1st of May—from Romance of the Rose

...—than bycometh the ground so proude,
That it wole have a newe shroude,
And makith so quaynt his robe and faire,
That it had hewes an hundred payre
Of gras and flouris, ynde (blue) and pers (grey),
And many hewes ful dyvers:
That is the robe I mene, iwis (truly),
Through which the ground to preisen is.
The briddes, that haven lefte her song,
While thei han suffrid cold so strong
In weeres gryl and derk to sight,
Ben in May for the sonne bright
So glade, that they shewe in syngyng
That in her hertis is such lykyng ( pleasure),
That they mote syngen and be light.
Than doth the nyghtyngale hir myght
To make noyse and syngen blythe,
Than is blisful many sithe (times)
The chelaundre (goldfinch) and the papyngay
Than young folk entenden ay
For to ben gay and amorous;
The tyme is than so saverous.
Hard is his hart that loveth nought
In May, whan al this mirth is wrought;
Whan he may on these braunches here
The smale briddes syngen clere.

Romance of the Rose, Chaucer

Jazz dispute

Gràcies a l'Anna per haver-m'ho enviat... Ja sé que no és seriós, però el meu blog no és seriós i això és irresistible!

Problema II: les cigarretes

El Pepitu, fumador empedernit de molts anys, ha decidit deixar el tabac. Acabarà les cigarretes que li queden i mai més hi tornarà.

Té el costum de fumar exactament dos terços de cada cigarreta; a més, ha descobert que, si enganxa amb cura els terços sobrants pot fer una altra cigarreta. Si ara té 27 cigarretes, quantes vegades podrà tornar a fumar abans de deixar-ho per sempre?

We go thataway!

Yes. 'Tis rather wise to go thataway, this time. Another way would be quite dangerous.

Yes, right. OBVIOUS! Obvious? How do we know where to go? There's a road on the floor. We have to follow that road, otherwise there's no telling what might happen. We'd get an angry farmer's pitchfork in our behinds, for a start. How do we know there's a road on the floor? We can see it. We can also see water on the road on the floor, but we know there is no water. Then? What now? How do we know there is no water, but then we're sure there is such thing as a road on the floor? Ahh... If there is no road, as we can be led to think, then there is no sense in driving at all, who cares about pitchforks. Those don't exist either, in all probability.

In which case there is no sense in doing anything at all, in thinking or in existing. Yet there is generally an abnormal tendency to avoid suicide. Maybe there's a reason for that, come to think of it.

He knows which way to go. He trusts there is a road on the floor, that he exists and that he is driving a car. Yet, if faced with a bunch of bad-tempered sceptics, I'm not sure he could prove this to them, if they persist in wanting to think the opposite. He just knows, because if he was consistent and thought there is no reality maybe he wouldn't bother to carry on living.

All this comes to prove the difficulty in living a meaningful life when not wanting to. The need for an outside reference becomes more and more obvious as we give deeper thought to really important matters, and what astonishes me continually is that people live content giving their backs to this stark reality. I think some are in need of a great big emotional pitchfork prod in their intellect.

23 d'abril

Sólo el que sabe es libre,
y más libre el que más sabe...
Sólo la cultura da libertad...
No proclaméis la libertad de volar,
sino dad alas;
no la de pensar, sino dad pensamiento.
La libertad que hay que dar al pueblo
es la cultura.

Miguel de Unamuno

(Ironies de la vida: voleu creure que he corregit tres faltes en aquesta cita...? Traieu les vostres pròpies conclusions.)

Sobre el Siurana, ahir i avui

Problema I: les bicicletes i la mosca

Dos nois estan a una distància de 20 km l'un de l'altre i surten en bicicleta per reunir-se. En el moment en què comencen a pedalar, una mosca parteix del manillar d'una de les bicicletes i vola fins arribar al manillar de l'altre, moment en què torna cap al primer, i així successivament.

Suposant trajectòries rectilínies i si la mosca i les bicicletes van a una velocitat constant de 15 km/h i 10 km/h, respectivament, quina distància recorrerà la mosca des que comença fins que les bicicletes es troben?

Oriental (2)

Corriendo van por la vega
a las puertas de Granada
hasta cuarenta gomeles
y el capitán que los manda.

Al entrar en la ciudad,
parando su yegua blanca,
le dijo éste a una mujer
que entre sus brazos lloraba:

-Enjuga el llanto, cristiana,
no me atormentes así,
que tengo yo, mi sultana,
un nuevo Edén para ti.

Tengo un palacio en Granada,
tengo jardines y flores,
tengo una fuente dorada
con más de cien surtidores.

Y en la vega del Genil
tengo parda fortaleza,
que será reina entre mil
cuando encierre tu belleza.

Y sobre toda una orilla
extiendo mi señorío;
ni en Córdoba ni en Sevilla
hay un parque como el mío.

Allí la altiva palmera
y el encendido granado,
junto a la frondosa higuera
cubren el valle y collado.

Allí el robusto nogal,
allí el nópalo amarillo;
allí el sombrío moral
crecen al pie del castillo.

Y olmos tengo en mi alameda
que hasta el cielo se levantan,
y en redes de plata y seda
tengo pájaros que cantan.

Y tú mi sultana eres;
que desiertos mis salones,
están, mi harén sin mujeres,
mis oídos sin canciones.

Yo te daré terciopelos
y perfumes orientales,
de Grecia te traeré velos,
y de Cachemira chales.

Y te daré blancas plumas
para que adornes tu frente,
más blancas que las espumas
de nuestros mares de Oriente;

y perlas para el cabello,
y baños para el calor,
y collares para el cuello;
para los labios.... ¡amor!

-¿Qué me valen tus riquezas,
-respondióle la cristiana-,
si me quitas a mi padre,
mis amigos y mis damas?

Vuélveme, vuélveme, moro,
a mi padre y a mi patria,
que mis torres de León
valen más que tu Granada.

Escuchóla en paz el moro,
y manoseando su barba,
dijo, como quien medita,
en la mejilla una lágrima:

-Si tus castillos mejores
que nuestros jardines son,
y son más bellas tus flores,
por ser tuyas, en León,

y tú diste tus amores
a alguno de tus guerreros,
hurí del Edén, no llores;
vete con tus caballeros.

Y dándole su caballo
y la mitad de su guardia,
el capitán de los moros
volvió en silencio la espalda.

José Zorrilla

Apologia del toilet seat tossing

El toilet seat tossing, una de les més modernes mostres de l'avenç americà i que consisteix a llançar un seient de lavabo el més lluny possible, és sense cap mena de dubte una de les aportacions més fonamentals a la cultura dels nostres dies.

En primer lloc, cal posar en joc tant la sostenibilitat d'aquesta activitat com el seu respecte vers el medi ambient. En un món destrossat per l'abús de recursos naturals que suposen les pistes de golf i futbol, sense anar més lluny, el toilet seat tossing presenta una nova alternativa perfectament compatible amb les noves exigències del planeta.

Seguidament, cal tenir en compte que les competicions i els entrenaments possibiliten l'associació i la reunió amb gent dels mateixos gustos i, sens dubte, de les més altes esferes de la intel·lectualitat del país.

En resum, el toilet seat tossing és el nou esport del futur: té totes les característiques que duen al triomf en la societat americana, i, si té èxit a Amèrica, evidentment és bo per tothom.

Sur le fil, Yann Tiersen

El noi del pijama de ratlles

No fa gaires dies que algú em va demanar consell per una bona lectura. Vaig recomanar aquest, després de molt rumiar-m'ho...

La raó d'aquesta vacil·lació rau en el caràcter d'aquest llibre. No és complicat de llegir, ni molt menys: me'l vaig acabar en un dia, i això, en una bona part, sota la taula esquivant les mirades professorals. De fet, està escrit en el llenguatge senzill i innocent que faria servir el protagonista, el Bruno, un nen de nou anys; és un llenguatge ràpid i dinàmic, a més de força tendre.

La duresa d'aquest llibre és degut al gran contrast entre l'impacte del final, totalment inesperat, i la simplicitat de tota la resta; entre la profunditat del tema, un període obscur i tràgic, i la innocència i la incomprensió del Bruno respecte dels fets que observa i el panorama que l'envolta...

Amb un tema tan complicat i espinós com el de la Segona Guerra Mundial, que ha fet córrer tanta tinta i sobre el qual sembla que res ens sorprengui ja, i després d'haver sentit tantes coses, aquest llibre arriba amb una visió totalment diferent, dóna un altre punt de vista que permet observar els fets des d'un angle nou i devastador. I, de pas sigui dit, arriba a tocar bastantes fibres...

The Guitar Player, Jan Vermeer

The Bicycle Song

When you’re lying awake with a dismal headache, and repose is taboo’d by anxiety,
I conceive you may use any language you choose to indulge in, without impropriety;
For your brain is on fire—and the bedclothes conspire of your usual slumber to plunder you:
First your counterpane goes, and uncovers your toes, and your sheet slips demurely from under you;
Then the blanketing tickles—you feel like mixed pickles—so terribly sharp is the pricking,
And you’re hot, and you’re cross, and you tumble and toss till there’s nothing ’twixt you and the ticking.
Then the bedclothes all creep to the ground in a heap, and you pick ’em all up in a tangle;
Next your pillow resigns and politely declines to remain at its usual angle!
Well, you get some repose in the form of a doze, with hot eye-balls and head ever aching.
But your slumbering teems with such horrible dreams that you’d very much better be waking;

For you dream you are crossing the Channel, and tossing about in a steamer from Harwich—
Which is something between a large bathing machine and a very small second-class carriage—
And you’re giving a treat (penny ice and cold meat) to a party of friends and relations—
They’re a ravenous horde—and they all came on board at Sloane Square and South Kensington Stations.
And bound on that journey you find your attorney (who started that morning from Devon);
He’s a bit undersized, and you don’t feel surprised when he tells you he’s only eleven.
Well, you’re driving like mad with this singular lad (by the by, the ship’s now a four-wheeler),
And you’re playing round games, and he calls you bad names when you tell him that "ties pay the dealer";
But this you can’t stand, so you throw up your hand, and you find you’re as cold as an icicle,
In your shirt and your socks (the black silk with gold clocks), crossing Salisbury Plain on a bicycle:

And he and the crew are on bicycles too—which they’ve somehow or other invested in—
And he’s telling the tars all the particulars of a company he’s interested in—
It’s a scheme of devices, to get at low prices all goods from cough mixtures to cables
(Which tickled the sailors), by treating retailers as though they were all vegetables—
You get a good spadesman to plant a small tradesman (first take off his boots with a boot-tree),
And his legs will take root, and his fingers will shoot, and they’ll blossom and bud like a fruit-tree—
From the greengrocer tree you get grapes and green pea, cauliflower, pineapple, and cranberries,
While the pastrycook plant cherry brandy will grant, apple puffs, and three corners, and Banburys—
The shares are a penny, and ever so many are taken by Rothschild and Baring,
And just as a few are allotted to you, you awake with a shudder despairing—

You’re a regular wreck, with a crick in your neck, and no wonder you snore, for your head’s on the floor, and you’ve needles and pins from your soles to your shins, and your flesh is a-creep, for your left leg’s asleep, and you’ve cramp in your toes, and a fly on your nose, and some fluff in your lung, and a feverish tongue, and a thirst that’s intense, and a general sense that you haven’t been sleeping in clover;

But the darkness has passed, and it’s daylight at last, and the night has been long—ditto ditto my song—and thank goodness they’re both of them over!

Gilbert & Sullivan