Les que quedaven d'Alemanya

Frankfurt, la plaça de davant de l'estació.

El sostre de l'estació... Aquesta és una de les quatre voltes (m'agraden, aquestes coses!).

Bad Nauheim: die Dankeskirche.

Die Dankeskirche.

Una altra Kirche.

Impressionant, però per què porta el nom de Max Planck un institut de recerca sobre les patologies del cor i els pulmons?

Això és prop del parc. A mi em segueix sorprenent que existís aigua en estat líquid, en aquell poble.

Això era maco i ja està...

Das Deutsche Heft: Bad Nauheim (II)

060209

És el meu penúltim dia aquí i en aquest període tan curt se m'han trencat uns quants esquemes. Els alemanys no són tan endreçats, puntuals i organitzats com ens pensem (com a mínim els de Hessen). Són capquadrats, això sí, i més del que ens pensem, però no els serveix per solucionar res; més aviat són especialistes en complicar-se la vida, ergo en amargar-se-la sols. Para muestra, un botón: només cal sortir al carrer i veure les teulades de les cases!

Bromes a part. Dimecres a la tarda vam anar a Friedberg i un dels trens anunciats ni tan sols es va dignar a passar. A sobre de caríssims, fan el que volen! Mai m'he queixat de la Renfe, però després d'això segur que no ho faig mai. Malgrat la molèstia, vam tenir l'oportunitat, mentre esperàvem a l'estació, d'observar uns treballadors mentre pintaven una biga amb una caaaaaaaaalma que ja voldria jo per viure la vida! Una altra característica mediterrània, suposadament...

A Friedberg vam voler visitar el castell però només obre a l'estiu. Sí que vam poder veure la torre per fora, i és d'aquelles que surten als contes de princeses i cavallers i això.

Crec que aquesta va ser la tarda en què vaig passar més fred, així que vam estar una bona estona mirant roba, que a les botigues, com a mínim, tenien calefacció! Al C&A vaig comprar una boina i unes enormes manyoples negres folrades que deuen ser els quinze euros millor gastats de tota la meva vida. La roba és de les poques coses que té preus més o menys normals.

Després vam anar a casa de l'Irma i el Peter. Ella és mexicana i ell és un alemany no gaire alemany. Vam passar un vespre molt agradable i vam sopar com reines: unes enormes salsitxes el nom de les quals ni recordo, unes excel·lents papitas i bona mostassa. Vam riure, vam criticar els alemanys i quan estàvem marxant el Peter em va preguntar si ja m'agradava Alemanya una miqueta més. El problema no el tinc pas amb Alemanya...

El dia següent ens vam tornar a llevar d'hora; la Raquel va anar a estudiar i jo vaig anar a fer fotos. Vaig tornar a temps per fer el dinar i després d'això vam fer una migdiada que vam allargar fins quarts de set. Quan ens vam llevar ja era fosc. Va ser bastant estrany: vaig anar a dormir a plena llum del dia, amb el concert de piano de Tchaikovsky ressonant pertot, i em vaig llevar que era tot fosc i feia un fred que gelava i per alguna raó em vaig sentir molt sola.

Al cap d'una estoneta ens va venir a buscar la Mary Carmen, una de les persones més xerraires que he conegut en ma vida, per anar a una mena de reunió-tertúlia hispano-alemanya. Jo em vaig limitar, durant el trajecte, a estar agraïda pel fet que parlava a la Raquel (a, no amb!) i no era jo qui m'havia de concentrar a dir "sí" o "no" als moments adequats. Però la senyora era maquíssima.

Vam arribar al que resulta ser el restaurant més antic de Bad Nauheim. Vam baixar a un soterrani amb una volta de pedra i parets blanques, una taula al mig de la sala ocupant-la quasi tota, estoretes vermelles i canelobres sobre la taula, cadires al voltant i, asseguda sobre aquestes, força gent. Es va ajuntar un grup força interessant: una senyora alemanya que estic segura que no sabria esbroncar ningú ni si volgués, que es dedicava a preparar recorreguts per a la Lufthansa, que es diu Kerstin; una venerable àvia, Ursula sense accent (per tant, alemanya), que tenia el cap ben blanc i una veu lenta i tranquil·litzadora; un xilè, Gerardo, que també xerrava molt i que sabia que existeix tal cosa com Catalunya; un senyor de pell bruna però parla alemanya que va confessar que el motiu pel qual s'havia posat a estudiar castellà era entendre els hispanoparlants (que gran); i un noi papissot d'ulls de mar congelat que devia tenir una molla al clatell en comptes de cervicals, tan exagerats eren els moviments del seu cap quan mostrava assentiment per alguna cosa. Entre altres.

Va ser una vetllada força agradable en què vaig tenir l'ocasió de veure (no beure, desgraciadament!) un got de cervesa tan llarg com el meu avantbraç, ple de la seva corresponent Bier. És llàstima, perquè jo hauria volgut tastar-la, però a un lloc on la cosa més econòmica, que devia ser un got d'aigua (potable... o no) valia 3,40 €, ni se'm va acudir de demanar res. És allà on vaig aprendre l'expressió "allí donde el viento da la vuelta" per designar un lloc remot. Maco!

El dia següent, dia de la matrícula pel segon quadrimestre, el vaig passar histèrica intentant anar coordinada amb tothom i més a Catalunya que a Alemanya. Un cop realitzats els tràmits, vaig llençar coliflor i patata dins d'una olla, ho vaig posar a bullir i el resultat no va ser horrible del tot (oi, Raquel? xD).

Havia quedat amb la Raquel a la Dankeskirche però anava molt d'hora així que la vaig esperar al parc darrere d'uns arbustos per fer-li un ensurt. Ho vaig aconseguir. La seva resposta: "Tu t'ho passes molt bé, no?" Ui sí, no ho saps prou!

Vam anar a la Musikschule a l'assaig i un noi avorrit (que s'avorria, no que avorria... bé, això també, una mica), amb ulls de sardina morta, em va prendre la feina de girar les pàgines, perquè en teoria havia de girar-les a la competició... i havia vingut amb un llibre per llegir mentrestant! Si les mirades matessin... Quan va haver fet part de la seva feina i oblidat una pàgina o dues va caure que al cap i a la fi no podria ser a la competició i aleshores va arribar a la conclusió que la seva permanència allà no tenia cap altre sentit que el de fer desesperar la Raquel, així que ens va privar de la seva amena i deliciosa companyia. El professor va rellevar-la, força preocupat perquè en una de les girades la Raquel havia de fer un salt sobtat cap a les notes més baixes.

Quan va haver acabat l'assaig vaig tenir el privilegi de complir un altre dels propòsits del meu viatge.

Aquí s'acaba el meu diari, no recordo la causa de la interrupció en aquest precís moment. Frustrats?

Cròniques còrniques (VII): el menjar

Primer de tot, posem cada cosa al seu lloc: en cap moment vaig passar gana. Segon de tot, puntualitzem que on vaig estar és a Cornwall, que és diferent de la resta d'Anglaterra, i això es nota fins i tot a taula.

La Laura és potser la segona millor cuinera del món (la primera és la meva mare) i s'ha passat tant de temps cuinant per molta gent que ho fa ràpidament i amb resultats deliciosos. No li agrada tenir gent al mig a la seva cuina, però vaig aprendre algunes coses força interessants. Coses que em van cridar l'atenció:

1) La quantitat de bon peix de qualitat, que a vegades no sabíem què fer-ne! El John va estar pescant trenta-set anys i va ser skipper (capità) de la seves pròpies barques, que es van dir totes Sweet Promise. Era molt bon pescador i es va guanyar el respecte de tothom al port, de manera que sovint els pescadors li demanaven consell i a canvi li duien peix fresc. En les meves passejades pel port també me'n van donar a mi, un parell de vegades: era època de verat, i en tenien tant que van ser molt generosos. El filetejàvem (el John me'n va ensenyar) i el fregíem en oli o mantega, i a vegades l'arrebossàvem amb flocs de civada.

2) L'oli de fregir. Pobra gent! Bàrbars nòrdics ignorants del que és bo! Al costat dels fogons hi havia una garrafeta plena d'un líquid infame que rebia el nom de "Cooking oil", que era una barreja d'oli de palma, oli de gira-sol i oli de qui sap què més, que teòricament era "indicat per tot tipus de fregits". Quan ho vaig veure, gairebé em vaig ferir... Però "allí donde fueres, haz lo que vieres"! A conformar-se! S'ha de dir en el seu favor, però, que tenien un setrillet a l'armari amb oli d'oliva que feien servir per les amanides. I aquesta bona cosa que tenen es veu contrarrestada pel fet que l'oli era italià! O sigui, català amb etiqueta italiana, però igualment no sé ben bé com podien fer això...

3) Hevva cake! O, més ben dit, 'evvy cake... Una coca molt bona, fàcil i ràpida de fer, que cada cop sortia diferent i millor que l'anterior...! Es solia preparar quan es celebrava alguna cosa; la recepta és econòmica i senzilla i la gent se la podia permetre. Els ingredients principals són la farina, la mantega i les panses; és una coca força densa però molt gustosa que aquí no hi hauria manera de menjar però que allà venia sempre molt de gust. Abans de coure-la (i aquí és on jo sortia a escena) s'hi fan a la superfície uns talls en diagonal, imitant el dibuix d'una xarxa de pescar.

4) Per dinar, sovint menjàvem entrepanets o alguna cosa lleugera. A vegades, jo anava al poble a buscar un pasty, sobretot si marxava d'excursió. Ara bé, l'escassetat del dinar es veia compensada amb el sempre fantàstic tea, servit en unes banyeres que a sobre estaven plenes, i després hi ha qui s'estranya que m'engreixés...

5) Aquesta gent menja ALFALFA! Va ser una de les poques coses que em va costar. Sempre intentava fer com ells... però quan em van posar aquelles herbes davant i em van dir què era se'm van obrir els ulls com plats i, responent a la seva pregunta preocupada, no vaig saber dir res més que "No, no passa res... Només que, a la meva terra, això ho mengen els RUCS!" I, fidel a la meva essència, me la vaig acabar tota.

6) Deixo constància, perquè no els puc descriure, del crab bisque i especialment dels musclos a la normanda que va cuinar la Laura l'últim vespre. En dues paraules: im pressionant. Si mai pugeu per allà, ja sabeu el què.

Ara mateix no se m'acut res més, però si de cas ja aniré ampliant...

Das Deutsche Heft: Bad Nauheim (I)

Quan vam arribar a Bad Nauheim vam anar cap a l'escola de música on la Raquel tenia un assaig per la competició. Em vaig veure volant per un tornado de música meravellosa... Vaig conèixer el professor, Jens, que estava encostipat i era pèl-roig, i el Tom, l'oboè, que era molt alemany. Ho feien prou bé, però l'oboè tenia problemes amb el tempo i s'equivocava quan no convenia, i que l'acompanyant doni trenta voltes al solista no és manera de guanyar cap competició. Però si "el nen no estudia"... No hi fa res, vaig gaudir de la música! Van tocar Haydn i Poulenc, aquest últim especialment per mi. Vaig tenir l'ocasió de tocar (o millor dit, d'insultar) un gran piano, un magnífic Kawai de mitja cua, vaig veure part de l'escola (tenen dos pianos a cada sala i tots Kawai o Yamaha!) i vaig descobrir un segon gran talent que tinc: no només sé dir el que menys s'escau en cada ocasió, sinó que a més sóc una fantàstica giradora de pàgines! Què més es pot demanar de la vida? (No, no cal que responeu.)

Quan vam sortir era tard i vam anar a Casa della Pasta a comprar un parell de pizzes. La veritat és que la idea de retrobar alemanys amb la panxa buida m'atreia poc! Un cop a casa, vam sopar i vam anar a dormir directament.

Dormo al llit de la Raquel i ella dorm al sofà. Casa seva és petita, però la trobo encantadora. L'escala fa olor de casa del nord, una mica com a Anglaterra, i a les parets hi ha quadres. Ella, al pis, s'hi ha penjat dibuixos i fotos i té molt del que necessita: un sofà, cadires, el llit... Hi trobo a faltar una catifa, però d'altra banda hi té calefacció, que és més important, sobretot quan et lleves al matí. Viu una mica als afores, i per arribar-hi s'ha de passar per un lloc amb camps i arbres que no puc imaginar com deu ser a la primavera, si ara ja és tan deliciós. A més, viu al costat de la via i de nit se senten els trens de càrrega com s'arrosseguen amb calma... Què més pot voler? Hm... una dràstica onada d'immigració catalana... Va, prou!

Aquest matí hem anat a caa de l'Eva, una mil·lionària desordenada i totalment desprovista de gust a l'hora de penjar quadres a la paret que li deixa el seu piano a la Raquel perquè hi estudiï. Hem passat per un bon tros del poble; un parc tristot, marró i apagat però tranquil i acollidor; una església de pedra alta i impressionant, que es diu Dankeskirche (quin nom més maco per una església!) i que dóna la sensació que s'està a punt d'envolar però no pot per poc perquè pesa una mica massa; i per una pastisseria on ens hem comprat uns Streusel per esmorzar que m'han fet preguntar-me com cabien al mateix local aquelles coses daurades tan bones i la pastissera pèl-roja malcarada que ens ha atès amb una antipatia que gairebé feia mal.

Das Deutsche Heft: Frankfurt

Vam estar una bona estona buscant un lloc on poder comprar una mica de dinar sense deixar-nos-hi les dents (més que res, que ens hauria resultat difícil dinar sense) i vam trobar un xiringuito en una plaça, on venien salsitxes amb pa. Em salto el que tinc escrit a continuació per respecte al col·lectiu d'alemanys simpàtics que indubtablement existeix. Només comentaré que ens va costar una mica aconseguir les Thüringen mit Brötchen (d'aquestes de tota la vida) donat a la xenofòbia dels alemanys que no entren al col·lectiu abans mencionat.

Un cop liquidades les Thüringen mit Brötchen (de les de tota la vida) la Raquel em va ensenyar l'òpera antiga mentre menjàvem les postres, en el seu cas pastís de llavors de rosella (altrament denominada pipiripí) i en el meu una coseta molt bona amb sucre per sobre i poma per dins. No me'n feu recordar el nom. Després vam deambular pels carrers, on es poden veure contrastos accentuats però amables entre els edificis de la part vella, amb façanes treballades i un aire molt senyorial, i els imponents gratacels de darrere. Es veu que tot, pràcticament, és nou; després de la guerra gairebé no havia quedat Frankfurt i ho van construir tot de nou, sense respectar el traçat dels antics carrers ni res. Vam passejar per la zona més cèntrica, ens vam colar a l'Escola Superior de Música d'allà i a una botiga de Bechstein i després vam tornar a l'estació. Em va sorprendre la ingent quantitat de prostíbuls que hi ha allà mateix, davant de l'estació, una àrea comercial elegant, cara i pija a més no poder.

Vam pagar set euros i escaig cadascuna per vint minuts de tren cap a Bad Nauheim. Quan portàvem estona assegudes parlant mentre esperàvem que sortís el tren al cap de pocs minuts vaig recordar que havia deixat la maleta en una guixeta... Cursa esbojarrada per recuperar-la, cridant entschuldigungs a discreció i carregant-nos el país sencer perquè no tornaven els quatre euros que hi havíem ficat! I tot això mentre sentia esgarrifances cada vegada que s'anunciava una arribada o una sortida... La megafonia en alemany em transportava amb una horrible eficàcia a les pel·lícules de la 2a Guerra Mundial.

No vam perdre el tren, però la vam tornar a liar ficant-nos a primera classe sense tenir-ne ni idea i posant cara de pop en un garatge quan el revisor, que no passa mai menys quan passa, ens va explicar on érem i per què no havíem de ser-hi. A mi què m'expliquen! Si l'única diferència que hi ha entre les zones de primera classe i les altres és que la primera serveix perquè hi viatgi gent i les altres també...

Das Deutsche Heft: el viatge

040209

El cel, ara a les onze del matí, comença a adquirir un to lleument blavós. Diu la Raquel que fins que no s'aixeca el sol, sobre les nou, no se sabrà si el dia serà assolellat o no. La meva opinió, però, és que si es vol obtenir un nombre gran d'encerts es prediu que el dia serà ennuvolat i a córrer.

M'he trobat un lloc meravellós a la biblioteca municipal per poder escriure. És a la sala infantil, al costat d'una gran finestra de fusta blanca que dóna a un tros del parc. Tot és blanc -la taula, les parets, el radiador amb una plataforma de fusta a sobre per poder-hi seure- excepte les cortines i les cadires, que són vermelles, i estic en un raconet, aïllada totalment de la sala gràcies a un prestatge enorme ple de jocs de taula. Només sento un nen rosset d'ulls blaus que li explica un conte a sa mare, el soroll monòton però reconfortant que fa la calefacció (m'envairia el terror més profund si el deixés de sentir) i algun ocellet atrevit que de tant en tant crida algun company. Dic atrevit perquè fa zero graus a fora... i molta humitat. Si la Raquel no m'hagués deixat un parell de venerables mittens, fets per la seva àvia, tindria problemes seriosos amb les mans. I la meva idea havia estat seure a escriure en un banc del parc... Quin riure!

Ahir va ser un dia molt ple. El Papa em va portar a l'aeroport després de deixar els nens a l'institut. Tot hauria anat com una seda, si no fos per un petit incident en què vaig haver d'obrir la maleta per culpa del diapasó... Vaig passar un mal moment perquè la Nina era l'últim que havia posat a la maleta i només obrir ja la va veure tothom, somrient allà al mig! Però després, mentre intentava tornar a tancar la maleta, m'ho vaig passar prou bé sentint els agents discutir i fer conjectures sobre què seria i per què serviria aquella cosa amb "dos pinxos". Al final la van mig clavar, "es algo de eso que sirve para la música..."!

Després em vaig divertir quan mitja dotzena d'elements desprevinguts del sexe femení van haver de passar uns angoixants deu minuts intentant encabir les bosses de mà dins l'equipatge de cabina, suant i carregant-se tot el personal de tots els aeroports de tot el món en veu baixa o no tan baixa. A veure, senyora... abans de fer una cosa com ficar-se en un tub metàl·lic a pressió per liquidar mil cinc-cents quilòmetres en horeta i mitja, llegeixi's les normes del joc, tingui la bondat... O si, pel que sigui, no ho ha pogut fer, sàpiga que els sòlids porten tant temps essent incompressibles que no canviaran pas els seus costums per vostè... Així que tregui aquest enorme jersei de llana d'aquí, que li aniria ample a un ós polar, i no tinc ni idea de com l'ha pogut encabir dins en primer lloc, i posi-se'l, que és millor passar dos minuts de calor o de semblar més grassa i poder pujar que no pas anar fresca i quedar-se plantada a terra. Sisplau...!

El viatge va anar molt bé... Vaig poder veure casa, després res, després una miqueta de mar, després res, després els Alps, després res, després Ginebra, crec (una cosa amb un llac enorme al costat, el llac de Ginebra, diria) i després res més fins que vam aterrar. És llàstima, perquè el capità ens anava explicant per on passàvem. Vet aquí la llista:

-casa meva (això no ho va dir);
-Barcelona;
-un trosset del Mediterrani;
-Marsella;
-els Alps occidentals;
-Grenoble;
-Ginebra;
-Dijon;
-Metz;
-Luxemburg; i
-Frankfurt-Hahn (menys mal!).

Llàstima dels núvols! Eren, a sobre, núvols lletjos; la majoria semblava les floritures que apareixen quan t'oblides de l'existència a la nevera d'un tomàquet o dos.

Així doncs, el primer que vaig veure d'Alemanya van ser les terres que envolten l'aeroport: grans trossos de conreu que encaixonaven els pobles, una mica com el porexpan i el paper marró d'una caixa de valuoses peces de porcellana, i aquests pobles eren tots molt assemblats, tots de cases amb teulades fosques altes i inclinades i campanars extremament punxeguts que en el seu moment devien haver estat el terror dels paracaigudistes aliats.

Quan vam haver arribat, cadascú se'n va anar per la seva banda, i jo em vaig poder escapar de l'home de la cua... No havia mencionat fins ara un senyor que era a l'altra banda del passadís, a l'avió, i que s'assemblava tant al Javert que vaig haver d'estar tota aquella estona aguantant les ganes de córrer i de cridar "NO! No em dic Jean! NO!"

Vaig trobar jo soleta l'autobús que m'havia de dur a lloc, i no gràcies als senyals de l'aeroport... El duia un homenet pintoresc que gustosament hauria situat en un còmic d'Astèrix sota un casc prussià i envoltat d'una pell d'ós.

Vam passar per dues hores llargues de país alemany durant les quals vaig veure coses que em van deixar amb diferents impressions... Les terres amb els John Deeres i les casetes eren molt maques... Una mica tristot, però al cap i a la fi som al Febrer... Bingen am Rhein, per fi,un somni fet realitat tant i tant temps després de conèixer el poema... Grans boscos de coníferes foscos, misteriosos i amenaçadors que tot i això convidaven a explorar-los... Un bon tros de Frankfurt, una ciutat (amb això queda dit tot)... però el que no oblidaré mai són unes excuses de vinya que algú havia escampat per allà, plenes de ceps morts de fàstic que no feien més que queixar-se desagradablement... i no m'estranya! A més, estaven com a mínim a cinquanta graus d'inclinació, cosa que em feia preguntar-me com s'ho deuen fer per fer-hi passar els tractors... Segurament encara deuen anar amb rucs! Ases catalans no, que no en tenen, però sí de rossos, segur. De fet, tornant a les vinyes, ja m'ho havien explicat (i que han de comprar most estranger per fer un intent de quelcom decent), però és allò que parlàvem que el cervell esborra els records més nocius per la pròpia protecció.

Quan vaig arribar a Frankfurt Hauptbahnhof (apa, repetiu-ho... i com ells!) em vaig trobar dins un edifici enorme amb tres o quatre voltes al sostre, vint-i-quatre vies a terra i molta gent histèrica entremig. Hi havia quedat amb la Raquel però em sobrava temps, així que hi vaig fer un tomb. Caminant a bon pas vaig trigar uns cinc minuts a arribar a l'altra punta! I una altra cosa: tots els trens acaben i comencen allà, no travessen l'estació. Almenys a la part de dalt.

Feia estona que tenia gana però esperava la Raquel per dinar... i per culpa dels trens em va fer esperar una hora!, dues mitges hores! Senceres! Com torni a sentir un guiri queixant-se de la impuntualitat característica dels mediterranis, em sentirà ell a mi!

Quan finalment ens vam trobar vam córrer a abraçar-nos enmig de la gentada. Aquesta gent no està acostumada a mostres d'afecte així d'explosives, així que ja teníem tots els visigots, ostrogots i gots a seques mirant-nos... Em consola el fet que al cap i a la fi som bastant guapes, així que no passa res.

La tempesta

He presenciat una tempesta.

Ha vingut poquet a poquet, avisant durant molta estona amb bramuls suaus i continguts com els que faria l'estómac d'una balena blava tipa i satisfeta. No ens ha privat de la posta de Sol, que ha mort dolçament i lenta, pinzellada a pinzellada.

Del ventre del gran cetaci surten dits d'aranya ràpida que esquincen el cel i m'enceguen amb la seva llum. Els gats tenen por i pugen a la paret on m'he enfilat i assegut amb els peus dintre l'heura... se m'arrauleixen a la vora per buscar protecció, com si l'electricitat fes acepció de criatures.

Pluja sobre les muntanyes... La balena arrossega lentament i amb gràcia una imponent cortina d'aigua fosca, com una núvia el seu vel, i els ceps verds i plens són allà, drets, esperant a rebre el fresc ruixat de perles transparents. En contrast amb tots els colors de les vinyes i el sòl, colors de la terra, colors d'aquí baix, un retall de firmament que encara no ha estat escanyat pels fills de la balena llueix el seu esplendor escarlata concentrant en un foradet tota la sublimitat de cada posta.

La pluja passa de llarg. I les aranyes, i la balena, i el seu parlar. I jo demà me'n vaig. Deixo aquest lloc per una terra de la qual conec tan sols el nom, i què és un nom en aquest món quan només es té això? I, quan torni, tindré aquesta tempesta, i tots els silencis que voldria?



Feta per MoonShaw després d'una altra tempesta. Val la pena ampliar-la una mica.

E la nave va, Fellini

Coses estranyes alemanyes

Aquest trasto et diu a quina velocitat vas. Em pregunto si ara sortiran cotxes sense velocímentres... La resposta és, evidentment, que no... Aleshores, per què la despesa aquesta? És divertit, però altres coses també ho són i moltes són gratuïtes!

Com això, que no és gratuït però significativament més barat... Es diu Kohlrabi però no sé ben bé quina mena de gust té perquè no en vaig arribar a tastar cap.

Així per dins...

...i així per fora. Això serveix per fer sal de manera ecològica amb fusta salada. Que sí. No vull comentar que es produeix una quantitat ínfima en relació al temps que s'hi està, i que el rendiment és pràcticament nul. Ui, se m'ha escapat... És que fan unes coses més estranyes! Però bé, això passa a tot arreu.

Barcelona vuelve a inspirar

Somos observadoras. Nos dedicamos a un poco de todo, según toque. Siempre tenemos más cosas que hacer, pero por extraño que parezca, no hacer nada y mirar es de las mejores formas de conocer el mundo y la sociedad.

Sin duda los lugares ideales para encontrar lo más curioso de este mundo suelen ser los centros de las grandes ciudades, y éstos son una distracción constante.

Caminemos por La Rambla. Dejemos atrás los turistas amarillos (algunos de cabeza, otros de piel) alucinando con las palomas en Plaça Catalunya y vayamos hacia abajo, en dirección al puerto. Nada más empezar el paseo, unos indios entusiastas y emplumados entonan y tocan viejas melodías nostálgicas de su tierra, cantos de cóndores, sierras, nubes y amores de ojos oscuros. En un momento dado sale del corro un joven con estremecedores gritos y chillidos danzando alrededor de la funda, dando saltitos y pegando botes para invocar la lluvia en una ciudad que apenas supera los 600 mm anuales.

Lo dejamos con su trabajo y pasamos entre las estatuas vivientes. Cada día que pasa son más ortopédicas y sorprendentes. Algunas ya ni parecen estatuas: suerte tenemos del viejo soldado de cobre de la II Guerra Mundial. Él sí se conserva fiel desde hace años. Una pequeña multitud se ríe alrededor de un ser alto y negro envuelto en una capa enorme y oscura de arriba abajo. Cada vez que alguien se le acerca para darle alguna moneda, el ser le da un papel y mientras se aleja salta de tal manera sobre su caja de madera que parece que el cielo se viene abajo. Y se asustan. Mucho.

Dos chicas con cara de no tener nada mejor que hacer se quedan mirando el ser. Y el ser se da cuenta. Las chicas se van. Al cabo de un rato, vuelven. Una de ellas se acerca a darle una moneda con aires de aventurera en tierras extrañas. El ser le da un papel. La chica se gira con desconfianza. El ser salta sobre la caja con el mayor estruendo que puede conseguir... Antes de tener la oportunidad de asustar a la chica, ella se gira i le ruge en la cara con un escándalo impresionante que sorprende y confunde momentáneamente al ser. Aplausos de los espectadores. Reverencias del ser. Las chicas se marchan rápidamente.

Más abajo, en uno de los muchísimos cafés abarrotados, unos turistas se refrescan tomando unas cervezas. ¿Qué hay de tan especial en ello?, nos preguntaréis. Su color. Quien tenga inquietudes hexadecimales, que busque a qué se parece #CC0000. No podemos decir nada más excepto que no estamos exagerando. Y esto mientras el gobierno hace campañas avisando del cáncer de piel: si no la hiciera, posiblemente todo el mundo habría muerto ya... o le habrían salido seis narices por centímetro cuadrado por todo el cuerpo.

Damos la vuelta y subimos de nuevo, ya que nos pasan a recoger en el Corte Inglés. La puerta de los grandes almacenes es un lugar común de encuentro, y no somos lás únicas que estamos esperando. Tenemos al lado la chica más bonita que hemos visto en nuestra vida: pelo rojizo rizado y suave que lanza destellos al Sol, piel perfecta de anuncio, blanca y rosada según conviene, ojos grandes de color miel y cara de facciones tan armónicas como se puede imaginar. Parece extranjera. Como observadoras curtidas desde hace años y, además, devotas admiradoras de cualquier forma de belleza, no podemos evitar los comentarios sobre su maravilloso aspecto.

-¿Has visto? Es perfecta.

-¡Cómo no verla! Parece un cuadro del Renacimiento.

-Tienes razón, ya la veo con un enorme vestido de terciopelo verde oscuro delante de cortinas rojas. ¿De dónde crees que puede ser? Imagínate, si nos comprendiera...

-¡Qué va a comprender! Si da lo mismo, estamos hablando muy bien de ella. No parece escandinava ni del este de Europa. Diría que tiene rasgos anglosajones. De aquí no es con total seguridad.

-Efectivamente... De todos modos, me daría bastante vergüenza. Pero ¿has visto jamás una cara tan perfecta? ¡Qué ojos! No parece de verdad.

-Madre mía, si parece sacada de una pintura... ¡De una pintura con tan sólo la imaginación por modelo!

En ésas estamos cuando suena un móvil. El suyo. Nos damos con el codo.

-Calla, mira, ahora sabremos qué lengua habla y se nos aclarará el misterio... -La chica lo coge:

-¿Hola? Sí, ¿dónde estáis?