28 March 2008

Untitled Evening

Yesterday I was studying Maths when the French neighbour opened the gate and made me look up. As I turned my head around I saw one of the most beautiful sights I had ever seen before. I went inside, grabbed my cardigan and my mouth-organ from my cubbyhole, slammed the Maths book shut once I was back outside and made my way down the steep hill onto the deserted beach.

The sky, striped with the last strands of pink cloud, was just beginning to darken, and the full moon stood high and silent over the grey-blue sea. The reflection of the moonlight was shimmering on the quietly rippling waters, and, without taking my eyes off the golden beauty I took my sandals off and sat down on the warm sand, very close to the water, hugging my knees tight.

The sky got darker and so did the sea, and the moon seemed to become brighter. The reflection on the water got shinier and I took my mouth-organ out and began to play quietly. I was alone on the beach, there was nothing to be seen except the regular flares from the lighthouse. I listened to myself, and my music sounded to me more nostalgic than usual. I was playing simple and beautiful melodies, songs that had survived hundreds of years and that now came to me, running through my head and my heart, down to my lips and through the tiny tubes of the instrument.

I looked at the twinkling stars shining on the water, and when they turned to furious fireflies I stopped playing. The sea was getting rough.

I don't know how much time I stayed there doing nothing, just watching and listening. The waves were much bigger, and I saw them tall and menacing, far away, where they raged furiously onwards, crashing dead on the sand when they got to the shore. I saw the white foam rising majestically on the crests, then being tossed around until it disappeared amidst all the dark green. And all this time, dazzling wild horses of moonlight were prancing over the waves, and it appeared that the whole immensity of the sea was on fire. Pitiless blinding flames shook around, licking all the water up in their fiery dance, and I watched motionless until they got to where I was...

I woke up, terrified. I had fallen asleep. The sea had calmed down, and thin streaks of pale moonlight were left as the only remnants of the wild horses and the fireflies of before. I looked at the moon, and I saw her peacefully glowing over me. For just a moment she shone almost as brightly as the sun; after a while, she went back to the usual solemn, serious silence, colouring the world with the silver poems of every night.

27 March 2008

Funghi Revolution: A Mushroom Story with a Moral

As the little white mushroom said goodbye to his big white mushroom mother and stepped outside his front door, he got ready to face another exhausting day at school.

He hopped along the lane until he got there, and stayed outside chatting with his little white mushroom friends. Then the bell rang and the little white mushrooms jumped into the biggest toadstool in the area, which was the main classroom Big White Mushroom's School for Little White Mushrooms.

As the hours went on, the big white mushroom carried on too, and the little white mushroom felt a strange trembling of his little white mushroom body, and a peculiar churning in this little white mushroom blood. He felt it was unfair. He thought he was a good little mushroom and that he didn't deserve that. He knew that the little white mushroom generation shouldn't be treated like that by certain individuals of the big white mushroom generation. As the little white mushroom meditated on this, he felt a rising wrath fill his little white mushroom veins, and he got a feeling of indomitable power. He felt an unquenchable thirst for justice, and he thought that he, the little white mushroom, could alone change the world, like he wanted to. Then he exploded.

He got up fiercely, banged the table noisily and shouted with all the might of his little white mushroom lungs: "Comrades!" The big white mushroom stopped in the middle of his sentence and stared stupidly at him. A heavy silence fell on the class. All the little white mushrooms looked at him, expectantly.

"Comrades!", repeated the little white mushroom, more sure of himself and louder still. "No more brainwashing for the little white mushrooms! Away with the big white mushroom and his abuse!" The little white mushroom got more and more excited and fearless as all the little white mushrooms began to take his side. "Down with this educational system! Freedom of thought for the little white mushrooms! No more wasted time! Away with the usurper! Away with the big white mushroom and his harmful teachings! Freedom! Freedom for the white mushrooms!"

26 March 2008

L'absenta, Degas


Un quadre que m'agrada força… No per és de "bonic", sinó per detalls com l'expressió amarga i plena de tedi de la cara (la de la noia) que, segons crec, és el més valuós del quadre.

24 March 2008

Fishing Boats on the Beach, Vincent van Gogh

Brevísima apología en defensa de las parrafadas

En las múltiples y repetidas ocasiones en que se critica mi noble arte me veo obligada, por cuestiones de honor, a desenterrar el hacha de guerra y erguirme en heroica defensa de los extensos hijos de mi musa.

Empezaré con una observación que, aunque general, atañe de forma especial y directa al alto y sublime oficio del profesorado: la vida es dura, muy dura, y hay que aguantar sus reveses con paciencia y estoicidad. Mal iríamos si todos los profesores llegasen al extremo de estrangularse a sí mismos o abrirse las venas, como buenos estoicos; esto tampoco hace falta; pero sí es cierto que el clásico precepto Caldum non voleres? Ergo trei tasse prene* es un precepto bueno y sabio.

Además, como defiende Nabokov en un artículo sobre lectores y relectores, leer es un esfuerzo considerable no sólo desde el punto de vista intelectual sino también físico. Si hay gente que paga para ir al gimnasio y hacer ejercicio, es poco razonable que quien cobra por hacerlo se lleve las manos a la cabeza.

Otro aspecto interesante es la proporción de errores en los textos. Sea x el número de faltas en una extensión y de texto. Dado que x está contenido en y, es obvio que, al multiplicar y por cualquier número k € R, x aumenta en proporción. Esto posibilita que, en un texto convenientemente largo, el lector pueda dar rienda suelta a su profesoral sadismo y deleitar su vista embadurnando los escritos del color de más baja frecuencia del espectro luminoso visible, el predilecto de todo profesional docente.

Sin duda se me podrá contradecir con el conocido refrán "Lo bueno, si breve, dos veces bueno"; sin embargo, apuntaré que hay una ligera diferencia entre meter paja innecesaria para abultar y desarrollar un tema. De la misma manera que nadie deja un plantón como está, sino que se riega para que crezca y se haga árbol, los "proyectos bonsai" de ideas no deben permanecer como tales, sino que hay que permitir que alcancen su máximo crecimiento. Hacerlo de otro modo implicaría dejar una tarea a medias y la consecuente frustración. Para lacónicos los laconios, y éstos en Grecia, no en todas partes.

Seguiré defendiendo mi tesis afirmando que escribir es una actividad bastante más constructiva que tragarse telenovelas cutres, quemar contenedores o estudiar el vuelo de las moscas, por más científicamente que se haga esto último. Además, para la elaboración de un texto es necesario estarse quieto y sentado en un sitio, de manera que según Pascal, que sostiene que los grandes males de la humanidad provienen del hecho de que el hombre no se sabe estar quieto en su cuarto, se evitan muchos y grandes disgustos.

Y, ya para acabar, ¿no decíamos que sin la escritura la comunicación no sería lo mismo? ¿Vamos a provocar, fomentar o permitir que los sentimientos, ideas, pensamientos, opiniones, experiencias, etc. de las personas desaparezcan en la eternidad del tiempo sin dejar más rastro que una efímera huella en las arenas movedizas de la memoria humana?

Es por estas razones, más o menos serias -menos que más, algunas-, que considero que mis parrafadas son útiles y provechosas; si no para quien tiene que leerlas, sí para quien las escribe.
______________________________________________________________________
*¿No quieres caldo? Pues toma tres tazas.

19 March 2008

The Accolade, E. B. Leighton


Edmund Blair Leighton was born in 1853, the son of artist Charles Blair Leighton. He received his first education in the University College Schoool and then went on to the Royal Academy Schools. In 1885 he married Katherine Nash. From 1878 to 1920 he exhibited annually at the Royal Academy. He died in 1922.

He focused mainly on Mediaeval and Regency subjects, his historical paintings being associated with the Pre-Raphaelite and Romantic styles.

This painting is from 1901. I have no information whatsoever about the knight, but the queen might be either Isolde of Cornwall or Guinevere. Apparently, it is not known exactly.

18 March 2008

El celler

Noah Gordon, reconegut autor nord-americà de ficció històrica, ha sorprès amb el seu últim llibre, un exquisit tribut a les terres del Penedès.

La història és senzilla: la vida del jove Josep Álvarez, un pagès que s'embolica en uns esdeveniments gens clars on es barregen assassinats, carlistes, el President Prim i una colla de despistats en un caos típic de la Restauració. A causa d'aquests fets, Josep ha de fugir cap al nord. Torna quan mor el seu pare i es troba que ha de refer tota la seva vida en un panorama diferent del que havia deixat enrere tants anys abans... I no només això, sinó que es proposa el repte de fer allò que ningú abans, a la seva comunitat, s'havia plantejat de fer en aquelles vinyes mal aprofitades: un bon vi.

Potser la trama no és tan complexa com en altres llibres del mateix autor, com El metge o L'últim jueu; potser els personatges no hi apareixen amb tanta profunditat psicològica. Però és que els personatges no són el centre de l'obra, aquesta vegada: ara toquen l'entorn, els costums, els paisatges, les vides. Les descripcions són riques, brillants, pictòriques; aquest llibre és un túnel en el temps vívid i agradable que porta de cop, sense esforç i amb realisme, a un dels períodes més interessants de la història de Catalunya i els catalans.

10 March 2008

Estrellita, Ponce



Nota: només s'admeten crítiques positives.

Note: only positive criticism allowed.

Illusion


Val, sé que no és maco... però aixequeu-vos i mireu-ho una mica de lluny i a veure si us adoneu del canvi!

Ok, I know it's not pretty... but get up and look at it from a distance and see how it changes!

9 March 2008

Cuatro pinceladas de historia inglesa a partir de canciones de niños

Es interesante ver cómo la historia de un pueblo impregna todas y cada una de sus manifestaciones culturales a lo largo de los siglos: vestido, lengua, gastronomía… La mayoría de la gente suele estar informada acerca de éstas, que son las que más llaman la atención, pero en este escrito voy a tratar una parte pequeña y concreta de la literatura, a menudo ignorada por los grandes y los mayores, pero muy querida por los pequeños y los curiosos: todo el conjunto de nanas, canciones de cuna y, en general, canciones infantiles del pueblo inglés. Evidentemente, en todas partes las habrá con su lógica y su significado; sin embargo, he escogido éstas porque, de las tres lenguas con que he crecido, indudablemente es la inglesa la que presenta mayor riqueza de trasfondos y contenidos en este aspecto. Para ilustrar esto, he escogido cuatro canciones de las más famosas: canciones que todo inglés que se precie como tal conoce y se sabe desde antes de tener uso de razón.

Humpty Dumpty sat on a wall,
Humpty Dumpty had a great fall;
All the King’s horses and all the King’s men
Couldn’t put Humpty together again!


Una, conocida en toda Europa, es Humpty Dumpty, el mismo de Alicia en el País de las Maravillas, para poner un ejemplo. Normalmente se le representa como un huevo que se sienta en una pared, se cae y, según la canción, “ni los caballos del Rey ni sus hombres son capaces de recomponerlo”. De hecho, las palabras “Humpty Dumpty” se utilizaban antes en Inglaterra para referirse a una persona obesa, pero Humpty Dumpty, en realidad, no era ni lo uno ni lo otro: era un cañón. Y un cañón real, claro, real y realista. Tuvo su momento de gloria en plena Guerra Civil inglesa, uno de los periodos más turbulentos de la historia de este país —aunque de éstos tiene muchos—: un conflicto largo y sangriento que enfrentó al rey, Carlos I Estuardo, con Oliver Cromwell, que estaba a la cabeza de los parlamentaristas. Básicamente la guerra surgió porque Carlos I, casado con la princesa Enriqueta de Francia, tenía al pueblo harto de sus abusos y de las costumbres católicas que permitió que su señora trajese de su patria natal; y esto, muy resumido, fue lo que sumió el país en una época de caos, desastre y aniquilación. Una de las refriegas más memorables fue la de Colchester, una ciudad del norte de Inglaterra en poder de los realistas, que fue asediada por los parlamentaristas durante el verano de 1648. El ejército de Carlos I disponía de una artillería excelente, y Humpty Dumpty era un gran cañón que fue situado estratégicamente sobre la muralla. No obstante, todo lo que logró hacer fue fastidiarles la vida un rato a los hombres de Cromwell, porque le pegaron un cañonazo a la pared donde estaba, se cayó y luego tomaron la ciudad, lo volaron todo por los aires, cañón incluido, y “ni los caballos del Rey ni sus hombres fueron capaces de recomponerlo”. Fue una victoria bastante importante para los parlamentaristas, y, si a alguien le interesa saber cómo terminó el asunto, echaron a la reina, le cortaron la cabeza al rey y Cromwell quedó como Lord Protector. Y se acabaron los huevos/obesos/cañones durante un tiempo.

Mary, Mary, quite contrary,
How does your garden grow?
“With silver bells and cockle shells
And pretty maids all in a row.”


Otra canción que alude a un personaje real poco simpático es Mary, Mary, quite contrary, que se podría traducir como “Mary, Mary, siempre llevando la contraria”. Esta señora no es otra que la conocida como “Bloody Mary” (¿quién le puso nombre de cóctel a la pobre mujer?), la reina María I Tudor de Inglaterra, apodada “la Sangrienta”. Hija del primer matrimonio de Enrique VIII —con Catalina de Aragón—, fue educada en la religión católica y marginada y reprimida durante su infancia y adolescencia. Luego, cuando le tocó ser reina, empezó por cargarse todo y a todos los que le podían suponer un peligro, sobre todo a los protestantes, de una forma que seguramente ella habría llamado expeditiva, eficiente y eficaz, pero que yo califico de cruel, desmesurada y monstruosa. No es de extrañar, dadas las circunstancias; pero esto no la justifica. Incluso se casó con Felipe II de España para que éste le facilitase la tarea de volver católico el país. ¡Le dio por enamorarse de él, encima! Luego, Felipe, once años menor que ella, se fue a atender sus asuntos y ella pilló una depresión que la mató. Pero bueno, a más gente mató ella, y de esto va la cancioncilla. Bonito, ¿verdad? De pequeña, cuando la oía, me imaginaba el jardín que se describe en la letra, y la tal Mary era una niña con un vestido lila, las mejillas sonrosadas y el pelo negro, que se paseaba arriba y abajo, y en el jardín, de acuerdo con la canción, había campanillas de plata y conchas y bellas doncellas en fila. No fue hasta más tarde que me enteré de que de niña bonita con vestido lila, nada de nada: más bien una mala sombra de mujercita pelirroja, de piel arrugada, áspera voz y sin cejas ni pestañas (palabras de su esposo). De campanitas y conchitas menos aún: eran palabras populares para designar dos instrumentos de tortura, uno para estrujar y romper los pulgares y otro para hacer lo mismo con los genitales. Y las bellas doncellas eran guillotinas. Qué duro es crecer. Se da cuenta una de cada cosa fea…

Georgie Porgie, pudding and pie,
kissed the girls and made them cry;
when the boys came out to play,
Georgie Porgie ran away.


Luego hay otra, Georgie Porgie, que no habla de un rey, sino de un duque. La canción, traducida, va más o menos así: “Georgie Porgie, pastel y empanada, besó a las chicas y les hizo llorar; cuando los chicos salieron a jugar, Georgie Porgie se escapó”. Esto del pastel imagino que es más para rimar que para otra cosa. Pues este Georgie Porgie, según parece, es George Villiers, el primer duque de Buckingham, el que sale en Los tres mosqueteros, que en realidad son cuatro, pero bueno. Este hombre se pasó la vida liando las cosas de mala manera: mantuvo uno de los affaires más escandalosos de la época con la princesa española Ana de Austria, esposa de Luis XIII de Francia; las malas lenguas y la historia dicen que el duque era amante del rey, también; y además fue él quien arregló el matrimonio de su hijo —el hijo del rey—, el antes mencionado y tristemente célebre Carlos I, con Enriqueta María. Por todo esto, y por todas las veces que se pasó de la raya con quien pudo, era muy odiado en todos los ámbitos, hasta que el Parlamento perdió la paciencia, y me parece que el hombre no tuvo un final muy agradable. Diría que fue asesinado. Sea como fuere, en la letra de la canción se ven claras alusiones a lo que en vida se dedicó a hacer. Hay cosas que todo el mundo sabe pero que nadie puede decir. Por lo menos directamente…

Ring a ring o’roses,
A pocket full of posies,
Atishoo!, atishoo!,
we all fall down!


Otra canción, y con ésta acabo, habla de una gran desgracia que asoló la ciudad de Londres en 1665: la epidemia de peste negra. Esta tonada en cuestión es una danza que los niños bailan en corro. La letra, que parece que hable de coronas de rosas y bolsillos llenos de flores, en realidad se refiere a las ronchas circulares que a los enfermos les aparecían en la piel y a la costumbre de llevar flores fragantes encima, ya que se creía que la enfermedad se propagaba por los malos olores. Los estornudos de los últimos versos eran otro síntoma, y una vez se manifestaban en alguien, aparentemente el pobre ya estaba condenado: “¡Caemos todos!” Cuando los niños juegan, se tiran al suelo al cantar esta última línea. Hay que ver qué bestias son los críos, para que luego vayan hablando de la bondad innata del ser humano. O esto, o es que no lo saben. Que también.

Evidentemente, el día que tenga niños a quienes cantar, escogeré canciones de otro folklore, cualquier otro, el que sea…

7 March 2008

Desamortitzacions



El tema central d’ambdós mapes és la distribució territorial a Espanya de l’impacte dels canvis de propietaris de les terres a cada província, l’un fins al 1845 i l’altre el 1855.

El primer mapa mostra la quantitat, en milions de rals de billó –monedes reials fetes d’argent i de coure– de les compres de finques rústiques del clergat fins al 1845. El segon, en canvi, és més concret, i s’hi aprecien els efectes de la desamortització de Madoz l’any 1855, deu anys més tard. Tant en el primer com en el segon, aquests processos van repercutir, sobretot –i a grans trets–, en les regions centro-occidentals i meridionals del país. Al segon mapa, però, són molt més òbvis els contrastos entre províncies, havent-hi pocs punts mitjos entre les àrees més afectades per la desamortització –Sevilla, Madrid, Toledo, Ciudad Real i Cadis– i la resta.

És interessant remarcar les diferències entre les circumstàncies en què es van produir aquests dos processos que aïlladament, per si sols, són bastant semblants.

El primer mapa pertany a l’època anterior a la Constitució moderada de 1845 i el Concordat amb l’Església catòlica de 1851. Començant per Godoy ja des de 1798 i seguint amb Mendizábal entre 1835 i 1836, l’Estat utilitzava les desamortitzacions com a mitjà per assolir tres objectius principals –especialment la de Mendizábal–: assegurar-se el suport d’una nova base de propietaris simpatitzants amb el règim perquè ningú no volgués tornar enrere, aconseguir diners per finançar l’Estat i les guerres –cal tenir present que en els temps de la desamortització de Mendizábal s’estava en plena lluita contra els carlins– i també aconseguir una separació cada vegada més marcada entre Església i Estat. No obstant, aquest sistema mai va arribar a rutllar del tot, ja que els propietaris rics es quedaven amb les terres més fèrtils i més bones –previsiblement– i ningú no volia les terres dolentes. Només cal observar l’èxit que van tenir els latifundis del centre i centre-oest i la huerta sevillana, regada pel Guadalquivir, mentre que el panorama de les petites propietats del nord del país queda bastant desolat, així com les immenses extensions de cereal a l’est de Madrid.

El 1844 es canvia de règim progressista a moderat amb les conseqüències naturals: restricció de llibertats en gairebé tots els àmbits i potenciació de l’Església catòlica. L’estabilitat d’aquest nou ordre queda una mica compromesa pel descontentament de l’Església (lògic, ja que li havien pres les seves propietats), però això se soluciona amb el Concordat de 1851, que decreta la confessionalització de l’Estat, la devolució de les terres no venudes de les desamortitzacions i el finançament de l’Església per part de l’Estat.

Deu anys més tard, després d’aquest període –conegut com la Dècada Moderada–, es fa un pronunciament que provocarà la caiguda del moderantisme i el retorn al progressisme, amb Espartero al capdavant. A part de les reformes constitucionals que va dur a terme només accedir al poder, té molta importància una nova desamortització, la de Madoz, el 1855, que és la que es reflexa al segon mapa. Ara la situació és ben diferent: el context és el d’un país endarrerit uns quants anys a causa de guerres i conflictes interns que intenta sortir del clot on està –figuradament parlant–, resorgir econòmicament i, en la mesura del possible, posar-se una mica a nivell de la resta d’Europa, principalment per mitjà del ferrocarril. Però això, com tot, necessita diners, i es va recórrer a una altra desamortització.

És estrany que gran part de les províncies afectades per les primeres desamortitzacions tornin a ser les protagonistes aquí, quan es podria pensar que el que es pot vendre es ven de seguida, i que el que no, es col·loca a les següents subhastes. Malgrat això, i potser perquè aquest cop la desamortizació va ser a més gran escala i van afectar els béns d’ajuntaments, de l’Estat i d’ordres militars, a més dels de l’Església, els mapes mostren en els dos casos la gran popularitat de la línia de regions de Madrid a Sevilla i del que en queda a l’esquerra, i una relativa tranquil·litat a la resta de territoris.

Les intencions eren bones, però el fracàs va ser estrepitós. Havent trencat els compromisos que representava el Concordat de 1851 hi ha haver una ruptura amb Roma; a més d’això, els progressistes no van aconseguir fer gairebé res, perquè no van estar a l’altura del que el poble esperava d’ells i el país va tornar a caure on era, o més avall encara, a causa d’epidèmies i crisis. Per aquest motiu es van produir aixecaments populars que van culminar en la dimissió d’Espartero, que es va exiliar de nou sense haver tingut temps d’arreglar res i deixant de nou el país sumit en un estat de caos.

Dos mapes, doncs, i dos períodes en el seguit de desamortitzacions que pretenien millorar l’economia i la qualitat de vida a Espanya i que potser no van fer més que posar sal a la ferida.

Pare

Pare, la gent d’aquí
té els ulls quiets…
No miren lluny
ni canten fort
tan sols respiren…!

Pare, però he vist uns ulls
que em travessen,
que miren lluny,
i veuen molt:
no em puc quedar!

Pare, no ploris més,
que són les llàgrimes
les que el mar salen
i és aquesta aigua
que tinc per sang!

Pare, a dintre meu
no sé què hi tinc
però un horitzó
s’estén ben lluny
i el vull tocar!

Pare, el meu vestit,
el vestit blanc,
el més bonic,
per ma germana,
el deixo aquí.

Pare, ho deixo tot,
per perseguir
o per fugir,
no sé de què,
ja ho trobaré.

Pare, no et quedes sol,
tothom es queda…
i jo me’n vaig,
que em crida el vent,
la mar m’espera!

1 March 2008

Farm animals

All taken in a Ferme Zoo somewhere in the South of France. I don't know why they all stared at me so intently. I hope they weren't seeing a kindred spirit in me.


I say, what! Hallo! Anyone in for a cup of tea with a cloud of milk, what? Jolly good, my deah!


Hey! You, with the funny face over there! You're trespassing! Get out of here, out! OUT! OUT OUT OUT OUT OUT!!!!!!!!!!!!!!!


*raspberry*


Hello, I am Bill Grogan's goat and somehow I have an unexplainable predisposition toward red shirts.


Hug me...? Pleeeease?


No comment.