El mar! Necessitaria un blog per ell sol, el mar. De la mateixa manera que no sé com he pogut anar postergant aquest escrit, tampoc sé molt bé ara com encarar-m'hi, com descriure el que durant sis setmanes va ser una de les coses més importants a la meva vida.
Un dia em van canviar a una altra habitació perquè anàvem a rebre visites, i la Laura feia cara de saber-li greu perquè la nova tenia l'espai d'una quarta part de l'antiga, on havia estat fins llavors. Però tenia una cosa que la gran no tenia. Una finestra! És a dir, una finestra de cara al mar. Així que cada matí em llevava i abans d'obrir els ulls, pràcticament, ja tenia oberta la finestra i aixecada la cortina, i veia, en la gris infinitat, més o menys què m'anava a deparar el nou dia; i cada vespre, tornant de la passejada, pujava a les fosques, a les palpentes, intentant no fer soroll (i la fusta cruixia com rient-se de mi), i me n'anava a dormir sentint l'aigua com si fos sota el meu llit.
Però sortia. Em passava el dia fora, ben a la vora del mar. Ja heu vist algunes fotos. No són res.
Un altre dia, mentre baixava pel carrer passant la mà per l'espígol del jardí dels veïns i olorant-me els dits, preguntant-me quant duraria tot allò, vaig tombar la cantonada i el mar gairebé em va saltar a sobre, no amb onades, tot ell sencer. Tenia el color de la panxa dels verats que hi nedaven i morien, és a dir, tots els colors que fan la llum i la plata, i feia mal als ulls. I semblava, alhora, que no es movia. Aquell dia teníem un cel blau, però no blau d'aquell blau que es pot tocar, sinó un de totalment intangible i inaccessible i que era com si qui el mirava ho feia perquè li havia estat concedit un permís especial. I a l'horitzó estava completament separat del mar, i si les barques haguessin estat fora, pescant, hi haurien caigut irremissiblement.
Anant cap a Carbis Bay, un dia, vaig veure un rètol que deia que aquell punt era un bon lloc per observar
the sparkly Atlantic. La majoria dels dies la frase aquesta semblava d'un sarcasme de força mal gust, però aquell dia i dos o tres més realment semblava que els pescadors eren fora recollint diamants a cabassades, més que peix. La teoria de la dualitat ona-partícula de la llum es veia totalment inclinada en favor l'existència de grumolls de resplendor de la mida d'un puny que, inexplicablement, flotaven. Això també feia mal als ulls.
Els pocs dies que va fer sol el mar semblava un caramel amable de color d'ulls de gat, gairebé tant com el Mediterrani, i a vegades agafava un to intens de cap al final de l'arc de Sant Martí. Un d'aquests dies vam anar a la platja. Estava ben plena de gent, però vam trobar un raconet arrecerat prop de "The Island", a Porthmeor Beach. Era la primera vegada que m'acostava tant a l'aigua, sempre m'havia limitat a veure-la passejant i llençar-li els meus somnis des d'un promontori o a prendre-li les seves petxines mullant-me els peus sense cap intenció de permetre-ho. Doncs m'hi vaig banyar, més per orgull que per cap altra cosa, perquè portaven burxant-me tota la tarda. Vaig aconseguir picar el John de manera que ell també s'hi va haver de ficar, i no estava tan freda! Només vam poder aguantar deu minuts o un quart, però, perquè anàvem solament amb banyadors. Va ser fantàstic, aquell dia el mar estava simpàtic.
Un vespre vaig baixar ignorant les amenaces d'un terrible refredat, un vespre tempestuós i mullat i fosc dels que només existeixen al nord. Queia la pluja a bots i barrals, amb fúria, amb persistència i terriblement. No sé com no em vaig matar sobre les llambordes, polides pel pas de miríades de persones abans de mi: tenia més aigua que terra, sota els meus peus, i tot era tan obscur i desconegut que els carrers no eren els mateixos. No es veia la tènue llum dels fanals esmorteïts i cansats, però sí el seu reflex sobre la pedra, i les flors abaixaven el cap sota la càrrega immensa que em queia a sobre a mi també. La figura de pas ràpid envoltada en un enorme impermeable verd era l'única que es movia, aquella nit, esquivant les gotes i els esquitxos de les furgonetes que duien el peix a Newlyn. Una d'aquestes furgonetes duia, a més, un tràiler no gaire ben tapat d'on va caure un verat i allà, es va quedar, al mig del carrer, entomant, fins que el vaig recollir. Durant la resta del vespre vaig estar passejant el peix a la mà, li vaig ensenyar el moll i part del poble. No es va mostrar gaire receptiu.
Quan vaig arribar a la punta del moll, xopa de dalt a baix, vaig experimentar de nou i de ple la soledat, o més ben dit, la solitud, que tan sols es pot arribar a sentir quan es té l'ànima rodejada dels elements i de res més. Tot i que el mar bramava, el vent rugia, la pluja petava i el cel s'estremia, un silenci ho empapava tot i travessava les pedres i les barques i la sorra i s'enduia la barana on m'agafava per evitar que l'aigua es cobrés una nova víctima. Aquell dia, el mar no feia mal als ulls, feia mal al cor. No sé si mai havia vist res tan gran com aquella massa de verd fosc, afamat i fort que, amb tot el seu poder, es veia llençada d'un cantó a l'altre com si no fos res pel vent que, tot i que invisible, posseïa una potència molt més terrorífica. He dit que el vent és invisible; menteixo: crec que aquell dia el vaig veure. Sí, el vaig veure. I com que, a més, cobria qualsevol so, em vaig dedicar a riure i cantar a tot pulmó, sola, a la punta del moll, aferrada a la barana metàl·lica, mirant cap enfora, lluny.
Arriba un moment en què les gavines fan fora les cries del niu perquè es busquin la vida elles soletes. Com que no tenen més remei, les gavines joves s'agrupen en estols que en nits com aquella grallen a cor lamentant la seva dissort i el seu abandó. Em van baixar a fer companyia una estoneta, la marea estava baixa i es van col·locar a la boca del port, i des d'on jo era es veia poc més que un centenar de taques marronoses i blanquinoses. Estaven soles i s'enyoraven, i si era difícil veure-les, sí que se les podia sentir plorar. I això s'afegia a l'esfereïdora però bellíssima simfonia del mar i del vent.
I també se sentien les campanades de l'església que quan en va ser l'hora em van fer tornar a casa. Tenia fred. Però només per fora. El camí de pujada cap a casa es va convertir en una llum groga i càlida que il·luminava la cuina per quan tornés, entrant per la porta de darrere, per trobar-me la fruita que em deixava el John per abans d'anar a dormir, bones cireres, mandarines i prunes, i un terra emmoquetat i un armari sota les escales on podia deixar la roba perquè s'assequés sobre la caldera. Vaig posar el verat a la nevera i, quan em vaig ficar al llit, davant de la finestra, el mar seguia sense descansar.
