Showing posts with label History/Història. Show all posts
Showing posts with label History/Història. Show all posts

14 February 2013

St. Valentí

Donat que tothom (o gairebé) es dedica, en tal dia com aquest, o bé a enviar o rebre bombonets i floretes, o bé a desitjar que hi hagués algú a qui enviar-los o de qui rebre’ls, he pensat que potser fóra bo buscar d’on surt aquest costum, i he vist que els orígens són més trascendents que el que sembla.

La complicació més gran surt del fet que tres St. Valentí diferents es mencionen al martirologi el catorze de febrer: un sacerdot a Roma, un bisbe al que ara és Terni i un que va ser martiritzat a l’Àfrica. És el primer el que es va convertir en patró dels enamorats, els joves i els matrimonis feliços (i dels epilèptics i els apicultors, però això ja no ve al cas).

Valentí, sacerdot romà, va viure a l’època del cruel emperador Claudi II el Got. Arribats aquí, la història divergeix. Per una banda, sembla que l’emperador estava preocupat davant de la falta d’efectius militars en un temps convuls i agitat, cosa que va atribuir a la, segons ell, excessiva fidelitat dels homes envers les seves dones i les seves famílies. Per tant, no se li va acudir altra que prohibir el matrimoni. Valentí, adonant-se de l’absurditat del decret, va seguir celebrant les unions en secret, desafiant l’emperador. I tots sabem com acabaven aquestes coses, un cop descobertes.

Una altra versió indica que Valentí ajudava tots els cristians que podia durant les freqüents i ferotges persecucions, i que també casava parelles cristianes. Les dues coses estaven més que prohibides. Quan Valentí va ser capturat i dut a la presó, fins i tot allà va fer-hi amics i es van convertir al cristianisme guàrdies i altres presos. Es diu que fins i tot Claudi va començar a cobrar-li afecte, fins que Valentí va intentar donar-li testimoni, i va ser condemnat a mort. Diu la llegenda que el dia abans de morir, Valentí va enviar una nota a la filla del seu carceller, amb qui també tenia una relació d’amistat, signada “Del teu Valentí”.

Pel que es desprèn de la literatura, no va ser fins a l’Edat Mitjana que es va començar a associar el dia de St. Valentí amb el dia dels enamorats. Un altre nexe va ser la creença general que a la segona meitat del segon mes de l’any, a envistes de la primavera, els ocells es començaven a aparellar. És per això que el dia de St. Valentí es va començar a veure com una bona ocasió per intercanviar-se cartes, poemes i regals senzills, com ara flors.

Un poema medieval, escrit en català per un tal Pardo, fa referència a aquest dia ben bé ja a finals del segle XIV o principis del XV. Tot i que no m’he entretingut a llegir-lo tot, pel que he vist és un recull de coses boniques per dir-li a la dama en qüestió precisament el dia de St. Valentí. I, més recentment, el que es proposa com a origen de “tot plegat” (entenent-se per “tot plegat” la celebració massiva, comercial i superficial d’aquest dia) va ser un fragment de Shakespeare (línies 48-51) en què una jove es planta sota la finestra de l’home que estima per tal de ser ella la primera que ell vegi el dia de St. Valentí. (Deia la tradició que la primera noia que un home veiés el dia de St. Valentí esdevindria el seu amor per sempre.)

Espero que amb això hagi aclarit una mica els orígens d’una celebració avui dia fastigosament explotada, com tantes altres coses. Potser fóra bo que, quan s’enviessin bombons embolicats amb paper de color rosa i ple de cors, es pensés una mica en altres temps on no hi havia la llibertat que hi ha ara i on la gent deixava la pell per defensar la fe i ajudar els necessitats... o en altres llocs on ara mateix estan passant aquestes coses.

Qui vulgui veure les referències que he usat, me les pot demanar i les hi puc enviar.

23 September 2010

Grace



M'agradaria fer arribar una cançó trista i un trosset d'història irlandesa als meus lectors catalanoparlants...

Aquesta cançó data del 1916, any en què va tenir lloc a Dublín el que es coneix com Alçament de Pasqua (Éirí Amach na Cásca). Joseph Mary Plunkett (en gaèlic, i d'ara en endavant, Seosamh Pluincéad), poeta irlandès revolucionari, va ser estacionat a l'Oficina General de Correus (el G.P.O. de la cançó) amb Padhráic Pearse. Van fracassar, i van acabar o bé morts o bé a la garjola, la Kilmainham Jail del primer vers.

Pluincéad estava compromès per casar-se amb Grace Gifford, però la seva tuberculosi i l'Alçament ho van impedir, de manera que es van casar el 4 de maig a la capella de la presó, poques hores abans de ser Pluincéad executat. Tenia 28 anys. Grace no es va casar mai més i set anys després va ser tancada a la mateixa presó que el seu marit, si fa no fa per raons assemblades.

18 March 2008

El celler

Noah Gordon, reconegut autor nord-americà de ficció històrica, ha sorprès amb el seu últim llibre, un exquisit tribut a les terres del Penedès.

La història és senzilla: la vida del jove Josep Álvarez, un pagès que s'embolica en uns esdeveniments gens clars on es barregen assassinats, carlistes, el President Prim i una colla de despistats en un caos típic de la Restauració. A causa d'aquests fets, Josep ha de fugir cap al nord. Torna quan mor el seu pare i es troba que ha de refer tota la seva vida en un panorama diferent del que havia deixat enrere tants anys abans... I no només això, sinó que es proposa el repte de fer allò que ningú abans, a la seva comunitat, s'havia plantejat de fer en aquelles vinyes mal aprofitades: un bon vi.

Potser la trama no és tan complexa com en altres llibres del mateix autor, com El metge o L'últim jueu; potser els personatges no hi apareixen amb tanta profunditat psicològica. Però és que els personatges no són el centre de l'obra, aquesta vegada: ara toquen l'entorn, els costums, els paisatges, les vides. Les descripcions són riques, brillants, pictòriques; aquest llibre és un túnel en el temps vívid i agradable que porta de cop, sense esforç i amb realisme, a un dels períodes més interessants de la història de Catalunya i els catalans.

9 March 2008

Cuatro pinceladas de historia inglesa a partir de canciones de niños

Es interesante ver cómo la historia de un pueblo impregna todas y cada una de sus manifestaciones culturales a lo largo de los siglos: vestido, lengua, gastronomía… La mayoría de la gente suele estar informada acerca de éstas, que son las que más llaman la atención, pero en este escrito voy a tratar una parte pequeña y concreta de la literatura, a menudo ignorada por los grandes y los mayores, pero muy querida por los pequeños y los curiosos: todo el conjunto de nanas, canciones de cuna y, en general, canciones infantiles del pueblo inglés. Evidentemente, en todas partes las habrá con su lógica y su significado; sin embargo, he escogido éstas porque, de las tres lenguas con que he crecido, indudablemente es la inglesa la que presenta mayor riqueza de trasfondos y contenidos en este aspecto. Para ilustrar esto, he escogido cuatro canciones de las más famosas: canciones que todo inglés que se precie como tal conoce y se sabe desde antes de tener uso de razón.

Humpty Dumpty sat on a wall,
Humpty Dumpty had a great fall;
All the King’s horses and all the King’s men
Couldn’t put Humpty together again!


Una, conocida en toda Europa, es Humpty Dumpty, el mismo de Alicia en el País de las Maravillas, para poner un ejemplo. Normalmente se le representa como un huevo que se sienta en una pared, se cae y, según la canción, “ni los caballos del Rey ni sus hombres son capaces de recomponerlo”. De hecho, las palabras “Humpty Dumpty” se utilizaban antes en Inglaterra para referirse a una persona obesa, pero Humpty Dumpty, en realidad, no era ni lo uno ni lo otro: era un cañón. Y un cañón real, claro, real y realista. Tuvo su momento de gloria en plena Guerra Civil inglesa, uno de los periodos más turbulentos de la historia de este país —aunque de éstos tiene muchos—: un conflicto largo y sangriento que enfrentó al rey, Carlos I Estuardo, con Oliver Cromwell, que estaba a la cabeza de los parlamentaristas. Básicamente la guerra surgió porque Carlos I, casado con la princesa Enriqueta de Francia, tenía al pueblo harto de sus abusos y de las costumbres católicas que permitió que su señora trajese de su patria natal; y esto, muy resumido, fue lo que sumió el país en una época de caos, desastre y aniquilación. Una de las refriegas más memorables fue la de Colchester, una ciudad del norte de Inglaterra en poder de los realistas, que fue asediada por los parlamentaristas durante el verano de 1648. El ejército de Carlos I disponía de una artillería excelente, y Humpty Dumpty era un gran cañón que fue situado estratégicamente sobre la muralla. No obstante, todo lo que logró hacer fue fastidiarles la vida un rato a los hombres de Cromwell, porque le pegaron un cañonazo a la pared donde estaba, se cayó y luego tomaron la ciudad, lo volaron todo por los aires, cañón incluido, y “ni los caballos del Rey ni sus hombres fueron capaces de recomponerlo”. Fue una victoria bastante importante para los parlamentaristas, y, si a alguien le interesa saber cómo terminó el asunto, echaron a la reina, le cortaron la cabeza al rey y Cromwell quedó como Lord Protector. Y se acabaron los huevos/obesos/cañones durante un tiempo.

Mary, Mary, quite contrary,
How does your garden grow?
“With silver bells and cockle shells
And pretty maids all in a row.”


Otra canción que alude a un personaje real poco simpático es Mary, Mary, quite contrary, que se podría traducir como “Mary, Mary, siempre llevando la contraria”. Esta señora no es otra que la conocida como “Bloody Mary” (¿quién le puso nombre de cóctel a la pobre mujer?), la reina María I Tudor de Inglaterra, apodada “la Sangrienta”. Hija del primer matrimonio de Enrique VIII —con Catalina de Aragón—, fue educada en la religión católica y marginada y reprimida durante su infancia y adolescencia. Luego, cuando le tocó ser reina, empezó por cargarse todo y a todos los que le podían suponer un peligro, sobre todo a los protestantes, de una forma que seguramente ella habría llamado expeditiva, eficiente y eficaz, pero que yo califico de cruel, desmesurada y monstruosa. No es de extrañar, dadas las circunstancias; pero esto no la justifica. Incluso se casó con Felipe II de España para que éste le facilitase la tarea de volver católico el país. ¡Le dio por enamorarse de él, encima! Luego, Felipe, once años menor que ella, se fue a atender sus asuntos y ella pilló una depresión que la mató. Pero bueno, a más gente mató ella, y de esto va la cancioncilla. Bonito, ¿verdad? De pequeña, cuando la oía, me imaginaba el jardín que se describe en la letra, y la tal Mary era una niña con un vestido lila, las mejillas sonrosadas y el pelo negro, que se paseaba arriba y abajo, y en el jardín, de acuerdo con la canción, había campanillas de plata y conchas y bellas doncellas en fila. No fue hasta más tarde que me enteré de que de niña bonita con vestido lila, nada de nada: más bien una mala sombra de mujercita pelirroja, de piel arrugada, áspera voz y sin cejas ni pestañas (palabras de su esposo). De campanitas y conchitas menos aún: eran palabras populares para designar dos instrumentos de tortura, uno para estrujar y romper los pulgares y otro para hacer lo mismo con los genitales. Y las bellas doncellas eran guillotinas. Qué duro es crecer. Se da cuenta una de cada cosa fea…

Georgie Porgie, pudding and pie,
kissed the girls and made them cry;
when the boys came out to play,
Georgie Porgie ran away.


Luego hay otra, Georgie Porgie, que no habla de un rey, sino de un duque. La canción, traducida, va más o menos así: “Georgie Porgie, pastel y empanada, besó a las chicas y les hizo llorar; cuando los chicos salieron a jugar, Georgie Porgie se escapó”. Esto del pastel imagino que es más para rimar que para otra cosa. Pues este Georgie Porgie, según parece, es George Villiers, el primer duque de Buckingham, el que sale en Los tres mosqueteros, que en realidad son cuatro, pero bueno. Este hombre se pasó la vida liando las cosas de mala manera: mantuvo uno de los affaires más escandalosos de la época con la princesa española Ana de Austria, esposa de Luis XIII de Francia; las malas lenguas y la historia dicen que el duque era amante del rey, también; y además fue él quien arregló el matrimonio de su hijo —el hijo del rey—, el antes mencionado y tristemente célebre Carlos I, con Enriqueta María. Por todo esto, y por todas las veces que se pasó de la raya con quien pudo, era muy odiado en todos los ámbitos, hasta que el Parlamento perdió la paciencia, y me parece que el hombre no tuvo un final muy agradable. Diría que fue asesinado. Sea como fuere, en la letra de la canción se ven claras alusiones a lo que en vida se dedicó a hacer. Hay cosas que todo el mundo sabe pero que nadie puede decir. Por lo menos directamente…

Ring a ring o’roses,
A pocket full of posies,
Atishoo!, atishoo!,
we all fall down!


Otra canción, y con ésta acabo, habla de una gran desgracia que asoló la ciudad de Londres en 1665: la epidemia de peste negra. Esta tonada en cuestión es una danza que los niños bailan en corro. La letra, que parece que hable de coronas de rosas y bolsillos llenos de flores, en realidad se refiere a las ronchas circulares que a los enfermos les aparecían en la piel y a la costumbre de llevar flores fragantes encima, ya que se creía que la enfermedad se propagaba por los malos olores. Los estornudos de los últimos versos eran otro síntoma, y una vez se manifestaban en alguien, aparentemente el pobre ya estaba condenado: “¡Caemos todos!” Cuando los niños juegan, se tiran al suelo al cantar esta última línea. Hay que ver qué bestias son los críos, para que luego vayan hablando de la bondad innata del ser humano. O esto, o es que no lo saben. Que también.

Evidentemente, el día que tenga niños a quienes cantar, escogeré canciones de otro folklore, cualquier otro, el que sea…

7 March 2008

Desamortitzacions



El tema central d’ambdós mapes és la distribució territorial a Espanya de l’impacte dels canvis de propietaris de les terres a cada província, l’un fins al 1845 i l’altre el 1855.

El primer mapa mostra la quantitat, en milions de rals de billó –monedes reials fetes d’argent i de coure– de les compres de finques rústiques del clergat fins al 1845. El segon, en canvi, és més concret, i s’hi aprecien els efectes de la desamortització de Madoz l’any 1855, deu anys més tard. Tant en el primer com en el segon, aquests processos van repercutir, sobretot –i a grans trets–, en les regions centro-occidentals i meridionals del país. Al segon mapa, però, són molt més òbvis els contrastos entre províncies, havent-hi pocs punts mitjos entre les àrees més afectades per la desamortització –Sevilla, Madrid, Toledo, Ciudad Real i Cadis– i la resta.

És interessant remarcar les diferències entre les circumstàncies en què es van produir aquests dos processos que aïlladament, per si sols, són bastant semblants.

El primer mapa pertany a l’època anterior a la Constitució moderada de 1845 i el Concordat amb l’Església catòlica de 1851. Començant per Godoy ja des de 1798 i seguint amb Mendizábal entre 1835 i 1836, l’Estat utilitzava les desamortitzacions com a mitjà per assolir tres objectius principals –especialment la de Mendizábal–: assegurar-se el suport d’una nova base de propietaris simpatitzants amb el règim perquè ningú no volgués tornar enrere, aconseguir diners per finançar l’Estat i les guerres –cal tenir present que en els temps de la desamortització de Mendizábal s’estava en plena lluita contra els carlins– i també aconseguir una separació cada vegada més marcada entre Església i Estat. No obstant, aquest sistema mai va arribar a rutllar del tot, ja que els propietaris rics es quedaven amb les terres més fèrtils i més bones –previsiblement– i ningú no volia les terres dolentes. Només cal observar l’èxit que van tenir els latifundis del centre i centre-oest i la huerta sevillana, regada pel Guadalquivir, mentre que el panorama de les petites propietats del nord del país queda bastant desolat, així com les immenses extensions de cereal a l’est de Madrid.

El 1844 es canvia de règim progressista a moderat amb les conseqüències naturals: restricció de llibertats en gairebé tots els àmbits i potenciació de l’Església catòlica. L’estabilitat d’aquest nou ordre queda una mica compromesa pel descontentament de l’Església (lògic, ja que li havien pres les seves propietats), però això se soluciona amb el Concordat de 1851, que decreta la confessionalització de l’Estat, la devolució de les terres no venudes de les desamortitzacions i el finançament de l’Església per part de l’Estat.

Deu anys més tard, després d’aquest període –conegut com la Dècada Moderada–, es fa un pronunciament que provocarà la caiguda del moderantisme i el retorn al progressisme, amb Espartero al capdavant. A part de les reformes constitucionals que va dur a terme només accedir al poder, té molta importància una nova desamortització, la de Madoz, el 1855, que és la que es reflexa al segon mapa. Ara la situació és ben diferent: el context és el d’un país endarrerit uns quants anys a causa de guerres i conflictes interns que intenta sortir del clot on està –figuradament parlant–, resorgir econòmicament i, en la mesura del possible, posar-se una mica a nivell de la resta d’Europa, principalment per mitjà del ferrocarril. Però això, com tot, necessita diners, i es va recórrer a una altra desamortització.

És estrany que gran part de les províncies afectades per les primeres desamortitzacions tornin a ser les protagonistes aquí, quan es podria pensar que el que es pot vendre es ven de seguida, i que el que no, es col·loca a les següents subhastes. Malgrat això, i potser perquè aquest cop la desamortizació va ser a més gran escala i van afectar els béns d’ajuntaments, de l’Estat i d’ordres militars, a més dels de l’Església, els mapes mostren en els dos casos la gran popularitat de la línia de regions de Madrid a Sevilla i del que en queda a l’esquerra, i una relativa tranquil·litat a la resta de territoris.

Les intencions eren bones, però el fracàs va ser estrepitós. Havent trencat els compromisos que representava el Concordat de 1851 hi ha haver una ruptura amb Roma; a més d’això, els progressistes no van aconseguir fer gairebé res, perquè no van estar a l’altura del que el poble esperava d’ells i el país va tornar a caure on era, o més avall encara, a causa d’epidèmies i crisis. Per aquest motiu es van produir aixecaments populars que van culminar en la dimissió d’Espartero, que es va exiliar de nou sense haver tingut temps d’arreglar res i deixant de nou el país sumit en un estat de caos.

Dos mapes, doncs, i dos períodes en el seguit de desamortitzacions que pretenien millorar l’economia i la qualitat de vida a Espanya i que potser no van fer més que posar sal a la ferida.

7 February 2008

WWI: Experiences of an English Soldier

The grandson of the said English soldier had the brilliant idea of posting his -the soldier's- letters to his family exactly 90 years after they were written, in the following blog:

WWI: Experiences of an English Soldier

They are authentic letters, written by an ordinary person, just like anyone else, in extraordinary circumstances; in a simple and compelling manner, they give a personal and first-hand testimony of those hard times. There are a few spelling and punctuation errors, but personally –and picky as I am myself– I find that what they do is just bring a human being a little closer and make past things more real and vivid.

My History teacher said these letters are like a tunnel of time. It was him who showed me the link, saying I would probably like it. I did - I hope you enjoy it too!