Sabia que la ballada havia començat. Sabia que els peus saltironaven i giravoltaven sobre les velles pedres, sabia que les faldilles voleiaven al ritme de violins i acordions. Sabia que persones que havien de ser amigues per sempre s'estaven coneixent, que els romanços s'encenien i que la llum grogosa dels fanals de les parets acariciava la calidesa d'una plaça plena de cors efervescents.
Però jo restava envoltada de la foscor ventosa de les velles parets gòtiques, presonera dels gegants i imposants arpegis que es desbordaven amb potència de l'enorme instrument negre. Ja devia estar a punt d'acabar. Era presonera de veritat; es feia tard, em sentia estirada cap a la plaça, però no hi podia anar encara. Al cap i a la fi, sabia que l'acordionista tocava per a mi.
