Das Deutsche Heft: el viatge

040209

El cel, ara a les onze del matí, comença a adquirir un to lleument blavós. Diu la Raquel que fins que no s'aixeca el sol, sobre les nou, no se sabrà si el dia serà assolellat o no. La meva opinió, però, és que si es vol obtenir un nombre gran d'encerts es prediu que el dia serà ennuvolat i a córrer.

M'he trobat un lloc meravellós a la biblioteca municipal per poder escriure. És a la sala infantil, al costat d'una gran finestra de fusta blanca que dóna a un tros del parc. Tot és blanc -la taula, les parets, el radiador amb una plataforma de fusta a sobre per poder-hi seure- excepte les cortines i les cadires, que són vermelles, i estic en un raconet, aïllada totalment de la sala gràcies a un prestatge enorme ple de jocs de taula. Només sento un nen rosset d'ulls blaus que li explica un conte a sa mare, el soroll monòton però reconfortant que fa la calefacció (m'envairia el terror més profund si el deixés de sentir) i algun ocellet atrevit que de tant en tant crida algun company. Dic atrevit perquè fa zero graus a fora... i molta humitat. Si la Raquel no m'hagués deixat un parell de venerables mittens, fets per la seva àvia, tindria problemes seriosos amb les mans. I la meva idea havia estat seure a escriure en un banc del parc... Quin riure!

Ahir va ser un dia molt ple. El Papa em va portar a l'aeroport després de deixar els nens a l'institut. Tot hauria anat com una seda, si no fos per un petit incident en què vaig haver d'obrir la maleta per culpa del diapasó... Vaig passar un mal moment perquè la Nina era l'últim que havia posat a la maleta i només obrir ja la va veure tothom, somrient allà al mig! Però després, mentre intentava tornar a tancar la maleta, m'ho vaig passar prou bé sentint els agents discutir i fer conjectures sobre què seria i per què serviria aquella cosa amb "dos pinxos". Al final la van mig clavar, "es algo de eso que sirve para la música..."!

Després em vaig divertir quan mitja dotzena d'elements desprevinguts del sexe femení van haver de passar uns angoixants deu minuts intentant encabir les bosses de mà dins l'equipatge de cabina, suant i carregant-se tot el personal de tots els aeroports de tot el món en veu baixa o no tan baixa. A veure, senyora... abans de fer una cosa com ficar-se en un tub metàl·lic a pressió per liquidar mil cinc-cents quilòmetres en horeta i mitja, llegeixi's les normes del joc, tingui la bondat... O si, pel que sigui, no ho ha pogut fer, sàpiga que els sòlids porten tant temps essent incompressibles que no canviaran pas els seus costums per vostè... Així que tregui aquest enorme jersei de llana d'aquí, que li aniria ample a un ós polar, i no tinc ni idea de com l'ha pogut encabir dins en primer lloc, i posi-se'l, que és millor passar dos minuts de calor o de semblar més grassa i poder pujar que no pas anar fresca i quedar-se plantada a terra. Sisplau...!

El viatge va anar molt bé... Vaig poder veure casa, després res, després una miqueta de mar, després res, després els Alps, després res, després Ginebra, crec (una cosa amb un llac enorme al costat, el llac de Ginebra, diria) i després res més fins que vam aterrar. És llàstima, perquè el capità ens anava explicant per on passàvem. Vet aquí la llista:

-casa meva (això no ho va dir);
-Barcelona;
-un trosset del Mediterrani;
-Marsella;
-els Alps occidentals;
-Grenoble;
-Ginebra;
-Dijon;
-Metz;
-Luxemburg; i
-Frankfurt-Hahn (menys mal!).

Llàstima dels núvols! Eren, a sobre, núvols lletjos; la majoria semblava les floritures que apareixen quan t'oblides de l'existència a la nevera d'un tomàquet o dos.

Així doncs, el primer que vaig veure d'Alemanya van ser les terres que envolten l'aeroport: grans trossos de conreu que encaixonaven els pobles, una mica com el porexpan i el paper marró d'una caixa de valuoses peces de porcellana, i aquests pobles eren tots molt assemblats, tots de cases amb teulades fosques altes i inclinades i campanars extremament punxeguts que en el seu moment devien haver estat el terror dels paracaigudistes aliats.

Quan vam haver arribat, cadascú se'n va anar per la seva banda, i jo em vaig poder escapar de l'home de la cua... No havia mencionat fins ara un senyor que era a l'altra banda del passadís, a l'avió, i que s'assemblava tant al Javert que vaig haver d'estar tota aquella estona aguantant les ganes de córrer i de cridar "NO! No em dic Jean! NO!"

Vaig trobar jo soleta l'autobús que m'havia de dur a lloc, i no gràcies als senyals de l'aeroport... El duia un homenet pintoresc que gustosament hauria situat en un còmic d'Astèrix sota un casc prussià i envoltat d'una pell d'ós.

Vam passar per dues hores llargues de país alemany durant les quals vaig veure coses que em van deixar amb diferents impressions... Les terres amb els John Deeres i les casetes eren molt maques... Una mica tristot, però al cap i a la fi som al Febrer... Bingen am Rhein, per fi,un somni fet realitat tant i tant temps després de conèixer el poema... Grans boscos de coníferes foscos, misteriosos i amenaçadors que tot i això convidaven a explorar-los... Un bon tros de Frankfurt, una ciutat (amb això queda dit tot)... però el que no oblidaré mai són unes excuses de vinya que algú havia escampat per allà, plenes de ceps morts de fàstic que no feien més que queixar-se desagradablement... i no m'estranya! A més, estaven com a mínim a cinquanta graus d'inclinació, cosa que em feia preguntar-me com s'ho deuen fer per fer-hi passar els tractors... Segurament encara deuen anar amb rucs! Ases catalans no, que no en tenen, però sí de rossos, segur. De fet, tornant a les vinyes, ja m'ho havien explicat (i que han de comprar most estranger per fer un intent de quelcom decent), però és allò que parlàvem que el cervell esborra els records més nocius per la pròpia protecció.

Quan vaig arribar a Frankfurt Hauptbahnhof (apa, repetiu-ho... i com ells!) em vaig trobar dins un edifici enorme amb tres o quatre voltes al sostre, vint-i-quatre vies a terra i molta gent histèrica entremig. Hi havia quedat amb la Raquel però em sobrava temps, així que hi vaig fer un tomb. Caminant a bon pas vaig trigar uns cinc minuts a arribar a l'altra punta! I una altra cosa: tots els trens acaben i comencen allà, no travessen l'estació. Almenys a la part de dalt.

Feia estona que tenia gana però esperava la Raquel per dinar... i per culpa dels trens em va fer esperar una hora!, dues mitges hores! Senceres! Com torni a sentir un guiri queixant-se de la impuntualitat característica dels mediterranis, em sentirà ell a mi!

Quan finalment ens vam trobar vam córrer a abraçar-nos enmig de la gentada. Aquesta gent no està acostumada a mostres d'afecte així d'explosives, així que ja teníem tots els visigots, ostrogots i gots a seques mirant-nos... Em consola el fet que al cap i a la fi som bastant guapes, així que no passa res.