Patch Adams Soundtrack Main Title

Perdoni, bona tarda! A Puigcerdà, que hi vaig bé, per aquí?

Confirmat. Aquesta és la llibreta de fer l’idiota!

El Marc i jo portàvem dies intentant organitzar una sortida a la neu. Per desgràcia, no hi ha hagut quòrum i s’ha suspès. Aquest matí, a les set, el Papa m’ha preguntat si anava a algun lloc i li he dit que no. (Un apunt: la nit anterior havia estat jugant a alliberar faraons fins no sé quina hora de la matinada.) Mil·lisegons després he pensat que i tant que sí, que què punyetes, que agafava jo el tren cap a Puigcerdà i amunt que fa pujada, a la neu hi falta gent!

M’he abrigat bé amb la meva fantàstica samarreta tèrmica vermella, que destenyeix com una mala cosa, i leotards sota els pantalons, quatre capes de roba més la jaqueta, i he posat a la motzilla mitjons i leotards (que no leopards) de recanvi, que em conec… Però m’he passat, amb tot això: al final tampoc n’hi ha hagut per tant, i la jaqueta ha fet turisme per la Cerdanya tot el dia.

No hi havia gaire bona combinació de trens, i m’hauria hagut d’esperar dues hores i mitja a L’Hospitalet. Un noi de seguretat, però, m’ha fet veure que millor que m’esperés a Plaça de Catalunya, perquè allà només hi ha una via per sentit i podria ser a dins (truc de l’almendruc!). Al final, m’he cansat de Plaça Catalunya i he agafat un tren fins a Ripoll per veure la ciutat una mica i fer temps allà, i després agafar l’altre tren fins a La Tor. (Al final, l’última estació de la línia és La Tor de Querol, no Puigcerdà com em pensava, i m’ha fet més gràcia anar fins allà, a veure què hi trobava.)

Pel camí he passat per Centelles i davant de les Baumes Corcades, on hi ha una via ferrada molt ben equipada i amb un pont nepalí de 69 metres, el més llarg d’Europa.

Un cop a Ripoll he anat a veure el monestir de Sta. Maria de Ripoll i després he fet fotos del poble.

 Avui, a Ripoll, tot estava tort, com veieu. I com era d’esperar, de d’hora n’he fet tard i després he hagut de córrer per agafar el tren, amb la motxilla, la càmera penjant, el telèfon sonant i jo passant olímpicament, i vinga a córrer per Ripoll… Com sempre, vaja. I quan he arribat a l’estació m’he adonat que TRES VEGADES he mirat l’hora entre que he vist que feia tard i que he arribat, i que les TRES VEGADES he mirat el rellotge al revés (l’acostumo a dur a la butxaca). Molt bé, maca, molt bé… He arribat, respirant pesadament i tota suada, amb més de mitja hora d’antelació. Durant aquesta mitja hora he tingut temps de fixar-me que els lavabos de l’estació tenen ganxos a les parets per penjar-hi els trastos (mira quina cosa tan útil, tan senzilla i això no obstant tan escassa!) i d’avançar amb el sudoku difícil de l’ADN, amb el qual em sembla que m’han ben enredat.

El trajecte entre Ripoll i La Tor és preciós. Ja es veia una mica de neu, rius parcialment congelats, estalactites de gel… muntanyes MOLT altes, el cel MOLT blau, vaques i cavalls a manta… Que maco era tot!
 

Arribada a La Tor! Sorpresa! Me li diuen La Tour de Carol i sóc a França. Tot escrit en francès, la gent parlant en francès… Bffff bé, bé, anem bé… Menys mal que, en realitat, en cap moment he deixat Catalunya!

 Això és el meu intent d'àngel… Caldrà que us hi fixeu una miqueta!

Hmm… Ho considerarem seriosament!

L’estació de La Tor és, per ser més exactes, La Tor de Querol-Enveig, i on para el tren és a Enveig. No m’ha acabat de fer el pes, aquest poble. Amb poc menys de quatre hores per davant, he decidit caminar el quilòmetre i mig que hi ha fins a La Tor, perquè a més hi havia un “Auberge Catalane” on sens dubte em donarien alguna indicació sobre què es podia fer per allà (on es sortia, on hi havia els bars de copes, etc…). Durant el camí he considerat la idea d’anar caminant a Puigcerdà i agafar el tren de tornada des d’allà.

L’alberg estava tancat i, com qui no vol la cosa, he anat a espetegar a la Mairie, dotada, com no pot ser d’altra manera, del desfibril·lador de rigor. (Com pot ser que en un poble de quatre gats perdut enmig de la muntanya en tingui, d’això, i que a Barcelona, per exemple, no n’hi hagi vist mai cap?) Mentre m’hi acostava he pensat “Calla! I si…?” i sí senyor, m’han atès en català! I, a més, amb una disposició i una amabilitat exemplars. Sembla curiós, però he sentit el català parlat amb un fort accent àrab, castellà, anglès, senegalès… I, en canvi, l’accent francès no l’he sentit gairebé mai, només en una altra ocasió a part d’aquesta.

Per l’antic camí dels contrabandistes, a Puigcerdà hi falta gent. Havia d’evitar el bosc, que si no hi passaria fred, i tenir en compte que em quedaven dues hores de Sol i tres abans no marxés el tren.

 

 La Mama m'havia demanat que li portés un floc de neu.

Les fotos parlen per si soles. Hi ha hagut moments que el que m’envoltava m’embriagava tots els sentits, no només la vista ni molt menys. Quin privilegi ser en aquell punt determinat de l’espai-temps!

L'església de Saneja, amb un cementiri de referència per trobar el camí.

Saneja des de més endavant al camí… Preciós!

Puigcerdà des de lluny.

 Però no tot han estat flors i violes. Alguns trams del camí estaven gelats, no nevats. Gelats. I un d’aquests era llarguíssim. M’he quedat al·lucinant, però com bé va dir no sé qui, dels covards no se n’ha escrit mai res… així que endavant, tu, que no sigui dit. Ha estat el tros més difícil de tot el camí, de lluny i de llarg, sentint la mirada escèptica de les vaques clavada en la meva persona mentre feia unes acrobàcies que haurien deixat la Valentina Marchei en ridícul. Quin estilàs que gasto!

El més important era no perdre de vista la marca groga del camí 210.

Ups… Això gairebé m'ha preocupat i tot! Els trams on veies aigua corrent sota el gel eren els més distrets…

Però m’ha agradat. M’ha agradat anar a pams, amb una preocupació petita a la vegada i una darrere l’altra (“ara troba el cementiri, ara troba la marca groga del camí 210, ara passa el gel aquest, ara compte no et fiquis al bosc…”), en lloc d’estar tota l’estona rumiant si arribaria a temps per agafar l’últim tren o no. I estic molt contenta perquè a la col·lecció de porqueries que duc a les meves venerables botes s’hi afegeixen ara unes boniques marques blanques, que no sé de què deuen ser, perquè la neu i el gel són aigua, però vaja, són de la passejada de la tarda d’avui.

A la llunyania, Puigcerdà.

I res. He arribat a Puigcerdà a les sis (el tren sortia a les set) i m’he dedicat a visitar una mica el centre. La torre amb la senyera se sosté sobre quatre potes, una mica com la torre Eiffel, i a sota s’hi pot passar i hi ha, de peu, una creu de pedra força més alta que jo. I hi ha moltes escales, en aquest poble, i moltes baranes, feliçment.

 

El Sol s’ha post, la temperatura ha baixat per sota de zero i ha començat a bufar un vent glaçat que calava fins i tot a través del meu súper jersei de la UPC. El tren, però, no ha trigat a arribar i m’hi he instal·lat, al meu lloc de sempre. Ara m’estic escalfant el pollastre (he penjat les cuixes davant del radiador i dins d’una bossa sobre la qual estic asseguda) i aviat soparé. Som a Vic. Si tot va bé, a les dotze de la mitjanit seré a casa.

Facebook in real life

El meu nou rellotge

Sevilla - Cadis 0212: Sevilla, Cadis i la tornada

010212

Després vaig sortir a comprar. Vaig trobar texans, cosa inaudita per mi, i tornant a casa va passar una cosa que em va inquietar. Em va sortir una senyora d’una botiga a fer-me provar un perfum, a mi que tant costa que m’agradi qualsevol olor, i em va encantar. I no era altre que Rose The One, el nou de Dolce & Gabbana. Exquisit. A sobre de tonta, pija… estem arreglats.

Aquell vespre vam mirar una pel·lícula molt divertida de nens petits i després de pràcticament 24 hores desperta em vaig ficar en un llit amb 7 o 8 gruixos de manta, d’aquests que tant m’agraden, tan pesats que no et pots ni moure, i hi vaig dormir 12 hores. No recordo quan havia fet una cosa així per última vegada.

I després va venir el porridge amb canyella i tot, i després un gran picnic amb l’escalforeta del Sol al parc. I tren cap a San Fernando.

030212

No suporto els aeroports.

Ara m’ha deixat l’Albert aquí a Sevilla i farà mitja horeta que hi sóc, havent passat el control de seguretat amb una pila ben sorollosa de nois i noies vestits tots de núvia, amb algun que altre pingüí. Bfffff.

El viatge cap a l’aeroport ha esta meravellós, escoltant cançons catalanes per nens petits (l’Albert i jo som nens petits) i el CD de l’Amaia i deixant-nos endur per l’entusiasme de la música i la bellesa del paisatge, clàxon per aquí, picada de mans per allà!

Aquesta és una terra privilegiada: poques són tan precioses a totes les hores del dia i tots els dies de l’any. Als esteros, les flors grogues silvestres en grans cúmuls rectangulars i ben arrenglerats; les herbes perennes verd fosc; i el blau d’un safir feliç, sota el cel més proper, de l’aigua “a pleamar”. Les enormes muntanyes de sal tan blanques sota el Sol que feia mal als ulls. Les munions de flamencs del rosa més fluix i delicat possible (dels únics roses que m’agraden!) passant-s'ho pipa amb els col·legues fent una mica de llacuna blava (com nosaltres fem una cervesa) rodejats dels camps marrons, suaus i nus.

Les núvies també van a Barcelona, són uns pallassots i se’n va la llum a l’aeroport. “El pingüino, ¿dónde etsááááá? ¡Sí, quiero! ¡Que se besen, que se besen!” Ai mare meva…

Tornem al que és important… Els pins i els eucaliptus, tots verds i alts i respectables, amb la llum groga dolça del Sol morent incidint de costat, la terra cada cop més rogenca i argilosa a mesura que ens acostàvem a Sevilla (la llum de l’aeroport ha tornat i estic esperant asseguda a terra just on es tancarien, si es donés el cas, unes immenses portes anti-incendi corredisses… brrr…), i jo no vull tornar!

On y va?

Sevilla - Cadis 0212: l'arribada

310112

De nit no sé reconèixer els llocs tan bé com de dia. A més, de seguida ens vam posar a volar ben alt, tot just havent sortit de l’aeroport, de manera que vaig perdre una mica el sistema de referència, i el primer lloc que vaig poder reconèixer amb tota certesa va ser el Port de Tarragona. Per tant, al cap de no res ja vam ser fora de Catalunya i tenia poc sentit que intentés veure res més.

De nit, a vegades, les coses més lletges semblen irreals, fantàstiques, bellíssimes. Vegi’s la refineria de la Repsol de La Pobla. Les autopistes i les ciutats, des d’allà dalt, també. Grupets de llum de totes les formes i mides, totalment desordenats sobre el territori, però en fileres perfectament rectes i paral·leles dins dels seus límits. I de dos colors diferents, blanc i groc ataronjat, per sectors. Si les perles fessin llum, tindrien aquesta pinta. I fora dels llums, l’obscuritat més pregona, com d’un altre temps i sense terme mig.

Jo era al costat de la finestra i al costat tenia un seient buit, i més enllà un noi més gran amb bastanta pinta de xungo que anava amb dos més que eren a l’altra banda del passadís. Feia calor, així que em vaig treure el jersei i el vaig deixar al seient del costat, i em vaig posar a intentar dormir. El tio del costat va aprofitar que el seient estava buit per posar-s'hi a dormir sobre la seva jaqueta… i el meu jersei. I em diuen, quan ho explico, “Jo l’hauria despertat!”, però no ho vaig voler fer. Més aviat tenia ganes de posar-li la mà sobre el cap perquè si passava alguna cosa el tio xungo no prengués mal mentre dormia. La gent es fa estimar més quan dorm, és com si tornés a la infància, esdevé inofensiva i vulnerable. Vaig tornar a intentar dormir, vaig tenir fred i no vaig agafar el jersei fins que vaig notar que el xungo-nen es movia.

Va ser una pallissa, el viatge, perquè anaven passant oferint de tot i perquè el capità no parava de fer-nos posar els cinturons tota l’estona, i així no hi ha qui dormi. A sobre, ni una trista turbulència per posar-hi una mica d’emoció, a l’assumpte.

Arribant a Sevilla hi havia molt més negre que llums, per tot Andalusia, de fet (ah! Parlant de llums! Un altre viatge en companyia de la lusesita!). Quan vam començar a baixar la ciutat se’m va fer immensa, i vaig veure les carreteres plenes a vessar de llumets que es movien, ara amb fluïdesa, ara amb alguna vacil·lació. Sempre havia sentit l’expressió “artèries de la comunicació”, però mai m’havia semblat tan descriptiva i adequada. Va començar a clarejar just llavors.

He passat un dia i mig molt bons amb els meus cosins, llegint, parlant, sortint a fer la compra… Quan els dos van haver d’anar a treballar vaig sortir a fer el manta i a comprar. Durant una hora vaig estar estirada a l’herba del parc al Sol, sense fer res, i ni recordo en què vaig estar pensant. Tantes vegades durant el quadrimestre que passo per llocs macos i penso “Si no tingués res a fer, m’estiraria aquí a prendre el Sol sobre l’herba…” Doncs apa! És important, quan pots fer alguna cosa, recordar que potser l’havies volgut fer en algun altre moment i llavors no podies, i quan no la pots fer i te’n vénen ganes pensar que quan sí que podies vas aprofitar al màxim i la vas fer.

Sevilla - Cadis 0212: l'anada

(Ups! Heu vist totes les fotos de cop, ara us mengeu tota la lletra de cop… Per fascicles, no patiu. ^^)

Aquesta comença a semblar la llibreta de fer l’idiota. Per estalviar-me uns calerons i voler aprofitar al màxim la meva estada vaig decidir agafar el primer vol, i ara me’n menjo les conseqüències. Om nom nom.

Per tenir temps de ficar-me en problemes i que això no em comprometés el fet d’agafar o no l’avió, m’he llevat a la una. Tantes nits que hi vaig a dormir, a aquesta hora… Portava tres hores i poc dormint, i quan ha sonat l’infame pito del despertador m’he sentit la persona més desgraciada del món, com era d’esperar. Afortunadament no he tingut temps de considerar la meva dissort, perquè al cap de res ha sonat el mòbil. Ves que no em fallés el despertador i em quedés sense vacances, oi?

Esperant l’N61 ha vingut l’N64, i l’he agafat, perquè estava segura que l’N64 estava passant però no podia afirmar amb completa certesa que l’N61 passaria. He dormit el que he pogut fins que he arribat a Catalunya i allà era el Robert, esperant-me amb una Pepsi. Si és que… on hi ha nivell, hi ha nivell! Tot era fosc i feia molt fred, però Barcelona mai dorm. Simplement, a algunes hores viu una gent i a altres hores viu una altra gent. Hem anat cap on havia d’agafar l’altre bus, que sortia llavors mateix, i apa, a dormir un altre cop, havent-me acomiadat del Robert. Short but sweet.

A l’autobús he posat l’alarma calculant que trigaria una hora i deixant força marge. L’autobús, però, ha anat més que fletxat i m’he passat de la T2. Afortunadament, el conductor, que era simpàtic, basc i de cabells blancs, m’ha deixat amb un col·lega seu que es disposava a fer el recorregut invers. Aquest segon era un d’aquells catxondos de la vida que usen un gran sentit de l’humor com a arma per lluitar contra coses com haver de conduir busos en hores inhumanes, en què encara ni han posat els carrers a terra.

Un cop arribada, més que sobrada de temps (si en el fons, encara que no ho sembla, sóc previsora…), he passat seguretat. La segurata NO era una d’aquelles catxondes de la vida que usen l’humor per lluitar contra coses com haver de dir a la despistada de torn que s’acabi TOTA la Pepsi abans de passar pel control. És ben bé que l’única femella de l’espècie dels segurates que mola és la nostra Sra. Antònia, que tanca el pàrquing una miiiiica més tard de les deu perquè ens doni temps de recollir les coses a cole.

Arribo a l’M3. Fins llavors, una cosa assemblada a una estranya sensació de soledat feia el possible per esgarrapar-me per dins, però no ho acabava de fer perquè o bé tenia massa son o bé tenia coses millors a fer, com agafar busos. Però ara, amb tota la sala buida i els avions esperant-se fora, tots aparcadets, tot fosc excepte el que està il·luminat, tinc molt clar que, si ho puc evitar, no torno a agafar mai més cap vol que sigui el primeríssim de tot l’aeroport, com a mínim sola.

Per acabar d’enviar-me al pou, a sobre de tot això, el dispensador de sabó del lavabo era automàtic i el sabó fa olor de síndria. Això sí que és un insult en tota regla.

Va, i ara una altra becaineta.

San Fernando (un rato a pie...)