sempre, i aquí hi veuen tots “un fracàs del diàleg” i “una perversió que impedeix que aflori l’espontaneïtat innocent de l’ésser humà (sic! Ai…)”.
Ara, per acabar, repetiré les paraules del famós orador “O tempora! O mores!” i em quedaré ben ampla. Realment, no hi ha gaire més que es pugui fer… Menteixo: hi ha molta feina a fer, moltes coses que s’han de canviar i transformar en d’altres de diametralment oposades; per anar bé, s’hauria de començar de zero, eliminar una bona quantitat d’atributs i característiques de la nostra vida actual, transformar la mentalitat de moltíssima gent… Probablement semblaré una mica radical en afirmar tot això, però estem anant cap a uns extrems que petaran per algun lloc per força, si seguim així. De tota manera, al marge d’opinions i subjectivitats en general, tenim, primer, que els fets parlen per si sols, i no fa falta ser un gran sociòleg ni psicòleg ni cap altre gran “-òleg” per veure que s’està creant un problema seriós, molt seriós; segon, que n’hi ha pocs que vulguin acceptar-ho; i tercer, que no serà “còmode” ni “convenient” per la gent, especialment els pares i els professors (estic generalitzant), a qui concerneix més l’assumpte, canviar res. I contra això no hi ha molt a dir, em sembla… Així que em quedo amb Ciceró: “Oh tempora!! O mores!!”.
Il faut en tout dialogue et discours qu'on puisse dire à ceux qui s'en offensent : de quoi vous plaignez-vous ?
20 December 2006
15 December 2006
La música i la seva influència
Aquesta és una que ens va demanar el Pep, el de català. Havia de ser un article d'opnió sobre un tema d'actualitat, i se suposa que havia de tenir una extensió de deu o dotze línies… Aquesta la vaig deixar com està i li vaig presentar un resum amb les deu línies requerides.
LA MÚSICA I LA SEVA INFLUÈNCIA
Estem farts de sentir frases com “Nen, no escoltis això, que et tornaràs ximple!” i “Jo no aguanto dos minuts d’aquest bum-bum i txumba-txumba, em poso histèrica…”. Quantes vegades ens parem a pensar en el que hi ha al darrere?
Avui dia, de fet, tots tenim accés a la música, com mai abans: veiem gent pel carrer, al tren, a les botigues, fins i tot a casa, tots endollats a l’mp3, al discman… escoltant música, una música que està a tot arreu, que no ens deixa mai, qualsevol cosa per tal que no hi hagi silenci! I ja és bo, això? Tot depèn del tipus de música.
Parlem de la influència de la música, o no-música, a vegades, en les nostres vides. És ben cert que la música té moltes qualitats que van més enllà del simple plaer d’escoltar-la: sabem molt bé de teràpies musicals, sabem que escoltar Mozart accelera els processos cognitius, que es posa música de relaxació als pacients que han d’entrar al quiròfan perquè no es posin tan nerviosos… Però sembla que només ens adonem del bé que pot fer. I el problema més gros és aquest: que pot, també, fer molt de mal! I sobre això, ja no tants es paren a reflexionar.
Està més que provada, amb experiments i més experiments, la sincronització del nostre sistema nerviós amb la música que escoltem, expressada –la sincronització– amb uns gràfics d’allò més bonics, que tenen dues línies de diferents colors, una per a la música i una altra per a nosaltres, i que van juntetes; també s’han fet proves amb les capacitats retentives i lògiques de les persones, que augmenten visiblement quan s’està escoltant música clàssica; i així podríem seguir, però voldria passar a altres tipus de proves una mica més dràstiques, com quan les petúnies que “escolten” hardcore es moren (si els passa això a les plantes, què els passarà a les persones?) i les que no, en idèntiques condicions climatològiques, no solament segueixen vives sinó que a més fan flor i tot; com quan a la gent se li altera la conducta, es torna agressiva i comença a fer bajanades sota la influència de la no-música que escolta i que li gira el cervell del revés; i un llarg etcètera.
No dic amb això que deixem tots d’escoltar qualsevol cosa que no sigui Bach, Beethoven i Brahms; i ara! Això va per gustos, no diré que tot és relatiu perquè no ho és, però un marge sí que es permet. Però sobretot s’ha de prendre consciència de com ens influeix la música, ja que el veritable perill és que realment no ens adonem, en la majoria dels casos, de l’enorme poder que arriba a tenir i de com pot condicionar la nostra conducta i el nostre comportament. Per tant, crec que seria molt bo que ens paréssim a pensar sobre com afecta la música la nostra manera de viure i prenguéssim les corresponents precaucions.
LA MÚSICA I LA SEVA INFLUÈNCIA
Estem farts de sentir frases com “Nen, no escoltis això, que et tornaràs ximple!” i “Jo no aguanto dos minuts d’aquest bum-bum i txumba-txumba, em poso histèrica…”. Quantes vegades ens parem a pensar en el que hi ha al darrere?
Avui dia, de fet, tots tenim accés a la música, com mai abans: veiem gent pel carrer, al tren, a les botigues, fins i tot a casa, tots endollats a l’mp3, al discman… escoltant música, una música que està a tot arreu, que no ens deixa mai, qualsevol cosa per tal que no hi hagi silenci! I ja és bo, això? Tot depèn del tipus de música.
Parlem de la influència de la música, o no-música, a vegades, en les nostres vides. És ben cert que la música té moltes qualitats que van més enllà del simple plaer d’escoltar-la: sabem molt bé de teràpies musicals, sabem que escoltar Mozart accelera els processos cognitius, que es posa música de relaxació als pacients que han d’entrar al quiròfan perquè no es posin tan nerviosos… Però sembla que només ens adonem del bé que pot fer. I el problema més gros és aquest: que pot, també, fer molt de mal! I sobre això, ja no tants es paren a reflexionar.
Està més que provada, amb experiments i més experiments, la sincronització del nostre sistema nerviós amb la música que escoltem, expressada –la sincronització– amb uns gràfics d’allò més bonics, que tenen dues línies de diferents colors, una per a la música i una altra per a nosaltres, i que van juntetes; també s’han fet proves amb les capacitats retentives i lògiques de les persones, que augmenten visiblement quan s’està escoltant música clàssica; i així podríem seguir, però voldria passar a altres tipus de proves una mica més dràstiques, com quan les petúnies que “escolten” hardcore es moren (si els passa això a les plantes, què els passarà a les persones?) i les que no, en idèntiques condicions climatològiques, no solament segueixen vives sinó que a més fan flor i tot; com quan a la gent se li altera la conducta, es torna agressiva i comença a fer bajanades sota la influència de la no-música que escolta i que li gira el cervell del revés; i un llarg etcètera.
No dic amb això que deixem tots d’escoltar qualsevol cosa que no sigui Bach, Beethoven i Brahms; i ara! Això va per gustos, no diré que tot és relatiu perquè no ho és, però un marge sí que es permet. Però sobretot s’ha de prendre consciència de com ens influeix la música, ja que el veritable perill és que realment no ens adonem, en la majoria dels casos, de l’enorme poder que arriba a tenir i de com pot condicionar la nostra conducta i el nostre comportament. Per tant, crec que seria molt bo que ens paréssim a pensar sobre com afecta la música la nostra manera de viure i prenguéssim les corresponents precaucions.
14 December 2006
The Clearing of the Sunset Chair
(This is my latest English composition. That's what happens to weird minds when they get bored. It's obvious I had nothing else to do than to write for a while, but it just proves how something completely normal, like tidying up, can be turned into something even amusing, depending on how one looks at it.)
Yesterday I cleared the sunset chair. It was full of books that had been piled chaotically all summer long, but now, as the sun sets more to the south every day and it gets dark much earlier, they no longer belong there.
It was quite easy to relocate the more recent books, those at the top of the piles. It wasn’t much effort to shove the books on the shelves aside and stack the new ones in the gaps, defying the laws of Physics and Mechanics with this particular ability women have of putting things where they don’t fit.
It was harder to find a place for the books and things at the bottom, though, because the fact that they were at the bottom meant that it was a long time since they had entered my crammed dominion without a suitable storing place being found for them. However, after long moments of deep reflection and having defied other laws as well as those mentioned above, I succeeded in getting provisionally rid of the unwanted objects by dumping them in inconvenient places, where they are sure to be a bother as time goes by.
Finally, all these different procedures brought me to my goal; namely, to find the chair. I must say it was also rather gratifying to realize that the old blanket I had used as a throw hadn’t been compressed into non-existance by the gigantic mass of cellulose on top of it.
There was still a little bit of sunset left over in the sky for my enjoyment, and I was grateful to watch it while I sipped my cold tea and felt the icy wind come in through the cracks of the windows. It’s obvious that a free chair facing south-west is all one needs to be happy; and if it has on it a battered throw that has forgotten what it is, all the better.
Yesterday I cleared the sunset chair. It was full of books that had been piled chaotically all summer long, but now, as the sun sets more to the south every day and it gets dark much earlier, they no longer belong there.
It was quite easy to relocate the more recent books, those at the top of the piles. It wasn’t much effort to shove the books on the shelves aside and stack the new ones in the gaps, defying the laws of Physics and Mechanics with this particular ability women have of putting things where they don’t fit.
It was harder to find a place for the books and things at the bottom, though, because the fact that they were at the bottom meant that it was a long time since they had entered my crammed dominion without a suitable storing place being found for them. However, after long moments of deep reflection and having defied other laws as well as those mentioned above, I succeeded in getting provisionally rid of the unwanted objects by dumping them in inconvenient places, where they are sure to be a bother as time goes by.
Finally, all these different procedures brought me to my goal; namely, to find the chair. I must say it was also rather gratifying to realize that the old blanket I had used as a throw hadn’t been compressed into non-existance by the gigantic mass of cellulose on top of it.
There was still a little bit of sunset left over in the sky for my enjoyment, and I was grateful to watch it while I sipped my cold tea and felt the icy wind come in through the cracks of the windows. It’s obvious that a free chair facing south-west is all one needs to be happy; and if it has on it a battered throw that has forgotten what it is, all the better.
Breu assaig de teodicea
(Nota introductòria, no forma part del text:
Aquestes són les famoses redaccions aquelles de filosofia. Tot el que està en vermell en l'original són aclariments i correccions del meu professor. Comentaris, preguntes, etc., són més que benvinguts, evidentment, com sempre, però sense passar-se, si pot ser. I ara, per acabar bé, toca dir allò de gràcies per ser aquí i pel vostre temps i fins aviat i així successivament.)
Com va dir Tennyson, “Fill meu, el món és fosc de dolors i tombes”(1). La realitat del nostre món és trista i dura, molt dura, plagada d’infortunis i desgràcies per a la majoria. Tant per als xilens des del cop com per a tants milers de milions des de la fundació del món, la vida és fosca, desesperant, sovint indigna i molt injusta.
Segueix el poeta: “Tan fosc que els homes clamen contra el Cel”(1). Per ventura aquest estat s’ha creat sol? Són aquests desastres fruit de l’entropia, o de l’atzar? A què et refereixes amb “l’entropia”? Qualsevol patiment ha de tenir inflictor a més d’afligit, qualsevol problema ha de tenir causant a més d’afectat. Res no passa sol, res és fruit de la casualitat, absolutament cada situació té i exigeix un responsable… I aquí està el quid de la qüestió: a qui fem responsable de tot el dolent que en principi no hauria de passar, però que passa igualment?
Hi poden haver diverses actituds davant d’aquesta cerca: un arronsament d’espatlles, ja sigui per por o indiferència, amb un evasiu “Jo no he estat, jo faig la meva vida, això no m’incumbeix”; una cruel satisfacció, tot i coneixent la situació: “Jo i els meus tenim la panxa plena, als altres que els bombin, no haver nascut allà”; una ignorància total, potser expressa; i finalment, la sortida més fàcil, la que deixa la consciència més tranquil·la, la de culpar a algú altre, i si són poders sobrehumans millor encara. I si són humans, millor encara, no creus? No és més fàcil culpar a un humà que un diví… No és més segur, també?
Vegem com ho solucionem, això: “Qui sap sinó que la foscor és en l’home?”(1). Tennyson la sabia llarga, però girem-nos cap a fonts de més autoritat L’autoritat dels textos sagrats, com deus saber, no val universalment. Només pensa en que hi ha diversos textos sagrats entre els homes.: “El cor dels fills dels homes està en ells disposat per fer el mal”(2) i “enganyós és el cor més que totes les coses, i pervers”(2). Quines coses! Ja tenim el responsable! Controlem els notres actes, i en som responsables; el que passa és que de les conseqüències, encara que no les controlem, també ho som, per ser elles fruit dels nostres actes… i aquests surten de la nostra “foscor” interior. La pregunta, llavors (si acceptem la cita bíblica), és qui és responsable d’aquesta foscor? La criatura o el creador?
Tots som molt intel·ligents, però a l’hora d’acceptar faltes sembla que ens comencem a amagar una miqueta. Així som, així estem i així està el món. Però no ens enganyem: és culpa nostra.
NURI: […] El món diuen que és molt dolent. ¿Que ho creus tu, que ho siga, de dolent, el món?
MANELIC: El món de la terra baixa, prou: que no ho era, no, el de la muntanya. Sinó que potser no ho era perquè allà dalt no hi havia homes!
Àngel Guimerà, “Terra Baixa”, A. II e. I
(1) A.L. Tennyson, "L'ancià savi", v. 182 - 184. La traducció és meva, a falta de res millor.
(2) De la versió espanyola de la Bíblia de Reina i Valera de 1977, Eclesiastès 8:11; Jeremies 17:9. La traducció és meva.
Quina és la pregunta/tema que vols respondre?* Tal i com entenc el text, es tracta d’un assaig de “teodicea”, una “justificació” (si és que se’n pot dir així) o “exculpació” de Déu, i una inculpació dels homes.
Els homes en tenen la culpa. Bé… Acceptant la conclusió, i llavors què fem?
*Suposo que estàs pensant en respondre el comentari que sortia a l’obra sobre si Déu s’hauria tornat boig veient la injustícia que hi ha, no? Tot això caldria explicitar–ho.
RESPOSTES AL VERMELL
L’entropia és l’estat d’un sistema; si fa no fa, la “quantitat de desordre” que hi ha. Aquí em referia, bàsicament, a que l’estat natural de qualsevol cosa és cap al desordre i la desorganització (2on principi de la termodinàmica: tots els processos contribueixen a augmentar l’entropia de l’univers) i que es podria justificar qualsevol cosa amb l’excusa que clar, si ja és la tendència i l’estat natural de les coses que tot se’n vagi per on no ha d’anar, llavors ningú en té la culpa, és així perquè és així i ja està. És gairebé el mateix que fa molta gent, culpar l’atzar de coses o errors “inevitables”.
He posat que és més còmode “culpar poders sobrehumans” que no pas d’humans perquè culpant els nostres semblants estem acceptant part de la responsabilitat: són persones com nosaltres, estaríem en poder de fer alguna cosa en contra i si no la fem és perquè no volem. En canvi, culpant a Déu, per exemple, llavors estem implicant que, com que Déu és molt superior, Ell fa les coses com vol i nosaltres no hi podem fer res, i així ens lliurem de la responsabilitat que tindríem si poguéssim canviar la situació. No sé si m’explico. Per exemple, si un professor posa la data d’un examen, aquesta és una decisió que no té discussió, l’examen es fa aquell dia perquè ho diu el professor i punt. Sovint no es veu pas així!!! En canvi, si la data la poséssim nosaltres, com a grup classe, suposant que no estés d’acord amb el dia, jo podria exercir una certa influència sobre els meus companys, perquè són els meus iguals; el professor és el meu superior i jo no tinc dret, ni raons, ni poder per qüestionar les seves decisions. Per tant, si la data la posa la classe, jo tinc part de la responsabilitat; si la posa el professor, aquesta és enterament seva. Entenc ara millor el raonament.
Quan a l’autoritat dels textos sagrats, una cosa és que un text tingui autoritat i una altra que sigui reconeguda, i encara una altra és que es reconeixi autoritat on no n’hi ha. Un company i jo podem estar tirant pedres a les finestres de l’institut, véns tu i ens dius que no ho fem, el meu company et fa cas i para i jo no. Ell ha reconegut la teva autoritat, i jo he escollit passar olímpicament, però al marge d’això la teva autoritat hi segueix sent, no? Si tothom fa com tu, “la meva autoritat” no desapareix? Si ningú reconeix l’autoritat, com podem saber que hi roman algun tipus d’autoritat? Això no se soluciona tan fàcilment. Ara bé, és un tema filosòficament interessant. Molt. És veritat que hi ha molts textos considerats sagrats, i que si surto jo proclamant les grandeses d’Amor y pedagogía, per exemple, o del llibre de filosofia, i si parlo prou bé, segur que, encara que siguin pocs, n’hi haurà uns quants que el tindran per sagrat No ho crec., si arribo prou lluny amb la paranoia aquesta; però també és veritat que l’únic text inspirat per Déu i, per tant, l’únic text amb veritable autoritat, és la Bíblia, i sobre això ja m’estendré més en una altra ocasió, si fa falta. No sé si fa falta, però això és una SENTÈNCIA i no hi veig enlloc el sentit. (La “racionalitat”.)
Bé, la pregunta sobre el responsable de la foscor, si és la criatura o el Creador… A veure, si jo em poso a fabricar qualsevol cosa, bolígrafs, pastissos, llibres, el que sigui, si surten defectuosos ja se sap qui és el responsable: jo. Però no estem parlant d’objectes inanimats, ni tan sols d’animals (encara que aquests no es puguin fabricar), estem parlant d’éssers suposadament intel·ligents, conscients, responsables i, a sobre, lliures. Tenim dues opcions; si triem el mal camí, què vols fer-hi? El “bon camí” hi és, només que ben pocs s’hi dignen a fer una ullada, per les raons que sigui. El pecat va entrar al món per causa de l’home, i des de llavors no hem fet més que liar-la, per dir-ho d’aquesta manera tan ordinària. Com podem culpar Déu de les nostres pròpies ficades de pota? No tothom ni forçosament hem de creure en la noció de “pecat” i “culpa”. Parlar de “bon” i “mal” camí és un xic simplista, no et sembla?
Tot això surt del comentari d’un dels esquelets, el petit, em sembla recordar que era: “¡Mira! ¡Hay que estar loco para permitir esto!”. Quina barra! La humanitat es passa la vida donant l’esquena a Déu, i després vol la gent que tot vagi bé i com ells volen? Perfecte, molt maco! Treu Déu de la teva vida, Déu marxa perquè no el vols, després li dónes la culpa. Molt bé, és que és això… L’admirable incoherència de l’ésser humà. No hi entenc prou de Déus, però com pots “treure” a un Déu…? En tot cas, entenc l’argument que uses com a “cristiana”: “qui rebutja a Déu”, no és coherent que després “el responsabilitzi”.
Tornem on érem. Acceptem la conclusió. I llavors què fem? Això rai, que té una resposta ràpida i senzilla, per tot això que he dit abans de la intel·ligència, la llibertat, el poder escollir… Doncs fem el que ens sembli! Podem seguir amb la nostra meravellosa autosuficiència, fent-ho tot malament i després preguntar-nos per què no ha sortit bé la cosa, o podem permetre que Déu torni a les nostres vides i que Ell ho arregli tot, ja que és l’únic que pot fer-ho, perquè ja està demostrada la nostra eficàcia (sic!). Déu “arregla” coses? Aquí molts creients no estarien d’acord amb tu. I els no creients, com podrien entrar en el debat?
M’alegro que tot això tingui un nom, i a més tan bonic com “teodicea”. La veritat és que em va indignar bastant el comentari aquell, vaig sortir bastant cremada. És que com que sóc tan joveneta, encara no he vist prou coses com per deixar de sorprendre’m de la hipocresia del gènere humà.
Si t’interessa podries consultar el “Diccionari de Filosofia” de Ferrater Mora que hi ha la biblioteca i mirar l’entrada sobre TEODICEA.
Molts filòsofs (i evidentment també teòlegs) han tractat la qüestió al llarg de la Hª de la Filosofia.
És un bon text que aclareix el primer (text). Personalment considero que alguns dels arguments només podrien valdre des d’una comunió prèvia en matèries de “fe” i “visió (religiosa) del món”. Fins i tot sembles exigir una concepció de Déu (ja no dic si només n’hi ha una o més) que ni tan sols des del cristianisme és tan unitària i sòlida…
Potser aviat hauràs d’anar a parlar amb un professor de Teologia, ja que la meva competència sobre tal matèria és força humil.
Excel·lent en tot cas.
Aquestes són les famoses redaccions aquelles de filosofia. Tot el que està en vermell en l'original són aclariments i correccions del meu professor. Comentaris, preguntes, etc., són més que benvinguts, evidentment, com sempre, però sense passar-se, si pot ser. I ara, per acabar bé, toca dir allò de gràcies per ser aquí i pel vostre temps i fins aviat i així successivament.)
Com va dir Tennyson, “Fill meu, el món és fosc de dolors i tombes”(1). La realitat del nostre món és trista i dura, molt dura, plagada d’infortunis i desgràcies per a la majoria. Tant per als xilens des del cop com per a tants milers de milions des de la fundació del món, la vida és fosca, desesperant, sovint indigna i molt injusta.
Segueix el poeta: “Tan fosc que els homes clamen contra el Cel”(1). Per ventura aquest estat s’ha creat sol? Són aquests desastres fruit de l’entropia, o de l’atzar? A què et refereixes amb “l’entropia”? Qualsevol patiment ha de tenir inflictor a més d’afligit, qualsevol problema ha de tenir causant a més d’afectat. Res no passa sol, res és fruit de la casualitat, absolutament cada situació té i exigeix un responsable… I aquí està el quid de la qüestió: a qui fem responsable de tot el dolent que en principi no hauria de passar, però que passa igualment?
Hi poden haver diverses actituds davant d’aquesta cerca: un arronsament d’espatlles, ja sigui per por o indiferència, amb un evasiu “Jo no he estat, jo faig la meva vida, això no m’incumbeix”; una cruel satisfacció, tot i coneixent la situació: “Jo i els meus tenim la panxa plena, als altres que els bombin, no haver nascut allà”; una ignorància total, potser expressa; i finalment, la sortida més fàcil, la que deixa la consciència més tranquil·la, la de culpar a algú altre, i si són poders sobrehumans millor encara. I si són humans, millor encara, no creus? No és més fàcil culpar a un humà que un diví… No és més segur, també?
Vegem com ho solucionem, això: “Qui sap sinó que la foscor és en l’home?”(1). Tennyson la sabia llarga, però girem-nos cap a fonts de més autoritat L’autoritat dels textos sagrats, com deus saber, no val universalment. Només pensa en que hi ha diversos textos sagrats entre els homes.: “El cor dels fills dels homes està en ells disposat per fer el mal”(2) i “enganyós és el cor més que totes les coses, i pervers”(2). Quines coses! Ja tenim el responsable! Controlem els notres actes, i en som responsables; el que passa és que de les conseqüències, encara que no les controlem, també ho som, per ser elles fruit dels nostres actes… i aquests surten de la nostra “foscor” interior. La pregunta, llavors (si acceptem la cita bíblica), és qui és responsable d’aquesta foscor? La criatura o el creador?
Tots som molt intel·ligents, però a l’hora d’acceptar faltes sembla que ens comencem a amagar una miqueta. Així som, així estem i així està el món. Però no ens enganyem: és culpa nostra.
NURI: […] El món diuen que és molt dolent. ¿Que ho creus tu, que ho siga, de dolent, el món?
MANELIC: El món de la terra baixa, prou: que no ho era, no, el de la muntanya. Sinó que potser no ho era perquè allà dalt no hi havia homes!
Àngel Guimerà, “Terra Baixa”, A. II e. I
(1) A.L. Tennyson, "L'ancià savi", v. 182 - 184. La traducció és meva, a falta de res millor.
(2) De la versió espanyola de la Bíblia de Reina i Valera de 1977, Eclesiastès 8:11; Jeremies 17:9. La traducció és meva.
Quina és la pregunta/tema que vols respondre?* Tal i com entenc el text, es tracta d’un assaig de “teodicea”, una “justificació” (si és que se’n pot dir així) o “exculpació” de Déu, i una inculpació dels homes.
Els homes en tenen la culpa. Bé… Acceptant la conclusió, i llavors què fem?
*Suposo que estàs pensant en respondre el comentari que sortia a l’obra sobre si Déu s’hauria tornat boig veient la injustícia que hi ha, no? Tot això caldria explicitar–ho.
RESPOSTES AL VERMELL
L’entropia és l’estat d’un sistema; si fa no fa, la “quantitat de desordre” que hi ha. Aquí em referia, bàsicament, a que l’estat natural de qualsevol cosa és cap al desordre i la desorganització (2on principi de la termodinàmica: tots els processos contribueixen a augmentar l’entropia de l’univers) i que es podria justificar qualsevol cosa amb l’excusa que clar, si ja és la tendència i l’estat natural de les coses que tot se’n vagi per on no ha d’anar, llavors ningú en té la culpa, és així perquè és així i ja està. És gairebé el mateix que fa molta gent, culpar l’atzar de coses o errors “inevitables”.
He posat que és més còmode “culpar poders sobrehumans” que no pas d’humans perquè culpant els nostres semblants estem acceptant part de la responsabilitat: són persones com nosaltres, estaríem en poder de fer alguna cosa en contra i si no la fem és perquè no volem. En canvi, culpant a Déu, per exemple, llavors estem implicant que, com que Déu és molt superior, Ell fa les coses com vol i nosaltres no hi podem fer res, i així ens lliurem de la responsabilitat que tindríem si poguéssim canviar la situació. No sé si m’explico. Per exemple, si un professor posa la data d’un examen, aquesta és una decisió que no té discussió, l’examen es fa aquell dia perquè ho diu el professor i punt. Sovint no es veu pas així!!! En canvi, si la data la poséssim nosaltres, com a grup classe, suposant que no estés d’acord amb el dia, jo podria exercir una certa influència sobre els meus companys, perquè són els meus iguals; el professor és el meu superior i jo no tinc dret, ni raons, ni poder per qüestionar les seves decisions. Per tant, si la data la posa la classe, jo tinc part de la responsabilitat; si la posa el professor, aquesta és enterament seva. Entenc ara millor el raonament.
Quan a l’autoritat dels textos sagrats, una cosa és que un text tingui autoritat i una altra que sigui reconeguda, i encara una altra és que es reconeixi autoritat on no n’hi ha. Un company i jo podem estar tirant pedres a les finestres de l’institut, véns tu i ens dius que no ho fem, el meu company et fa cas i para i jo no. Ell ha reconegut la teva autoritat, i jo he escollit passar olímpicament, però al marge d’això la teva autoritat hi segueix sent, no? Si tothom fa com tu, “la meva autoritat” no desapareix? Si ningú reconeix l’autoritat, com podem saber que hi roman algun tipus d’autoritat? Això no se soluciona tan fàcilment. Ara bé, és un tema filosòficament interessant. Molt. És veritat que hi ha molts textos considerats sagrats, i que si surto jo proclamant les grandeses d’Amor y pedagogía, per exemple, o del llibre de filosofia, i si parlo prou bé, segur que, encara que siguin pocs, n’hi haurà uns quants que el tindran per sagrat No ho crec., si arribo prou lluny amb la paranoia aquesta; però també és veritat que l’únic text inspirat per Déu i, per tant, l’únic text amb veritable autoritat, és la Bíblia, i sobre això ja m’estendré més en una altra ocasió, si fa falta. No sé si fa falta, però això és una SENTÈNCIA i no hi veig enlloc el sentit. (La “racionalitat”.)
Bé, la pregunta sobre el responsable de la foscor, si és la criatura o el Creador… A veure, si jo em poso a fabricar qualsevol cosa, bolígrafs, pastissos, llibres, el que sigui, si surten defectuosos ja se sap qui és el responsable: jo. Però no estem parlant d’objectes inanimats, ni tan sols d’animals (encara que aquests no es puguin fabricar), estem parlant d’éssers suposadament intel·ligents, conscients, responsables i, a sobre, lliures. Tenim dues opcions; si triem el mal camí, què vols fer-hi? El “bon camí” hi és, només que ben pocs s’hi dignen a fer una ullada, per les raons que sigui. El pecat va entrar al món per causa de l’home, i des de llavors no hem fet més que liar-la, per dir-ho d’aquesta manera tan ordinària. Com podem culpar Déu de les nostres pròpies ficades de pota? No tothom ni forçosament hem de creure en la noció de “pecat” i “culpa”. Parlar de “bon” i “mal” camí és un xic simplista, no et sembla?
Tot això surt del comentari d’un dels esquelets, el petit, em sembla recordar que era: “¡Mira! ¡Hay que estar loco para permitir esto!”. Quina barra! La humanitat es passa la vida donant l’esquena a Déu, i després vol la gent que tot vagi bé i com ells volen? Perfecte, molt maco! Treu Déu de la teva vida, Déu marxa perquè no el vols, després li dónes la culpa. Molt bé, és que és això… L’admirable incoherència de l’ésser humà. No hi entenc prou de Déus, però com pots “treure” a un Déu…? En tot cas, entenc l’argument que uses com a “cristiana”: “qui rebutja a Déu”, no és coherent que després “el responsabilitzi”.
Tornem on érem. Acceptem la conclusió. I llavors què fem? Això rai, que té una resposta ràpida i senzilla, per tot això que he dit abans de la intel·ligència, la llibertat, el poder escollir… Doncs fem el que ens sembli! Podem seguir amb la nostra meravellosa autosuficiència, fent-ho tot malament i després preguntar-nos per què no ha sortit bé la cosa, o podem permetre que Déu torni a les nostres vides i que Ell ho arregli tot, ja que és l’únic que pot fer-ho, perquè ja està demostrada la nostra eficàcia (sic!). Déu “arregla” coses? Aquí molts creients no estarien d’acord amb tu. I els no creients, com podrien entrar en el debat?
M’alegro que tot això tingui un nom, i a més tan bonic com “teodicea”. La veritat és que em va indignar bastant el comentari aquell, vaig sortir bastant cremada. És que com que sóc tan joveneta, encara no he vist prou coses com per deixar de sorprendre’m de la hipocresia del gènere humà.
Si t’interessa podries consultar el “Diccionari de Filosofia” de Ferrater Mora que hi ha la biblioteca i mirar l’entrada sobre TEODICEA.
Molts filòsofs (i evidentment també teòlegs) han tractat la qüestió al llarg de la Hª de la Filosofia.
És un bon text que aclareix el primer (text). Personalment considero que alguns dels arguments només podrien valdre des d’una comunió prèvia en matèries de “fe” i “visió (religiosa) del món”. Fins i tot sembles exigir una concepció de Déu (ja no dic si només n’hi ha una o més) que ni tan sols des del cristianisme és tan unitària i sòlida…
Potser aviat hauràs d’anar a parlar amb un professor de Teologia, ja que la meva competència sobre tal matèria és força humil.
Excel·lent en tot cas.
Subscribe to:
Posts (Atom)