Das Deutsche Heft: Bad Nauheim (I)

Quan vam arribar a Bad Nauheim vam anar cap a l'escola de música on la Raquel tenia un assaig per la competició. Em vaig veure volant per un tornado de música meravellosa... Vaig conèixer el professor, Jens, que estava encostipat i era pèl-roig, i el Tom, l'oboè, que era molt alemany. Ho feien prou bé, però l'oboè tenia problemes amb el tempo i s'equivocava quan no convenia, i que l'acompanyant doni trenta voltes al solista no és manera de guanyar cap competició. Però si "el nen no estudia"... No hi fa res, vaig gaudir de la música! Van tocar Haydn i Poulenc, aquest últim especialment per mi. Vaig tenir l'ocasió de tocar (o millor dit, d'insultar) un gran piano, un magnífic Kawai de mitja cua, vaig veure part de l'escola (tenen dos pianos a cada sala i tots Kawai o Yamaha!) i vaig descobrir un segon gran talent que tinc: no només sé dir el que menys s'escau en cada ocasió, sinó que a més sóc una fantàstica giradora de pàgines! Què més es pot demanar de la vida? (No, no cal que responeu.)

Quan vam sortir era tard i vam anar a Casa della Pasta a comprar un parell de pizzes. La veritat és que la idea de retrobar alemanys amb la panxa buida m'atreia poc! Un cop a casa, vam sopar i vam anar a dormir directament.

Dormo al llit de la Raquel i ella dorm al sofà. Casa seva és petita, però la trobo encantadora. L'escala fa olor de casa del nord, una mica com a Anglaterra, i a les parets hi ha quadres. Ella, al pis, s'hi ha penjat dibuixos i fotos i té molt del que necessita: un sofà, cadires, el llit... Hi trobo a faltar una catifa, però d'altra banda hi té calefacció, que és més important, sobretot quan et lleves al matí. Viu una mica als afores, i per arribar-hi s'ha de passar per un lloc amb camps i arbres que no puc imaginar com deu ser a la primavera, si ara ja és tan deliciós. A més, viu al costat de la via i de nit se senten els trens de càrrega com s'arrosseguen amb calma... Què més pot voler? Hm... una dràstica onada d'immigració catalana... Va, prou!

Aquest matí hem anat a caa de l'Eva, una mil·lionària desordenada i totalment desprovista de gust a l'hora de penjar quadres a la paret que li deixa el seu piano a la Raquel perquè hi estudiï. Hem passat per un bon tros del poble; un parc tristot, marró i apagat però tranquil i acollidor; una església de pedra alta i impressionant, que es diu Dankeskirche (quin nom més maco per una església!) i que dóna la sensació que s'està a punt d'envolar però no pot per poc perquè pesa una mica massa; i per una pastisseria on ens hem comprat uns Streusel per esmorzar que m'han fet preguntar-me com cabien al mateix local aquelles coses daurades tan bones i la pastissera pèl-roja malcarada que ens ha atès amb una antipatia que gairebé feia mal.