Mandarin duck

A bird you're probably familiar with already.

Terol, agost del 2011

Terol

Terol

Terol

Bronchales

Alustante

Sierra Alta

Sierra Alta

Ródenas

Ródenas

Bronchales

Matí

La vista des de la cuina avui. Per una vegada a la història, ens despertem en aquest país sense ni un núvol al cel i això bé s'ha de celebrar, no? No és un mal començament de dia!

Una estoneta més tard, sortia el Sol i tot.

I una mica més tard des de l'habitació. Fa un fred que pela i és el matí més maco que he vist en molts, molts dies (ja ni recordo quants).

The road to home

Oh the leaves are falling from the trees...

...and the snow is coming, don't you know?

But I still remember which way to go...
I'm on the road, the road to home!

Ahir escoltava aquesta cançó de l'Amy Macdonald. Vaig pensar "Sí, això de les fulles val... Però la neu, ja ho veurem!" I quina ha estat la meva sorpresa, aquest matí, en veure-ho tot així de blanc. A tres de vuit he fet la foto de la neu. Negra nit, a dos graus, encara nevant... Tot sembla més silenciós quan està nevant. I l'avió i la tornada també seran veritat! Aviat! (La foto de l'avió no és meva.)

La costa lituana! :)

Palanga

Platja de Nida

Port de Nida

Palanga

Palanga

Palanga

Palanga

Paukštissets de Klaipėda

Paukštissets de Klaipėda

Pažaislis, 290912

Let your love shine on,

for we are the stars in the sky;

let your love shine strong

until the day you fly away!

 Excuse me, kind sir... Where can I get a haircut like yours?

Cervera - Portbou - Colera - Llançà, 010512

“Fins després de parcials de Q8”, vaig escriure l'última vegada, i que lluny em quedava llavors! I avui hi he tornat, que feia dies que me’n moria de ganes.

Aquest cop m’ha fet un dia esplèndid, i he decidit refer el mateix que l’últim cop, però en condicions i sense arriscar el coll.

El viatge en tren ha estat terrible. Quan he pujat ja hi havia una senyora, de mitjana edat, amb unes botes de caminar novíssimes i un pal, de caminar també. “Ai”, he pensat. Més endavant han pujat quatre persones grans, tres senyors i una senyora, que devien tenir problemes seriosos d’oïda, a més de ser andalusos, perquè aquells crits no eren normals. Després, “ai” confirmat...: les amigues de la senyora del pal. I vinga a cridar uns i xisclar altres, i amb allò no hi havia qui dormís ni per casualitat. A més, amb els auriculars espatllats, he comprovat que la música per als Focs Artificials per una orella i aquella festa per l’altra no fan cap bé a ningú. Quan els senyors escandalusos han baixat, una de les senyores ha remarcat que cridar, ella cridava, però que el que feien ells era passar-se de la ratlla. Acte seguit, s’ha vist amb la necessitat imperiosa de suplir el buit acústic que havien deixat els escandalusos amb repeticions i crítiques de les seves històries, pobres! Dormir al tren? Un altre dia serà!

Quan han baixat ha començat el tros maco, a partir de Sils, més o menys... El que m’agrada estar desperta per veure. Pastura, pollancres, faigs, camps de colza, molts pipiripís pertot... (Sang de primavera!)

Al final hem arribat! Més que mig adormida, amb el policio demanant-me la pièce d’identité de rigor, i jo amb l’entrepà, el bitllet, la tassa del te, tot caient-me per terra i tot menys el DNI... menys mal que hi ha qui gasta sentit de l’humor!

Anant cap al súper a comprar taboulé per dinar i el que trobés de bo, m’he fixat que a molts llocs hi havia força senyeres, i a la botiga m’han explicat que era per St. Jordi. I jo faig “Però si va ser la setmana passada!”, i el senyor “Oui, mais ça fait joli”! Molt joli, sí senyor, en això estem d’acord...

He anat a la platja a buscar una pedra (no totes les Cerveres tenen platja i port, però alguna sí!) i després he pujat cap al far, pel camí que ara ja em sé. Allà, avui he pogut saltar la barana i seure ben bé a la punta, com no m’havia atrevit a fer el dia anterior.

Després, cap a la caseta dels alemanys. Em feia molta gràcia veure els rètols grocs on deia “Attention! Risque de chute”. Això és el que hi ha als núvols quan Sergio Ramos es disposa a disparar un penal!

Els llocs que he recorregut!

A la caseta dels alemanys hi he vist la pedra gran que havia fet servir per seure-hi l'últim dia ben posadeta i just al mateix lloc on la vaig deixar. Semblarà una ximpleria, però m'ha fet il·lusió! A fora, el Sol era tan bo i s’hi estava tan bé que m’he posat a dormir allà mateix. Quan han arribat el Joan i la Laia m’he despertat i durant una bona estona ens hem estat explicant racons preciosos que val la pena veure a Catalunya. No sabeu qui són, el Joan i la Laia? No, jo tampoc, però sí que són molt agradables, i amb això n’hi haurà d’haver prou!

Després, baixant cap a Portbou, m’ha quedat confirmat que no agafar el camí de ronda aquell dia va ser una de les decisions més encertades que he pres en tota la vida.

A Portbou he anat a buscar una altra pedra i un horari de tren i de seguida he sortit del poble per l’altra banda, perquè aquest cop volia intentar arribar fins a Colera o Llançà. Like a boss.

Hi ha camí de ronda fins a Colera, tot i que probablement us diran que no. Cal agafar la carretera cap a Figueres (des de dins del poble mateix) i un cop fora del poble anar a l’esquerra, cap al mirador, en comptes de cap al túnel. Es voreja la corba del mirador (val la pena aturar-s’hi uns minuts, jo he aprofitat per dinar-hi per segon cop) i llavors és qüestió de buscar a l’esquerra una marca vermella i un senyal rodó verd pàl·lid i petitó amb dues fletxes com si fossin les nou o les deu. S’hi ha de posar una mica de carinyo, per trobar-lo a la primera, però.

Un cop pres, el camí va pujant i pujant pel Coll dels Frares, però és molt fàcil seguir les marques vermelles (més aviat és qüestió d’unir els punts) i la pujada és menys dura del que sembla.

Un cop a dalt, però, la cosa es converteix en una presa de pèl. No he sabut trobar la manera convencional de baixar (la qual cosa, tractant-se de mi, tampoc vol dir res), i jo volia baixar, així que he fet un d’aquests camp a través que tant m’agraden. Algun tros m’ha fet patir, però! Sobretot perquè la calissa és un xurro de material, parlant clar, i no aguanta ni que la mirin. I he après, per tant, la primera regla de fer l’idiota sobre la calissa: MAI pengis la teva vida (ni el teu entrepà, ni res que valoris) d’un tros de calissa.

La qual cosa em duu a una altra lliçó  que he après avui, la primera regla de fer l’idiota sobre les figueres de moro: una bona figuera de moro, segons com, pot sostenir uns 45 kg. No pregunteu. (Per cert, la figuera de moro no és una espècie endèmica d’allà i la volen eradicar... ho tenen clar.)

Al final he arribat a Colera, i d’allà he decidit seguir fins a Llançà (després d’agafar una altra pedra, clar!). Ja que ho fem, fem-ho bé! I em preocupava una mica no poder agafar l’últim tren, però no prou. Sempre vivint al límit!

Arribar a Llançà se m’ha fet una mica més llarg, però és un tros de camí preciós. Es passa per pinedes, platges, dos canons de l’any de la picor... Sempre tot acompanyat d’unes vistes al mar increïbles! El camí és ben indicat i molt fàcil. Des de l’arribada a Llançà fins a l’estació es fa etern, perquè el poble és més gran del que sembla. O potser, senzillament, estava ja ben cansada i el pes de la motxilla augmentava exponencialment amb el temps.

I res, tren, viatge de tornada, molt poques ganes de ciutat, asfalt i cotxes després de tot això... i no estic segura que ho repeteixi després de parcials de Q9, perquè vés a saber on seré, però ja ho veurem!

Perdoni, bona tarda! A Puigcerdà, que hi vaig bé, per aquí?

Confirmat. Aquesta és la llibreta de fer l’idiota!

El Marc i jo portàvem dies intentant organitzar una sortida a la neu. Per desgràcia, no hi ha hagut quòrum i s’ha suspès. Aquest matí, a les set, el Papa m’ha preguntat si anava a algun lloc i li he dit que no. (Un apunt: la nit anterior havia estat jugant a alliberar faraons fins no sé quina hora de la matinada.) Mil·lisegons després he pensat que i tant que sí, que què punyetes, que agafava jo el tren cap a Puigcerdà i amunt que fa pujada, a la neu hi falta gent!

M’he abrigat bé amb la meva fantàstica samarreta tèrmica vermella, que destenyeix com una mala cosa, i leotards sota els pantalons, quatre capes de roba més la jaqueta, i he posat a la motzilla mitjons i leotards (que no leopards) de recanvi, que em conec… Però m’he passat, amb tot això: al final tampoc n’hi ha hagut per tant, i la jaqueta ha fet turisme per la Cerdanya tot el dia.

No hi havia gaire bona combinació de trens, i m’hauria hagut d’esperar dues hores i mitja a L’Hospitalet. Un noi de seguretat, però, m’ha fet veure que millor que m’esperés a Plaça de Catalunya, perquè allà només hi ha una via per sentit i podria ser a dins (truc de l’almendruc!). Al final, m’he cansat de Plaça Catalunya i he agafat un tren fins a Ripoll per veure la ciutat una mica i fer temps allà, i després agafar l’altre tren fins a La Tor. (Al final, l’última estació de la línia és La Tor de Querol, no Puigcerdà com em pensava, i m’ha fet més gràcia anar fins allà, a veure què hi trobava.)

Pel camí he passat per Centelles i davant de les Baumes Corcades, on hi ha una via ferrada molt ben equipada i amb un pont nepalí de 69 metres, el més llarg d’Europa.

Un cop a Ripoll he anat a veure el monestir de Sta. Maria de Ripoll i després he fet fotos del poble.

 Avui, a Ripoll, tot estava tort, com veieu. I com era d’esperar, de d’hora n’he fet tard i després he hagut de córrer per agafar el tren, amb la motxilla, la càmera penjant, el telèfon sonant i jo passant olímpicament, i vinga a córrer per Ripoll… Com sempre, vaja. I quan he arribat a l’estació m’he adonat que TRES VEGADES he mirat l’hora entre que he vist que feia tard i que he arribat, i que les TRES VEGADES he mirat el rellotge al revés (l’acostumo a dur a la butxaca). Molt bé, maca, molt bé… He arribat, respirant pesadament i tota suada, amb més de mitja hora d’antelació. Durant aquesta mitja hora he tingut temps de fixar-me que els lavabos de l’estació tenen ganxos a les parets per penjar-hi els trastos (mira quina cosa tan útil, tan senzilla i això no obstant tan escassa!) i d’avançar amb el sudoku difícil de l’ADN, amb el qual em sembla que m’han ben enredat.

El trajecte entre Ripoll i La Tor és preciós. Ja es veia una mica de neu, rius parcialment congelats, estalactites de gel… muntanyes MOLT altes, el cel MOLT blau, vaques i cavalls a manta… Que maco era tot!
 

Arribada a La Tor! Sorpresa! Me li diuen La Tour de Carol i sóc a França. Tot escrit en francès, la gent parlant en francès… Bffff bé, bé, anem bé… Menys mal que, en realitat, en cap moment he deixat Catalunya!

 Això és el meu intent d'àngel… Caldrà que us hi fixeu una miqueta!

Hmm… Ho considerarem seriosament!

L’estació de La Tor és, per ser més exactes, La Tor de Querol-Enveig, i on para el tren és a Enveig. No m’ha acabat de fer el pes, aquest poble. Amb poc menys de quatre hores per davant, he decidit caminar el quilòmetre i mig que hi ha fins a La Tor, perquè a més hi havia un “Auberge Catalane” on sens dubte em donarien alguna indicació sobre què es podia fer per allà (on es sortia, on hi havia els bars de copes, etc…). Durant el camí he considerat la idea d’anar caminant a Puigcerdà i agafar el tren de tornada des d’allà.

L’alberg estava tancat i, com qui no vol la cosa, he anat a espetegar a la Mairie, dotada, com no pot ser d’altra manera, del desfibril·lador de rigor. (Com pot ser que en un poble de quatre gats perdut enmig de la muntanya en tingui, d’això, i que a Barcelona, per exemple, no n’hi hagi vist mai cap?) Mentre m’hi acostava he pensat “Calla! I si…?” i sí senyor, m’han atès en català! I, a més, amb una disposició i una amabilitat exemplars. Sembla curiós, però he sentit el català parlat amb un fort accent àrab, castellà, anglès, senegalès… I, en canvi, l’accent francès no l’he sentit gairebé mai, només en una altra ocasió a part d’aquesta.

Per l’antic camí dels contrabandistes, a Puigcerdà hi falta gent. Havia d’evitar el bosc, que si no hi passaria fred, i tenir en compte que em quedaven dues hores de Sol i tres abans no marxés el tren.

 

 La Mama m'havia demanat que li portés un floc de neu.

Les fotos parlen per si soles. Hi ha hagut moments que el que m’envoltava m’embriagava tots els sentits, no només la vista ni molt menys. Quin privilegi ser en aquell punt determinat de l’espai-temps!

L'església de Saneja, amb un cementiri de referència per trobar el camí.

Saneja des de més endavant al camí… Preciós!

Puigcerdà des de lluny.

 Però no tot han estat flors i violes. Alguns trams del camí estaven gelats, no nevats. Gelats. I un d’aquests era llarguíssim. M’he quedat al·lucinant, però com bé va dir no sé qui, dels covards no se n’ha escrit mai res… així que endavant, tu, que no sigui dit. Ha estat el tros més difícil de tot el camí, de lluny i de llarg, sentint la mirada escèptica de les vaques clavada en la meva persona mentre feia unes acrobàcies que haurien deixat la Valentina Marchei en ridícul. Quin estilàs que gasto!

El més important era no perdre de vista la marca groga del camí 210.

Ups… Això gairebé m'ha preocupat i tot! Els trams on veies aigua corrent sota el gel eren els més distrets…

Però m’ha agradat. M’ha agradat anar a pams, amb una preocupació petita a la vegada i una darrere l’altra (“ara troba el cementiri, ara troba la marca groga del camí 210, ara passa el gel aquest, ara compte no et fiquis al bosc…”), en lloc d’estar tota l’estona rumiant si arribaria a temps per agafar l’últim tren o no. I estic molt contenta perquè a la col·lecció de porqueries que duc a les meves venerables botes s’hi afegeixen ara unes boniques marques blanques, que no sé de què deuen ser, perquè la neu i el gel són aigua, però vaja, són de la passejada de la tarda d’avui.

A la llunyania, Puigcerdà.

I res. He arribat a Puigcerdà a les sis (el tren sortia a les set) i m’he dedicat a visitar una mica el centre. La torre amb la senyera se sosté sobre quatre potes, una mica com la torre Eiffel, i a sota s’hi pot passar i hi ha, de peu, una creu de pedra força més alta que jo. I hi ha moltes escales, en aquest poble, i moltes baranes, feliçment.

 

El Sol s’ha post, la temperatura ha baixat per sota de zero i ha començat a bufar un vent glaçat que calava fins i tot a través del meu súper jersei de la UPC. El tren, però, no ha trigat a arribar i m’hi he instal·lat, al meu lloc de sempre. Ara m’estic escalfant el pollastre (he penjat les cuixes davant del radiador i dins d’una bossa sobre la qual estic asseguda) i aviat soparé. Som a Vic. Si tot va bé, a les dotze de la mitjanit seré a casa.